Mirant-te als ulls per perdre’m dins del mar

 Tots els miralls i tots els ulls també

per escrutar els miralls i descobrir

dimensions subtils en cada gest.

Tots els miralls per abrivar el desig,…

                Miquel Martí i Pol

Et miro als ulls per perdre’m dins del mar.

I ja, dins teu, navegant joiós pel teu cos,

enlairo les veles que em porten al port

on m’esperen, adelerades, les teves mans.

Sobre els teus llavis escric síl·labes d’amor

com el nàufrag que agraeix, extenuat,

sobreviure damunt la sorra d’un mar desconegut, 

lliure dels malsons i afortunat pel seu destí.

Et miro als ulls per omplir-me de vida, de llum

cavalcant pels meus dits com genets d’or,

com paraules que deixen empremtes de foc

i espanten i allunyen el neguit, la por, el fum...

Estimar-te és el pa que alimenta el meu esperit,

és el mirall que projecta la lluïsor del món.

Perquè ha arribat l’hora sagrada en què reconec

que ja no sabré viure sense tu, que caldrà confessar

els versos escrits al recer del tacte i de l’alè.

Escric versos per omplir el buit amarg de l’absència,

per reviure aquesta sort meva de saber-me estimat,

per engrandir la teva llum angelical: que em defensa

i malmet les llavors de solitud quan et trobo a faltar.

Et miro als ulls amb l’èxtasi tendre de la matinada,

amb la boca agraïda pels sabors càlids del desig;

confessant amb gestos la màgia d’una vida preuada

que compartim sobre les ones blaves d’un mar diví.

Els dies sense tu són jornades fredes de condemna,

pluja lenta que m’ofega dins del riu de la pena

com un ocell que planeja sota núvols de dolor.

La teva olor em parla de capvespres vora el mar,

de càlides nits d’estiu obertes, com finestres, de bat a bat;

de joves amants abraçats sota la llum d’un far

visquent hores d’amor amb rampells d’eternitat.

Vull repintar les petjades que tracen el teu pas

i cridar per les places que visc boig només per tu,

que sóc l’esclau pertinaç que penja estrelles al terrat

perquè sempre brillin les nines dels teus ulls. 

Vetllo els teus somnis com un soldat fidel,

mirant-te amb la tendresa de l’home afortunat,

gaudint de la calma pelegrina del teu cos novell

que referma la terbolesa d’un joc d’enamorats.

T’estimo a les palpentes perquè ets la llum vital 

que guia els meus dits per terres de foscor

i em dones prou forces per escriure en el mirall

el primer vers que em porta espurnes de claror.

Sé que per a mi no hi haurà vida més enllà de tu,

que ets la raó primera que m’empeny a despertar,

com un bri de miracle que encén un raig de llum

colant-se per la finestra que il·lumina nostra llar. 

Et miro als ulls per perdre’m dins del mar.

I com el nàufrag celebro tocar amb les meves mans

la sorra cálida d’una platja íntima, fora dels esguards,

on m’esperes, adelerada, oferint-me els llavis i el cor.

                                            José Luis García Herrera

                            2n. Premi de Poesia Espejo de Viladecans 2017