Si restituir la dignitat de les persones s’ha convertit en “casus belli” per determinada gent; si tot un Tribunal Suprem els dóna la raó, admetent la possibilitat de prevaricació del jutge Garzón; si frenant de manera hipòcrita el desenvolupament i l’aplicació de la Llei de la Memòria Històrica es perpetua l’oprobi esclafador, el que sento és que potser les campanes estiguin “tocant a somatent” i ja s’hauria d’estar cridant arreu allò del maig francès: “...reprenem el combat!”, perquè no sols sembla que no en varen tenir prou amb l’exigència d’amnèsia de quan es féu la Transició, sinó que no en tenen prou, ara tampoc, de tenir-nos ingràvids en la “cultura de l’oblit” estesa a dojo, i volen, a més a més, que ningú no es reconegui en la propia identitat i tothom minvi o perdi la seva condició de persona. És a dir, a ser possible, tots malalts socials d’Alzheimer.
Com si d’una teràpia es tractés us faré memòria de l’ Antonio Plata Palma perquè en aquesta lluita contra l’oblit, no sols és bo, sinó també necessari, recordar gent que, no tenint ja entre nosaltres, amb els seus fets varen contribuir fermament a l’assoliment d’aquesta minsa democràcia, política, econòmica i social de la qual massa pocs en gaudeixen i d’un escarransit Estatut que, per segona vegada, ens volen tornar a mig atorgar. I que quedi clar, escarransit i minsa perquè de persones com en Plata n’hi va haver massa poques, gràcies a una guerra, un exili i la continuada repressió posterior del franquisme. Vejam si en aquesta “era del buit” o, en un dels instants inconnexos de percepció del que ens passa, propis de l’Alzheimer, el seu record ens anima a esbandir l’oblit i continuar essent persones.
No faré una hagiografia perquè aquest home no era cap sant, ni de bon tros. En tot cas, el to es correspondrà més a un panegíric, que d’això si que n’és mereixedor.
L’Antonio Plata Palma va néixer l’any 1924 a Medellín, el mateix poble de l’Hernán Cortés, a la província de Badajoz. De jovenet ja fou detingut i apallissat per la Guàrdia Civil per haver-se emportat a casa un feix de llenya, sense justificar, per fer foc de cuina i escalfar-se. A finals dels 50, el Plan Badajoz d’industrialització, de reparcel.lació i de recol·locació de persones ja ideat durant la República, continuava essent una entelèquia, i, fart de passar gana, com tants d’altres, l’any 1960 es plantà a Catalunya amb la seva muller Juana Gonzalez i els seus tres fills Mariano, Juan Antonio i Rafaela. A Viladecans en tingueren tres més. Quan arriba a ca nostra imperen la contracció econòmica i el pla d’estabilització del 59. Els sous son més que baixos, la inflació més que alta i molts catalans també, emigren encara, a França. Els llocs de treball disponibles, com avui, són els penosos i poc qualificats. De primer ho fa al camp amb els pagesos, de segon a la construcció i de tercer a la cimentera del Garraf. De la cimentera és acomiadat per rebel·lar-se contra la penositat i malícia del polsim.
L’any 62, autoritzada l’entrada de capital estranger i després d’haver automatitzat la producció de banyeres, Roca Radiadors s’associa al 50% amb l’empresa americana York i comença l’expansió i l’engrandiment. En Plata entra a treballar a la secció dels colats –la gran secció de la silicosi–, i és aquí on el seu esperit de revolta es converteix en consciència de clase, gràcies al polsim. El 1965, després de conèixer en Ruiz Acevedo de la Rockwell Cerdans de Gavà, el trobem fundant, de fet, Comissions Obreres a l’església de Sant Jaume al barri Almeda de Cornellà. A l’empar de la parròquia i de la HOAC (Hermandad Obrera de Acción Católica), cada dissabte es reuneixen, de manera oberta, dotzenes de treballadors de la comarca en un minúscul local que esdevindrà una excel·lent escola de sindicalisme.
L’any 1965 ingressa al PSUC. En Plata deixa de ser aquell home de façana aparentment baladrera i tosca per afinar des de la clandestinitat el seu esperit de lluita i solidaritat. L’entrisme (aprofitar els mecanismes legals) propiciat pels comunistes el porta a presentar-se, i ser escollit, com a Jurat d’empresa i membre del Junta Social del Metall de Gavà. Això vol dir, que a la fàbrica, al Poblado i on fos, era i havia de ser el primer en aixecar la veu davant d’una injustícia, el primer en proposar una acció i, si la gent s’hi avenia, també el primer en fer el pas necessari per dur-la a terme.
