dissabte, 30 de juny del 2012

Manuel González Fernández, dignitat indignada (i 2a. part)


A mitjans dels anys setanta, entre la vaga de 1971 i la de 1976, abandonat ja tot paternalisme, la Cia. Roca Radiadors es va treure de sobre la propietat de les vivendes del Poblat. Em sembla a mi que, de primeres, es desempallegava definitivament dels incompliments urbanístics, de segones, ensumant els naixents moviments de lluita reivindicativa veïnal, es lliurava de responsabilitats envers el manteniment dels blocs, i finalment gràcies a les vendes, obtenia un bon complement financer per a l’expansió compromesa amb l’Standar, de les factories de Sabadell, Alcalà d’Henares i Alcalà de Guadaira. La mitjana del preu de venda dels pisos, als seus propis obrers, fou de 150.000 ptes., molt per sota del preu de les vivendes semblants d’aquell entorn. El baix preu facilità la ràpida assumpció d’un acord, però és de saber que darrere la baratura hi va haver una topada entre els hereus de Roca, de manera que un d’ells batallà a la baixa en favor dels treballadors sota pena de malmetre l’operació.
A la familia González-Sánchez, en principi, la cosa els va passar pel damunt. En Manolo i l’Ana continuaven resistint al seu quart pis sense voler pagar i Roca Radiadors acumulant raons pel desnonament. Fou finalment la lluitada amnistia laboral de 1978 que feia enrere els acomiadaments improcedents a fàbrica, la que  els donà la possibilitat de comprar, a ells també, per un preu equivalent.
L’any 1980, en Manolo González Fernàndez esdevenia regidor de l’Ajuntament de Viladecans. Durant onze anys ens representà dignament en la presa de decisions per a tots els viladecanencs, però ben especialment per a la gent dels barris de ponent. Foren prop de tres anys al govern amb en Joan Masgrau, fent-se càrrec de la Guàrdia Urbana, i dos mandats de mig-opositor a Jaume Montfort. Molt hi té a veure en Manolo González amb el fet que els veïns del Poblat no acabessin pagant contribucions especials quan a finals dels anys vuitanta se’ls volia cobrar per la urbanització del barri.
En la general desfeta i posterior reconversió de la siderúrgia espanyola de l’any 1981, Laforsa tancà portes i es convertí en Societat Anònima Laboral, allargant  l’esquifida vida empresarial per mirar de garantir la jubilació al màxim de persones. Després, l’any 1992, a punt de fer-ne seixanta, en Manolo va passar a cotitzar a la Seguretat Social com a empleat del Partit dels Comunistes de Catalunya (PCC), sorgit de la trencadissa del PSUC, que el contractà fins a la jubilació. A partir d’aquest moment i fins ara, fets els vuitanta anys, ha vingut col·laborant de manera voluntària, agraïda i militant a la seu del seu Partit a Barcelona, al qual continua afiliat.
Direu: Tenint vuitanta anys, ja seria hora que parés. Doncs no. 
El passat mes d’abril, vàreu poder llegir al Viladecans Punt de Trobada un article titulat “Los iaioflautas”, on s’explicava mínimament qui eren, què pensaven, què feien, i per què.  El signava Manuel González Fernández que també n’és de la colla.
Quan indignament la presidenta Esperanza Aguirre de la Comunitat de Madrid, davant les càmeres de televisió, pretenia desqualificar els acampats del 15M, anomenant-los de manera insultant “perroflautas”, una colla de persones de més de setanta anys, que havien anat a donar suport als indignats barcelonins, es preguntaven davant la tele que miraven, sobre l’adjectiu o nom que els podria correspondre amb el criteri de la mandatària. Bo i escoltant-la, en broma un d’ells exclamà: nosaltres, amb la data de caducitat de fer el gos ja passada, podríem ser los iaioflautas, oi?
Així fou com indignats amb la indigna dignatària i, sobretot, indignats de veure la retallada de drets conquerits gràcies a la lluita de molts d’ells i la ignominiosa involució política que amb engany se’ns imposa, es contituïren en escamot de torracollons dels centres de poder responsables de la crisi que ens ocupa.
Des del primer moment hi és en Manolo. Potser hagi estat absent en alguna de les accions (les de caminar massa, tenint vuitanta anys), perquè s’està a Viladecans i se’n fan més de dues cada mes, normalment allà a Barcelona. 
Aquí en teniu una mostra, per fer-vos-en una idea:
• 27 d’octubre. Ocupació de la seu central del Banc Santander a Barcelona. Contra l’especulació i l’oligarquia financera.
• 7 de novembre. Ocupació de l’agència de qualificació Fitch. Contra l’especulació i en solidaritat envers el poble grec.
• 1 de desembre. Ocupació de la seu de la Caixa a Badalona. Contra l’abús bancari i perquè siguin ells qui paguin la crisi.
• 22 de desembre. Ocupació de la Unión Catalana de Hospitales. Contra les retallades hospitalàries i contra el conseller Boi Ruiz.
• 1 de febrer. Ocupació d’un autobús amb passejada d’anada i tornada, amb pancartes. Contra l’augment de tarifes.
• 24 de febrer. Ocupació de la seu de la CAM a Barcelona. Contra el rescat bancari amb diners públics.
• 7 de març. Ocupació de les oficines de la patronal catalana Foment del Treball. Contra la Reforma Laboral i exigint la retirada de la llei.
• 29 de març. Ocupació de l’emissora de la Cadena SER. Proclama radiofònica a favor de la Vaga General d’aquell dia.
• 26 d’abril. Ocupació del vestíbul de la Conselleria d’Interior de la Generalitat. Contra la delació demanada per en Felip Puig i la llibertat dels detinguts el 29M.
• 29 d’abril. Marxa a la presó dels Quatre Camins de la Roca del Vallès. Contra en Felip Puig i l’empresonament d’activistes.
• 1 de juny. Ocupació a diferents ciutats d’Espanya d’oficines de Bankia...
En tots els actes exigeixen la presència del responsable del lloc, s’explica el sentit de l’acte, es distribueix un comunicat que prèviament es llegeix, potser es canta alguna cançó, es crida el que calgui fins a cansar-se, es convoca tothom que tinguin a mà a sumar-se a aquella o a qualsevol moguda, practiquen la resistència passiva fins que els mossos els fan fora si el responsable del lloc no els rep, i en fan un vídeo que s’acostuma a penjar al Facebook.
No és que en Manuel González Fernández necessiti sovint descàrregues d’adrenalina, ni que sigui de pressió massa baixa, no. El que passa és que aquest senyor va fer de la lluita contra la submissió i pel respecte als drets de les persones el seu sentit del viure (llegiu la primera part d’aquest article, al número anterior). Als seus vuitanta anys, té clar que li agradaria pintar per als seus néts molts i millors paisatges i natures mortes, que ho fa prou bé; com també li agradaria cultivar més intensament el sentit de l’humor amb els seus amics, per exemple; o, apropar-se molt més a l’art i contemplar la bellesa que ens envolta; o, satisfer els propis somnis d’infantesa o adolescència; o només fer cas al principi del no desplaer tan propi de la gent gran; però els “iaioflautas”, observadors de com n’és de greu la involució social a què ens aboca la dictadura dels mercats, i de com la satisfacció de les necessitats més bàsiques, i qualsevol dret, queda supeditat a que cadascú s’ho pugui pagar, han decidit que les indignitats se les empassi qui les implanta i uns tres o quatre cops al mes passen a l’acció per servir-les amargament a qui correspon. 
Diuen: “Fins aquí hem arribat. Ningú ens ha de prendre el viure que ens pertoca, ni tenim per què combregar rodes de molí”.
Apa doncs, armilla groga-reflectant i a tocar allò que no sona, a dojo i on calgui.
Lluitar dignament contra els propiciadors de misèria i servitud, en tinguis vint o en tinguis vuitanta d’anys. En això creu en Manolo González Fernández, aquest viladecanenc del Poblat Roca, nascut a Riotinto, que creu també que indignar-se és el pas previ a  arremangar-se per la revolta, en l’esperança que els seus néts no hagin de passar les mateixes penúries.
Andreu Comellas

divendres, 29 de juny del 2012

Notes per a l’estudi de la repressió franquista a Viladecans (2)


