dilluns, 9 de juliol del 2007

Per continuar-nos trobant

Fa un mes que va sortir el primer número d’aquesta publicació, i val a dir que els seus promotors ens sentim notablement satisfets de l’acollida que ha trobat i del ressò que ha tingut. A part la gent que, de paraula o per correu, ens ha fet arribar el seu suport a la iniciativa, també sabem que han estat bastants els que l’han reenviada a altra gent, o que l’han impresa per fer-la arribar a possibles lectors sense correu electrònic. Tot plegat ens fa pensar, doncs, que val la pena continuar endavant amb la revista, i això farem, convençuts que és un servei útil per a la ciutat.
Com dèiem en el primer número, aquestes pàgines volen ser un espai de trobada per a la gent de Viladecans per compartir idees, per parlar de les coses que passen, per pensar els problemes, per empènyer els canvis que cal fer, per reflexionar sobre el que ens preocupa, per promoure objectius i projectes que valguin la pena. I en aquesta línia, el consell de redacció proposarem articles per fer a gent que creguem que pot ser interessant que tracti determinats temes, i també n’escriurem nosaltres mateixos. Però alhora, valdrà la pena que tothom qui tingui un tema de què parlar ens el faci arribar, sigui en forma d’escrit ja redactat, o sigui en forma de suggeriment perquè nosaltres ens encarreguem de buscar qui en parli. En tot cas, això sí, els articles caldrà que siguin firmats i que no sobrepassin les 40 ratlles o les 600 paraules.
Doncs ja ho sabeu. Esperem les vostres col.laboracions, i esperem també que ens feu arribar adreces de possible gent a qui li podria ser interessant rebre la revista.
De moment, però, bon estiu a tothom. A l’agost farem vacances, i a mig setembre rebreu el tercer número del nostre Punt de trobada.

El perfil (skyline) perdut


L’hem perdut, ens l’han fet malbé. Les torres de Vilamarina han trencat d’una manera clara el perfil de la nostra ciutat, caracteritzada fins ara per edificis no excessivament elevats, o si més no, que no destacaven per la seva alçada. Des de l’entorn de la ciutat, per exemple des de la plana deltaica, des de l’autopista, des de la zona de la muntanya de Sant Ramon, els edificis de la ciutat quedaven relativament amagats, no sobresortien, i no trencaven fortament el paisatge. Des de l’autopista, per exemple, quan un passava i mirava cap a la muntanya de Sant Ramon feia goig veure un conjunt de teulades, baixetes, i una gran falda verda. Ara, deu moles de ciment, de fins a onze plantes d’alçada tapen aquesta visió, i trenquen definitivament el perfil suau que fins ara teníem a Viladecans. Realment un s’adona de l’error arquitectònic que representa el nou complex urbanístic, per molt parc que hi hagi al costat. Hem perdut una mica més de personalitat urbanística a Viladecans, i se’ns ha imposat un model arquitectònic i de ciutat que personalment no comparteixo.
Viladecans no és Diagonal Mar, ni Nova York. És una ciutat mediterrània, i així hauria de ser la seva arquitectura, mediterrània, i no similar a la de les grans ciutats anglosaxones, o cometre els mateixos errors que la ciutat del costat, Barcelona. Li ha faltat imaginació a l’equip de govern a l’hora de desenvolupar aquesta part de la ciutat, com n’hi ha faltat en tants i tants altres projectes, sempre deixant de banda els serveis més bàsics. Perquè, us heu preguntat a quin CAP aniran aquests nous viladecanencs i viladecanenques de Vilamarina? A quines escoles els seus fills i filles?
Ni tan sols l’objectiu inicial s’ha complert en aquest nou projecte de l’equip de govern. L’excusa inicial per passar de sòl industrial a urbanitzable i engegar així el barri de Vilamarina era la d’integrar l’estació de la Renfe a la ciutat, ja que quedava molt aïllada del municipi. Calia integrar-la a la ciutat. Com ja podem veure, en sortir de l’estació tenim la sensació d’estar davant del mur vergonyós que separa barris israelians dels palestins, amb més de cinc metres d’alçada, i tot sembla indicar que l’estació quedarà més marginada que abans. Quants gols més haurem de patir de l’equip de govern?
Jordi Mazon Bueso

