diumenge, 16 de maig del 2010

Els sants de tradició viladecanenca


Al llarg de molts segles, en la nostra tradició hi ha tingut un paper important el fet religiós cristià. Per això en aquesta secció de “Conèixer Viladecans” parlarem avui d’un aspecte d’aquesta tradició cristiana: concretament, parlarem dels sants que han tingut més popularitat i pes en la vida viladecanenca, explicant també una mica qui eren. Aquí els teniu.
La Mare de Déu de Sales és la més antiga. Fa més de mil anys que hi ha constància que era venerada en una ermita, al costat de la qual es va edificar molt de temps després el cementiri. És una de les anomenades “marededéus trobades”, perquè es desconeix l’origen de la seva imatge i la tradició diu que va ser trobada en aquell lloc. De fet la imatge primitiva que hi hagué a l’ermita quan es va construir ja no existeix ni sabem com era. La seva festa és el 8 de setembre i aquest dia se celebra la Festa Major d’estiu almenys des del segle XVIII. I quan es va fer l’església del Poblat Roca, es va decidir posar-li també el seu nom, de manera que la parròquia del Poblat (“la del tobogan”) es diu Santa Maria de Sales.
Sant Joan és el sant que havia tingut més importancia al poble, fins al punt que la seva imatge era a l’escut municipal, i actualmente encara es manté a través d’un dels seus símbols, el de l’anyell. Almenys des del segle XIII sabem que tenia edificada una capella a l’actual cantonada de la Plaça de la Vila amb el carrer de Jaume Abril, i després va donar nom a l’església parroquial actual. Joan, conegut com el Baptista, va liderar un moviment de renovació religiosa a Israel, i va ser qui va presentar Jesús als seus primers deixebles. La seva festa se celebra el 24 de juny, i aquest era abans el dia de la Festa Major, fins que cap al segle XVIII es va decidir celebrar-la per la Mare de Déu de Sales.
Sant Sebastià és un màrtir cristià, mort a Roma cap a l’any 300. Segons la tradició, era soldat i el van matar lligant-lo a un arbre i disparant-li fletxes. Era considerat protector contra la pesta, i a Viladecans se’l va començar a venerar als segles XVII i XVIII perquè el van invocar amb motiu d’una pesta i van considerar que ell els n’havia alliberat. El 20 de gener és la seva festa, i aquest dia se celebra la Festa Major d’hivern.
Sant Isidre és el patró dels pagesos. Així com els tres sants anteriors són considerats “patrons de Viladecans”, o sigui els sants més importants per a la població, els altres que ara assenyalarem tenen menys rellevància. Sant Isidre, un pagès de Madrid que va néixer cap a l’any 1100, ha tingut, però, sempre gran importància a Viladecans, fins al punt que és probablement aquí és el primer lloc de Catalunya, fora de Barcelona, on van posar una imatge seva a l’església, l’any 1623. La seva festa és el 15 de maig, i el cap de setmana més proper se celebra la fira.
Sant Llorenç és un màrtir cristià mort a Roma l’any 258, i que segons la tradició va morir cremat en una graella. La seva ermita, coneguda com Sant Llorenç de les Canals, prop de la masia de Can Tries, pertany al terme municipal de Sant Climent, però era un lloc important per als viladecanencs perquè per allà passava l’únic camí que permetia arribar a Sant Climent quan la riera anava plena. I és que fins al segle XVIII els viladecanencs havien d’anar-hi sovint, a Sant Climent, perquè formaven part del seu municipi.
Sant Roc era un sant molt popular a Viladecans, i molts homes portaven el seu nom, com es veu en uns quants noms de cases: Cal Roquillo, Cal Roquet, Cal Roc del Manel. Can Roc de la Marina... També, pel que sembla, a la fornícula de la façana de la Torre Modolell, els tres sants que hi havia eren sant Joan, sant Sebastià i sant Roc. Sant Roc va néixer a Montpeller cap a l’any 1350, i es va dedicar a atendre malalts de pesta. Per això, com sant Sebastià, se’l considerava advocat contra aquesta malaltia. La seva festa se celebra el 16 d’agost.
Sant Baldiri era molt popular a tot el Delta del Llobregat, fins al punt que una població porta el seu nom, Sant Boi. Respecte a la diferència entre Baldiri i Boi cal dir que del nom llatí del sant, Baudelius, en va derivar Baldiri; però de Baudelius també en va derivar Bodil, i de Bodil Boïl, i de Boïl Boi. Molts viladecanencs es deien Baldiri, i un cert nombre se’n diuen encara. El sant va ser un cristià de Nimes, a França, que va morir màrtir cap a l’any 300. La seva festa és el 20 de maig.
Sant Ramon és el nom de l’ermita que fa de silueta de fons de Viladecans des del capdamunt del Montbaig. Va ser edificada a la segona meitat del segle XIX i està situada en el terme muncipal de Sant Boi. Sant Ramon, anomenat “Nonat” perquè segons la tradició va ser tret del ventre de la seva mare quan ella ja havia mort, va viure al segle XIII i va ser un frare mercedari, que era un orde que es dedicava a rescatar captius. La seva festa se celebra el 31 d’agost, i el diumenge més proper té lloc entorn de l’ermita un aplec molt concorregut.
Santa Rosa és un nom d’incorporació més recent a Viladecans, com els altres dos amb què acabem aquest repàs. A ella li van dedicar l’església que es va inaugurar a l’Alba-rosa l’any 1961, a causa de la semblança del seu nom amb el nom del barri. Santa Rosa era una noia de Lima, al Perú, nascuda el 1586 i morta el 1617, la festa de la qual abans se celebrava el 30 d’agost i ara el 23.
Santa Maria Magdalena és el nom que es va donar a l’església inaugurada l’any 1972 al barri de Sant Jordi, i porta aquest nom en memòria de Magdalena Modolell, que va ser propietària dels terrenys on hi ha el barri. Santa Maria Magdalena era una de les deixebles de Jesús, i la seva festa se celebra el 22 de juliol.
La Mare de Déu de Montserrat ha donat nom a un barri, la Montserratina –que abans era conegut amb el nom de la Ponderosa–, i fa pocs anys es va inaugurar una església a ella dedicada. La Mare de Déu de Montserrat és la patrona de Catalunya i la seva festa se celebra el 27 d’abril.
Josep Lligadas Vendrell

