divendres, 31 de desembre del 2010

Com aparcar la bicicleta amb més seguretat i evitar possibles robatoris


Els ajuntaments de cada municipi fa temps que han instal·lat aparcaments-bici en diferents punts: casals, centres cívics, mercats, biblioteques, escoles i altres llocs públics, Animeu-vos a fer-los servir! Amb bicicleta guanyeu temps i estalvieu diners! A més és un exercici saludable que us ajuda a mantenir-vos en forma encara que sigui pedalant a poc a poc en pla de passeig.

Per a prevenir possibles robatoris us donem els següents consells:



  • Lligueu sempre la vostra bicicleta, encara que només sigui un moment. Utilitzeu cadenats resistents de tipus "U". No dubteu a invertir-hi diners, tot i que són més cars.


  • Al carrer, feu servir els aparcaments de barra horitzontal. Lligueu-hi el quadre de la bicicleta. Si la roda de davant és de tanca ràpida, l’hauríeu de lligar igual que el seient. O bé posar-hi tanques fixes.


  • En cas de robatori, cal guardar la factura de la compra de la bici. Aconsellem fer una foto del vehicle per poder presentar-la, juntament amb la factura de compra, a la policia a l’hora de fer la denúncia, i així poder recuperar-la.


  • Per a finalitzar aquest article, només volem destacar que, si la implantació dels aparcaments-bici tipus gàbia, el Bicibox, arriba ser una realitat en alguns llocs, aquests serveixin realment a la ciutadania per a resoldre el problema de com guardar la bicicleta de manera encara més segura i durant tota la nit. D’aquesta manera, molta més gent s’animaria a fer servir més aquest vehicle a diari. Els desplaçaments en bicicleta són actualment una gran alternativa amb la gran crisi econòmica que patim.

Marta Pombo Sallés
www.bicibaix.orghttp://bicibaix.blogspot.com/

dimecres, 29 de desembre del 2010

Botes negres per caminar


Els Black Boots van ser el primer grup pop de Viladecans. Cinc joves entre els divuit i els vint anys es van posar a cantar cançons dels Beatles i els Rolling Stones. La seva irrupció en un Viladecans que s’havia rejovenit sobtadament amb el pacte amb l’àngel dubtós del creixement demogràfic i el diable evident del creixement urbanístic incontrolat va donar un protagonisme inèdit als teenagers, anglicisme que definia l’edat entre dues fronteres: l’erupció de l’acne i els vint anys. Entre els Quince años tiene mi amor del Dúo Dinámico del 1960 i el Satisfaction dels Stones de 1965, el nostre poble va passar de 7.508 a 13.765 habitants. Cinc anys més tard, quan Woodstock certificava amb música, pluja, fang i amor el cant de cigne hippie, aquí ja fregàvem els 25.000.
Els Black Boots, les botes negres, van començar a caminar poc temps després que Nancy Sinatra fes famoses les seves amb la cançó Aquestes botes són per caminar. Les botes altes eren un complement femení entre eròtic i reivindicatiu, negra metàfora de que les dones començaven a trepitjar fort, mentre que en els homes el seu simbolisme era menor, però en qualsevol cas indicador de la millora de la renda per càpita. A principis dels seixanta la bota majoritària era la xiruca i les sabates de la pleballa eren del cuir barat, rígid i rocós de Can Segarra. Les sabates eren encara un apartat important de la despesa domèstica, i la seva vida era allargada als sabaters amb la respiració assistida de tenyits, talons, soles i mitges soles fins que eren declarats sinistre total. Tot i així no era estrany veure escolars amb botes amb les punteres desenganxades de la sola com una boca oberta. Llavors es deia que aquella sabata tenia gana.
Els Black Boots van començar quan alguna adolescència afortunada de Viladecans ja s’havia agenciat els seus espais exclusius de llibertat física i musical en les festes particulars en garatges i magatzems, cedits per pares davant la insistent pressió filial. Aquests locals de balls improvisats de diumenge per la tarda s’autoanomenaven clubs. Les festes invariablement tenien tocadiscos amb música anglesa, cubates de coca-cola amb ginebra, que els nois volien servir a les noies passats de ginebra, poca llum i l’inevitable Mis manos en tu cintura del belga Adamo per posar a l’hora dels lents.
En un d’aquests clubs, en la rebotiga de la tenda d’ous de la família Domènech, davant de la plaça de les Palmeres, al carrer de Jaume Abril, van néixer els Black Boots. El club es deia Los Santos, i estava decorat amb dibuixos del ninot de la llavors popular sèrie anglesa de televisió El Santo, protagonitzada per un jove Roger Moore. L’alineació del grup en el seu millor moment era de cinc components. El cantant Sebastià Oriol, Kuki, el guitarra, Joan Pugès, el baix, Jaume Puig, l’orgue, Jaume Cabistany, l’organillo i el bateria, Vicenç Domènech, Titín.
Tocaven tal com es vivia, d’oïdes. L’únic que sabia música i portava el cabell curt era el Jaume Cabistany, que havia estudiat piano i semblava un professor universitari entre alumnes que feien campana. Tocaven versions de cançons pop, rock i rhythm and blues. Escoltaven una i una altra vegada les cançons per aclarir si aquella nota de guitarra era un do o un re, i sintonitzaven una ràdio pirata, ràdio Luxemburg, per descobrir noves cançons abans que ningú. Cantaven anglès també d’oïdes, malgrat haver-se matriculat algú a la Berlitz School per aprendre poc més que paraigües era umbrella. Però el seu anglès era el nostre anglès i les seves cançons les cançons de la nostra vida. (Continuarà)