Tal i com ens havíem compromès en l’article anterior del Punt de Trobada –núm. 54, d’abril d’enguany– a continuació publiquem un quadre amb tots els veïns de Viladecans (85) –coneguts fins al nivell actual de la recerca– que van ser detinguts, traslladats inicialment a la presó militar de Sant Feliu de Llobregat, i posteriorment a la Model de Barcelona o que procedien d’altres establiments penitenciaris arreu de l’Estat Espanyol i als quals l’Auditoria de Guerra de la 4a Regió Militar de Catalunya, emplaçada a Barcelona, entre 1939 i 1942, va demanar informes político-socials i/o va incoar procediments sumaríssims (Consells de Guerra), acabant en la majoria dels casos complint condemna a la presó Model de Barcelona.
El quadre ha estat elaborat a partir del creuament de les dades de la relació de detinguts en la presó militar de Sant Feliu de Llobregat (ACBL, Arxiu Comarcal del Baix Llobregat), la correspondència de l’Ajuntament de Viladecans dels anys 1939-1942 (AMVA, Arxiu Municipal de Viladecans) i dels procediments sumaríssims, buidats fins a l’actualitat, conservats a l’Arxiu del Tribunal Militar Territorial Tercero de Barcelona. La primera part del quadre està ordenada cronològicament a partir de la coneixença de les dates de detenció a Sant Feliu de Llobregat, i del seu trasllat posterior, normalment, a la presó Model (Cel·lular) de Barcelona. En la segona part, hi ha la relació alfabètica d’altres veïns de Viladecans als quals, entre març i desembre de 1939, es va sotmetre a informe d’antecedents políticosocials, bàsicament, des del Jutjat Militar de Sant Feliu de Llobregat com a acte previ a la incoació del procediment sumaríssim. Dels 85 veïns afectats per la repressió franquista, en 29 casos, a hores d’ara, ignorem si se’ls va obrir procediment sumaríssim.

Manuel Luengo
Trobareu aquesta relació en el llistat adjunt:

dijous, 28 de juny del 2012

Anacamptis pyramidalis-flor caputxina


Molt escassa a Viladecans i al Delta però abundant en altres zones de Catalunya. És una orquídia que normalment fa de 25 a 40 cm d’alçada. Les seves flors són petites i estan agrupades en espigues molt denses. Floreix de mitjan maig a principi de juliol.
Viu a les brolles i als prats secs i, especialment, a les joncedes, per sota dels 1200 m d’altitud.
Font: Institut d’Estudis Catalans
Eio Ramon

dimecres, 27 de juny del 2012

Viladecans lluita contra l’Eurovegas





Dissabte dia 9 de juny a la tarda, el Parc de la Marina de Viladecans va ser l’escenari de la Festa Reivindicativa “Eurovegas, go home!”, convocada per la Plataforma Aturem Eurovegas – Salvem el Delta del Llobregat, a la qual s’han adherit fins al moment prop de 200 entitats de tot tipus d’arreu del país. Durant la tarda es van succeir diferents actuacions musicals, com la de Bitxe i els Mariatxis del Delta, entre d’altres; així com xerrades sobre l’impacte que podria suposar la construcció d’aquest macro-complex de casinos i hotels al Baix Llobregat, tal i com apunten diferents informacions en els darrers mesos. Els assistents es van mostrar molt interessats per quin podria ser l’hipotètic emplaçament d’Eurovegas i quin impacte directe podria tenir en la destrucció de terrenys agraris i naturals a la comarca.
Una de les intervencions més aplaudides fou la de Lluís Pares, d’Unió de Pagesos, que va criticar la postura dels alcaldes del PSC del Baix Llobregat, als quals el sindicat agrari ha reclamat que rebutgin el projecte d’Eurovegas, ja que suposaria “trencar l’actual equilibri de la comarca, que amb els anys ha aconseguit fer conviure les infraestructures, les àrees de població i els espais agraris amb una certa harmonia”.
El plat fort de la jornada reivindicativa fou la intervenció d’Arcadi Oliveres, economista i president de Justícia i Pau, que des que es van conèixer les informacions al respecte d’Eurovegas s’hi ha posicionat en contra. En la seva xerrada, Oliveres va afirmar que “Eurovegas no és la solució a la crisi i no portarà cap benefici a la gent” i va assenyalar els bancs i el frau fiscal com a causants de la crisi que estem vivint.
D’altra banda, mentre continuen les protestes de diferents organitzacions socials contra Eurovegas, la propera cita serà el diumenge 17 de juny a la Plaça de Sant Jaume de Barcelona, el Govern de la Generalitat continua negociant amb el magnat nord-americà Sheldon Adelson per portar Eurovegas a Catalunya. L’última hora apunta que Eurovegas es farà al Parc Agrari del Baix Llobregat o no es farà: El Govern sobre Eurovegas: “Tot apunta que o Barcelona o res”.
Ricard Caba

dimarts, 26 de juny del 2012

Objectiu: Torre Modolell




Teresa Bubí, Josep Lligadas i Andreu Comellas
Tot un èxit, tenir oberta un parell de dies la porta principal de la Torre Modolell, amb el corraló que permet contemplar l’escala monumental i anar cap al jardí. I si a sobre hi ha el Mamut allà rebent les visites, doncs encara millor. Realment, l’exposició del Grup Tres Torres dels passats dies 9 i 10 reivindicant la rehabilitació de la Torre Modolell, un dels grans símbols de Viladecans, ha servit per fer adonar que aquest espai és, efectivament, un lloc esplèndid que és una pena que estigui sempre tancat. I la molta gent que ha passat per l’exposició, a més de disfrutar del lloc, ha pogut veure i comentar tota la història i tota la riquesa ciutadana que hi ha en aquest palau i el seu jardí, i lamentar l’estat de deixadesa en què entre tots hem permès que caigués.
I també ha estat tot un èxit l’acte que tingué lloc el dissabte dia 9 a la tarda, en què Teresa Bubí, Andreu Comellas, Jaume Lligadas i Vicky Herrero ens van barrejar amenament records personals i evocacions històriques amb la reivindicació d’un edifici que és de tots. I ho van fer, precisament, tenint com a fons les escales que del palau baixaven al jardí, un dels elements originàriament més valuosos de tot el conjunt i un dels més degradats actualment. Unes escales que cal recuperar i dignificar sens falta, perquè són patrimoni col·lectiu i no les podem perdre.
Per a qui no vagi poder visitar l’exposició, cal dir que estarà instal·lada, a partir del dia 5 de juliol, a l’Ateneu d’Entitats Pablo Picasso.
Josep Lligadas Vendrell

