dilluns, 15 de gener del 2018

1988: Mancomunitat de Can Sellarès

El 1987 els Ajuntaments de Gavà i Viladecans van comprar  a la companyia Roca el complex Can Sellarès per als veïns i veïnes dels dos municipis. 


El dies 1 i 7 de juliol de 1988 els Plens dels dos Ajuntaments van aprovar  la creació de la  Mancomunitat  de Can Sellarès per a gestionar l’equipament.

El 1988 els alcaldes de Barcelona, Viladecans i Gavà,  Pasqual Maragall, Jaume Montfort i Didac Pestaña  van  fer l’acte de inauguració de la Mancomunitat amb diversos actes festius.


Jaume Muns


Picot garser gros (Dendrocopos major) Espai Natural del Remolar-Filipines 11 de novembre de 2017

 

Encara que resident regular en la majoria d'ambients forestals de Catalunya, fins a la dècada dels 90 es considerava una espècie molt rara al Delta del Llobregat. Darrerament s’ha registrat regularment la seva presència. Hivernant rar. Ocell d'uns 23 cm de llarg, de plomatge negre amb grans taques blanques a les espatlles i blanc marronós per sota. Les galetes són blanques amb una franja negra que va del bec cap al coll. La part superior del cap és negra i té una taca vermella al clatell. La cua és curta i forta, negra per sobre i també té una taca vermella per sota. Menja insectes i larves que captura amb la seva llarga llengua. També menja llavors i baies. 

La principal amenaça per a l'espècie ve representada per la intensificació dels usos forestals i els incendis a les masses forestals.

Eio Ramon

“¡Un poquito de por-favor!”


El passat 15 de novembre, Caviga va anar a Sant Andreu a presentar el curt “¡Un poquito de por-favor!”al concurs “Posa’t a a nostra pell”, organitzat per Arep (Associació per a la Rehabilitació de les Persones amb Malaltia Mental). I va guanyar el premi al millor curmetratge i el premi al millor actor, Jordi Lligadas.

El de la millor actriu se l’endugué una noia que feia de cega i que es deia Mercè. Després del premi, Barcelona Televisió els va fer una entrevista als seus estudis sobre l’experiència d’haver fet un curt.

El curt es projectarà al proper Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Sitges.

Jordi Lligadas 

Mirant-te als ulls per perdre’m dins del mar

 Tots els miralls i tots els ulls també

per escrutar els miralls i descobrir

dimensions subtils en cada gest.

Tots els miralls per abrivar el desig,…

                Miquel Martí i Pol


Et miro als ulls per perdre’m dins del mar.

I ja, dins teu, navegant joiós pel teu cos,

enlairo les veles que em porten al port

on m’esperen, adelerades, les teves mans.

Sobre els teus llavis escric síl·labes d’amor

com el nàufrag que agraeix, extenuat,

sobreviure damunt la sorra d’un mar desconegut, 

lliure dels malsons i afortunat pel seu destí.

Et miro als ulls per omplir-me de vida, de llum

cavalcant pels meus dits com genets d’or,

com paraules que deixen empremtes de foc

i espanten i allunyen el neguit, la por, el fum...

Estimar-te és el pa que alimenta el meu esperit,

és el mirall que projecta la lluïsor del món.

Perquè ha arribat l’hora sagrada en què reconec

que ja no sabré viure sense tu, que caldrà confessar

els versos escrits al recer del tacte i de l’alè.

Escric versos per omplir el buit amarg de l’absència,

per reviure aquesta sort meva de saber-me estimat,

per engrandir la teva llum angelical: que em defensa

i malmet les llavors de solitud quan et trobo a faltar.

Et miro als ulls amb l’èxtasi tendre de la matinada,

amb la boca agraïda pels sabors càlids del desig;

confessant amb gestos la màgia d’una vida preuada

que compartim sobre les ones blaves d’un mar diví.

Els dies sense tu són jornades fredes de condemna,

pluja lenta que m’ofega dins del riu de la pena

com un ocell que planeja sota núvols de dolor.