José Luis Atienza

diumenge, 26 de desembre del 2010

Èxit de la III Trobada d’Estudiosos i Centres d’Estudis d’Eramprunyà


El passat 27 de novembre va tenir lloc a Can Xic, organitzada pel Grup Tres Torres de Viladecans, la III Trobada d’Estudiosos i Centres d’Estudis d’Eramprunyà, que tractava la temàtica de la recerca en cultura popular. Aquestes trobades van néixer fa tres anys per compartir les recerques i les preocupacions dels grups que treballen pel millor coneixement i preservació del patrimoni històric i cultural a les localitats de l’antiga Baronia d’Eramprunyà. La trobada d’aquest any ha estat un èxit d’assistència i participació.
S’hi van presentar set ponències, entre les que destacà la presentada pel musicòleg i especialista en balls tradicionals Pompili Massa, convidat per l’organització, titulada La Tornaboda vista per un forà, sobre aquesta tradició carnavalesca dels municipis baixllobregatins. Altres ponències presentades foren L’Arxiu Galán. Les imatges de Sant Climent de Llobregat en els anys 30, per Jaume Vendrell, del grup + de 1000. Històries de Sant Climent de Llobregat; A Sant Boi també hi passava el Camí de Sant Jaume, per Xavier Sànchez, de Sant Boi; i Vint-i-cinc anys amb la castelldefelenca «Hermandad del Cristo de la Paz», per Javier Clemente, del Grup de Recerques Històriques «el Torreó», de Castelldefels. També es va projectar el documental Begues: Llegendes, festes, tradicions i altres encants, de Francesc Sànchez, del Centre d’Estudis Beguetans, i es van realitzar dues ponències més, una sobre La Tornaboda de Gavà i Viladecans, història i tradició. La impostura de l’origen proposat pel regionalisme conservador, per Josep Campmany, del Centre d’Estudis de Gavà; i Dels Consells Populars de Cultura Catalana al Mamut de Viladecans, per Josep Mumany, del Grup Tres Torres.
En aquesta última ponència, presentada pel grup de Viladecans, es va fer un repàs històric de la tasca feta pels Consells Populars de Cultura Catalana, organisme informal que va recrear les principals festes populars locals en el moment del tomb democràtic de finals del segle passat, i a partir dels quals es crearen entitats com l’actual grup de diables, o la recuperació de la ballada de la Tornaboda. La ponència també va presentar la feina feta el darrer any amb la creació i presentació del Mamut de Viladecans, i les sinergies que ha despertat.
A la tarda va tenir lloc una animada taula rodona amb participació de José Luís Atienza, del Centre d’Estudis Comarcals del Baix Llobregat, Azahara Abadías, de l’Esbart Dansarire Brugués del Centre Cultural de Gavà, Francesc Sànchez, del Centre d’Estudis Beguetans i Jordi Vicente, animador cultural i llibreter de Viladecans. En el transcurs de la taula rodona es va abordar la necessitat d’actualitzar el patrimoni cultural immaterial sent molt respectuosos amb l’herència rebuda i alhora intentant adaptar les manifestacions festives antigues a les formes de vida actuals. En acabat, hi va haver una exhibició de balls i danses tradicionals i modernitzades a càrrec de l’Esbart Dansaire Brugués del Centre Cultural de Gavà i del Ball de Gitanes de Castelldefels.