dilluns, 25 de juny del 2012

Cal mesura en temps difícils


Des de desembre de 2010 sovint s’utilitza un llenguatge esbiaixat, partidista, demagògic, poc objectiu i desmemoriat, que l’únic que busca és, d’una banda, inflamar la ciutadania per obtenir rèdits partidistes o corporatius i, de l’altra, mantenir la quota de poder dins de qualsevol tipus d’organització ja sigui pública o privada. És molt fàcil donar les culpes a l’altre, però la pregunta que em faig és: on ens porta demonitzar-nos els uns contra els altres? 
On estaven tots aquells que ara defensen una millora del benestar de les persones quan els governants del moment varen dir que no hi havia crisi i que el nostre sistema financer era el millor d’Europa? On eren quan es varen adoptar solucions com el “Plan E” (la ruïna del país) i mesures per ajudar als grans grups bancaris? On eren quan vam sentir dir “nos hemos cepillado” l’Estatut aprovat pel Parlament de Catalunya o quan l’Estat es va negar a donar els diners que es devien i es deuen a la Generalitat? On eren quan veient el problema que teníem –un atur de 4.500.000 persones arreu de l’Estat– no es van prendre mesures perquè eren contràries als interessos polítics i/o partidistes del moment? Per què no ho defensaven en aquells moments com ara ho estan defensant? Per què justament ara que ja no queda marge? Potser perquè els que governaven llavors i els que promouen els moviments ciutadans actualment eren del mateix signe polític?
A mitjans del 2009 en aquesta mateixa publicació (Punt de Trobada núm. 22 i 23) vaig escriure que “...de forma immediata la crisi repercutirà en la disminució del nivell de benestar general, en el pagament de serveis que ara són gratuïts, en llocs de tre­ball amb contractes més precaris i salaris més baixos, etc. Això és el que s’acosta.“. Què varen fers els governs d’aquella època –tant a Espanya com a Catalunya–  per tal d’evitar el que molts ciutadans ja intuíem? Per mi és molt fàcil dir això ara, però em pregunto si arribarem a construir quelcom de positiu seguint per aquest camí. I la resposta és que per aquest camí anirem tots plegats a la ruïna. Plantejar les coses com un enfrontament  no ens portarà enlloc i utilitzar els mitjans per difondre aquest tipus d’actuació menys encara. Cal ser rigorosos i acurats, cal mesura en temps difícils. Ara és el moment de la responsabilitat, d’unir esforços, de no criminalitzar aquells que ara han de prendre decisions dures  que si s’haguessin pres molt abans –quatre anys enrere– no serien de la cruesa actual.
Partir d’una percepció totalment esbiaixada ens pot allunyar d’aquell punt de trobada que ens permeti acostar posicions, d’acceptar allò de bo que pugui aportar l’altre i d’arribar a fer propostes que millorin la qualitat de vida al conjunt dels ciutadans. Cal buscar l’espai comú per parlar des de posicionaments oberts al canvi, objectius i sense encotillaments de cap tipus. Cal fer-ho, o en cas contrari ens ensorrarem com a país.
Crec que tan sols seguint un plantejament d’aquest tipus aconseguirem un país unit i fort on tots els seus ciutadans podran gaudir d’un nivell de benestar adequat i just.
 Eduard Mondragón Condeminas

diumenge, 24 de juny del 2012

De masies i cases pairals (o quan la ciutat era poble)


Projecte de Cal Ginestar

Qualsevol persona nouvinguda a Viladecans amb un mínim de curiositat se sorprendrà al descobrir el nombre de masies i cases pairals que hi ha amagats pels diversos barris i carrers. Només cal aixecar la vista, tan sols aturar-se i resseguir les línies arquitectòniques d’aquests immobles singulars que ens recorden un passat no tant llunyà, quan la ciutat era poble i no superava el miler d’habitants. Aleshores la població era eminentment agrícola i el nucli habitat tot just un parell o tres de carrers, amb algunes cases disseminades al seu voltant. 
Amb el fort creixement demogràfic viscut al segle XX, aquestes masies van anar quedant integrades (o directament absorbides) dins el teixit urbà. Algunes van a anar a terra per donar pas a nous habitatges, però d’altres s’han mantingut amb prou integritat fins als nostres dies. N’hi ha que s’han recuperat amb prou encert com Can Xic, actualment equipament municipal per a joves. Altres com la masia de Cal Ginestar resten a l’espera sine die de concreció i millora, si bé almenys l’entorn immediat s’ha reconvertit en un pulmó verd. Aquí val la pena ressenyar una proposta de la Facultat d’Arquitectura de la UPC de 2006 en què es plantejava fer-ne un equipament cultural (vegeu maqueta i treball complet a http://hdl.handle.net/2099.1/4009). És clar que llavors no havia esclatat la bombolla i encara era permès de somiar.  
Trobaríem més exemples com Can Sellarès, just al límit entre Viladecans i Gavà. Documentat des del segle XIII, la Roca va comprar la finca a mitjans del segle passat per dedicar-la a usos recreatius pensant en els treballadors i llurs famílies. Actualment és una zona esportiva i cultural mancomunada entre els dos municipis vinguda francament a menys. Ben a prop tenim Can Palmer, masia aixecada també en època medieval i que ha arribat als nostres dies molt reformada, només la falsa façana dibuixa l’ombra del que havia sigut. Actualment acull diversos serveis socials de l’Ajuntament i dóna nom al barri i a l’escola que té al costat. Un topònim vinculat probablement a les nombroses palmeres que hi ha als barris de Ponent.
Capítol a part mereix la masia de Cal Menut, també del segle XIII, situada a peus de la muntanya de Sant Ramon, declarada bé cultural d’interès local el 2002 i envoltada d’ametllers centenaris. Lamentablement avui presenta un estat d’abandó i deixadesa deplorable, que no es cansen de denunciar entitats locals com el Grup Tres Torres o Unió de Pagesos. 
Certament, voltant pel terme municipal podríem afegir més cases pairals a aquest llistat que configura un indiscutible patrimoni arquitectònic i cultural. Un catàleg que constitueix, al meu entendre, un important atractiu, un valor amb gran potencial que, ben aprofitat, permetria resintonitzar la ciutadania amb les arrels i el passat mil·lenari de Viladecans. També hi veig una singularitat a tocar de Barcelona per atreure turisme de qualitat i una immillorable ocasió per reivindicar amb orgull i el cap ben alt el nostre passat rural. Sí, crec que en podríem treure més suc.
Josep Ginjaume