La teva olor em parla de capvespres vora el mar,

de càlides nits d’estiu obertes, com finestres, de bat a bat;

de joves amants abraçats sota la llum d’un far

visquent hores d’amor amb rampells d’eternitat.

Vull repintar les petjades que tracen el teu pas

i cridar per les places que visc boig només per tu,

que sóc l’esclau pertinaç que penja estrelles al terrat

perquè sempre brillin les nines dels teus ulls. 

Vetllo els teus somnis com un soldat fidel,

mirant-te amb la tendresa de l’home afortunat,

gaudint de la calma pelegrina del teu cos novell

que referma la terbolesa d’un joc d’enamorats.

T’estimo a les palpentes perquè ets la llum vital 

que guia els meus dits per terres de foscor

i em dones prou forces per escriure en el mirall

el primer vers que em porta espurnes de claror.

Sé que per a mi no hi haurà vida més enllà de tu,

que ets la raó primera que m’empeny a despertar,

com un bri de miracle que encén un raig de llum

colant-se per la finestra que il·lumina nostra llar. 

Et miro als ulls per perdre’m dins del mar.

I com el nàufrag celebro tocar amb les meves mans

la sorra cálida d’una platja íntima, fora dels esguards,

on m’esperes, adelerada, oferint-me els llavis i el cor.

                                            José Luis García Herrera

                            2n. Premi de Poesia Espejo de Viladecans 2017

Dones diverses en una ciutat diversa. Trobades de diàleg entre dones de Viladecans

La diversitat és una riquesa quan es converteix en interactiu harmònic entre la ciutadania i els grups amb identitats plurals, variades i dinàmiques; quan es concep com un capital infinitament valuós per a l’exercici de les llibertats i els drets,  i quan és considerat un element creatiu en l’àmplia varietat de formes a través de les quals les cultures i les creences dialoguen, es valoren mútuament i revelen les seves expressions patrimonials i contemporànies en el temps i l’espai. 

I actualment, les realitats socials es conformen a partir d’una creixent diversitat cultural en tots els àmbits i precisament en l’espai públic, i al si de la vida familiar que comporta canvis i transformacions motivades, entre altres coses, per la dinàmica de les mobilitats humanes i les  migracions.  

Tota aquesta observació va provocar des del Programa de Gestió i Atenció a les Diversitats de l’Ajuntament de Viladecans, la iniciativa de Trobades de diàleg entre dones de Viladecans: Dones diverses en una ciutat diversa, i és un espai que va tenir lloc en diverses sessions a l’Ateneu d’Entitats Pablo Picasso. 

L’espai va ser impulsat amb la finalitat de fomentar la interculturalitat, promoure la comunicació i afavorir el diàleg social, per cercar alternatives a partir de compartir l’escolta mútua, les vivències, experiències i convivències, coneixements, preocupacions, tristeses i felicitats, construir i millorar les relacions entre dones de diferents orígens culturals,  i crear una xarxa de reflexió,  de treball i de cohesió entre dones diverses.

Moltes dones van manifestar gran interès a la idea de participar en un grup de trobada i diàleg. Hi van assistir dones d’algunes entitats com Càritas, les agents cíviques i dones de diferents orígens.

Es va utilitzar una metodologia participativa i dialogant,  amb un intercanvi fluït, i un debat molt interessant, a través de dinàmiques interactives, que van provocar reflexions i preguntes de curiositats des de la perspectiva de la mirada i dels valors de cadascú, a més les dones van posar en valor aspectes, com la puntualitat, la disciplina, l’atenció a l’altre, l’autoestima, la solidaritat, l’autoajuda comunitària, la cohesió, la convivència i la unió familiar, etc.

Es va manifestar el repte de la falta de domini lingüístic amb algunes dones d’origen marroquí, però ho vam solucionar amb la traducció consecutiva, i això ha facilitat la participació, i ha mostrat que la voluntat d’escolta mútua i de comunicar va més enllà de les limitacions lingüístiques que es poden solucionar amb el temps i especialment si es reforcen i es milloren els  programes d’inserció sociocultural i d’integració lingüística.

Les diversitats culturals i religioses afecten les dones migrades i condicionen les seves relacions amb l’entorn, i participacions en diversos espais de la societat, pel desconeixement lingüístic, i pel fet d’estar lligades a una tradició cultural o religiosa, que les visualitza a nivell dels hàbits, els codis de comunicació o de la vestimenta, i també perquè en molts casos per la falta de comunicació es manifesten prejudicis, estereotips i rumorologies que dificulten les relacions.

Aquesta situació reforça la coexistència, la distància, l’exclusió, i la segregació, i  a més debilita la convivència intercultural, la cohesió social, i afecta les famílies en la educació del seus infants i a l’hora de la transmissió dels coneixements i dels valors,  i per això és necessari fer coses conjuntament, promoure i encoratjar els diferents espais de diàleg. 

La darrera sessió va ser caracteritzada amb una dinàmica d’intercanvi de regals simbòlics, i una celebració compartint un esmorzar intercultural amb pans del món, un element que va posar èmfasi sobre el coneixement de les dones i les  seves capacitats artístiques, que es va manifestar a través de l’obra d’oferir i de compartir les diferents receptes del pa,  i que és de fet  un aspecte culinari que va unit a l’evolució de la cultura de la humanitat, va adquirir un valor cultural, religiós, de tradicions i de creences al llarg de la historia i en l’actualitat, i una importància extraordinària en la majoria de les cultures del món, va marcar la seva presència d’una manera diversa en totes les civilitzacions, i va donar el seu significat a moltes activitats i gestos de generositat i solidaritat humana. 

Vam tancar aquesta primera fase del diàleg de dones diverses amb el compromís i l’aspiració a una necessària continuïtat. 

Salwa El Gharbi

Técnica municipal en el Programa de Gestió i Atenció a les Diversitats de l’Ajuntament de Viladecans

LA TRIA

 Desembasto els anys

que damunt del cos

s’han tornat cuirassa.

(...)

Però em queden els ulls

i sé que dins d’aquest cos

encara m’hi corre ben roja la sang.

Poema del llibre 

Són màscares que m’emprovo… (1995),

de Montserrat Abelló

Diuen que la maduresa no és 

tan deliciosa com la joventut.

Però que es deixin de cabòries, 

perquè no canvio tot el que sé

i tot el que he viscut

per una pell sense clivelles

ni per unes dents

que llueixin com el sol.

Trio abans el que sóc 

i el que he estat,

els records i els somnis

que s’han fet reals

i també, per què no, els que no.

No trio, del que ha de venir,

la ignorància, i aquest futur 

que als joves pesa, a cops, com una llosa.

Vull el que he après del passat

i de les vivències que m’han fet

com em veieu, com em sentiu.

Que m’han portat fins aquí, fins ara,

i que m’han fet única, indestriable, 

és a dir, jo.

Patricia Aliu

patri.aliu@gmail.com

Despertem Viladecans

 

Comencem un 2018 carregats d’interrogants, però a Viladecans hi ha una cosa certa, la nostra ciutat està aturada. N’hi ha que ho veuen diferent, que la remodelació del Polígon Centre, el despertar del Pla de Llevant o la reordenació de la factoria Roca demostren el contrari. Però per a nosaltres això significa continuar apostant per la totxana, viure de renda i confiar a la iniciativa empresarial el lideratge de la ciutat.

Alhora molts projectes estratègics que han estat reclamats durant anys per la ciutadania continuen pendents, com són les remodelacions dels Jardins de Magdalena Modolell i la Rambla Modolell sobre les quals s’han fet processos participatius, però al pressupost del 2018 no hi consta ni un euro al respecte. Altres peticions històriques són la pista d’atletisme reglamentària perquè els nostres esportistes puguin entrenar dignament o la reforma integral del barri Alba-rosa, on s’ha fet un procés de pressupost participatiu, però que comportarà que s’arrangi poc més que un carrer i mig, absolutament escàs davant del dèficit acumulat en aquest barri.

Mentre la ciutadania reclama que els arreglin els barris i els garanteixin les instal·lacions que mereixen, com les biblioteques i poliesportius que ens pertoquen per ràtio d’habitants, comprovem com els grans projectes de ciutat pel PSC i ICV es resumeixen en seguir caient en el mateix error de l’habitatge i incrementant els dèficits ja existents. És el cas del Pla de Llevant amb gairebé 3.000 habitatges, la reforma del Polígon Centre amb 1.200 o la remodelació de l’antiga factoria Roca amb 1.600 habitatges més. És a dir, créixer de forma insostenible tensant encara més la qualitat de vida dels veïns sense els serveis, els equipaments ni les comunicacions adaptades al nou volum de població. Si ara ja ens calen més equipaments esportius després d’haver enderrocat el Poliesportiu Municipal del Centre, una piscina descoberta a la mida de Viladecans perquè la gent no hagi d’anar a Sant Climent i una altra biblioteca pública, que ha estat promesa a Cal Ginestar i se n’ha fet molta propaganda, però sembla molt improbable que estigui llesta per aquest mandat. Què passarà quan tots aquests habitatges que volen fer estiguin plens de nous ciutadans i ciutadanes?

Definitivament aquest no és el nostre model de ciutat i estem convençuts que tampoc és el model que vol la majoria de la ciutadania de Viladecans. Ara bé, ¿quina serà ara l’excusa per explicar que no es fa front a les veritables demandes de la ciutadania? Perquè el Departament de la Vicepresidència i d’Economia i Hisenda –amb Oriol Junqueras al capdavant– ha reduït en un 90% el deute amb l’Ajuntament de Viladecans dels 4,5 milions de març de 2016 als 457.689 euros a octubre de 2017. Nosaltres creiem que es tracta d’una qüestió de prioritats, de model de ciutat. I el nostre, és el de cuidar els barris, les necessitats fonamentals, readaptar els carrers i garantir els serveis; tot abandonant l’obsessió de créixer de forma indefinida.

No puc acabar aquesta article sense recordar que hi ha quatre persones de pau que han passat les festes injustament empresonades per les seves idees. Així com també vull agrair el suport de les gairebé 6.000 persones que ens vàreu votar el 21 de desembre. Seguirem treballant perquè el 2019 ens feu confiança a les municipals i així puguem activar aquelles iniciatives que realment interessen a la ciutadania.

Bàrbara Lligadas Muñoz

Defensant l’escola a Catalunya

Adoctrinar és ensenyar els principis d’una determinada creença o doctrina, especialment per guanyar adeptes. 

Ensenyar, és comunicar coneixements, habilitats, idees, experiències amb la intenció d’aprendre o  marcar un camí.

El tema que ha sorgit sobre adoctrinament a les escoles catalanes és controvertit, sobretot perquè no és fàcil mesurar i demostrar  la influència real sobre les consciències de l’alumnat.

La situació dels últims mesos  que només vivint a Catalunya es pot entendre, ha portat a debatre-ho fins i tot al Congrés posant de manifest que la llengua ha estat qüestió política.

El fet de qüestionar el professorat m’ha fet remoure sentiments de tota mena, perplexitat, impotència, per demostrar allò tan palpable al llarg dels anys de docent.

A l’escola i a l’institut hi ha molta feina a fer, complir programacions, objectius, buscar noves estratègies per adaptar els coneixements als diferents nivells de l’alumnat, com per pensar en adoctrinaments.

Els articles publicats a la premsa sobre aquest tema demostren que coneixen poc la comunitat educativa així com el dia a dia a les aules. Dubtar de la feina d’un professorat qualificat i format, és no entendre la tasca que s’ha fet i es fa. Si hi ha un col·lectiu dedicat plenament a la formació de la mainada i del jovent, aquests són els mestres mai prou coneguts ni reconeguts.