El amor no tiene fronteras

Cada vez se están celebrando más matrimonios entre español o española y extranjero o extranjera, pero aunque dicen que el amor no tiene fronteras, no tiene nada que ver el dicho popular con la legislación actual vigente. Si uno de los futuros contrayentes no tiene residencia legal, empieza un verdadero calvario de duración indeterminada.
En estos casos se tiene que iniciar un expediente matrimonial. Una de las primeras fases es la celebración de una Audiencia Reservada, por separado a cada uno de los contrayentes, para intentar valorar si el matrimonio que se quiere celebrar es fraudulento o no. Es importante el conocimiento de las circunstancias personales de cada uno. La Dirección General del Registro y del Notariado no acepta discrepancias.
El Código Civil indica que no hay matrimonio sin consentimiento matrimonial, es decir, lo que cuenta es el consentimiento, querer casarse; el fin que se persigue con ello es cuestión de las partes. Es lícito casarse para conseguir subvenciones para una vivienda, heredar, conseguir papeles, etc. La Dirección General del Registro no puede entrar a valorar, cosa que sí hace en el caso de matrimonio entre español y extranjero, aplicando criterios de extranjería, vulnerando el principio de igualdad, el derecho a contraer matrimonio reconocido en la Constitución, y aplicando la presunción de culpabilidad en lugar de la presunción de inocencia.
Si las autoridades competentes llegan a la convicción de que el matrimonio es de conveniencia (si la diferencia de edad es superior a 10 años es un elemento negativo), deniegan dicha celebración, basándose en la convicción a la que ha llegado el funcionario de turno que ha celebrado la Audiencia Reservada.
Esta denegación afecta al ámbito personal más íntimo de las personas, que es la de compartir la vida con la persona a la que se quiere. Lamentablemente no existe ningún tipo de aparato que objetivamente pueda medir los sentimientos personales, estos sentimientos se pueden creer o no, pero nunca los pueden decidir otras personas, basándose en cuestiones subjetivas que siempre van relacionadas con los valores éticos y morales personales de cada uno.
La doctrina de la Dirección General del Registro desde 1995, refleja una postura moralista y convencional del matrimonio, aplicando criterios propios del Ministerio del Interior en lugar del Ministerio de Justicia al que pertenece.
Asunción Polaina

Viure amb 312,43 € al mes

El voluntariat a Càritas, entre d’altres coses, permet estar en contacte amb una realitat que sovint queda amagada, invisible als ulls de la major part de la societat.
L’altre dia vaig tenir ocasió de conèixer la J., que té uns 60 anys i viu sola a Viladecans. Pateix una malaltia que li impedeix fer esforços i tot i que, amb algunes dificultats, pot sortir al carrer, no pot fer la feina de casa. Cobra una pensió no contributiva per malaltia (PNC), que és de 312,43 euros. Com que necessita ajut a casa, les administracions públiques (l’ICASS en aquest cas) li concedeix un ajut d’uns 21 euros (sí, 21) al mes perquè contracti algú que li doni un cop de mà. Ajut que, d’altra banda, ha d’anar renovant cada any amb la paperassa que això comporta, tot i que la seva malaltia és crònica. Aquest fet fa, també, que no cobri amb regularitat. I jo em pregunto, ¿com és possible viure amb aquests ingressos? ¿en tindrà prou amb les dues hores al mes –el preu per hora de neteja, en l’economia submergida, ja ronda els 10 euros– que pot contractar amb l’ajut que rep? I, sobretot, ¿quantes persones a la nostra ciutat estan en aquesta situació?
Mercè Solé

