diumenge, 15 de setembre del 2019

Correbous per la festa major


Per la Festa Major de l’any 1981 es va “habilitar” una mena de plaça de toros per organitzar un correbous  davant el Mercat Municipal, on anys després es faria la plaça Saint Herblain. Aquesta mena d’actes, per sort, no es van  tornar a repetir a Viladecans, malgrat que en altres llocs encara trenta anys més tard continuen en actiu i creant polèmica allà on es fan. 

Jaume Muns

Reietó (Regulus regulus) La Vidala, El Remolar-Filipines, 30 de gener de 2015.

Estat de conservació a Catalunya: Preocupació menor. El reietó, juntament amb el bruel (Regulus ignicapillus), són els ocells més petits d’Europa. Tan sols fan 9 cm de la punta del bec a l’extrem de la cua. Presenta el dors verdós, amb ales més fosques sobre les quals destaca una franja blanquinosa. La característica més notòria és la llista de la coroneta groga, amb bastant de taronja al mascle, vorejada de negre. S’alimenten exclusivament d’insectes. No es considera una espècie amenaçada.

Eio Ramon

Vespres de Festa Major

Crec que ja podem dir que s’ha consolidat un nou pol d’activitat a l’ermita de Sales, en aquesta etapa d’expectació en espera que s’acabin les obres de restauració i l’ermita pugui obrir-se a tothom. Ara que veiem que s’han engegat les obres de Ca n’Amat, esperem que els diners compromesos des de fa una pila de temps per part de la Diputació, arribin ja també a l’ermita.

Fins ara, l’activitat a l’ermita consistia en les visites guiades que uns determinats diumenges al llarg de l’any, organitza el Departament de Patrimoni. Ara, a partir d’aquest any, ja s’hi poden sumar els actes religiosos que hi organitza l’Associació d’Amics i Amigues de l’Ermita de la Mare de Déu de Sales amb el suport de les parròquies de Viladecans.

Aquest any, aquests actes han consistit en la Festa de la Candelera, el 2 de febrer, l’Aplec de Pasqua el 27 d’abril, i ara, aquest 7 de setembre, les Vespres de Festa Major.

La pregària de Vespres és una pregària d’origen molt antic, que es resa cada vespre sobretot per part de monjos, monges i capellans, i que des del Concili Vaticà II més laics i laiques també s’han acostumat a resar. És feta de salms, cants i pregàries. I té una especial rellevància en els dies de les festes importants. 

Nosaltres hem volgut destacar la importància de la nostra Festa Major amb aquesta celebració de les Vespres, que va reunir una quarantena de persones i que va tenir un to molt viu i agradable. Realment el marc de l’ermita inacabada també ofereix un encant suplementari a qualsevol cosa que s’hi faci.

Josep Lligadas Vendrell 

On ens menen els “Menes”?

Els “Menors estrangers no acompanyats” ens estan posant a caldo. Per molts motius.

Són molt més autònoms que els nostres joves

En primer lloc, perquè en una societat tan hiperprotectora de la infància no deixa de sorprendre’ns que ens arribin tants menors impulsats no sabem si per les seves famílies o per les circumstàncies. Menors que arriben sense recursos, que fan llargues travesses per llocs molt perillosos, que deixen enrere la paraula seguretat. Segur que qualsevol d’ells ha passat per experiències que nosaltres ni tan sols podem imaginar. A casa nostra, per contra, hi ha joves que necessiten l’acompanyament de pares i mares fins i tot per matricular-se a la Universitat (jo ho he vist!) o per renovar-se el DNI.