Josep Campmany Guillot

dijous, 23 de desembre del 2010

Altruísme indolor


Un club no pot ser solidari perdent diners. Ho afirma una editorial del Periódico justificant la decisió del Barça de posar publicitat a la seva samarreta al costat de la de l’Unicef. A mi, que estic afectada des de fa temps per una mena de futbolfòbia, no deixa de sorprendre’m (o no) un titular d’aquesta mena.
Ja fa temps que vaig sentir a parlar de "l’altruisme indolor". Ho comentava el sociòleg basc i actual membre del Senat, Imanol Zubero. És la solidaritat que promovem a l’Occident capitalista: la que ens fa sentir bé, la que es basa més en la nostra satisfacció que no pas en la necessitat de qui s’ha de beneficiar d’aquest altruisme. Perquè el més important és que no canviï res d’allò que ens permet viure com vivim: ni l’estat del nostre compte corrent, ni el nostre temps, ni les nostres petites o grans frivolitats. Hem passat del sacrifici perpetu que es propugnava fa trenta anys al més pur "perquè tu t’ho mereixes". Però com que una miqueta de vernís solidari sempre queda bé i la imatge és important, ens desprenem d’allò que sobra.
És el cas de quan a Europa es destinen als pobres no pas les mesures polítiques que els fan falta sinó els excedents alimentaris (tant si els van bé com si no), o de quan determinats països fan grans declaracions de principis en favor de no sé quins oprimits i després venen armes als opressors... El negoci és el negoci... I la solidaritat és una altra cosa.
Però jo continuo pensant que la solidaritat de debò no contempla si hi guanyes o perds en funció dels teus interessos econòmics o d’imatge, sinó que intenta anar a les causes dels problemes per evitar que es reprodueixin i que simultàniament intenta paliar-ne els efectes. Fa protagonista a qui no té veu i es fa seva, com si fossis "un de sol", la història de l’altre (la solidaritat obrera n’és un bon exemple). I sí, normalment, en aquesta història, se solen perdre diners.
Però els clubs de futbol, que es mouen en xifres multimillonàries i en una atenció excessiva al meu parer per part dels mitjans de comunicació, vés per on, no poden ser solidaris perquè "hi perden diners". Ai, pobrets.

Mercè Solé

dimarts, 21 de desembre del 2010

Una ocasió desaprofitada


L’altre dia el cor jove de l’Orfeó Català va cantar a la parròquia de Sant Joan de Viladecans. Era un concert patrocinat per una caixa d’estalvis i promogut per un parell d’entitats de la ciutat. El programa em va semblar molt ben triat (el Rèquiem de Fauré i les cançons del Bestiari de Pere Quart amb música de Manuel Oltra) i la interpretació va ser excel·lent. Llàstima que hi havia mitja entrada, que diuen, tot i ser gratuït. I és que, a part de la falta de costum de molta gent d’anar a concerts, se’n va fer molt poca difusió.
Cada cop tinc més la sensació que no acabem d’aprofitar els recursos culturals que tenim a l’abast. Un concert així és per no deixar-ne ni les engrunes: fer-ne difusió amb temps, explicar-ne bé el contingut als assistents, treballar-lo prèviament allà on es pugui (la biblioteca, les aules de música, les associacions culturals, les corals de la ciutat...).
Ja sé que sembla exagerat, però per mi seria una bona política cultural, semblant a la que es fa al Liceu amb les òperes que es van presentant, oferir un aprofundiment en allò que tenim al davant. I a poder ser sense gaire etiquetes de "culte" pel mig, que espanten la gent. Perquè ja és trist que la cultura creï un rebuig, pel prejudici de l’avorriment, quan els clàssics justament solen ser-ho per la seva capacitat de connectar amb les qüestions bàsiques de la vida i, per tant, són ben universals. De vegades costa posar-s’hi, o hi ha una dificultat de llenguatge i de comunicació.
Crec que la divulgació cultural –sense descafeinar– seria una tasca interessant a fer des d’una regidoria de cultura, per exemple. I tampoc no caldrien tres mil tècnics: podria crear-se una xarxa de voluntaris entesos en les diferents àrees, i el format podria ser en un cafè o en un espai agradable i informal. Una cosa semblant al que es fa en els clubs de lectura. No sé.
És que tenim moltíssima informació i moltíssims aparells, per veure videos, per escoltar música i fins i tot per llegir, però ens falta la motivació de fons. Mercè Solé

diumenge, 12 de desembre del 2010

Bones Festes!