Salario o salud


Salario o salud no tendría que ser una dicotomía. Los trabajadores cuando mantenemos una relación laboral con una empresa lo hacemos a cambio de un salario, en ningún caso figuran en el contrato el perder la salud o la vida por un accidente laboral o una enfermedad profesional.
Ya en la Constitución Española de 1978, se fijaba el derecho a la protección de la salud en el trabajo. A mediados de los 90 (1996), entraba en vigor la Ley de Prevención de Riesgos Laborales y a partir de entonces se han elaborado numerosos reglamentos, decretos y otras resoluciones, siempre destinados a tener trabajos sanos y seguros. No obstante, la cultura de la prevención todavía no la han adquirido muchas empresas de nuestro país, que aún mantienen un pensamiento de ganar lo máximo en el menor tiempo posible y a costa de lo que sea.
Temporalidad, precarización del empleo y subcontratación son factores determinantes que aumentan en cantidad y gravedad el número de accidentes laborales. La subcontratación podríamos decir que es uno de los factores con más relevancia, ya que cuanto más larga sea la cadena de subcontratación mejor será la posibilidad de accidentabilidad laboral. Ello se debe a una falta de vigilancia o tutela sindical dada la singularidad de tales empresas (normalmente pequeñas empresas), en las que normalmente no existe representación sindical.
Nuestros gobernantes no pueden mantenerse con los brazos cruzados mientras cientos de personas mueren anualmente de accidente laboral y muchos otros pierden la salud, con enfermedades derivadas de la actividad laboral, porque ciertos empresarios no han cumplido su obligación preventiva.
Una acción política en pro de la salud y seguridad laboral que ha de implicar a todas la administraciones así como los agentes sociales implicados, y que ha de dotar los medios suficientes para una inspección eficaz y rápida que vaya eliminando esta lacra de una vez por todas.
Miguel de la Rubia

La memòria pagesa


Sens dubte, els Capvespres de Ca n’Amat són un magnífic invent. Aquest any, la cosa ha anat sobre les masies, i a un servidor li ha tocat d’intervenir-hi en la taula rodona de l’últim dia, que recollia la memòria de quatre dones que ens van saber explicar esplèndidament la seva experiència de treball i vida a la masia. I això m’ha suscitat novament la consciència d’un tema en què sovint he pensat. I és que Viladecans tenim una història pagesa que hauríem de conèixer més i a la qual hauríem de donar la rellevància que mereix. Viladecans ha estat, fins fa no pas tant, un poble pagès, i un poble amb consciència pagesa. Les històries serien inacabables, els esforços per una vida millor podrien omplir llibres, les expressions públiques d’aquesta consciència també, i les pàgines difícils i fosques també. I encara que d’això ara en quedi ben poc, aquesta història constitueix el terra sobre el qual s’ha edificat el Viladecans d’ara. O sigui que l’hem de lluir, i hem de convertir aquesta memòria en un motiu d’orgull col.lectiu.
1. En aquest sentit, per exemple, caldria posar en marxa ja, ni que sigui de manera provisional, un espai obert el públic en què es puguin veure els instruments de vida pagesa que van ser recollits en un cert moment per a ser instal.lats a Ca n’Amat, quan es pensava en aquest edifici com a museu de la vida pagesa. Potser el Cúbic podria ser la seu provisional d’aquesta instal.lació.
2. També caldria fer el necessari perquè un patrimoni important de la nostra història pagesa com és la masia de Cal Menut pugui ser disfrutat i conegut pel conjunt de la població. Sigui quina sigui la seva actual situació jurídica, caldria fer el necessari perquè la masia estigui oberta i pugui ser visitada, almenys en determinades ocasions.
3. Caldria, igualment, editar algun material senzill que reculli la història de la pagesia viladecanenca al llarg dels segles, per posar a l’abast de tothom aquesta història que ens ha configurat: com vivien els pagesos en les diferents èpoques, les relacions de propietat, en què consistia el treball del camp i com va anar canviant, les rompudes de noves terres, els progressos i retrocessos… No es tracta de publicar cap gran estudi, sinó un fulletó que de manera fàcil posi a l’abast de tothom aquesta història bàsica, i que inclogui també un itinerari de llocs a visitar (cases, masies, corredores i valls, mines…) i de llocs que havien tingut importància en la vida pagesa i que ara ja no existeixen com a tals (cal Ferrer de la plaça, per exemple).
4. I finalment, per ajudar a aquesta visibilització de la història caldria algun tipus de monument o record públic que la faci present de manera permanent, i en el qual puguin sentir-se identificats tant els pagesos encara existents com els molts viladecanencs provinents de família pagesa. Actualment hi ha un monument a la pagesia situat al costat del col.legi Àngela Roca, però no compleix ni la funció de visibilitat ni la d’identificació, de manera que caldria pensar en algun altre tipus de record públic. Veient el guant de béisbol de la Torre Roja tothom s’adona que és un homenatge al béisbol. Doncs la pagesia es mereixeria almenys una cosa semblant.
Josep Lligadas Vendrell