Als anys vuitanta la immersió lingüística va ser una fita per al nostre ensenyament a l’hora de normalitzar la nostra llengua.

Ho he dit moltes vegades i ho repetiré: el sacrifici, professionalitat i decisió per aprendre el català que alhora haurien d’ensenyar, ja que part del professorat d’aquells anys eren castellanoparlants. Van fer el reciclatge fora d’hores de classe per poder exercir la seva feina dignament, amb responsabilitat. Ara immersos en una educació inclusiva com a pilar fonamental per promoure la inclusió social de totes les persones en tots els àmbits de la vida, des de la infància fins a la vellesa.

Recordem que l’educació és un bé comú que pot conformar valors i actituds per viure junts  i disminuir les desigualtats, destacant el paper dels docents i educadors com a agents impulsors d`aquests canvis.

Qüestionar ara la tasca del col·lectiu docent està fora de lloc, són opinions a fets molt puntuals que aprofiten per polititzar-les.

Els que millor poden decidir o bé opinar sobre si es van sentir adoctrinats o no són els propis alumnes, aprendre la llengua pròpia del país i la seva cultura no és adoctrinar, simplement és qüestió de cultura, sentiments, respectant totes les altres llengües. La llengua és un tresor, i quantes més en parlis més ric o rica seràs.

Agafant un comentari del futbolista Gerard Piqué: si ensenyar a la mainada  el “Joan petit com balla” és adoctrinar, doncs sí, s’adoctrina.

Montse Pastor i Pujadó

500 anys de la Reforma Protestant

El 31 d’octubre d’aquest any es va celebrar l’aniversari d’un fet que va canviar la realitat de tot Europa i, humilment, crec que no se n’ha fet prou ressò. Em refereixo als 500 anys de la Reforma Protestant.

El 31 d’octubre de 1517, un monjo agustinià i professor de teologia, Martí Luter, va clavar a la porta de la catedral de Wittemberg les 95 tesis. Tots els historiadors estan d’acord que aquest fet va significar el tret de sortida de la Reforma Protestant. Les 95 tesis eren bàsicament una denúncia pels abusos de la cúria romana i per les butlles papals.

Ara bé, la realitat és que la Reforma Protestant no tan sols va suposar una gran revolució en els àmbits religiós i teològic, sinó que  va originar una forma diferent de veure el món i les relacions humanes; una nova cosmovisió alliberadora que va incidir en àrees tan diverses com l’economia, l’avenç científic, la medicina, la cultura, la música, la literatura, la pintura, l’educació, l’acció social i política, i les llibertats personals. 

La Reforma va voler ser un tornar a les arrels del cristianisme, a l’essència de l’Evangeli. Les veritats que s’hi van recuperar van afectar radicalment la manera de conduir-se i de comportar-se en la societat. Una manera no basada en la por o la imposició –característiques d’aquell moment històric–, sinó en el compromís amb una nova ètica basada en la llibertat.

Pel que fa als àmbits religiós i teològic, la Reforma es va fer famosa per les 5 solas: sola Scriptura, sola gratia, sola fide, solus Christus i soli Deo gloria.

La veritat de la «sola Escriptura» va treure a la classe sacerdotal el monopoli de l’accés a la Bíblia, i la va posar a l’abast del poble gràcies a la traducció de la Paraula de Déu en llengua vernacla. Això va produir un profund canvi en les mentalitats que va comportar grans conseqüències socials, com ara el reconeixement de les responsabilitats i dels drets humans.

La Reforma també va generar un gran debat teològic. La seva profunditat va ser tan gran, que en van sorgir les cinc declaracions categòriques a què abans ens hem referit i que avui dia continuen sent totalment vigents.

La «sola Escriptura» afirma que no hi ha més autoritat que la Paraula de Déu, que l’Escriptura està per sobre de la tradició i el magisteri eclesial, així com de la veu del papa de Roma. 