Pel seu itinerari i circumstàncies requereixen una atenció de qualitat que no reben

En segon lloc perquè no sabem què fer-ne. Trenquen esquemes pel seu agosarat historial. Són menors i no els podem tirar a mar (que és el que alguns voldrien). Necessiten aixopluc i no hi ha prou places per acollir-los. Ni és fàcil fer-se’n càrrec. La Direcció General d’Atenció a la Infància, que mai no s’ha caracteritzat per atendre gaire bé els infants i joves vulnerables, actua una mica a la desesperada, col·locant els nois que acaben d’arribar on pot. On pot vol dir en circumstàncies difícils tenint en compte que hi ha pocs centres propis, que s’improvisa molt, que la ratio entre educadors i menors sol ser insuficient per atendre’ls i que, com sol passar, es confien uns menors que reclamen una sòlida experiència professional a gent que tot just acaba els estudis, i en condicions laborals molt precàries. Ideal per cremar educadors, nois i veïns (conec una escala de veïns on hi han col·locat 27 nois i dos educadors!).

Als 18 anys, sols i sense el suport d’una xarxa, ningú no és madur ni autosuficient

Tot i que anys enrere s’han fet experiències d’acompanyament familiar a nois estrangers quan compleixen els divuit anys (en conec alguna situació molt reeixida), avui la realitat ha desbordat tot esquema. Aquesta societat líquida en què vivim no posa fàcil cap feina estable, cap habitatge accessible, cap formació continuada. Quan jo vaig començar a treballar, la feina era un espai que et permetia relacionar-te de forma continuada amb  adults que no eren els de casa i anar coent-te a poc a poc: aprenentatge i experiència laboral, relacions més madures, independència econòmica… A les dificultats que també pateixen els joves que han crescut aquí per fer processos d’aquesta mena, els “menes” hi afegeixen les dificultats idiomàtiques, la soledat i el desarrelament familiar, la manca de formació, la nostra desconfiança respecte a cultures que desconeixem.

Si la Llei d’estrangeria no canvia, estem covant un espai de marginació molt difícil de superar

Les sovint absurdes restriccions de la Llei d’Estrangeria són un obstacle insalvable, una fàbrica de marginació, un impuls cap a la delinqüència, un camp abonat per a les màfies i una font de recels respecte als immigrants. Res del que fem amb els “menes” servirà de gran cosa si no poden formar-se, obtenir papers, optar a feines fora del circuït de l’economia submergida, cotitzar a la Seguretat Social i pagar els seus impostos. Altrament, el futur és una bomba de rellotgeria per a ells i per a nosaltres. 

Múltiples respostes a un problema complex

La qüestió dels “menes” té tots els ingredients per promoure el racisme a l’estil de Trump i de tants d’altres. No gosaria, però, parlar d’una única solució o d’una solució immediata. De fet els “menes” posen en evidència diversos fronts sobre els que convé actuar:

La immensa desigualtat social dins i fora de les nostres fronteres: per la guerra, per la sequera, per l’explotació, pel canvi climàtic…

Les falses expectatives i la banalitat de l’aparador del consum i de la vida occidental. Això sí que produeix un efecte “crida”!

La necessitat no satisfeta, a casa nostra, de treballadors joves que rebaixin la piràmide d’edat i cotitzin. 

L’economia submergida i una fiscalitat injusta, que afavoreix l’escaqueig constant de recursos que podrien finançar molts llocs de treball en el camp dels serveis.

Les barreres legals i les pors racistes que ens fan desconfiar dels estrangers.

Cinc temes no gens fàcils de treballar i que exigeixen plantejar-se les coses a llarg termini. Però si no s’aborden, senzillament estarem fent demagògia. 

Mercè Solé

Quan pararem?

El pitjor dels auguris s’ha complert, l’escalfament global és un fet, el canvi climàtic ja és aquí i ha vingut per quedar-se. La realitat és tossuda i el clima ens mostra cada dia la seva pitjor cara en forma de tempestes, incendis o altres desastres naturals. S’imposa amb tota la seva força contra els que negaven l’escalfament global acusant  els ecologistes de hippys catastrofistes contraris a la modernitat que representa, segons ells, el model actual basat en les energies fòssils, el consum sense límits dels recursos  naturals. Un model que ignora intencionadament els seus efectes sobre els éssers vius i el planeta.

L’evidència científica posa de manifest que l’activitat humana i l’ús de combustibles fòssils impacta negativament sobre el planeta. Està alterant el clima i amenaça el benestar de la població mundial, la biodiversitat i el desenvolupament sostenible. L’emissió de gasos d’efecte hivernacle cada any supera els valors de l’anterior i els seus efectes es comencen a fer més evidents amb sequeres extremes, desgel i pluges torrencials, tot per causa de l’increment de la temperatura global. El canvi climàtic també afecta la salut de les persones, posa en risc la seguretat alimentària, els ecosistemes (en especial els de l’Àrtic), els boscos tropicals i la vida animal de tot el planeta.

Ara que l’emergència climàtica es fa evident i els desastres naturals fan perdre vides i collites, amenacen l’economia i les pèrdues es poden comptabilitzar en milers de milions de dòlars, és possible que deixin de negar-lo, però la qüestió ja no és si creuen en el canvi climàtic. La pregunta és: ¿quan pararem? ¿Quan obligarem “tots els països“ a complir els acords i a reduir l’emissió de carboni a l’atmosfera per evitar que la temperatura del planeta continuï pujant? ¿Quan abandonarem un model de producció i consum insostenible, tòxic i ineficient basat en les energies fòssils i apostarem per un model de producció i consum sostenible basat en l’economia circular, l’eficiència, l’ecoindústria, l’ecoagricultura i les energies renovables? 

Després d’anys d’inacció, bloqueig i incompliment dels acords per part dels països que més contaminen, ¿faran els governs alguna cosa més que declaracions grandiloqüents per frenar i mitigar els efectes del canvi climàtic? Els dubtes i la manca de confiança de la gent en els governs pel que fa a la recerca de solucions a aquestes qüestions és més que raonable i feridora.

Segons informe de l’ONU, si no es frenen les emissions de CO2 en dotze anys, la situació del planeta serà irreversible i el futur de les noves generacions estarà en perill. Els joves ho saben i amb raó pateixen pel seu futur. Davant la inacció dels governs per fer front a l’escalfament global i el canvi climàtic, han dit prou milers i milers d’estudiants del moviment verd Fridays for Future. S’han plantat davant de parlaments, han omplert carrers i places per exigir als dirigents mundials un canvi de rumb en la política ecològica que freni el canvi climàtic i que garanteixi la vida de les generacions futures. 

Com a mares i pares el nostre primer neguit és el de protegir als nostres fills i filles i garantir el seu benestar. Avui la feina de tenir cura de les nostres famílies va més enllà del nucli familiar  i de les parets de casa nostra. No hi ha fronteres, perquè el terreny en joc és el planeta. La defensa de la terra necessita la suma de voluntats, la participació activa i la cooperació a escala global de gent de totes les edats. El canvi climàtic és real, està succeint aquí i ara i determinarà el futur de les famílies i de la vida del planeta en un futur molt proper.

La setmana del 20 al 27 de setembre es crida a lluitar contra la emergència climàtica. S’inicia el 20 amb una vaga global d’estudiants convocada per Greta Thunberg i culminarà amb una gran vaga mundial pel clima. La del 27 de setembre es planteja com una gran mobilització: vaga estudiantil i de consum, als centres de treball, a les escoles i als carrers en suport a la lluita climàtica.

¿Deixarem els nostres joves sols lluitant contra un problema que no han creat i que posa en risc gran nombre d’ecosistemes i la nostra pròpia supervivència? Aquets setembre, pares, mares, avis, nens i famílies sortim per unir-nos als joves vaguistes climàtics. Des de la feina, les llars o l’escola sortim, sumem voluntats per acabar amb l’era dels combustibles fòssils, exigir justícia climàtica, per la vida i les famílies del futur.

Encarni Garcia

Mirades íntimes

Amb pètals de silenci vers enlloc

o potser a tot arreu, el somiar

em porta a aquella nit, a poc a poc,

quan vas acaronar la meva mà.

Amb tendresa i amb íntima mirada

dalt la barca ens va ploure un dolç petó,

tendre i melós com l’ànima encisada,

quan tots dos pentinàvem la claror.

Ens acariciaven les onades

i ens banyava l’escuma del nou dia,

mentre anàvem menjant nostres mirades

en un plat de desig i poesia.

Sobre la pell portàvem un vestit

per poder navegar vers l’infinit.

Nati  Regàs

Viladecans, ciutat del Mamut


M’agrada la nostra Vila. Tenim de tot. Tenim platja però també muntanya, tenim un molt bon patrimoni històric però també tenim un incomparable patrimoni natural. Som una Vila amb bastanta gent però també amb bastants arbres, places i parcs. Tenim esportistes, escriptors, pastissers, i molts més personatges famosos. Pot ser, Viladecans és una molt bona ciutat per viure. Encara així, moltes vegades no sabem apreciar ni donar valor al que tenim. Aquesta manca d’autoestima d’alguns veïns o veïnes que infravaloren el lloc on vivim, no ajuda a fer-lo millor.  

Ara, un nou element ajuda a donar singularitat a la nostra ciutat. Viladecans, s’ha convertit, a poc a poc, en la ciutat del Mamut.  

Tot va començar amb una troballa a Can Guardiola però també amb la il·lusió d’una colla d’associacions de potenciar la identitat col·lectiva de la nostra ciutat, amb el reforçament de les festes populars. Amb aquest objectiu, fa uns deu anys, va néixer el Mamut de Viladecans.

Des d’aleshores, la nostra bèstia festiva ha anat conquerint el cor de molts i moltes viladecanenques que a poc a poc se l’han anant fent seu. Bastants comerços, bars i entitats de la ciutat aposten cada any per recolzar aquesta feina col·laborant amb la Coordinadora del Mamut de Viladecans. A altres podem observar com posen un cartell amb els mamuts a la porta del seu negoci, mocadors o domassos amb el mamut a les balconades i finestres i fins i tot, alguna empresa que a l’entrada a Viladecans per la C-32 posa una pancarta amb un mamut i amb l’escrit, «Benvinguts a Viladecans, Ciutat del Mamut».

L’última i molt interessant proposta, ha estat una galeta feta expressament per Viladecans, anomenada «Mamuts», realitzada conjuntament per cinc obradors de pastisseria de la nostra ciutat: Forn de la Plaça, Forn Santacreu, La Despensa de Eva, Pastiforn Llorenç i Bakery Cafè. Una aposta que sense dubte endolcirà la nostra Vila i els paladars dels turistes que paren a Viladecans.

Viladecans com a ciutat del Mamut, ja és un fet conegut sobretot a la nostra ciutat però també en altres llocs més llunyans. Aquesta singularitat és un bon reclam que s’haurà de seguir treballant per millorar i engrandir la nostra vila.

Aprofitem-ho. 

Miguel de la Rubia

La barca

I m’enfilo a la barca del misteri

que em durà a un indret inconegut,

i poder deixar lliure el meu criteri

que ha estat tan temps, pres de la solitud.

Navego en una barca de falsia

per onades curulles de tristor;

un rem em porta vers la fantasia

mentre l’altre, directe a una presó.

Navego en una barca de paper

recercant les paraules d’un vent lliure;

aleshores, preparo el meu esquer

per pescar aquelles lletres que em fan viure.

El sentiment es queda clos en mi,

les tinc al full, però no sé què dir.

Nati Regàs

Testimonis del clima

L’Ajuntament de Viladecans ens va demanar a cinc ciutadans que expliquéssim la nostra perspectiva del temps que feia abans i que fa ara. Lògicament, érem tots gent ja amb una edat, però encara amb memòria per recordar com era el temps a la nostra infantesa.

Va ser molt gratificant, ara que es parla tant del canvi climàtic. Nosaltres, com és evident, no n’havíem sentit a parlar mai en els nostres temps. Però crec que ara cal prendre-se’l molt seriosament per totes les evidències que se’ns ofereixen.

A molts llocs, tots plegats hem guanyat en comoditats, però no érem conscients del mal que poden fer, per exemple, les grans indústries. Les quals d’altra banda tampoc no és que col·laborin gaire en la qüestió: “abans és l’economia” que la salut dels habitants de la terra. Hem d’insistir els governants que s’ho prenguin seriosament, ja no per a nosaltres sinó per a les generacions que estan pujant. No sé si s’hi serà a temps. De tot cor espero que sí.

María Comas Oriol

Vilawatt, el camí cap a un nou model energètic

 

L’any 2008, quan el Ple municipal de Viladecans va aprovar l’adhesió al Pacte d’Alcaldes i Alcaldesses i el compromís de reduir les emissions de gasos amb efecte hivernacle,  l’energia va situar-se en l’eix central de la política ambiental i, des de  l’Àrea de Medi Ambient i Sostenibilitat  es van iniciar un conjunt d’accions per donar compliment a l’acord establert. Es va elaborar el Pla d’Acció per a l’Energia Sostenible per complir l’objectiu de reducció de CO2 i millorar l’eficiència energètica;  el mapa de l’energia de la ciutat per analitzar i conèixer com funciona l’energia a la ciutat; el programa 50/50 a les escoles per generar cultura energètica i compartir esforços i estalvis;  i el suport a la tramitació del bo social a les famílies que ens ha permès entendre com l’energia pot contribuir a millorar la vida a les llars. Tots aquests programes  han estat l’embrió del projecte Vilawatt que va veure la llum l’any 2016, a la primera convocatòria d’Accions Urbanes Innovadores (UIA) de la  Comunitat Europea que va establir una  línia de transició energètica en què  hi  van concórrer 113 projectes  i se’n van premiar tres, els de les ciutats de Göteborg, París i Viladecans. Per facilitar la implantació del projecte, la Unió Europea aporta 4.270.000 €, el  80% del pressupost total i el 20% restant l’aportem tots els socis, tant públics com privats. 

L’objectiu principal del projecte Vilawatt és posar en marxa l’engranatge que ens ha de permetre avançar en el procés de transició energètica cap a un nou model de  producció, distribució, gestió i consum de l’energia  a la nostra ciutat.  La  condició imprescindible per aconseguir-ho és la implicació de tots els agents:  l’administració, la ciutadania, les empreses i els comerços. Per aquest motiu, l’element central  que vertebra i sustenta el projecte  és un òrgan de governança conjunta, un Consorci on hi participa el sector públic amb Ajuntament de Viladecans i l’Àrea Metropolitana de Barcelona, el sector privat organitzat en una  associació de comerciants i empresaris i una associació ciutadana.  

La funció del Consorci és articular els instruments que han de fer possible la transició energètica:  la companyia local d’energia que ens ha de permetre recuperar la sobirania energètica i deixar de dependre de les decisions de les grans empreses;  la moneda  Vilawatt que ha de facilitar que l’estalvi obtingut reverteixi en els comerços i empreses locals;  la rehabilitació energètica d’edificis per millorar el confort dels habitatges i reduir-ne el consum; i els espais de participació,  d’aprenentatge i d’intercanvi d’experiències per compartir coneixement.    

El projecte Vilawatt parteix del fet que l’energia pot ser  el motor de transformació de la nostra ciutat ja que si  tots plegats en fem un  bon ús, tant en la nostra vida com en la nostra activitat professional, podem recuperar uns diners que ara mateix se’ns escapen de les mans en la factura de l’energia i que,  ben utilitzats i convertits en part en moneda local, ens poden ajudar a  rehabilitar els nostres habitatges, comerços i empreses amb mesures d’eficiència energètica,  a potenciar la formació de professionals i de persones en situació d’atur  i a generar, en definitiva, una nova economia local que sorgeix d’una millor gestió  de l’energia basada en el decreixement del consum i en l’increment de l’eficiència. 

Per avançar en aquesta direcció, en primer lloc hem de saber com consumim l’energia a casa i quin consum podem estalviar per evitar el malbaratament energètic del qual no en som conscients. Per aprendre a fer un millor ús de l’energia,  s’han posat en marxa uns espais d’aprenentatge per a la ciutadania i un servei d’assessorament a l’oficina Vilawatt.  Si aprenem a gestionar bé l’energia aconseguirem un estalvi energètic i també econòmic que encara que sigui poc en el consum o en la factura de cada habitatge, comerç o empresa en particular, si el sumem es converteix en una xifra  de reducció de consum i d’estalvi  molt considerable.  

D’altra banda, aconseguir un bon preu de l’energia i tenir un contracte ajustat a les nostres necessitats representa, en molts casos, un estalvi econòmic directe en la factura. I en aquest punt  és imprescindible fer pinya, anar tots i totes a una per poder sumar la demanda de tota la ciutat perquè sumar  Kw és reduir  el preu de la factura i aconseguir  bones condicions de contracte,  sense lletra petita ni serveis afegits. 

En resum, el Vilawat és un projecte on menys consum d’energia és més confort, més estalvi, més economia local, més formació, més llocs de treball, més comunitat, més transparència i   més governança compartida i l’oficina Vilawat és el punt de referència d’aquest projecte, el lloc on informar-nos, on signar el compromís amb la transició energètica de la ciutat tot formant part de la companyia energètica  de Viladecans,  transparent, democràtica  i  segura  on entre totes i tots decidirem com continuar avançant  en aquest viatge ple d’energia. 

 Irma Fabró Yagüe

SENSE PRÒRROGA

Trio di Detroit (1500 aprox.), de Giorgione, Tiziano i Sebastiano del Piombo

La vaig veure. Just a la vora, mirant l’horitzó. Era sola, semblava trista i, malgrat tenir una excusa, una oportunitat, no em vaig atrevir a saludar-la. Vaig pensar que el seu posat melancòlic i la seva soledat eren un avís per a mi, un senyal per prendre una determinació. I la vaig prendre.

En arribar a casa no vaig fer res del que acostumava a fer. Vaig deixar de banda les presses, em vaig ficar al despatx i em vaig fixar l’objectiu de no sortir de l’estança fins a portar a terme el que m’havia conduït directament allà. Em vaig posar a escriure a aquella dona. 

Li vaig explicar la meva por, que ningú, ni tan sols les persones més properes, coneixien. Em feia pànic el seu rebuig. Des que la vaig conèixer a l’institut i vam arribar a ser amics, del millors. La vaig estimar des del primer cop d’ull que li vaig fer el primer dia de classe, quan ningú coneixia els altres, quan tots estrenàvem centre, aula i companys. Tot nou, tot sense estrenar per a cadascun de nosaltres.

Vaig tenir la sort que ella i jo fóssim molt semblants. Ens vam avenir de seguida i vaig ser feliç amb cada aspecte nou descobert en ella, que cada cop m’agradava més. Un dia va succeir el més normal que podia passar: em va dir que havia coincidit al bus amb un noi que li encantava. Deia que mai no s’havien vist, però que durant el trajecte no van parar de mirar-se. Quan van baixar a la mateixa parada quasi eren inseparables.

El món va enderrocar-se’m a sobre després d’aquestes paraules. Vaig pensar que si ella estava bé, jo també ho estaria, i que desitjava el millor per a ella. Sempre.

Continuem sent amics. Mai no em va deixar arraconada pel seu xicot. Fins i tot sortíem junts i ens ho passàvem d’allò més bé tots tres. Coincidíem en moltes coses, i a poc a poc em vaig resignar. La vida és així i no sempre tens el que desitges. Va acabar l’institut i cadascú havíem de seguir camins separats. Encara que sempre vam saber com els anava la vida als altres.

Fins avui. Aquesta carta que ara escriuré serà la meva confessió, la que havia d’haver deixat anar en el seu moment. Ja ho he dit: tenia por del rebuig d’ella. Però veure-la sola i encara tan bella després de tots aquests anys m’ha provocat aquestes ganes d’escriure. Soc una antiquada, una antiga, una passada de moda… He pogut parlar-l’hi, he deixat passar el moment i ara vaig i em poso a escriure. No tinc remei. Però no pararé fins a dur la meva carta a la seva bústia. Mai no he deixat d’estimar-la.

Patricia Aliu

patri.aliu@gmail.com

Estiu i flames

No anem bé. Cada estiu deu ser semblant, però, a mi, em sembla pitjor. L’angoixa que sento quan lluny o a la vora  veig fum em crea un sentiment d’impotència que no sabria explicar. Mai no saps si la fumera anirà a més o desapareixerà. Quan en pocs moments ja veus flames no saps cap on tirar, amb molta sort com àngels sortits del cel arriben helicòpters, avionetes, llençant aigua, agafes una alenada d’aire pensant “està controlat”.

Aquest esquitx de tranquil·litat no fa que deixis d’estar atenta en tot moment fins a sentir les sirenes dels bombers que s’atansen i percebre que les flames disminueixen.

De situacions com aquesta, entenc que depenent d’on vius, no te n’adones fins potser sentir una notícia pels mitjans de comunicació informant del lloc cremat, de la superfície cremada, si ja està controlat o encara fumeja...

Viure en un paratge boscós, i més encara a l’estiu, on encara la natura ens regala la verdor de les vinyes, boscos, arbredes, és un plaer, però de fet cada vegada sento més por per la irresponsabilitat de les persones. Malgrat la prohibició, continuen encenent barbacoes, cremant herbes seques... sense ser conscients que una guspira pot desencadenar un desastre. 

Cada estiu des dels anys seixanta les campanyes per responsabilitzar del perill de fer foc durant els mesos estiuencs han estat i són creatives i de tot tipus. Ara bé, potser a més d’aquestes campanyes en els mitjans de comunicació, s’hauria de replantejar quins són actualment els inicis d’un incendi. Els temps van canviant, ara potser ja no es fan fogueres al mig del bosc, però sí que tenim motos per camins de muntanya  poc controlades  i eines utilitzades per a les feines del camp molt sofisticades però al mateix temps perilloses.

Deixant esmentada la responsabilitat de les persones, s’hi afegeix que els boscos i vores estan massa bruts, el bosc no es neteja, d’això en poden donar fe els excursionistes i els boletaires on segons les contrades  ho tenen ben difícil per agafar el preuat tresor.

Cal una política de protecció forestal seriosa i responsable si volem mantenir el nostre paisatge.

Montse Pastor i Pujadó

Decisió i coratge

Més o menys tots ens mirem amb una pena infinita els naufragis del Mediterrani. Reaccionem amb ràbia davant els abusos de Trump amb els sense papers dels Estats Units. Denunciem el feixisme desimbolt i sense complexos de Salvini i els seus equivalents. Plorarem amb llàgrimes sinceres les pel·lícules que d’aquí a pocs anys Hollywood ens oferirà sobre el tema. El cinema ens aproximarà a històries de persones, reals o fictícies, tant se val, i aleshores amb la perspectiva de la història compararem el que està passant avui amb els migrants, amb l’holocaust.

Mentrestant, però, demanem només amb la boca petita que això s’acabi. Aquest dolor immens dels migrants, però, està íntimament lligat a quatre fets que no s’aborden ni amb coratge ni amb decisió des de la política: l’emergència climàtica, que torna inhabitables indrets on viu molta gent i que està íntimament relacionada amb l’ús de l’energia i amb els nostres banals hàbits de consum; l’opac comerç d’armament, que facilita armes d’un potencial immens al millor postor; la resistència a l’acollida de les persones que han de marxar del lloc d’origen, que es manifesta en por a donar-los entrada i igualtat en drets i deures; l’abandonament del poder polític en mans de l’econòmic, que crea una gran desigualtat.

En les nostres societats democràtiques descobrim cruament que la majoria no estem gaire disposats ni a decréixer en el consum, ni a exigir transparència, ni a acollir les persones, ni a implicar-nos en la recerca del bé comú a través de la política. Per això no ho exigim amb la determinació que caldria i per això els nostres partits majoritaris sovint juguen a la puta i la ramoneta en el tema. No es tracta de ser políticament correctes, sinó d’establir prioritats solidàries i justes amb els nostres coetanis i les generacions que ens seguiran. Mirar cap a una altra banda no ens en fa menys responsables.