dissabte, 23 de juny del 2012

Eduard Toldrà i el patrimoni musical de Catalunya


Anna Ricci


Eduard Toldrà
Sempre m’ha agradat molt la música d’Eduard Toldrà (1895-1962), un excel·lent violinista, compositor i director d’orquestra del qual enguany es commemoren cinquanta anys de la seva mort. Quan vaig començar a interessar-me per la música mal anomenada “clàssica” jo tenia deu anys, i ell ja en feia cinc o sis que havia mort, però recordo l’afecte amb què la gent en parlava. Va ser el primer director de l’orquestra municipal (que jo vaig conèixer amb el nom d’Orquestra Ciutat de Barcelona  i que s’ha acabat convertint –amb un nom impossible– en l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya).
Toldrà va ser un gran músic amb un itinerari personal dificultat en els seus inicis per la primera guerra mundial (el 1913 va aconseguir una beca per estudiar a París, a Berlín i no recordo on més, estudis que van quedar interromputs un any després), per la guerra civil, i encara pel franquisme. Perquè la música clàssica, com la cultura en general, catalana o no, va ser molt maltractada. La seva música, íntima i allunyada dels corrents contemporanis, recull elements populars amb una gran delicadesa, ben bé en la línia de l’obra de Schubert. En les seves cançons parteix de poetes contemporanis (Joan Maragall, Tomàs Garcés, Josep M. de Sagarra, Josep Carner, Trinitat Catasús…) i fins i tot servidora que més aviat sóc negada per a la poesia, hi puc reconèixer una gràcia extraordinària a l’hora de donar relleu al text. Si us interessa el tema, us  puc recomanar un programa de Catalunya Música (Guia d’orquestra) en què s’analitzen algunes de les seves cançons i que és extraordinari.
Tot això per explicar-vos que l’altre dia vaig anar a un concert al Palau de la Música, en què s’interpretava l’òpera de Carner i Toldrà, El Giravolt de Maig, una òpera que anys enrere havia estat interpretada i gravada per Anna Ricci (1930-2001), una mezzosoprano amb molts lligams a Viladecans i que ha donat nom a un passatge de la nostra ciutat. 
El concert va venir precedit d’una conferència de Jorge de Persia, crític musical de La Vanguardia. Remarcava com bona part de les partitures originals i del patrimoni dels músics de la generació de Toldrà s’ha mantingut en mans privades o ha desaparegut, i com senzillament són de desconegudes moltes de les obres de músics d’una gran qualitat. Jo ho he pensat sovint. Quan vaig conèixer, per exemple, la música coral de Cristòfor Taltabull (1888-1964), que és magnífica. Trenta anys de Generalitat no han servit per publicar, enregistrar, divulgar la música de tota aquesta gent, compositors i intèrprets, ni per intentar aplegar-ne la documentació a les biblioteques públiques. I això no és culpa de Madrid, no, més aviat del desinterès de tots plegats. Dels governs de la Generalitat i nostra per no exigir-los-ho. És una vergonya. Sobretot perquè en plena dictadura hi va haver iniciatives molt interessants i arriscades com per exemple la col·lecció d’enregistraments “Antologia històrica de la música catalana”, publicada per Edigsa i sembla que desapareguda en els llimbs de la cultura.  Perquè si tant de nacionalisme no serveix per preservar la cultura, no serveix per res...
Mercè Solé

divendres, 22 de juny del 2012

Al servei dels veïns



El mes de desembre de 2011 es va instal·lar una nova antena de telefonia mòbil al centre comercial Vilamarina, per tant, a prop d’habitatges i zones concorregudes per nens i nenes. Aquest fet va inquietar els veïns, que es van posar en contacte amb nosaltres.
A partir d’aquí des d’Esquerra ens vàrem posar a analitzar la problemàtica i vam detectar que a Viladecans no existeix un mapa d’antenes, de manera que es possibilita l’arbitrarietat en la instal·lació d’aquests artefactes.
Davant d’aquesta mancança i tenint en compte el risc existent per a la salut de la ciutadania, ens vam mobilitzar per tal de defensar els viladecanencs i viladecanenques de les possibles instal·lacions indiscriminades d’antenes. Tenint en compte que els veïns no obtenien una resposta satisfactòria de l’Ajuntament, vàrem presentar una proposta de resolució al Parlament de Catalunya, per tal que es realitzi un estudi sobre l’impacte de les antenes ubicades a la nostra ciutat. Posteriorment, tenint en compte el resultat de l’estudi, es retirarien aquelles antenes que puguin ser perjudicials per a la salut de tots nosaltres.
Aquesta iniciativa fou aprovada en seu parlamentària el passat mes de maig, garantint la tranquil·litat de viure en un entorn lliure de radiacions perjudicials per a la salut pública.
Així doncs, des d’ERC-Viladecans ens sentim satisfets per la feina feta, ja que hem ajudat a la ciutadania en un problema real que els feia patir.
Bàrbara Lligadas

dijous, 21 de juny del 2012

Sense por, diguem-ne escarxofes!


No sé per què ha passat això. Aquí, des de sempre, d’aquesta magnífica hortalissa tan conreada en els nostres camps, n’hem dit escarxofa. I de la planta d’on surt, escarxofera. Però, ja dic, no sé per què, a l’hora d’escriure-ho, molts escriuen “carxofa” i “carxofera”. Per exemple, en les campanyes per evitar que ens caigui a sobre el disbarat d’Eurovegas, en comptes de reivindicar les nostres escarxofes, reivindiquen les nostres “carxofes”. Com si ens semblés que aquesta paraula que hem dit sempre fos una paraula inculta, una paraula que hem d’amagar.
I no senyor. Escarxofa és una paraula catalana perfectament correcta, i escarxofera també. O sigui que a veure si ens animem a estimar més la nostra manera de parlar. Viladecanencs i viladecanenques, santboians i santboianes, pratencs i pratenques: sense por, diguem-ne escarxofes, i escriguem també escarxofes. Fora les “carxofes”, que no són cosa nostra!
Josep Lligadas Vendrell

dimecres, 20 de juny del 2012

Viladecans acull la 5a Caminada Mundial contra la Fam


Viladecans va acollir el passat diumenge 3 de juny la 5a edició de la Caminada Mundial contra la Fam, una iniciativa solidària, de la companyia d’Unilever, que es realitza de forma simultània a diverses ciutats del planeta. D’aquesta manera, durant tot el dia hi va haver algú que va caminar contra la fam arreu del món. El projecte té dos objectius clars: conscienciar sobre el problema de la desnutrició que pateixen molts infants, i col·laborar a pal·liar-la. 
La iniciativa, impulsada per la companyia Unilever amb la col·laboració de l’Ajuntament i el Col·legi Sant Gabriel de Viladecans té l’objectiu de col·laborar amb el Programa Mundial d’Aliments de les Nacions Unides, va aconseguir aplegar més de 4.000 persones i una recaptació de 17.000 euros que ajudarà a alimentar 85.000 nens a Bangladesh ja que el Programa Mundial d’Aliments de Nacions Unides enviarà cinc racions de menjar per cada euro recollit. 
La marxa, d’uns 5 quilòmetres i apta per a totes les edats, va començar cap a les 10:30 del matí al Col·legi Sant Gabriel. Els més de 4.000 participants van fer un recorregut pel parc de la Marina i el parc de la Torre Roja passant per davant de les noves oficines centrals d’Unilever a Viladecans fins a tornar al punt d’inici, on els caminants van rebre un lot de productes Unilever com a agraïment per la seva participació a la marxa.
Entre els assistents, cal destacar la presència del pilot Isidre Esteve, que va donar el tret de sortida a la Caminada, juntament amb l’alcalde de la ciutat, Carles Ruiz; el director del Col·legi, Vicenç Godayol; Jaime Aguilera, president d’Unilever Espanya, i la directora de comunicació de la companyia, Ana Palencia, qui agraeix l’esforç de tots els participants de la Caminada i especialment als viladecanencs que fa anys acullen la caminada: “És un orgull que per cinquè. any consecutiu Viladecans participi a la Caminada mostrant un any més el compromís de la ciutat en ajudar a eradicar la fam del món, un dels compromisos de la companyia en el seu Pla Unilever per una vida sostenible”.
 Iris Pérez Bonich

dilluns, 18 de juny del 2012

Quin associacionisme?