Santa Maria de Sales, una pregària de formigó


Viladecans pot honorar-se de comptar amb una autèntica joia de l’arquitectura religiosa moderna, com és l’església de Santa Maria de Sales, obra de l’arquitecte austríac Robert Kramreiter Klein, deixeble de Le Corbusier. L’església de Santa Maria de Sales es troba a la zona del Poblat Roca, i no s’ha de confondre amb l’ermita de la Mare de Déu de Sales, vora el cementiri.
Kramreiter, nascut a Viena el 18 de setembre de 1905, va haver de fugir del seu país, en la segona guerra mundial, perseguit pel nazisme, i es refugià a Catalunya. Aquí començà a treballar en l’edificació de fàbriques i blocs de pisos (és l’autor, per exemple, de la Siemens a Cornellà).
Per motius de feina, conegué l’aparellador Rafael Paulo, fill de Viladecans, amb qui travà una forta amistat. Un dia, Kramreiter li confessà a Paulo que abans de fugir del seu país només havia fet pràcticament arquitectura religiosa i que el darrer gran desig de la seva vida seria deixar a Catalunya una mostra de la seva especialitat. Paulo prometé ajudar-lo i Kramreiter li presentà un projecte d’església, segons la concepció arquitectònica del pare de l’arquitectura moderna, el seu mestre Le Corbusier. El projecte constava de 16 plànols i una maqueta.
El primer intent de dur a la pràctica la iniciativa fou edificar l’església a la platja de santa María de Llorell, entre Lloret de Mar i Tossa (d’aquí, per exemple, el balcó que mostra actualment el temple i que era pensat per posar-hi un altar i poder dir la missa de cara al públic, a l’estiu). La idea no va reeixir, i aleshores Paulo es dirigí a Mn. Ramon Saborit, rector de Viladecans, que s’entusiasmà amb el projecte, ja que tot just es trobava en aquells moments en la idea d’edificar un temple al barri de Sales. L’emplaçament definitiu, però, no arribà fins que la mateixa urbanització Llorell que ho havia intentat a Lloret, va adquirir uns terrenys a Viladecans, a la zona del Poblat Roca, i els va oferir a Mn. Saborit per edificar l’església de Kramreiter.
L’empresa constructora havia de ser Brycsa, però aquesta es va retirar i aleshores assumí l’obra Agromán S.A. L’entrada d’aquesta empresa fou providencial, perquè el seu president, José María Aguirre, que es feu molt amic de Kramreiter i de Mn. Saborit, va facilitar molt els pagaments de l’obra. Els cost total de l’estructura fou de 12 milions de les pessetes de 1967. L’obra acabà amb un deute de cinc milions i no es va acabar de pagar fins l’any 1982.
La primera pedra es posà el 9 de setembre de 1962, amb assistència de l’arquebisbe de Barcelona, Gregorio Modrego. Però les obres no van començar fins l’any 1965. El 20 d’abril de 1965 moria, d’un infart, als 59 anys, Robert Kramreiter, qui, per tant, no va veure la seva obra acabada. L’arquitecte municipal de Viladecans, Pere Marieges, dirigí l’obra fins al final. El 27 d’agost de 1967 tingué lloc la inauguració.
Un detall arquitectònic a consignar és la cimentació de l’obra. Situat el temple en la bifurcació de dues rieres (Palmer i Batllori) fou necessària una base de 126 pilots de formigó de dotze metres de profunditat.
El temple fou complementat posteriorment pels vitralls de colors, obra de Llucià Navarro, i les campanes, inaugurades l’any 1990. Duen els noms de Martina, Maria de Sales, Rosa i Mercedes, i van costar quatre milions de pessetes.
Encara que la gent, a la manera popular, hagi batejat aquesta església com la del tobogán, l’original estructura que dóna peu a aquest nom s’assembla tal vegada més, per la nacionalitat del seu arquitecte, a les pistes de salts d’esquí...
Per als qui els agradi el turisme, si volen trobar una església gairebé similar a la de santa Maria de Sales, han d’anar a Ivalo, a prop del llac Inari, a Finlàndia. També és obra de Kramreiter.
Manel Simó