La «sola fe» afirma que per poder salvar-se només cal la fe; les obres són necessàries per evidenciar-la, però no per obtenir-la. La sola gràcia afirma que no som nosaltres qui prenem la iniciativa per salvar-nos, sinó que és Déu qui decideix fer-ho no només enviant el seu Fill al món per morir a la creu, sinó també cridant-nos a salvació per mitjà de la fe.

«Només Crist» afirma que només hi ha un mediador entre Déu i les persones, Jesucrist. No en calen d’altres, Jesucrist és suficient. «Només a Déu sigui la glòria» emfatitza que tan sols Déu mereix tota la glòria; no els sants, les imatges o les relíquies.

A Martí Luter, doncs, li devem les 95 tesis, però no les cinc soles, ja que aquestes són el fruit del debat teològic de molts reformadors. A ell, que va fundar l’Església luterana a Alemanya, el van acompanyar Joan Calví i Huldrych Zwingli a Suïssa, fundadors de les esglésies reformades, Philip Melanchthon a Alemanya, fundador de l’Església reformada alemanya, i Joan Knox a Escòcia, fundador de les esglésies presbiterianes.

500 anys després de la Reforma, aquestes veritats de fe són encara avui la creença de la immensa majoria d’esglésies evangèliques de casa nostra. Són veritats que han transformat —i segueixen transformant— la vida de milers i milers de persones.

Feliç aniversari de la Reforma!

Ricard Bardés Lázaro

Pastor i Professor de Teologia Evangèlica

Eleccions al Parlament de Catalunya 21 de desembre de 2017

 Resultats a Viladecans

Cens total 48.877

Participació 40.694 83,26 %

Abstenció 8.183 16,74 %

Vots Percentatge

Ciutadans 15.142 37,34 %

PSC 9.265 22,85 %

ERC 5.836 14,39 % 

Catalunya en Comú Podem 4.044 9,97 %

Junts per Catalunya 2.818 6,95 %

PP 1.760 4,34 %

CUP 768 1,89 %  

Resultats a tot Catalunya

Cens total 5.328.270

Participació 4.360.843 81,94 %

Abstenció 961.426 18,06 %

Partit  Vots        Percentatge        Escons

Ciutadans 1.102.099 25,37 % 36

Junts per Catalunya 940.602 21,65 % 34

ERC 929.407 21,39 % 32

PSC 602.969 13,88 % 17

Catalunya en Comú Podem 323.695 7,45 % 8

CUP 193.352 4,45 % 4

PP 184.108 4,24% 4

Propostes per a Viladecans

Comencem l’any 2018. I, com que els inicis d’un any diu que són un bon moment per proposar-se canvis i coses noves, nosaltres, des del Punt de Trobada, hem pensat que podríem convidar als nostres lectors i lectores, i a tothom qui vulgui, a elaborar propostes. Propostes per a Viladecans. Propostes per millorar la vida de la gent de la nostra ciutat, des de qualsevol punt de vista. I propostes totalment lliures, sense mediatització de cap mena.

O sigui que, en aquest inici del 2018, us convidem a cada u de vosaltres a aturar-vos un moment, agafar alguna eina d’escriure, i pensar quines coses us sembla més important de fer o millorar o canviar a Viladecans. També convidem a fer això mateix a les entitats de tot tipus que funcionen a la ciutat, que són moltes i actives: atureu-vos un moment, penseu en el conjunt de Viladecans –també podeu pensar en els interessos i objectius de la vostra entitat, però no només en això–, i envieu-nos quines coses us semblen més importants de tirar endavant. I igualment convidem, tant a persones particulars com a entitats, a estendre aquesta petició a tothom qui vulgueu.

Podeu enviar una proposta, o dues, o les que sigui, fins a un màxim de 10. Envieu-les, sisplau, a aquesta adreça electrònica: puntviladecans@gmail.com. Si ho podeu fer de seguida, millor. Però si no, us ho anirem recordant, perquè volem rebre’n el màxim nombre possible. Podeu firmar les propostes o no, tant és.

Vinga, som-hi! I que passeu un feliç any 2018.