Centro Cultural Recreativo Andaluz Sierra Norte


No es fácil definir en pocas líneas los motivos por los que se constituye una asociación, así como los objetivos que a través de su constitución se persiguen, pues en ambos casos, suelen ser múltiples y siempre redactados con una estudiada ambigüedad. En este caso, agradeciendo a la dirección de Punt de Trobada que me hayan dado esta oportunidad, trataré de huir de los redactados estatutarios y tratar de hacerlo desde el conocimiento de la idea principal y de su origen y desarrollo.
Después de un largo y duro periodo de posguerra, los pueblos de la Sierra Norte de Sevilla, en donde el caciquismo latifundista se desarrolla con toda virulencia, se encuentran en una situación deprimente, tanto en lo económico como en lo social y es esa situación la que hace que durante la década de los 50, algunos hombres y mujeres de estos pueblos, buscando mejores oportunidades para el desarrollo de sus vidas, llegan a tierras catalanas. Gavá es uno de los primeros lugares a los que llegan y en donde se establecen (a algunos, les había tocado hacer la “mili” en esta población). Poco a poco, van comunicando a sus respectivos familiares y amigos las posibilidades, dadas las circunstancias de un creciente desarrollo de industrialización, de encontrar un trabajo estable y bien remunerado, en relación con los salarios de miseria que se obtenían en sus pueblos de origen. De El Pedroso llegan numerosos hombres y mujeres, que después de Gavá, se establecen también en Viladecans y Sant Boi, en El Prat, Cornellá, L’Hospitalet, etc.
La relación entre los “paisanos” de los pueblos de la Sierra Norte, no es muy frecuente y los encuentros en donde se ven, se saludan y se comunican sus vivencias en tierras catalanas se reducen a hechos concretos, como el haberse producido el fallecimiento de algún paisano y amigo. Es en estas ocasiones con motivo de expresar sus condolencias a las familias en donde tiene lugar el encuentro, los saludos y el intercambio de ideas y pensamientos y una de esas ideas que se transmite durante mucho tiempo es la de buscar una fórmula por la que se puedan llevar a cabo estos encuentros sin que tengan que ser por tristes acontecimientos, sino por todo lo contrario.
Un vez expuesta y conocida la idea y mereciendo el favor unánime, se necesita desarrollarla y hacerla realidad y es cuando se tienen las dificultades, el escaso tiempo disponible es uno de los principales motivos por el que se pospone su formalización durante mucho tiempo, siendo en el año 1989 cuando ya se acomete en serio la redacción de los estatutos, su denominación y fines, proceso que finaliza en los primeros meses de 1990 y es por ello que en este año 2010, se ha conmemorado el XX aniversario de su nacimiento como entidad bajo la denominación de Centro Cultural Recreativo Andaluz Sierra Norte (Sevilla). A pesar de que la iniciativa parte, principalmente, de las personas procedentes de El Pedroso, su denominación indica el propósito de que la Asociación represente a todos los paisanos de los distintos pueblos de la Sierra Norte de Sevilla. Son numerosos los socios de Cazalla, Constantina y Alanis en los primeros años, hoy ya son muchos los que proceden de otros pueblos de Andalucía y de cualquier parte de España.
Siendo su objetivo principal la promoción, conocimiento y desarrollo de la Cultura Andaluza y Catalana, en cuanto a la integración de la una en la otra en todos aquellos aspectos que ambas se enriquezcan culturalmente.
En pro de esos objetivos, a lo largo de estos primeros 20 años, se han desarrollado múltiples actividades, en las que no ha faltado la del acercamiento entre Viladecans y demás poblaciones del Baix Llobregat, con los pueblos de la Sierra Norte de Sevilla.
La difusión y promoción de nuestros usos y costumbres culturales, lo desarrollamos a través de la enseñanza de bailes y danzas, la organización de diversos actos culturales, como la celebración del día de Andalucía, la colaboración con otras entidades y eventos culturales y la publicación anual de la revista “Boletín Social”.
Leandro Ortiz Ibarburen

Ophrys speculum - Abellera de Mirall


Les abelleres tenen un original sistema de pol·linització. El gran pètal bellament acolorit imita l’olor, el color o la forma de la femella d’un insecte pol·linitzador específic. Mentre el mascle estafat intenta copular amb les falses femelles (flors) els pol·linis s’adhereixen al seu cos, així l’insecte podrà pol·linitzar altres flors mentre intenta copular amb elles.