Valors tous en temps durs és el títol d’un estudi sobre valors a Catalunya presentat fa uns mesos. Tot i que segurament no recull encara la incidència d’una crisi tan crua com la que estem vivint, sí que posa en relleu algunes dades ben interessants.
Assenyala en primer lloc l’individualisme com a tendència dominant, la pèrdua de valor del treball i l’increment del valor del lleure, la desafecció per les institucions i una tendència que denomina del clientelisme associatiu, és a dir, l’associacionisme en funció del rèdit personal que se’n pot extreure. Sembla que tendim a associar-nos més per donar contingut al nostre temps lliure, però que simultàniament la nostra implicació en aquestes associacions sol consistir en el pagament d’una quota per participar en determinades activitats. Al costat d’això disminueix la proporció d’associats disposats a responsabilitzar-se de la gestió de les associacions. Sembla que aquesta tendència afecta tota mena d’entitats i que a més s’aguditza en proporció inversa a l’edat dels associats: els membres més joves són els més clientelars. I els homes ho són més que les dones. En consonància amb això les associacions hegemòniques són bàsicament les esportives i culturals, és a dir, les que solen oferir serveis.
Aquesta anàlisi descriu força bé l’estat actual de les associacions a Viladecans: la dificultat per renovar juntes, per captar joves, per connectar amb els nous veïns, el baix índex d’afiliació, la substitució d’activitats reivindicatives per bars i activitats recreatives... L’associacionisme és la base de la participació ciutadana i política, una veritable escola d’aprenentatge i de transmissió de valors col·lectius, on informalment s’adquireixen eines molt valuoses per viure. Potser ens aniria bé a tots plegats abordar conjuntament totes aquestes dificultats: per conèixer-nos millor, per reflexionar plegats, per compartir experiències, per aportar idees. Ens hi juguem molt. Per què no?

divendres, 8 de juny del 2012

Una mirada als nostres camps (1)


Aquesta secció de “Conèixer Viladecans” us convida, en aquest article i en el del proper número del Punt de Trobada, a fer un recorregut pels nostres camps, és a dir, pels llocs que, fins no fa pas tant, eren el mitjà de vida de la majoria de la població. Agafarem, doncs, la carretera de la Vila i anirem cap avall. Passada la via del tren, podrem començar ja a fixar-nos, a banda i banda de la carretera, en els camps que la voregen. Barrejats amb terrenys dedicats a altres usos menys desitjables, continuen essent, però, prou atractius. Si és l’època, veurem les escarxoferes, les cols, les tomaqueres, en tot el seu esplendor. També les casetes on guardar les eines i tot el que calgui o on protegir-se del sol. I els hivernacles, una necessitat per fer els cultius més rendibles.… I com més anem recorrent tota la zona, més varietat trobarem: enciams, mongeteres, albergínies, pebrots, bledes, carbassons, cogombres (que, tot sigui dit, cap pagès no anomenarà així: en dirà pepinus), xíndries, melons… i els arbres: pereres, presseguers, pruneres, pomeres, figueres… Fa uns anys, aquest esclat d’exhuberància agrícola era sens dubte molt més potent. Però ara encara continua prou visible. 
Arribem a la rotonda on comença el Camí de les Filipines.  Ens hi aturem un moment i mirem cap enrere, cap al nucli de la població. Segons des d’on mirem, podrem trobar-nos amb diverses perspectives, més o menys agradables. Però sempre, al fons, ens hi trobarem la muntanya de Sant Ramon. En iniciar el nostre recorregut, bé val la pena de saludar-la, aquesta muntanya. Perquè, de fet, porta segles i segles fent com d’horitzó, de teló de fons, de la vida viladecanenca. Des de 1887 amb l’ermita al capdamunt, i abans sense l’ermita. Amb diversos noms al llarg de la seva història. Però que, es digués com es digués, allà ha estat sempre. 
Entrem, doncs, de ple, en la nostra zona agrícola. A la rotonda, tal com veníem de la carretera de la Vila, tombarem a la dreta pel Camí Ral en direcció a Gavà. I ben aviat, a l’esquerra, al costat de la planta de tractament de les escombraries, veurem que s’inicia una estreta carretera asfaltada. És el Camí dels Llanassos. Ens hi fiquem. I, ja de bon començament, veurem com ens acompanya, a la banda dreta, una corredora. Les corredores són uns canals d’aigua amples, que la canalitzen a través dels camps, juntament amb uns altres canals més estrets, els valls. Ara sí que, a banda i banda del camí, podem anar veient tota la riquesa agrícola d’aquests terrenys. Hi ha trossos abandonats, erms, perquè la feina de pagès no és una feina que trobi gaire gent disposada a continuar-la, però malgrat això, aquests camps, quan estan en el seu ple, fan goig de veure. I fan pensar, també, en la molta feina que hi ha al darrere. La feina dels pagesos d’ara, i la feina, més encara, dels que fa més de dos-cents anys van proposar-se el duríssim objectiu de convertir aquells aiguamolls insalubres, que no servien per res i que eren font de tota mena de malalties, en terrenys cultivables, en font de riquesa. És el que s’anomena la “rompuda de les marines”.