El creixement de Viladecans


Viladecans és el meu poble, en el qual vaig néixer, i el sento molt meu, i per això sento una gran preocupació pel futur que veig venir. En aquest moment Viladecans té una població de 63.000 habitants, ha crescut en aquests darrers anys d’una manera totalment desmesurada, ens calen més infraestructrures, com és el tema de la sanitat, guarderies, escoles, centres d’acollida per a persones grans, zones d’aparcaments, més neteja als nostres carrers… Tot això es nota en el dia a dia.
Doncs bé. Amb tots aquests problemes que actualment ja tenim i als quals de moment no se’ls veu una solució, l’únic que se li acut al nostre Ajuntament és aprovar un projecte de nous habitatges que incrementarà la població en els propers anys fins a 82.000 persones. Amb tot aquest panorama que se’ns presenta serà penós continuar vivint a Viladecans.
Jo demano als que tenen el poder de decisió sobre tot això, que tinguin prou honestedat com per valorar si aquest tipus de poble/ciutat és el que realment vol la ciutadania de Viladecans.
Amalia Mazón Ginesta

Els after-hours

Dia sí dia no el nom de Viladecans és present en totes les cadenes de televisió però no precisament per a coses agradables sinó pel consum de droga que hi ha al voltant dels “after-hours”.
Què està passant amb una certa joventut? És que no tenen una altra forma de divertir-se, sense arribar a aquests extrems d’estar tirats al carrer i sense noció d’on són? I després agafen el cotxe, i més d’un accident hi ha hagut a la Carretera de la Vila, i algun de molt greu.
Sí, cada setmana hi ha controls dels mossos d’esquadra, però no crec que això sigui la solució. Cal més pedagogia a la nostra joventut perquè tinguin més valors i il.lusió per al seu futur, i això ho hem de fer entre tots. En som responsables i som el mirall on ells es miren.
Maria Comas