El Plata que ens vingué de Medellín




Si restituir la dignitat de les persones s’ha convertit en “casus belli” per determinada gent; si tot un Tribunal Suprem els dóna la raó, admetent la possibilitat de prevaricació del jutge Garzón; si frenant de manera hipòcrita el desenvolupament i l’aplicació de la Llei de la Memòria Històrica es perpetua l’oprobi esclafador, el que sento és que potser les campanes estiguin “tocant a somatent” i ja s’hauria d’estar cridant arreu allò del maig francès: “...reprenem el combat!”, perquè no sols sembla que no en varen tenir prou amb l’exigència d’amnèsia de quan es féu la Transició, sinó que no en tenen prou, ara tampoc, de tenir-nos ingràvids en la “cultura de l’oblit” estesa a dojo, i volen, a més a més, que ningú no es reconegui en la propia identitat i tothom minvi o perdi la seva condició de persona. És a dir, a ser possible, tots malalts socials d’Alzheimer.
Com si d’una teràpia es tractés us faré memòria de l’ Antonio Plata Palma perquè en aquesta lluita contra l’oblit, no sols és bo, sinó també necessari, recordar gent que, no tenint ja entre nosaltres, amb els seus fets varen contribuir fermament a l’assoliment d’aquesta minsa democràcia, política, econòmica i social de la qual massa pocs en gaudeixen i d’un escarransit Estatut que, per segona vegada, ens volen tornar a mig atorgar. I que quedi clar, escarransit i minsa perquè de persones com en Plata n’hi va haver massa poques, gràcies a una guerra, un exili i la continuada repressió posterior del franquisme. Vejam si en aquesta “era del buit” o, en un dels instants inconnexos de percepció del que ens passa, propis de l’Alzheimer, el seu record ens anima a esbandir l’oblit i continuar essent persones.
No faré una hagiografia perquè aquest home no era cap sant, ni de bon tros. En tot cas, el to es correspondrà més a un panegíric, que d’això si que n’és mereixedor.
L’Antonio Plata Palma va néixer l’any 1924 a Medellín, el mateix poble de l’Hernán Cortés, a la província de Badajoz. De jovenet ja fou detingut i apallissat per la Guàrdia Civil per haver-se emportat a casa un feix de llenya, sense justificar, per fer foc de cuina i escalfar-se. A finals dels 50, el Plan Badajoz d’industrialització, de reparcel.lació i de recol·locació de persones ja ideat durant la República, continuava essent una entelèquia, i, fart de passar gana, com tants d’altres, l’any 1960 es plantà a Catalunya amb la seva muller Juana Gonzalez i els seus tres fills Mariano, Juan Antonio i Rafaela. A Viladecans en tingueren tres més. Quan arriba a ca nostra imperen la contracció econòmica i el pla d’estabilització del 59. Els sous son més que baixos, la inflació més que alta i molts catalans també, emigren encara, a França. Els llocs de treball disponibles, com avui, són els penosos i poc qualificats. De primer ho fa al camp amb els pagesos, de segon a la construcció i de tercer a la cimentera del Garraf. De la cimentera és acomiadat per rebel·lar-se contra la penositat i malícia del polsim.
L’any 62, autoritzada l’entrada de capital estranger i després d’haver automatitzat la producció de banyeres, Roca Radiadors s’associa al 50% amb l’empresa americana York i comença l’expansió i l’engrandiment. En Plata entra a treballar a la secció dels colats –la gran secció de la silicosi–, i és aquí on el seu esperit de revolta es converteix en consciència de clase, gràcies al polsim. El 1965, després de conèixer en Ruiz Acevedo de la Rockwell Cerdans de Gavà, el trobem fundant, de fet, Comissions Obreres a l’església de Sant Jaume al barri Almeda de Cornellà. A l’empar de la parròquia i de la HOAC (Hermandad Obrera de Acción Católica), cada dissabte es reuneixen, de manera oberta, dotzenes de treballadors de la comarca en un minúscul local que esdevindrà una excel·lent escola de sindicalisme.
L’any 1965 ingressa al PSUC. En Plata deixa de ser aquell home de façana aparentment baladrera i tosca per afinar des de la clandestinitat el seu esperit de lluita i solidaritat. L’entrisme (aprofitar els mecanismes legals) propiciat pels comunistes el porta a presentar-se, i ser escollit, com a Jurat d’empresa i membre del Junta Social del Metall de Gavà. Això vol dir, que a la fàbrica, al Poblado i on fos, era i havia de ser el primer en aixecar la veu davant d’una injustícia, el primer en proposar una acció i, si la gent s’hi avenia, també el primer en fer el pas necessari per dur-la a terme.
El febrer de 1967 el Tribunal Suprem declara il·legals Comissions Obreres perquè veu que això s’assembla massa a un sindicat que no es pot permetre i no sigui cosa de simples i beatífiques reunions parroquials. Com a consequència, el 27 d’abril, preparant la festa de l’1 de Maig, 42 persones són detingudes al barri Almeda, i 16 d’elles passen a disposició del Tribunal d’Ordre Públic (TOP). Tres dies després són deixats anar, el Plata entre ells, tot esperant el judici del qual ell en sortirà amb sentència de sis mesos de pressó, que complirà el 1969. A la pressó Model fa d’introducctor de nous reclusos. Entre d’altres ho fa de l’Emilio García Lopez (León) de Fergat i l’Ignasi Doñate Sanglas que l’any 1976 serà l’advocat dels treballadors “autònoms” a la vaga de la Roca.
Malgrat això, la Roca Radiadors no l’acomiada, perquè Roca té per política no fer fora ningú per raons fora-fàbrica. Sí que ho fa, però, i, li torna a tocar el rebre el 1968, per raó del que va ser la primera aturada coordinada de la comarca, de poca rellevància encara comparat amb les què hi haurà anys després, a favor de la lluita de Rockwell-Cerdans que enviava 600 persones (totes) al carrer, en decisió del soci americà de tancar unilateralment una empresa rendible i viable. Aquesta aturada coordinada fou protagonitzada per les fàbriques Siemens, Soler Almirall, Retensa, Roca i Metrón. Juntament amb el Plata és acomiadat també en Juan Cazorla Rodriguez de Gavà, també de CC.OO. i també del PSUC.
Amb 45 anys, dona i tres fills, uns podrien dir que ja li estava bé per posar-se on no tocava i se n’alegraren; i uns altres que era un irresponsable –que el jovent “vale”, d’acord, que siguin rebels, però un home amb sis fills…?–, per acabar justificant així la seva manca de compromís. Però el que cal deixar planament ben dit és que en Plata tenia uns collons com un toro. Altrament, sense persones d’aquesta mena encara estaríem apilant pedres per fer piràmides o tindríem la mateixa esperança de vida que a Burundi (40 anys).
Posat a totes les “llistes negres” possibles, per poder viure engega un taller de planxisteria i reparació d’automòbils, al carrer Prat de la Riba de Viladecans, juntament amb els seus fills. De l’habitatge al Poblat Roca, l’empresa els intenta desnonar sense aconseguir-ho, tant a ell com a en Manolo González Fernández, acomiadat l’any següent, el 1969.
(En el proper número continuarem i acabarem aquesta història)
Andreu Comellas

Padró contra la immigració


Segons informen diversos mitjans de comunicació, Sant Andreu de Llavaneres és el primer municipi català on ha prosperat la proposta del PP, amb el suport de CiU, d’utilitzar el padró per denunciar els immigrants en situació irregular, així con les declaracions d’aquests dos partits en el sentit que “aquí no hi cabem tots” o que cal un “carnet per punts” per a integrar els immigrants, dóna un pas més en la criminalització de la immigració, regular o no, que estem patint a casa nostra en els darrers temps.
La iniciativa de l’ajuntament de Vic, feliçment retirada, de negar-se a empadronar estrangers en situació irregular; però substituïda per la proposta de denunciar aquells immigrants que es trobin en aquesta situació, la campanya xenòfoba del Partit Popular de Badalona, que vincula delinqüència i inseguretat amb certs col·lectius amb connotacions racials i estrangeres se sumen en aquesta línia.
Fa uns mesos,declaracions del president Montilla o més recents de Josep Puigcercós en el sentit que no es pot caure en el “bonisme” en tractar les qüestions migratòries contextualitzen una reforma de la llei d’estrangeria regressiva, tot i que no prou per alguns (PP), i una crisi econòmica i social galopant de la qual es vol fer en part responsable el col·lectiu immigrant.
Que no ens enganyin, els immigrants no són els causants de la crisi econòmica, sinó que, al contrari, en són les principals víctimes igual que molts treballadors i treballadores d’aquest país, jovent hipotecat, etc., etc., a més de les dificultats que està patint gran part de la societat treballadora. A aquest colectiu se’ls suma que no disposen de les xarxes de protecció familiar de què gaudim els nacionals.
No es pot posar en entredit que totes les persones tenen dret a gaudir de tots els drets humans reconeguts a la Constitució, les lleis i els tractats internacionals signats per Espanya. Això no és “bonisme”, és respecte a la legalitat. Igualment, totes les persones han de respectar la llei i ser sancionats si la infringeixen; però sense discriminació. No hi pot haver exigències legals específiques per a estrangers un cop es troben en territori espanyol (carnet per punts) ni sancions agreujades només pel fet de ser estranger. Restringir drets és inversament proporcional a una veritable integració de totes i tots en una societat democràtica avançada com vol ser la nostra.
Idoia Baixench