Entre els segles XVIII i XIX, en efecte, els pagesos van anar canalitzant l’aigua construint les corredores i els valls, que constituïren tota una xarxa de sanejament per recollir i conduir les aigües (no només les de les pluges i de les rieres; també, a mesura que creixia la població, les aigües brutes dels usos domèstics i urbans) cap als estanys o llacunes, els quals un cop plens desguassen al mar. Amb la terra extreta en fer els canals (imaginem-ho: a cops d’aixada!) aixecaren el nivell dels camps fent-los aptes per als cultius i menys propensos a les inundacions, ja que l’àmplia superfície del delta té poquíssim pendent, i afavoreix l’estancament de l’aigua de pluja recollida, per la qual cosa cal conduir-la fins al mar. I si la terra que treien no era suficient, en portaven d’altres bandes. Una feina ingent, i més quan aquells terrenys no eren seus, sinó dels hisendats que es quedaven part del fruit de tot aquell esforç.
Significatiu del sentiment que això darrer provocava és l’escrit que l’ajuntament de Viladecans va publicar com a suplement  del Diario Constitucional Político y Mercantil de Barcelona el 14 de març de 1822 amb motiu d’un conflicte per la propietat del terreny on hi havia l’antiga capella de Sant Joan a la plaça de la Vila, una propietat que pretenien tant el Marquès de la Manresana, senyor de la Torre del Baró, com l’ajuntament, que volia utilitzar l’espai per a diversos serveis públics. En l’escrit, en efecte, es parla de la poca consideració que el marquès té envers el poble, i es recorda que els pagesos de Viladecans i Sant Climent “con afanes, trabajos, y fatigas imponderables, de cenagales y pantanos redujeron á cultivo, pagando al dicho marqués el diezmo, y la séptima parte de los frutos”.
Amb aquesta àrdua tasca, els pagesos van aconseguir, per una banda, començar a eradicar la plaga del paludisme que les terres pantanoses provocaven de manera permanent, tot i que l’eradicació definitiva no va arribar fins entrat el segle XX. I per una altra, aconseguir que les noves terres de cultiu fossin terres de regadiu, amb l’ajuda de pous de poca profunditat i de sínies. Perquè fins llavors, tots els cultius de Viladecans eren de secà: a les terres planes eren sobretot cereals: blat, civada, ordi; mentre que més cap a muntanya hi havia molta vinya, que va desaparèixer a la segona meitat del segle XIX a causa de la fil·loxera –a la muntanya de Sant Ramon es poden veure en molts llocs els marges de pedra que sostenien les feixes on hi havia plantats els ceps–, si bé després en part es va recuperar. També hi havia arbres, sobretot garrofers, i també fruiters. A partir d’ara, en canvi, comencen ja els cultius d’horta que seran els que esdevindran característics de tot el territori, i que també seran, a més, molt més rendibles econòmicament. Igualment començarà l’expansió dels arbres fruiters, gràcies al fet de tenir ara molt més espai. Els cultius d’horta, però, no aconseguiran ser definitivament majoritaris fins a principis del segle XX, quan es començaran a fer pous artesians, tant a les terres altes de secà, que eren terres fèrtils i així esdevenien unes magnífiques terres de regadiu, com a les terres més baixes, que ja eren en part de regadiu, però que així tenien l’aigua més abundant i assegurada; l’aigua dels pous primer s’extreia amb bombes d’accionament manual i sínies, però ben aviat va començar a utilitzar-se el motor de benzina, que va ser ja el pas definitiu. En tot aquest procés de reconversió hortofrutícola que farà que el cereal acabi desapareixent, és prou recordat el paper que hi va tenir Joaquim Marieges, el Tomacaire, un pagès de Sant Martí de Provençals que es va establir a Viladecans i va introduir noves tècniques agrícoles que aquí eren desconegudes; li deien el Tomacaire perquè era qui aconseguia els millors tomàquets i els més primerencs. I també són recordades les aportacions de la família Gusi i dels Germans Gabrielistes, encapçalats per l’hermanu Augusto, que era francès i a qui tothom coneixia com l’“hermanu pagès”.
Juntament amb les corredores, els valls i els pous, una altra peça clau per regar els camps van ser els xupets. Són unes construccions quadrangulars, que utilitzen un sistema de vasos comunicants per  distribuir l’aigua o, si cal, per portar-la cap a zones més altes. L’aigua passa per una canalització per sota terra, va omplint els xupets, i des de cada xupet es rega la superfície més propera. Així es pot controlar l’aigua, fer-la anar de manera més fàcil cap allà on cal, evitar que s’endugui la terra, i marcar també l’espai per a cada cultiu. Val a dir, però, que els xupets cada cop són menys utilitzats per regar, perquè els pagesos ara tendeixen a utilitzar mètodes més directes, com mangueres o aspersors, i per tant els xupets es van deixant abandonats i es deterioren cada cop més. No estaria gens malament recuperar-ne alguns i posar-los en algun lloc a l’abast de tothom amb una explicació d’aquesta petita gran obra d’enginyeria pagesa...
En el proper número continuarem i acabarem el nostre recorregut.
Josep Lligadas Vendrell