El febrer de 1967 el Tribunal Suprem declara il·legals Comissions Obreres perquè veu que això s’assembla massa a un sindicat que no es pot permetre i no sigui cosa de simples i beatífiques reunions parroquials. Com a consequència, el 27 d’abril, preparant la festa de l’1 de Maig, 42 persones són detingudes al barri Almeda, i 16 d’elles passen a disposició del Tribunal d’Ordre Públic (TOP). Tres dies després són deixats anar, el Plata entre ells, tot esperant el judici del qual ell en sortirà amb sentència de sis mesos de pressó, que complirà el 1969. A la pressó Model fa d’introducctor de nous reclusos. Entre d’altres ho fa de l’Emilio García Lopez (León) de Fergat i l’Ignasi Doñate Sanglas que l’any 1976 serà l’advocat dels treballadors “autònoms” a la vaga de la Roca.
Malgrat això, la Roca Radiadors no l’acomiada, perquè Roca té per política no fer fora ningú per raons fora-fàbrica. Sí que ho fa, però, i, li torna a tocar el rebre el 1968, per raó del que va ser la primera aturada coordinada de la comarca, de poca rellevància encara comparat amb les què hi haurà anys després, a favor de la lluita de Rockwell-Cerdans que enviava 600 persones (totes) al carrer, en decisió del soci americà de tancar unilateralment una empresa rendible i viable. Aquesta aturada coordinada fou protagonitzada per les fàbriques Siemens, Soler Almirall, Retensa, Roca i Metrón. Juntament amb el Plata és acomiadat també en Juan Cazorla Rodriguez de Gavà, també de CC.OO. i també del PSUC.
Amb 45 anys, dona i tres fills, uns podrien dir que ja li estava bé per posar-se on no tocava i se n’alegraren; i uns altres que era un irresponsable –que el jovent “vale”, d’acord, que siguin rebels, però un home amb sis fills…?–, per acabar justificant així la seva manca de compromís. Però el que cal deixar planament ben dit és que en Plata tenia uns collons com un toro. Altrament, sense persones d’aquesta mena encara estaríem apilant pedres per fer piràmides o tindríem la mateixa esperança de vida que a Burundi (40 anys).
Posat a totes les “llistes negres” possibles, per poder viure engega un taller de planxisteria i reparació d’automòbils, al carrer Prat de la Riba de Viladecans, juntament amb els seus fills. De l’habitatge al Poblat Roca, l’empresa els intenta desnonar sense aconseguir-ho, tant a ell com a en Manolo González Fernández, acomiadat l’any següent, el 1969.
(En el proper número continuarem i acabarem aquesta història)
Com si d’una teràpia es tractés us faré memòria de l’ Antonio Plata Palma perquè en aquesta lluita contra l’oblit, no sols és bo, sinó també necessari, recordar gent que, no tenint ja entre nosaltres, amb els seus fets varen contribuir fermament a l’assoliment d’aquesta minsa democràcia, política, econòmica i social de la qual massa pocs en gaudeixen i d’un escarransit Estatut que, per segona vegada, ens volen tornar a mig atorgar. I que quedi clar, escarransit i minsa perquè de persones com en Plata n’hi va haver massa poques, gràcies a una guerra, un exili i la continuada repressió posterior del franquisme. Vejam si en aquesta “era del buit” o, en un dels instants inconnexos de percepció del que ens passa, propis de l’Alzheimer, el seu record ens anima a esbandir l’oblit i continuar essent persones.
No faré una hagiografia perquè aquest home no era cap sant, ni de bon tros. En tot cas, el to es correspondrà més a un panegíric, que d’això si que n’és mereixedor.
L’Antonio Plata Palma va néixer l’any 1924 a Medellín, el mateix poble de l’Hernán Cortés, a la província de Badajoz. De jovenet ja fou detingut i apallissat per la Guàrdia Civil per haver-se emportat a casa un feix de llenya, sense justificar, per fer foc de cuina i escalfar-se. A finals dels 50, el Plan Badajoz d’industrialització, de reparcel.lació i de recol·locació de persones ja ideat durant la República, continuava essent una entelèquia, i, fart de passar gana, com tants d’altres, l’any 1960 es plantà a Catalunya amb la seva muller Juana Gonzalez i els seus tres fills Mariano, Juan Antonio i Rafaela. A Viladecans en tingueren tres més. Quan arriba a ca nostra imperen la contracció econòmica i el pla d’estabilització del 59. Els sous son més que baixos, la inflació més que alta i molts catalans també, emigren encara, a França. Els llocs de treball disponibles, com avui, són els penosos i poc qualificats. De primer ho fa al camp amb els pagesos, de segon a la construcció i de tercer a la cimentera del Garraf. De la cimentera és acomiadat per rebel·lar-se contra la penositat i malícia del polsim.