NEIX W!LADECANS


Fa més d’un mes que ha aparegut a la nostra vida un nou concepte, W!ladecans, més ben dit unes banderoles de color groc amb una W! i uns cercles grocs amb la paraula WIFI a edificis públics o al terra d’algun dels nostres parcs. Sota aquest grafisme s’amaga un dels projectes estratègics que ha posat en marxa el nostre ajuntament i que pretén posar les condicions perquè Viladecans sigui una referència en el món de la innovació i les TIC (Tecnologies de la Informació i la Comunicació).
W!ladecans és un projecte que en poc més d’un any dotarà la ciutat de diversos sistemes de connexió a Internet, els uns gratuïts, altres universals i a un preu mòdic i altres de gran velocitat com a prova pilot, que permetran desenvolupar tota una sèrie de serveis que ara ens poden semblar ciència ficció però que algun dia seran tan normals a les nostres cases com ho és ara un televisor o un forn microones.
El primer pas ha estat dotar d’un servei de connexió gratuïta a Internet a cinc equipaments de la ciutat i tres parcs públics a través de la tecnologia WIFI. Una segona iniciativa serà la posada en marxa d’un servei de connexió a Internet per a les llars de la ciutat a 1 mb simètric de velocitat i a un preu molt competitiu que voltarà sobre els 10 € mensuals. Amb aquest projecte es pretén que l’ús d’Internet a casa sigui una realitat per a la majoria dels viladecanecs.
Un dels altres projectes que es posaran en marxa és una prova pilot de connexió a Internet d’alta velocitat, 100 mb, a una part de la ciutat i finalment, i en paral·lel a aquestes iniciatives, la dotació de pissarres digitals a les escoles públiques de Viladecans per tal de posar a l’abast de l’educació dels alumnes els recursos tecnològics per afavorir la seva formació i lluita contra el fracàs escolar.
Amb aquestes infraestructures la ciutat estarà preparada per gaudir en el futur de serveis a les nostres cases com ara serveis de e-salut: visites mèdiques a domicili via videoconferència, seguiment de malalties cròniques, diagnosi per la imatge. Serveis de e-educació: formació a distància, col·laboració amb centres d’altres països, etc. o serveis de e-govern com ara consultes sobre temes d’interès local, i moltes altres coses que han de venir i que avui no ens podem arribar a imaginar.
Aquesta és una aposta estratègica que s’ha fet i que potser alguns poden pensar que no caldria o que els diners es podrien destinar a altres coses més útils... però en un món canviant com el nostre és necessari estar preparats i mentalitzats pels canvis que han de venir, i qui millor estigui posicionat a la línia de sortida serà el que hi arribarà abans amb el que això implica.
Joan Bassolas i Jordi Castellano

A tall d'agraïment...


Posem aquesta fotografia en què hi ha només una petita part de les persones (en falten!) que fan possible la Fira de Viladecans i que tan sovint faciliten la feina de les entitats, i amb un plus d’amabilitat. Moltes gràcies, a totes elles i a les que no surten a la foto i fan altres feines! Massa sovint tendim a rondinar quan les coses no funcionen i deixem l’agraïment per a d’altres ocasions...

Colònies d'estiu per a infants saharauis


Viladecans pel Sàhara, conjuntament amb l’Associació Catalana d’Amics del Poble Sahrauí (ACAPS), és una ONG solidària amb el Poble Sahrauí, que impulsa i coordina actes i campanyes de mobilització i gestiona proyectes de sensibilització, entre els quals destaquen les Vacances en pau.
Acollir un infant sahraui a l’estiu (juliol i agost), vol dir compartir la nostra casa amb un dels infants refugiats als campaments del desert algerià. Aquesta població sahrauí viu al mig del desert, en tendes de campanya (haimes) sense aigua corrent ni electricitat.
Durant aquests mesos de juliol i agost tenen lloc també les revisions mediques: gràcies a un acord amb l’Institut Català de la Salut, tots els infants disposen d’una targeta sanitària i passen una revisió mèdica.
Si esteu interessats a col·laborar amb les Vacances en pau, podeu trucar als telèfons 93 659 14 56 o 663488839
Web: www.Viladecanspelsahara.entitatsviladecans.org
Correu electrònic: rosa@argiers.com
Rosa Mercader

Televisió... tele què?


El 30 d’abril de 2009 l’ajuntament de Viladecans va decidir tancar de manera sobtada la televisió local, faltant al compromís que havien assolit amb els treballadors que consistia en mantenir la televisió oberta fins a finals d’any i mentrestant mirar de trobar una solució. Però no va ser així, per a la negativa sorpresa dels treballadors se’ls comunicava que en quinze dies es quedaven al carrer.
Al cap d’un temps van envair els carrers de Viladecans amb banderoles que ens anunciaven una nova televisió local. Una nova televisió que veu moltíssima menys gent i que només costa la meitat del que costava l’anterior. Així doncs, van acomiadar 12 persones i van tancar un mitjà que tenia moltíssima més audiència, per obrir una televisió on només hi treballen dues persones i els vídeos els veuen molta menys gent. I tot plegat, per reduir a la meitat el cost. Realment hem fet un bon negoci? Perquè a sobre, la informació que surt a la nova televisió només són reportatges sense cap tipus de vinculació programàtica i on la representativitat ciutadana i la pluralitat política s’han vist greument afectades.
El passat mes de febrer els grups municipals de CiU i Esquerra van presentar una moció en aquesta línia, als quals se’ls van sumar el grup del PP i el regidor no adscrit. La resposta de l’equip de govern es podria resumir en “moltes paraules però tot segueix igual”. De manera que tenim una televisió que pel que és, si relativitzem els números, ens surt molt més cara que l’anterior. Perquè per a la televisió que tenim ara, si se li pot dir així, es van pressupostar 200.000€ per al 2010.
Jo només us puc dir que vam trucar a la televisió quan vam inaugurar la nova seu local d’Esquerra (Sant Joan, 17) i ens van dir que no sabien si ho podien cobrir, perquè encara no els havien dit quins criteris se seguirien. Perquè després digui el senyor Massana (ICV-EUiA) “Jo no vull discutir sobre la quota que han de tenir els partits polítics, perquè considero que no em correspon. Hi ha d’haver uns criteris periodístics que la televisió ha d’aplicar. No es tracta de fer censura per part de ningú.” A mi ja em perdonaran, però la resposta que ens van donar quan vam trucar em va sonar ben estranya. I tampoc no van cobrir la meva presentació com a cap de llista. Dos fets que considero importants que el ciutadà conegui en una democràcia, perquè té dret a saber on pot trobar els partits i quines opcions es presenten per representar-lo. Però no només actes polítics queden per cobrir, fa unes setmanes vaig assistir a un acte força interessant d’entitats del Tercer Sector de la nostra ciutat, organitzat per Càritas, i tampoc va tenir la complicitat d’una televisió que paguem entre tots.
Nosaltres no podem fer de periodistes, però davant d’aquest buit sí que podem mirar de cobrir la no cobertura audiovisual que hi ha de la nostra activitat. Així que hem decidit crear un canal a youtube on anireu trobant diverses informacions; tot i que no hi haurà la professionalitat d’un canal de televisió, el missatge sí que arribarà. De moment ja podeu trobar el muntatge d’imatges i música que vàrem passar en la presentació que vàrem fer el passat 11 de febrer. Ho trobareu al nostre canal de youtube: www.youtube.com/user/esquerraviladecans o buscant “esquerra viladecans” al cercador inicial de youtube.
Bàrbara Lligadas

No tenien plomes ni volaven

Amb l’objectiu de donar a conèixer les riqueses del Delta del Llobregat, dins del qual Viladecans en té unes importants mostres, s’estan realitzant quatre diumenges de descoberta.
El col.lectiu SOS Delta del Llobregat conjuntament amb Depana, ens ha acompanyat a descobrir les pinedes del nostre litoral (18 d’abril), i l’espai ZEPA dels Reguerons (9 de maig) i resten a realitzar la visita al lloc on es vol fer el Barça Parc i el Remolar (30 de maig) i la Llera del riu Llobregat (19 de juny). Les primeres sortides han estat molt interessants per observar la flora i la fauna que ens envolta.
Però les estrelles de la primera jornada no tenien plomes ni volaven. Les Orquídies amb les seves seductores fragàncies i les seves formes evolucionades entabanen els insectes per perpetuar la seva estirp. I nosaltres, com no podia ser de cap altra manera, també ens hem delectat amb la bellesa d’aquestes singulars flors. No tenen la mida de les seves parentes tropicals, però la seva mida és inversament proporcional a la seva bellesa. Les primeres en aparèixer han estat les comunes “abellera vermella”, “abellera de la passió” i “gall parviflor”. Però l’emoció s’ha apoderat del grup quan hem localitzat la reina de la festa: l’”abellera de mirall”. Aquesta espectacular orquídia desplega una flor en la qual crida l’atenció un gran lòbul central ocupat per una màcula blau metàl·lic, enribetada una doble franja groguenca/vermellosa i flanquejat un exèrcit de pèls marronosos.
Les seves poblacions, molt escasses en el Delta del Llobregat, prefereixen els terres sorrencs amb elevada insolació de la regió mediterrània (cosa que quadra perfectament amb el lloc on l’hem trobat: la clariana d’una pineda assentada sobre antigues dunes).
Eclipsada per tanta vedette botànica, una altra planta (Ornithogalum umbellatum) ha passat un tant desapercebuda. Les seves flors de pètals blancs estavellades destacaven amb la verdor que entapissava el sotabosc. És curiós com l’etimologia popular perviu al llarg dels segles; fa gairebé dos mil anys aquesta planta era coneguda com “Ornitogalo”, que significa literalment “llet d’ocell” (d’órnithos=ocell i gála=llet).
La segona sortida ens vam endinsar als Reguerons, una ZEPA, zona d’especial protecció per a les aus, que és propietat del Barça des de fa mes de 30 anys i que com que no hi pot fer cap actuació urbanística, ha estat capaç de conservar-la tot preservant el seu gran valor natural. Una passejada, que en aquest cas si, les estrelles duien plomes i volaven, abellerols, ànecs collverds, camallargues i molts altres conciutadans que troben en aquest espai un lloc ideal per viure-hi o estar-hi de pas cap a l’Africà...
Esperem que la cobdícia especulativa d’uns quants no ens privin a la majoria d’aquestes meravelles que ens ofereix la naturalesa.
Ricard Caba

El senyor rector


Ni guàrdies civils ni guàrdies urbans. El poder del franquisme a Viladecans portava sotana. Era Ramon Saborit, el senyor rector. Va governar la parròquia des de 1948 fins els primers setanta. Ell era per si sol l’encarnació d’una trinitat no gens divina: el poder polític, el poder militar i el poder eclesiàstic. Presumia de manar més que el governador civil i corria la hipòtesi que era confessor de Camilo Alonso Vega, sanguinari capità general i brutal ministre de la governació.
Donava cops de porta, tenia les maneres grolleres d’un sargento chusquero i una mà amb sis dits. Disposat a convertir a la santedat aquell Viladecans d’infidels, va marcar els diumenges de la infantesa dels 50 i els 60 amb tres manaments, un de Déu i altres dos seus: a missa, a doctrina i al centre. Com que “la letra con sangre entra”, evangelitzava sense estalviar bufetades d’aquella mà trucada amb doble dit gros. Entre els nombrosos beneficiaris, algú recorda una processó de Corpus amb una desmesurada hòstia a un pecador de set anys, mariner de primera comunió, per rosegar la cera del ciri pasqual.
En el centre parroquial feien cine cada diumenge. Tot el cine venia censurat, però allà censurava el rector a tisora. Volia un cine sense petons i tallava qualsevol contacte entre llavis. Les cares s’acostaven una mica, envoltades dels espetecs dels atents menjadors de pipes, i se separaven castament d’un salt. Els petons retallats pel terra de la petita cabina de projecció eren un eròtic mite de l’imaginari infantil.
Allà anaven les nenes, i els nens disfressats de diumenge, amb pantalons curts, genolls pelats i mitjons llargs. En el pis de dalt hi havia el galliner, entapissat de closques de pipes i amb bancs llargs, que cridaven ¡Bieeeen! quan sonava la trompeta del 7è de cavalleria. Malgrat les pel·lícules en blanc i negre i les espanyolades, les tardes del centre parroquial eren d’Eastmancolor, de pel·lícules d’aventures que durant el descans de la sessió doble omplien el pati de canalla lluitant a espases sense espases, a indis i vaquers sense fletxes ni pistoles.
El senyor rector deia les misses en català, els nois amb els nois i les noies amb les noies, separats pel passadís central. Era ràpid en les misses i en les confessions infantils, on sovint feia becaines. Estava més interessat en els pecats d’adults, perquè administrava secrets confessats i secrets inconfessables dels parroquians. Se li feia un petó a la mà i ell repartia llums i ombres, favors, amenaces i càstigs com un Vito Corleone armat amb l’autoritat política i sagrada.
Passava el plateret amb l’exigència de qui demana un rescat fins aconseguir erigir per col·lecta popular l’església del Poblat Roca. El projecte el va regalar Robert Kramreiter, arquitecte austríac, autor entre 1939 i 1942 de tres obres simbòliques de la col·laboració política i cultural entre l’Alemanya de Hitler i l’Espanya de Franco: l’Institut Alemany de Cultura, el Col·legi Alemany i l’Ambaixada alemanya a Madrid.
En aquest cas Déu va escriure recte amb ratlles tortes. L’església del Poblat avui apareix als catàlegs d’arquitectura internacional i mossèn Celestino Bravo va posar el seu tobogan sacre al mapa sentimental de jueus i gentils de cor obrer, a l’haver arrecerat els vaguistes de Roca en temps de tempesta.
No va ser mai el cas de Ramon Saborit. Algú es va atrevir el 1961 a llançar octavetes al seu jardí. Els que trucaven de matinada van trucar set portes. Set persones van ser detingudes per comunistes. El seu pitjor delicte era elogiar Fidel Castro en la tertúlia de l’hora del cafè, al voltant d’una taula al bar Mateu. No es va provar res. No calia. Uns van sortir als tres dies. Altres als sis mesos. Dos es van passar dos anys de la seva vida a la Modelo. (continuarà)
José Luis Atienza

Discapacitats capacitadíssims

Ens ho demostra Asdivi, l’Associació de discapacitats de Viladecans, que aquests dies està distribuint el seu butlletí a la Fira. Una revista senzilla, que podeu trobar a internet (http://www.slideshare.net/puntviladecans/la-nostra-veu-asdivi) i que conté articles de gran qualitat. És una mostra més de la seva habilitat per fer-nos pensar, per ajudar-nos a acollir tothom, per convertir Viladecans en una ciutat que potencia les capacitats de tots els seus ciutadans.
Per cert, el proper divendres, 21 de maig, a les 6 de la tarda, Asdivi organitza al centre d’adults Edèlia Hernández una sessió de cinema-fòrum amb la pel·lícula Yo también per reflexionar tots junts sobre les relacions afectives i sexuals de les persones amb discapacitat. És obert a tothom, però Asdivi us agrairà que els confirmeu l’assistència al 93.659.18.44.

Identitats

Fa algun temps va aparèixer a Osona la notícia que un parell d’oratoris musulmans a Manlleu posaven els seus locals a disposició de la primera consulta independentista. El que per a alguns era motiu de befa, per a altres era una invitació a rellegir el magnífic llibre d’Amin Malouf, Identitats Assassines, on plasma la necessitat individual d’arrelament a la nova terra, de la creació d’una nova identitat. Com diu la saviesa popular, la teva pàtria és aquella que dóna de menjar als teus fills. D’alguna manera, és aquesta actitud la que també mostra Justo Molinero quan afirma respecte a l’última consulta independentista que Catalunya s’endurà una sorpresa molt gran sobre quins seran els que més la defensaran.
Les persones estem configurats per moltes identitats. Alguns, aquells que tenim família més enllà de les terres de parla catalana, som clarament fronterers i podem percebre Catalunya des de nous enfocaments. Alguns podem sentir que estem en dues cultures i en cap d’elles, però la realitat és que som qui, a través del conflicte, orienten Catalunya cap el futur.
Terres i societats són modelades per viatgers. Molts, si no tots, dels nostres herois nacionals, són aventurers, invasors i envaïts, en conflicte pel canvi social. Les cultures són dinàmiques i el canvi sempre ve de fora. El conservadorisme, l’aferrar-se al passat, és negar-se a ser protagonista de la construcció del futur.
Els immigrants són persones amb valors d’origen i amb capacitat d’elegir, d’abandonar identitats poc útils, d’adaptar-se a la de les terres de acollida que els enriqueixen i aportar allò que millor mereix ser conservat. Inconscientment modelen la terra dels seus fills.
És tot tan senzill? Realment no. Immigració és canvi, canvi en els costums d’immigrants i autòctons. I el canvi és conflicte. És conflictiu avaluar la solidesa dels nostres valors i la permeabilitat de la nostra societat per incorporar-ne de nous. Al cap i a la fi, tothom vol el millor per a la terra dels seus fills. Mirar endarrere, veure on érem fa cent anys i on som ara, ens hauria d’ajudar a entendre el canvi en forma positiva.
Llegint els diaris sembla que Espanya i Catalunya conformin identitats que viuen d’esquena. El PP sembla renunciar a instal·lar-se a la nostra terra, i el PSOE trampeja com pot valors essencials amb el PSC. Una majoria de l’espectre polític català: CiU, ERC, ICV, no té equivalents a la península. Ens construïm identitàriament per camins separats. El conflicte sobre l’estatut engrana amb les febleses de la transició i la reaparició dels facciosos que el pragmàtic pacte constitucional no va neutralitzar.
El conflicte no és menor. Igual que andalusos i extremenys van construir la seva identitat com a catalans lluitant pel Estatut d’Autonomia, aquests altres catalans potser facin realitat la predicció de Justo Molinero.
Xavier Ramírez

Dignidad y democracia


Días atrás sobre un centenar de personas nos concentrábamos en la plaza de la Vila, e igual que días antes en una repleta plaza de Sant Jaume, hacíamos una llamada por la dignidad y la democracia. Entre los asistentes había gentes a los que Garzón caía más o menos bien, pero había una unidad de criterio y era la de darle soporte en esta ocasión. Y es que al juez Garzón, lo quieren sentar en el banquillo de los acusados, entre otras cosas, por investigar los crímenes ocurridos durante el franquismo. Y yo me pregunto: ¿para qué están los jueces? ¿es que hay asesinos con inmunidad?
Pero, lo más grave no es ya el proceso o las anomalías procesales que están sucediendo, que lo son, sino que unas organizaciones de extrema derecha que no creen en la democracia sean los acusadores del juez.
Además un Partido Político que se autodenomina como demócrata, y que cuestiona esta cualidad en los demás, no ve mal que el juez esté procesado. Sí, esos que no han votado a favor en Viladecans la moción de soporte a Garzón o esos que en Barcelona han propuesto cambiar el nombre del estadio Lluis Companys por el de Samaranch, un ex-falangista, no han tenido complejos en justificar esa acción contra el juez.
En fin, todo esto apunta a que aún hay personas y partidos interesados en perpetuar una amnesia colectiva y que están dispuestos a hacer lo que sea para que no se hable en este país de nuestra Memoria Histórica. Esa memoria que ha de restituir a las personas que murieron por la libertad y la democracia, pero que también ha de señalar a aquellas personas que firmaron o ejecutaron las tragedias de este país.

Miguel de la Rubia

Els capgrossos Sant Jordi i Margarida


Viladecans compta amb dos capgrossos més per animar les festes populars –Sant Jordi i la princesa Margarida–, presentats durant la festa del barri de Sant Jordi (24 i 25 d’abril). La iniciativa de la seva construcció ha estat de l’Esplai Llumvi, vinculat a parròquia de Santa Maria Magdalena.
Cal dir, a més a més, que enguany el barri ha celebrat unes festes populars molt reeixides, impulsades per una Associació de Veïns nova (escollida el passat mes de gener) que s’ha proposat treballar de valent per l’animació socio-cultural del barri.
S’ha recuperat un dels dos locals amb què compta l’Associació, estrenat amb una Exposició fotogràfica sobre algunes de les fites esdevingudes al llarg de la història del barri, en els seus 38 anys d’existència. Una Exposició, tanmateix, no exempta de polèmica en la seva realització, ja que quan l’Associació s’adreçà a l’Arxiu municipal per aconseguir algunes imatges relacionades amb el tema, es va trobar amb la sorpresa d’haver de pagar-les. Si l’Arxiu municipal ni tan sols serveix per ajudar a una Associació a recuperar la memòria històrica del barri, per què serveix?, per fer negoci a costa de la cessió gratuïta de les fotos dels veïns per després comercialitzar-les? Ara ja ho sabem, si l’Arxiu vol fotos, que les paguin, perquè després negociaran amb elles.
Més enllà, però, d’aquest afer, les festes van ser un èxit i hi destacaren una gran cercavila amb capgrossos i xaranga, un concert solidari de la Coral viladecanenca Som i Serem, una Exposició de cotxes antics, futbol i una gran diverfesta per als infants, i un homenatge a les dues persones més grans del barri, un home de 91 i una dona de 95.
Les festes d’enguany de Sant Jordi han posat en relleu, per damunt de tot, que cal recuperar més i més fórmules de democràcia participativa (més enllà de limitar-nos a una democràcia representativa). Els barris necessiten organitzar-se i fer les seves pròpies festes. El municipi –i també l’Arxiu municipal– ha de demostrar que està disposat a ajudar i recolzar, més que a voler intervenir i fiscalitzar-ho tot.
Manel Simó

Història de quan uns ardits i valents exploradors van trobar el Mamut de Viladecans (3)

– Els de Gavà no m’han tirat pedres, però he rebut una pluja de fletxes quan era a prop de Can Sellarés, i no he vist ni qui les tirava ni d’on venien.
La Saleta no es va poder aguantar-se les ganes de riure.
– Per què rius? Jo no li trobo la gràcia.
La Saleta no parava de riure.
– Riu, riu, apa! Riem tots!
– Ves per on. Els de Gavà han evolucionat. Ja saben tirar fletxes∗.
Tots dos es van posar a riure, però de cop van recordar la missió que els havien encomanat les entitats de Viladecans, i poc els va durar l’alegria.
– Sebastià, què els direm ara als vilatans i vilatanes? M’hagués agradat donar-los una sorpresa i fer que aquesta Festa Major fos la millor que s’ha fet mai. Però...
Van estar un moments callats. Fins que la Sales va trencar el silenci.
– Sebastià, saps què es celebra per la Festa Major?
– No.
– Doncs són festes nascudes en honor de la patrona de Viladecans, la Mare de Deu de Sales.
– Caram! –va exclamar en Sebastià mentre es gratava el cap.
– Saps que sóc l’única dona que porta el seu nom? En tota la història soc l’única dona que ha dut el nom de la patrona, però com que sóc un personatge de ficció no compta. Per tant, si algú li posés a la seva filla el nom de Sales seria la primera del poble. I saps una altra cosa? Com que sóc de ficció i viatjo en el temps i en la imaginació, he vist com en un futur, al Ple Municipal, aprovaran que si algú posa a la seva filla el nom de Sales, rebrà un regalet de mans del senyor Alcalde. I serà un acte que es repetirà cada any, per sempre més. Ells encara no ho saben, però ho faran– va dir fent una riallada.
– De què rius ara?
– Acabo de recordar-me d’una cosa que he vist –xiuxiuejà la Sales mentre feia picar els dits i posava cara de misteri.
– Tu no estàs bé, oi? –va dir fent una ganyota en Sebastià– Passes d’una cosa a l’altra com si res. Bé, què has vist?
– Quan he anat a les Filipines, pel Camí de les Filipines, a buscar al Mamut, he vist una xapa de ferro rovellat que posava: Camí del Mar. Com si algú es pogués equivocar, i anés a Sant Ramon a buscar la platja! – i va fer una riallada molt gran.
Apa, anem cap a la Plaça, que potser el Joan ha tingut més sort que nosaltres!
Josep Mumany

Tres anys


Vam començar el juny del 2007 i ja som al maig del 2010. O sigui que portem tres anys sencers de Viladecans Punt de Trobada. Trenta-tres números, onze per any, ja que a l’agost fem vacances. No està gens malament.
En el primer número dèiem: “Aquestes pàgines que tens al davant volen ser un espai de trobada per a la gent de Viladecans… un espai obert on tothom hi pugui escriure, sense cap més límit que la bona educació, i amb disposició perquè qualsevol idea, qualsevol debat, qualsevol proposta o reivindicació, hi pugui ser rebuda”.
Mirant enrere, als trenta-tres números, ens sembla que ho hem aconseguit força. Ens agradaría aconseguir-ho més, és a dir, ens agradaria que més gent hi escrivís, explicant una cosa breu i senzilla o una cosa més elaborada, enviant una foto o fent un suggeriment… tot és important! Això sí, un màxim de 600 paraules i com a data de recepció fins al 8 de cada mes, per poder enviar la revista entre el 10 i el 15.
I encara voldríem fer notar una altra cosa. I és que, gairebé sense adonar-nos-en, a la nostra revista, arran de suggeriments i propostes que ens han arribat, hi hem anat incorporant seccions fixes, que van al final de la revista. I així, a gairebé cada número, una entitat viladecanenca explica què fa, tenim una secció de temes històrics a càrrec del Grup Tres Torres, l’Eio Ramon ens delecta des del número passat amb una esplèndida fotografía, quan hi ha ocasió publiquem una entrevista i, des d’aquest número mateix, l’Andreu Comellas ens oferirà una secció d’”històries viladecanenques” sobretot del temps del franquisme i de la transició. A més d’altres sèries més espontànies que altres autors també ens van oferint.
Estem convençuts que aquesta és una bona eina, i volem continuar per aquest camí. I us animem a participar-hi.