Aquests dies de Nadal, Cap d’Any, Reis… tenen molts sentits diversos, i cadascú els vivim de molt variades maneres. I això és el millor d’aquestes dates, que són festa col·lectiva. O sigui que, des d’aquesta revista, us desitgem que les passeu molt i molt bé.
També us desitgem que escolteu la crida que les festes fan ressonar cada any convidant a la solidaritat. Ho fan també de moltes maneres, més superficials o més profundes, amb bones motivacions i amb motivacions més inconsistents. Però la fan ressonar. I com que estem en temps de crisi, i hi ha molta gent que s’ho passa malament, bo serà que sapiguem mirar enfora i respondre-hi. I si, a més, aquesta resposta no queda tancada en uns dies concrets, i fa pensar què és el que podem fer al llarg de tot l’any perquè no hi hagi gent que no pugui viure amb la dignitat que tot ésser humà mereix, doncs molt millor: la solidaritat nadalenca serà aleshores molt més autèntica.
I encara podríem fer un pas més: no pensar només en la solidaritat directa i més immediata, sinó pensar també en com podem fer perquè aquest món deixi de ser un món dividit entre els qui tenen i els qui no tenen, entre els qui dominen i els qui han d’aguantar-se. Almenys, si més no, el que segur que podem fer és ser-ne més conscients i fer que els qui tenim a prop també en siguin més conscients.
I una tercera cosa us desitgem. I és que entre tots sapiguem fer front a aquest ambient fals que ens diu que aquests dies toca estar obligatòriament content, i que qui no ho està és un desgraciat. I que ens diu que és ineludible comprar molt i molt. I que ens diu que hem d’anar de bòlit fent festa i més festa. És a dir, que reivindiquem poder viure la vida assumint que les coses són a vegades fàcils i a vegades difícils, que hi ha alegries però també hi ha dolors i tristeses, i que el fet que aquests dies siguin plens de llums al carrer no ens obliga a res. Simplement, si de cas, ens convida a viure tan bé com puguem i sapiguem, i a mirar de trobar, sense pretensions de meravelles, el goig propi juntament amb el dels altres. Bones festes!
Foto: Eio Ramon

dimecres, 1 de desembre del 2010

El vell altar de l'ermita de Sales (2a. part)


En el número anterior dèiem que Paco Taxonera, de qui ja havíem parlat en els números 25 i 26 d’aquesta mateixa revista, havia recomanat l’antiquari Francesc Llorens i Riu com a comprador del retaule. Taxonera vivía a Barcelona, al número 1 del carrer Bou de la Plaça Nova, carrer avui desaparegut i que es trobava a l’actual avinguda de la Catedral. En aquest mateix carrer hi tenia el taller Francesc Llorens i Riu. Francesc Llorens es dedicava a la compravenda d’antiguitats, és de suposar que prèviament restaurades en el seu taller de fusteria del carrer Bou. Francesc Llorens, segons ens explica Josep Eixarch en el seu llibre, era també fuster del Capítol i Bisbat de Barcelona.
El divendres 27 de gener de 1905, va ser la data triada per desmuntar el retaule de l’ermita. Andreu Samaranch, però, situa els fets a l’any 1904, potser va ser a finals d’aquell any quan es van iniciar els tràmits i es va acordar la venda. Però el cas és que Francesc Llorens, com hem dit, va desmuntar i embalar el retaule el dia 27 de gener. Aquella mateixa tarda es van iniciar un seguit de protestes en contra de la seva venda. El diari La Veu de Catalunya va recollir els fets l’endemà dia 28: "Anit se rebé al Govern Civil un telégrama del alcalde de Viladecans comunicant que’l poble s’havía amotinat devant de la rectoria, a causa de suposar que’l senyor rector havía fet desmontar un altar antich que’s considera de gran importancia artística, y haverlo embalat en caixas, per lo que la gent ha cregut que’s tracta de véndrel o que ja está la venda realisada.
Aquet matí, cridats pel governador, que volía més detalls del assumpto, han vingut el secretari del Ajuntament y el tinent de alcalde, que han explicat detalls de lo ocorregut duranr el motí; peró no han pogut explicar si’l rector ha desmontat l’altar pera restaurarlo o pera véndrel, com suposa’l poble".
La Vanguardia també es va fer ressò de la notícia, però en aquest cas, el diari del comte de Godó, assegurava que el retaule l’havien desmuntat per restaurar-lo i que el tinent d’alcalde i secretari van manifestar al gobernador civil González Rothwos que: "el alboroto careció de importancia".
Hem de recordar que l’alcalde Firmo Cònsul estava al cas de la venda i fins i tot, ell mateix havia signat la sol·licitud al bisbe conjuntament amb el rector de Viladecans, per tant la venda del retaule no va ser només responsabilitat de Samaranch, tot i que ell sí que en va ser el promotor.
Per altra banda, el que qualifiquen el tinent d’alcalde Josep Monmany i el secretari Mariano Pedro d’alboroto sense importància, en realitat va ser una manifestació en què es va acabar apedregant la rectoria i insultant a Samaranch. Veiem a continuació com expliquen els fets les diferents parts:
A la sol·licitud de remoció d’Andreu Samaranch com a rector de Viladecans, de 1916, document de què ja vàrem parlar en el número anterior, es diu el següent: "El referido acto llevado a efecto por el Párroco [es refereix a la venda del retaule] soliviantó de tal modo los ánimos de la población, que sedientos de indignación levantó unanimemente protesta en imponente manifestación su enojo frente a la casa rectoral, apedreándola, profiriendo en medio de ensordecedor griterío, toda suerte de improperios denuestos contra el Párroco". Samaranch va matisar aquestes afirmacions amb el següent comentari: "Consta que fueron mujeres y niños los protestantes. ¿Porque pues en la instancia de remocion se puso que era el pueblo unanime vibrante de indignacion contra el Parroco?".
Per la seva banda, l’any 1913, el secretari de l’Ajuntament Jaume Pugès, enemic declarat d’Andreu Samaranch, confirma que la manifestació va ser de dones i nens: "De la noche a la mañana el altar desapareció sin mas ni menos que motivó una verdadera alteración del orden público ya que mujeres y niños hicieron una manifestación de protesta al pueblo y apedrearon la casa rectoral". Samaranch contesta aquestes afirmacions del secretari, denunciant la passivitat de les autoritats municipals: "el Alcalde presente y Cabo de somaten pariente del Puges alli presente no lo impidio". Curiosament, en un altre document, Samaranch acusa directament a l’alcalde Firmo Cònsul de la dretana Lliga Regionalista i al secretari Marià Pedrol d’haver organitzat els aldarulls: "Si después el Alcalde y Secretario sublevaron el pueblo contra el Párroco, ello demuestra una vez más la informalidad de dichos funcionarios". Tot i que en un tercer document, Samaranch responsabilitza els emergents sectors anticlericals de la població d’haver organitzat la protesta i manifestació. De fet, en l’article sense signar atribuïble a Samaranch, que també us havíem mencionat en el darrer número, els acusats són tots dos, és a dir anticlericals i Ajuntament o com diu ell impíos i farisaicos: "En 1904, á fin de poder celebrar allí [vol dir l’ermita] el Jubileo de la Inmaculada, se cambió el tejado, se vendió el viejo altar y se habilitó la Capilla.
Esta no pudo ser entonces abierta al culto á causa de los escándalos y disturbios promovidos por los impíos en contubernio con los farisaicos ¡bajo el falso celo por la Virgen de Salas!".
El cas és que l’enrenou va durar temps. Una setmana després de la manifestació, el dia 4 de febrer, tant La Vanguardia com La Veu de Catalunya encara parlaven d’agitació a Viladecans: "Pera conferenciar sobre l’estat d’agitació que regna entre’ls vehins de Viladecans ab motiu de la progectada venda d’un altar, va visitar ahir el governador al cardenal-bisbe doctor Casañas.
El cardenal, sembla que hi ha enviat alguns périts pera examinar l’altar y emetre judici sobre’l valor artistich que pugui atresorar, y de l’informat per aquets sembla deduirse que no’s tracta de cap joya que merexi’l gran interés que justificaria una obra de veritable valor artístich, histórich o arqueológich".

(Encara n’hi ha més, continuarem en el proper número)

Jaume Lligadas Vendrell