dijous, 7 de juny del 2012

Manuel González Fernández, dignitat indignada (1a. part)


Aquest senyor del Poblat Roca, recentment ha fet vuitanta anys. Bon coneixedor de la dimensió social de la persona, per a mi ha estat una de les millors referències,  per entendre el que vol dir “consciència de classe” i “plantar cara a la injusticia”. Ell és el protagonista d’aquest relat. 
Jugant-se-la ben sovint, la seva vida acabarà (que trigui) havent posat el llistó de la dignitat molt pel damunt de l’immensa majoria.
Havia nascut a Riotinto d’Huelva. Tenint cinc anys i fugint de la repressió de la guerra civil, la seva familia va emigrar a Azuaga de Badajoz. Als deu ja treballava al camp. Als quinze a l’exterior de les mines de plom d’aquell poble extremeny a tocar de Sierra Morena. Als dinou, marxava a Avilés d’Astúries a treballar en la construcció de la siderúrgica Ensidesa. L’any 1955, després de fer la “mili”, se’n va anar a Madrid i durant cinc anys hi treballà a la construcció. Allà es va casar amb l’Ana Sánchez Barragán.
El matrimoni ve a raure a Gavà l’any 1960, i en Manolo entra a treballar a Roca Radiadors l’any 1962. S’instal·len al “Poblado” l’any 1964 i aquí hi aixequen una prole de sis fills. A dia d’avui, la parella que continua vivint al Poblat Roca replega una onzena de néts i un besnét.
Fer-se valer davant d’aquells que ignoren els drets de les persones; batallar contra la por a sortir de la  gàbia, a risc d’equivocar-se; denunciar i combatre tota esclavitud, tota inhumanitat i tota desigualtat social, són aspectes del jugar-se-la per la justicia que qui l’hagi conegut haurà observat en aquest obrer andalús, extremeny, asturià, madrileny, català i d’on sigui i calgui, anomenat Manuel González Fernández. Tot plegat, valors que han donat sentit al seu viure i empenta també a qui l’hagi tingut a prop.
Quan va arribar al Poblat ja duia la cantarella ben apresa i entonada de les mines de Riotinto, Azuaga i de la siderúrgia d’Avilés. La seva carrera sindical començà un cop feta coneixença, l’any 1965, d’en Paco Arias de Cornellà i altra gent de la HOAC, que li ensenyaren bones músiques. Fent-se company de lluitadors com en Plata, en Cazorla de Gavà i en Ruiz Acevedo de la Rockwell Cerdans, va derivar definitivament la seva existència vers la lluita per una vida més digna, en posar-se a cantar de manera 
reivindicativa contra el polsim negre i les mullenes fangoses del terra, de la secció de banyeres de Roca Radiadors. Engrescar companys a fer el mateix, a cor, per aconseguir millores per al seu entorn i pels altres, ha estat una de les constants vitals més característiques d’aquesta persona.  
L’any 1965, el trobem entre els habituals a la reunió dels dissabtes a la parròquia del barri Almeda de Cornellà, embrió de Comissions Obreres (CC.OO.). L’any 1966 és escollit enllaç sindical de la fàbrica Roca en les eleccions en què el moviment de CC.OO. havia  decidit anar a guanyar tants llocs com fos possible del sindicat vertical. Ell i en Plata són escollits també per al “Comité de Seguridad e Higiene”, i allà hi aboquen les reivindicacions més quotidianes que els serviran per apalancar reivindicacions superiors.
Per aquesta raó, les topades amb la llarga “cadena de mando” dins la fàbrica anaren “in crescendo” fins arribar el dia en què el “mando” va fer l’últim intent de doblegar aquell més que torracollons de sindicalista, mirant de corrompre’l. 
Li passen l’encàrrec: 
–Manolo, el gerente te espera en su despacho. 
Cap allà que se’n hi va l’enllaç sindical: 
–Buenos días señor gerente, ¿da su permiso?
–Hombre! señor González...!!, ¿cómo está usted? Pase, pase..., siéntese por favor!
A continuació, monòleg intranscendent i xerradeta sobre el temps... Sense resposta... El gerent de Roca arrenca una bateria de preguntes tancades, amb especial to de veu, que només poden ser contestades positivament.
–Señor González, ¿cuanto tiempo lleva trabajando en Roca?, cuatro o cinco años, ¿verdad...?  Tres segons de silenci. Tiene cuatro o cinco hijos, ¿no es así...? Altres tres segons escoltant el vol de les mosques.  Roca le posibilitó vivir en el Poblado, hace, también, cuatro o cinco años, creo recordar...¿eh, que si?
–Señor gerente, al grano por favor, ¿para qué me ha hecho llamar?, ¿que me tiene que decir?, li diu, mosquejat.
–Pues sí. Vayamos al grano si... Señor González, veamos... ¿qué espera usted de Roca...?
–No entiendo la pregunta... ¿Qué pretende decirme?
–(Llefiscosament) Si, hombre... siempre anda usted agitando la sección i será por alguna razón...  ¿Qué pretende usted?, ¿a qué aspira?... ¿quépodemos hacer por usted...? personalmente, hombre...  personalmente.
– Oiga señor! ¿Acaso està intentando comprar a este obrero...?
Després de mirar-se fit a fit, mentre els rostres s’apropen lleugerament l’un a l’altre, durant uns pocs però eterns segons, el gerent, clavant un cop de puny damunt la taula, dels que posa a volar i fa caure a terra la meitat de les coses, crida enfurismat tot aixecant-se:
–De acuerdo... Fuera!!!  Váyase de aquí. Vuelva a su puesto! fuera...!!
L’un quedava aïrat i roig com un tomàquet, amb la dignitat serpentejant pel terra i l’altre sortia acollonit, però necessitant obrir la porta de bat a bat.  En González, definitivament, havia begut oli pel que fa a treballar a Roca Radiadors.  
L’any 1968, eren acomiadats el Plata i el Cazorla per haver fet aturar la fàbrica en la primera vaga de solidaritat, trenta anys després de la guerra, en favor de la Rockwell Cerdans de Gavà, que patia un injustificat i definitiu tancament. Al González li va tocar el mateix rebre un any després, el 1969, com a promotor d’un atur reclamant millores salarials i higièniques. 
Però la indignitat mai en té prou d’abatre dignitats i dissidents. Una vegada fet fora de la fàbrica, amb sentència d’acomiadament improcedent, Roca Radiadors pretengué fer-lo fora de la vivenda del Poblat. Havia dit jo, que a hores d’ara hi continua vivint, i això vol dir que, en aquest afer a qui li tocà perdre fou a Roca Radiadors. La familia González guanyà el judici del desnonament que pretenia la companyia. Defensat per l’advocat Francesc Casares, el testimoni primordial fou el de mossèn Celestino Bravo Nieto que, prèviament al judici, li havia ofert el cor del temple parroquial com a lloc d’acollida temporal en cas de sentència desfavorable.
Quan el jutge, al final de la sessió, li justificava la possible resolució negativa per als interessos de la familia, emparant-se en l’estricte compliment de la llei, en Manolo li engegà:
–Señor juez, ¿qué clase de justicia es la que echa fuera de casa a una familia  con cinco hijos, y la pone en la calle partiendo de un despido improcedente?  I, tornant a mirar de fit a fit. Póngase en mi lugar al consultarlo con la almohada esta noche cuando se vaya a dormir.
Després de Roca, va intentar ser empleat a la fàbrica dels Hules de Gavà i un mes després era acomiadat a resultes d’uns “informes” externs que garantien que no era un borrec. Finalment, l’any 1970, encara en temps de fort creixement econòmic, fou contractat a la fàbrica Laforsa de Cornellà  de Llobregat, a tocar del barri Almeda. 
El cap de personal que el contractava li digué, sense embuts, que li agradava contractar gent com ell, amb cinc fills (el sisè encara no havia nascut), dit de manera com si cinc fills fossin la millor garantia de la necessària resignació a ser explotat que tot bon obrer ha d’acabar atresorant. Res de cercar el potencial humà i els recursos intangibles de tota persona, sinó, directament, pretensió d’una profitosa relació d’humiliació i vexació. El pobre ignorant, no coneixia en Manolo. En aquella empresa siderúrgica de més de dos-cents treballadors, s’hi trobà, entre altres destacats sindicalistes, l’Esteban Cerdán, en Francisco Gamero y en Simón Ródenas. No és d’estranyar doncs, que la feina individual i col·lectiva de formigueta, feta dia a dia, contra les dures condicions laborals de Laminados y Forjados de Hierros y Aceros S.A., que presidia Claudio Boada, culminés en la totalment exitosa vaga de 106 dies, començada l’11 de novembre de 1975. 
És prou sabut que la solidaritat, a raig fet, de la comarca del Baix Llobregat envers Laforsa, va atènyer el zenit del moviment obrer en temps franquista en la vaga general del gener de 1976 i ajudà en gran manera a guanyar-la, no m’hi explanaré, però fou la  treballada resistència sota la consigna  “O todos o ninguno”  la que donà a tots una gran lliçó  de dignitat. En primer lloc als que sempre esperen i creuen poder comprar-ho tot, fins i tot, éssers humans. I en segon, a tots plegats quan massa sovint afluixem el nivell d’exigència ètica, massa aviat ens resignem i  abandonant tota esperança deixem de creure que el futur pot ser millor.
En Manolo González Fernández  s’havia afiliat al PSUC l’any 1971. El regne del “no hi ha res a fer”, cosí-germà del “tant se me’n dona”, i que a dia  d’avui vol tornar a ser hegemònic, no era el seu regne. 
(continuarà)
Andreu Comellas

dimecres, 6 de juny del 2012

El protagonisme de Josep Feliu Gusiñé a Viladecans


Apunts per a la història d’un rendista i promotor urbà barceloní

Panteó de la família d’en Josep Feliu Gusiñé, al cementiri de l’Est de Barcelona.www.cementeriodeleste.blogspot.com