dimarts, 4 de maig del 2010

El paludisme al Viladecans del segle XIX


Recordo quan érem petits que els mosquits eren el pa de cada dia dels capvespres d’estiu. Les portes i finestres de les cases, havien d’estar forçosament protegides amb mosquiteres, que en aquells temps en dèiem “tela metàl·lica”. Més endavant la tela metàl·lica ja la van començar a fer de plàstic i aleshores en vam dir “tela metàl·lica de plàstic” i ens quedàvem tan amples. Dèiem, però, que els mosquits eren una veritable plaga que juntament amb la rendilla, insecte que ja havíem oblidat i que l’Antonyita ens l’ha recordat en el seu recent llibre-entrevista, ens robaven la tranquil·litat d’aquells mesos d’estiu.
La proliferació d’aquesta mena d’insectes, com tots sabem, és propi dels territoris humits com el nostre. Ara bé, el que ja no sabem tant, és que al delta del Llobregat els mosquits, en temps pretèrits, havien estat transmissors del paludisme o malària. Aquesta malaltia que avui ens sembla tan llunyana, havia estat endèmica al nostre poble.
El polític i escriptor Felip d’Hita i Morros, va donar una conferència el 22 de desembre de 1887 titulada “La agricultura en lo Pla del Llobregat”. D’aquesta conferència, en va publicar una crònica el “periodich regionalista” L’Arch de Sant Martí, aquell mateix mes de desembre. A continuació us transcrivim els paràgrafs que fan referència al paludisme, en els quals esgarrifa només de pensar com de dura havia de ser la vida dels nostres avantpassats. ‘L que sols una vegada hagi visitat qualsevol de las poblacions baixas del Plá, Prat, Viladecans, Gavá ó Castelldefels; sobre tot la darrera, devant d’aquella bona gent que l’habitan, haura reparat forzosament en son rostro macilent, esmortuit, en son abultat ventre y en sos ulls apagats; y per poch coneixement que tinga dels mals que afligeixen á la humanitat, s’haurá convensut sens necesitat de preguntarho, que las febras minan la existencia dels pobres pagesos moradors d’aquells pobles” “Pochs esforsos haurem de fer per convenceos dels fatals efectes de tan terrible malaltia: no precisa una visita detinguda á la comarca victima de aquella, n’hi ha prou que ho feu en ferrocaril; al arribar al Prat, veuren ja’ls pobres jornalers que ab sa malaltia no poden treballar, ab lo cap enbolicat y una manta al coll, ab tot y que sigui’l istiu; tenan las febras y buscant al abrich, lenitiu al fret que acompanya a sos atachs y que n’os prou a combatrer n’il calor de la estació, ni las robas que vesteixen.

Fins aquí les paraules de Felip d’Hita. A continuació el cronista afegeix:
Ab tot lo dit los carácters de las febras en lo Prat no son los mateixos que en Gavá y Castelldefels, ahont se manifestan d’un modo mes violent. En lo primer punt la dita malaltia no mata; abat, atropella y deixa estenuat al pacient: en Castelldefels en molts casos las febras portan la mort á las personas en que fá presa. Aixis s’esplica la falta de població en aquell terme municipal que mimva cada dia y que á no tardar ha de fer que la parroquia mes antiga del Plá acabi per desapareixer. Varis medis de sanejament del baix Llobregat, proposá com á eficasos lo senyor de Hita; primer: Prohibir l’enllotamant de las terras que solen fer los pagesos en la época mes calurosa; segon: Renovar l’aygua dels estanys de La Podrida, L’Illa, La Ricarda, la Illagarola, lo Remolá y la Murtra, fentlos passar periódicament á la mar, de lo que están á la vora y d’ella están situadas en punt mes alt; tercer: Construcció d’un rech transversal ahont aflueixin las pluvials actualment existents y los mateixos estanys y per ella conduir las ayguas sobrants de la pluja al riu; y cuart: la aplicació dun sistema de drenatje que detallá lo senyor de Hita, empleat ab bons resultats á Fransa é Inglaterra y que segons lo conferenciant donaria bons resultats en la regió de que parlém.
Jaume Lligadas Vendrell

diumenge, 2 de maig del 2010

Falconería. Asociación Cetrera del Baix Llobregat


Se podría definir a la falconería o cetrería (ambos términos son válidos) como el arte de amansar y volar libremente aves rapaces con la finalidad de cazar.
Hay dos modalidades de vuelo: Bajo vuelo y Altanería, siendo esta última la modalidad reina por excelencia. Actualmente gracias a los cetreros y a sus programas de cría en cautividad, se han recuperado bastantes poblaciones de rapaces y algunas ya no están en peligro de extinción.
Asimismo hay que hacer constar que la falconería en estos tiempos está creando puestos de trabajo pues es considerada como la mejor solución para ahuyentar bandadas de aves como gaviotas, patos, o palomas de los aeropuertos y vertederos de las grandes capitales y ciudades. Por lo tanto se podría afirmar que la cetrería es la forma de caza más bella y ecólogica que pueda haber.
Existen datos fidedignos que demuestran que la falconería se practicaba 2.205 años antes de Cristo, siendo los árabes (Emiratos Árabes) los que mejor han sabido mantener el saber y la tradicción.
Después de ésta breve exposición, diré que la Asociación Cetrera del Baix Llobregat, es reconocida y considerada por el resto del estado como la mejor de Cataluña por el empeño que pone en divulgar, defender, difundir y hacer pedagogía de lo que es y representa la falconería. Por eso hemos sido promotores y realizadores conjuntamente con la F.C.C. del I Campionat de Falconeria a Catalunya realizado el día 25/10/09 en El Pla de Santa Maria (Tarragona). Siendo nuestros socios los dos primero campeones autonómicos de Catalunya en cada modalidad. Se puede consultar en nuestra web www.cetreriabaixllobregat.com
La Asociación Cetrera del Baix Llobregat está haciendo una propuesta de futuro ya que viendo como están ocurriendo las cosas con el mundo del toro, nosotros abogamos por una cetrería suave y consecuente donde la finalidad de tener un ave, no tenga porqué ser dedicada clara o directamente a la caza sino que se puede tener un ave que practique ejercicios de vuelo y en todo caso que capture unas presas ficticias pues ya existen señuelos mécanicos fabricados para tal fin. Sé que a algunos les parecerá extraño pero creo sinceramente que si queremos conservar la cetrería tenemos que efectuar algunos cambios y conceptos para poder resistir los embates que se le vienen encima en este siglo. Por eso nuestra asociación es pionera en este menester pues pretendemos que las aves y la falconería sean comtempladas como un elemento lúdico para el hombre del siglo XXI.
Habiendo expuesto brevemente algunos de nuestros conceptos diré que la Asociación Cetrera del Baix Llobregat fué fundada en el año 1988 siendo legalizada por la Generalitat de Catalunya con el número de registro 5716 teniendo en Viladecans su sede desde siempre. Nunca nos hemos registrado aquí como entidad pues en el pasado pedimos permiso para hacer una demostración de vuelos y como ocurre casi siempre como dice el refrán“Nadie es Profeta en su Tierra”, nos lo denegaron y asi fué como continuamos nuestro camino y afán pedagógico por otros lugares siendo nacionalmente reconocidos.
Hoy aprovecho desde estas líneas para comunicar que todo nuestro esfuerzo este año está puesto en registrarnos como entidad en Viladecans para poder colaborar en el milenio de la ciudad y llevar a cabo grandes proyectos para que Viladecans a parte del prestígio que tiene, vea incrementado (valga la redundancia) dicho prestígio como ciudad.
Miguel Zambrana Portales Presidente Asociación Cetrera Baix Llobregat