Diables: per la participació

Ha plogut molt des dels primers anys de la democràcia. Aquells temps de
canvi sobtat i accelerat ja han passat; aquelles presses per transformar-ho tot s’han asserenat i aquell moviment associatiu i participatiu, que va ser com una febrada, ha anat remetent; però, tot i així, encara en queden
algunes mostres ben fonamentades i amb la maduresa que donen els anys. Una de les primeres associacions que va recuperar el carrer com a lloc festiu i de participació va ser Diables de Viladecans. Els tambors, els petards i el foc van anar cridant a poc a poc més gent del nostre poble a viure el carrer de forma divertida. Molts joves i nens -ja hi ha casos de pares i fills-, s’han vestit les banyes dels dimonis i han ballat al so dels timbals sota el foc.
Diables sempre ha estat obert a tothom i no ha estat mai contra ningú; a Diables la idea principal sempre ha estat la mateixa: la recuperació de les festes populars, la conquesta del carrer com a marc festiu i participatiu.
Els cercaviles i correfocs, les passejades de Gegants, les processons de Carnestoltes, les sardinades i fogueres de Sant Joan sempre tenen un element en comú: fomenten la participació lúdica de tothom i això fa poble.
Les relacions amb les institucions també han anat canviant amb el pas del temps. Al començament tot era empenta i ganes de fer coses, es tractava de dinamitzar la gent, d’endegar projectes, d’engrescar. Tot es feia a base de voluntariat, tot era improvisat però sincer. Avui dia el maquinari institucional ja està greixat i rutlla a la perfecció, però... no té ànima!
Tanta reunió, pressupost, contracte, programació, assegurances, lleis... Han burocratitzat la festa! Moltes d’aquelles associacions tan útils fins ara, de cop són enutjoses, molesten, no quadren en aquest Viladecans (V!) de disseny, però no oblidem que el sentiment de pertinença a un poble i a una gent neix de compartir uns mateixos espais i unes mateixes tradicions.
Buida els carrers i anul.la l’espontaneïtat de la gent i hauràs matat un poble.
Encara hi som a temps! Visca Diables!
Joan Castellano Bonich

Viladecans, pur exotisme

Negra nit. Sortim de sopar a casa d’una amiga. Al carrer Pere Masallach. Gairebé hi ensopeguem: una serp d’un metre i escaig de llarg, tan espantada com nosaltres. L’esglai no m’impedeix trucar a “la urbana”, pròpiament la policia local. Primera reacció del cos: no tenim personal especialitzat en la cacera d’animals. Entenc que no vénen.
Escàndol amb les companyes. Nova trucada, aquesta vegada amb veu més decidida. I resposta digna d’Indiana Jones: Venim. Ara.
I, ràpidament, vénen dos cotxes. Això sí, amb les mans ben buides, per iniciar la cacera (si almenys tinguessin el punxó del mossos!). Una veïna anima el personal des de la finestra i els tira una capsa de sabates. La bèstia hi és introduïda. Els “polis” fan uns forats a la capsa perquè la serp pugui respirar i se’n van amb el trofeu damunt dels genolls. Qui diu que a Viladecans no som exòtics! Tot i així una aventura. Que no tenim cap ganes de repetir!
Encarnació García

Els nostres monuments: que es coneguin

Sempre he cregut que cuidar les petites coses pot portar a aconseguir objectius importants i que en els detalls, més que en el resultat, es pot apreciar millor la feina ben feta.
Potser el fet de que he tingut la sort de viure sempre a la mateixa ciutat ha fet que em senti molt arrelat a ella i per això doni importància a les coses que sempre he tingut amb mi, els meus carrers, la meva gent, els meus monuments, i els elements i les persones que van apareixent i van arribant de nou.
Potser per això quan vaig a un altre poble o ciutat entenc molt bé que els seus habitants se sentin orgullosos de viure on viuen, de ser qui són, de tenir el que tenen i de saber preservar el seu llegat. Perquè jo també m’hi sento així.
El meu deute amb Viladecans ve d’ençà que vaig néixer i he anat creixent amb la ciutat. I de la mateixa manera que la ciutat s’ha fet massa gran en poc temps, jo he crescut sense saber què volia ser de gran o, millor dit, sense voler fer-me gran i intentant no perdre aquelles coses que quan hi torno, em fan sentir bé.
Jo crec que a una ciutat li passa al mateix, no hauria d’oblidar la seva història, sinó que és un deure de tots els que la fem preservar els elements que la formen i els vestigis que la recorden.
No entenc que algú digui que la meva ciutat es una ciutat dormitori.
La meva ciutat és plena de vida i d’història, el problema és que no ens ho creiem. Totes les coses tenen la importància que hom vulgui donar-hi, no és lícit que algú, com fan sovint els polítics, marqui el que és important i el que no ho és. Totes les coses, per petites que semblin, són importants i cal que els hi dediquem l’atenció que es mereixen.
Sovint, quan sortim a fer alguna excursió amb el cotxe, ens trobem cartells a les carreteres que ens indiquen que entrem a un poble o ciutat i tot seguit, trobem cartells indicadors de la presència d’algun monument o edifici històric de la ciutat, sovint acostumen a ser llocs que tenen un interès per la seva antiguitat o pel seu estil arquitectònic i, de vegades, per al visitant poc documentat, no deixen de ser quatre pedres, una a sobre de l’altra. Però carai!, per als habitants d’aquell indret, són les quatre pedres més ben muntades del món, perquè són part de la seva història com a poble.
D’això és sovint del que ens queixem a Viladecans, que no sabem donar-li la importància que tenen les nostres quatre pedres i sovint és perquè no les coneixem.
I sobre això, només un exemple ben senzill. ¿No seria important que en els cartells informatius de carretera hi figuressin les indicacions per arribar a alguns dels edificis més emblemàtics de la ciutat? És a dir, que sota el cartell que indica el camí del cementiri aparegui també una referència a l’ermita de la Mare de Deu de Sales del segle X, o en el que indica l’ajuntament hi figuri la referència de la torre Modolell...
No creiem que sigui una proposta ni molt cara ni molt complicada d’aplicar i fins i tot algú pot pensar que això no és important, està en el seu dret, però això, contribuiria per donar a conèixer aquest edificis als que se’l hi donaria una atenció especial i perquè els habitants de Viladecans ens sentim orgullosos de la història de la ciutat on vivim i del seu llegat i perquè quan algú passi per aquí en alguna excursió amb cotxe s’aturi i ens conegui. Son detalls que donen valor a la ciutat i jo, sempre he cregut que cuidar les petites coses pot portar a aconseguir objectius importants i que en els detalls, més que en el resultat, es pot apreciar millor la feina ben feta.
Josep Mumany

Tres propostes de govern municipal fàcils, barates, útils

1. Per a les famílies amb persones grans per atendre

Crear un grup de formació i d’autoajuda per al creixent nombre de persones que s’han de fer càrrec de familiars amb un elevat grau de dependència: per desangoixar, per donar a conèixer recursos públics i privats, per aprender a tenir cura adequadament de la gent gran (moure, rentar, petites cures…), per no deprimir-se, ni fer-se malbé l’esquena, per organitzar-se millor… Fàcil de fer i d’organitzar en aquest moment en què comença a aplicar-se la llei de dependència.

2. Per mantenir nets els punts de distribució de diaris

Les empreses que distribueixen diaris a diversos punts de la ciutat (per exemple, a l’estació de Renfe) són molt eficaces a l’hora de repartir… però és una pena com queda l’entorn al cap d’una estona. Podrien posar-hi papereres i llocs on dipositar els diaris perquè algú altre els pugui llegir. Net i còmode. I que paguin els editors, que per això no s’arruinaran.

3. Per promoure la vida de les entitats


A la ciutat hi ha uns grans panells d’informació municipal que solen estar buits. Les entitats sovint posen cartells als pirulís… i a un munt de llocs que no toca. Els panells podrien cedir-se a les entitats, ni que fos parcialment. Només caldrien uns certs criteris (mida màxima dels cartells, temps d’exposició). Seria una bona manera de promocionar les entitats i l’associacionisme i, de passada, de mantenir més net l’entorn.

Tres propostes que només requereixen una certa organització, voluntat i pocs diners. Són poc faraòniques i gens espectaculars, però tot no es pot tenir!

Mercè Solé