Signatura de Josep Feliu Gusiñé, present a la instància de sol·licitud del projecte d’urbanització del Clos d’en Malloles, 10 d’agost de 1908. AMVA, Fons Ajuntament de Viladecans, Plans i projectes d’urbanització
Es vivien els anys durs i foscos de la dictadura. Feia sis anys del final de la Guerra i els veïns i veïnes de Viladecans, com els de tot el país, maldaven per deslliurar-se dels anys de la gana, la repressió i l’estraperlo. En aquell context, un diumenge del mes d’octubre de l’any 1945, un cotxe arribava a Viladecans. Aturat davant la Casa de la Vila, del seu interior va baixar una persona sobre la qual molta gent havia sentit parlar en els darrers gairebé 40 anys (1). Tothom sabia situar la seva imponent torre al poble, concretament al bell mig del carrer de Jaume Abril, i qui més qui menys estava al cas que era un individu amb poder, acostumat a remenar les cireres i a tenir tractes amb les altes instàncies. Es tractava del senyor Feliu, llavors recentment nomenat pel governador civil de Barcelona per a tots els afers del partit judicial de Sant Feliu de Llobregat.(2) Com a garant de l’ordre jeràrquic dominant es disposava a presidir l’acte de traspàs de la presidència de la Comissió Gestora Municipal de mans de Nicasi Marieges cap a Francesc Domènech, tot seguint la decisió política dictada des del mateix Govern Civil.
Aquell fet de la meitat dels anys quaranta, semblava simbolitzar, i al mateix temps coronar el paper destacat que havia ostentat Josep Feliu Gusiñé a Viladecans, durant bona part del que es portava de segle. Però, qui era el personatge? Com havia arribat a acumular tant de poder? A partir de què li procedia la seva preeminència en el poble? Intentarem respondre breument en aquest article a la majoria de les preguntes. Tot plegat, a partir d’allò que ens expliquen les fonts d’arxiu consultades.
En els documents d’arxiu de procedència municipal, el senyor Feliu apareix per primer cop l’any 1908. Concretament, el 10 d’agost d’aquell any, el personatge –que es declara veí de Barcelona i resident al carrer del Comerç número 24–, presentava una instància a l’ajuntament amb la qual sol·licitava el permís per urbanitzar una gran parcel·la de terra situada en el triangle aproximat que avui conformen els carrers del Sol, Jaume Abril i Sant Isidre; una zona de conreus de cereals, garrofers i oliveres coneguda llavors com el Clos d’en Malloles (3). El projecte d’urbanització representava modificar en zona urbana el tros de terra més representatiu del patrimoni que havia ostentat la família Malloles, durant bona part del segle XIX; tot un conjunt de terres que, al seu torn, havien estat en mans dels marquesos de la Manresana, durant bona part de l’època moderna. (4)
Pel que sembla, totes les terres viladecanenques propietat del barceloní Gaietà Malloles van ser transmeses a la família Feliu Gusiñé. En total, unes 60 mujades de conreus diversos disperses arreu del terme municipal: Torrent Ballester, Samontà del Contrabandista, Camp Malet, Vinya Gran, Samontà de la Rajoleria, les Feixes dels Salzes...(5)  Un conjunt de terres, sobre el qual calgué sumar-ne altres adquirides per en Feliu entre els anys 1915 i 1931(6), on destacaven les de l’indret dels Reguerons on fins i tot es va construir una casa de camp coneguda com a can Feliu.
Fou justament durant la segona dècada del segle XX quan es va assentar la preeminència d’aquest propietari barceloní a Viladecans. I el símbol d’aquest poder fou la construcció de la seva imponent torre –sota projecte de l’arquitecte Josep Canaleta–, del número 18 del carrer de les Canals, justament en el mateix lloc on va existir cal Malloles. La torre del senyor Feliu, construïda entre 1917 i 1923(7) es va convertir, per la seva alçada, en un dels edificis més identificatius del poble, fins el seu enderrocament cap als inicis de la dècada dels anys setanta.
I mentre es construïa la seva torre, Josep Feliu va entrar de ple en la política local. El seu estatus de ric propietari i hisendat es va adaptar amb comoditat als vents favorables del conservadorisme catalanista de la Lliga Regionalista de Cambó i Bertran i Musitu. Tant va encaixar que fins i tot, l’any 1918, va esdevenir el president del Centre Nacionalista de Viladecans, associació sucursalista de la Lliga amb seu en el cafè de Cal Sastre(8), on entre els seus membres trobaríem Bernat Vilà –alcalde entre els anys 1922-1923 i 1930-1931– o el més tard elegit alcalde republicà Llorenç Puig.
L’època daurada de Josep Feliu fou però la de la dècada dels anys vint del segle passat. Un cop acumulat tot el seu patrimoni i acabada de construir la seva torre, es dedicà o bé a convertir-se en censualista de la majoria de les terres de conreu que ara conrearien pagesos locals o bé a presentar projectes d’urbanització a l’ajuntament. Des de la seva mà o en associació amb altres propietaris barcelonins són els projectes més destacats dels anys 1922 i 1923: projecte de la Rajoleria –origen dels carrers de l’Onze de Setembre o Dos de Maig–, del Samontà del Contrabandista –carrers de Pere Massallach i Girona–, de la Vinya Gran –Narcís Monturiol i Lluís Companys– o de la Parellada del Bisbe –Barri de Sales–...(9)
La seva estrella sembla minvar durant la dècada dels anys trenta i sobretot durant la revolució del 1936, i com hem vist no es tornaria a recuperar fins l’arribada del franquisme. És això, a grans trets, el que sabem del personatge però poc o gens sabem de la persona. No sabem on ni quan va néixer, no disposem de cap fotografia, si es va casar, quina fou la seva família ni quan ni on va morir. Sí que sabem, però, que està enterrat al cementiri de l’Est de Barcelona, en un sobri panteó d’estil neoclàssic (10), sense inscripcions, que l’autor d’aquestes línies va visitar no fa gaire. De vegades hi ha qui s’apropa als cementiris a la recerca de respostes sobre la trajectòria vital de personatges destacats. I en aquest procés, podríem afegir que poc s’assoleix quan poc se’n coneix. Una petita frustració de l’investigador davant una recerca apassionant que segueix ben oberta.
Xavier Calderé i Bel
1. AMVA (Arxiu Municipal de Viladecans), Fons Ajuntament de Viladecans, Actes de Ple de l’Ajuntament, sessió de l’11 d’octubre de 1945.
2. ACBLL (Arxiu Comarcal del Baix Llobregat), Nomenament de Josep Feliu Gusiñé com a delegat governatiu d’aquest partit judicial, setembre de 1945.
3. AMVA, Fons Ajuntament de Viladecans, Plans i projectes d’urbanització, projecte d’urbanització dels terrenys que posseeix el Sr. José Feliu entre els carrers de les Canals i Sant Isidre (Clos d’en Malloles), 1908. La urbanització del Clos d’en Malloles, donaria lloc a la creació de la part de dalt del carrer de Pi i Margall, situada entre els carrers de Sant Isidre i l’actual del Jaume Abril. 
4. AMVA, Fons Ajuntament de Viladecans, Actes de Ple de l’Ajuntament, sessió del 6 de setembre de 1930. En aquesta acta es reconeix a Josep Feliu, conjuntament amb el seu soci Lluís Camps, com a “successors legals del marquès de la Manresana”, arran de la supressió d’unes càrregues que afectaven a terres annexes a la Casa Consistorial.
5. AMVA, Fons Ajuntament de Viladecans, Amillarament de 1904. La majoria d’aquestes terres comencen a tributar en la contribució de béns rústecs de Viladecans a partir de l’any 1916, segons consta en les altes de béns l’apèndix de l’amillarament de l’any anterior. És en aquest apèndix on s’informa que totes les propietats declarades provenien de l’escriptura de l’any 1908, de divisió patrimonial entre Joan i Josep Feliu Gusiñé, presumiblement germans que es repartien els béns prèviament adquirits o transmesos en herència i que havien estat propietat dels Malloles. L’escriptura va estar autoritzada pel notari de Barcelona Antoni Port i Busquets i inscrita en el registre de la Propietat de Sant Feliu de Llobregat el 22 de setembre de 1908.
6.  AMVA, Fons Ajuntament de Viladecans, Amillarament de 1931. En aquest any, la propietat dels Reguerons representava el 72 % de les propietats rústegues de Josep Feliu a Viladecans.
7.   AMVA, Fons Ajuntament de Viladecans, Llicències d’obres.
8. Arxiu de Govern Civil, associacionisme. Estatuts del Centre Nacionalista de Viladecans, 1918.
9. AMVA, Fons Ajuntament de Viladecans, Plans i projectes d’urbanització.
10. Veieu el bloc dedicat a aquest cementiri: 
www.cementeriodeleste.blogspot.com