L’any 62, autoritzada l’entrada de capital estranger i després d’haver automatitzat la producció de banyeres, Roca Radiadors s’associa al 50% amb l’empresa americana York i comença l’expansió i l’engrandiment. En Plata entra a treballar a la secció dels colats –la gran secció de la silicosi–, i és aquí on el seu esperit de revolta es converteix en consciència de clase, gràcies al polsim. El 1965, després de conèixer en Ruiz Acevedo de la Rockwell Cerdans de Gavà, el trobem fundant, de fet, Comissions Obreres a l’església de Sant Jaume al barri Almeda de Cornellà. A l’empar de la parròquia i de la HOAC (Hermandad Obrera de Acción Católica), cada dissabte es reuneixen, de manera oberta, dotzenes de treballadors de la comarca en un minúscul local que esdevindrà una excel·lent escola de sindicalisme.
L’any 1965 ingressa al PSUC. En Plata deixa de ser aquell home de façana aparentment baladrera i tosca per afinar des de la clandestinitat el seu esperit de lluita i solidaritat. L’entrisme (aprofitar els mecanismes legals) propiciat pels comunistes el porta a presentar-se, i ser escollit, com a Jurat d’empresa i membre del Junta Social del Metall de Gavà. Això vol dir, que a la fàbrica, al Poblado i on fos, era i havia de ser el primer en aixecar la veu davant d’una injustícia, el primer en proposar una acció i, si la gent s’hi avenia, també el primer en fer el pas necessari per dur-la a terme.
El febrer de 1967 el Tribunal Suprem declara il·legals Comissions Obreres perquè veu que això s’assembla massa a un sindicat que no es pot permetre i no sigui cosa de simples i beatífiques reunions parroquials. Com a consequència, el 27 d’abril, preparant la festa de l’1 de Maig, 42 persones són detingudes al barri Almeda, i 16 d’elles passen a disposició del Tribunal d’Ordre Públic (TOP). Tres dies després són deixats anar, el Plata entre ells, tot esperant el judici del qual ell en sortirà amb sentència de sis mesos de pressó, que complirà el 1969. A la pressó Model fa d’introducctor de nous reclusos. Entre d’altres ho fa de l’Emilio García Lopez (León) de Fergat i l’Ignasi Doñate Sanglas que l’any 1976 serà l’advocat dels treballadors “autònoms” a la vaga de la Roca.
Malgrat això, la Roca Radiadors no l’acomiada, perquè Roca té per política no fer fora ningú per raons fora-fàbrica. Sí que ho fa, però, i, li torna a tocar el rebre el 1968, per raó del que va ser la primera aturada coordinada de la comarca, de poca rellevància encara comparat amb les què hi haurà anys després, a favor de la lluita de Rockwell-Cerdans que enviava 600 persones (totes) al carrer, en decisió del soci americà de tancar unilateralment una empresa rendible i viable. Aquesta aturada coordinada fou protagonitzada per les fàbriques Siemens, Soler Almirall, Retensa, Roca i Metrón. Juntament amb el Plata és acomiadat també en Juan Cazorla Rodriguez de Gavà, també de CC.OO. i també del PSUC.
Amb 45 anys, dona i tres fills, uns podrien dir que ja li estava bé per posar-se on no tocava i se n’alegraren; i uns altres que era un irresponsable –que el jovent “vale”, d’acord, que siguin rebels, però un home amb sis fills…?–, per acabar justificant així la seva manca de compromís. Però el que cal deixar planament ben dit és que en Plata tenia uns collons com un toro. Altrament, sense persones d’aquesta mena encara estaríem apilant pedres per fer piràmides o tindríem la mateixa esperança de vida que a Burundi (40 anys).
Posat a totes les “llistes negres” possibles, per poder viure engega un taller de planxisteria i reparació d’automòbils, al carrer Prat de la Riba de Viladecans, juntament amb els seus fills. De l’habitatge al Poblat Roca, l’empresa els intenta desnonar sense aconseguir-ho, tant a ell com a en Manolo González Fernández, acomiadat l’any següent, el 1969.
(En el proper número continuarem i acabarem aquesta història)
Andreu Comellas
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada