No anem bé. Cada estiu deu ser semblant, però, a mi, em sembla pitjor. L’angoixa que sento quan lluny o a la vora veig fum em crea un sentiment d’impotència que no sabria explicar. Mai no saps si la fumera anirà a més o desapareixerà. Quan en pocs moments ja veus flames no saps cap on tirar, amb molta sort com àngels sortits del cel arriben helicòpters, avionetes, llençant aigua, agafes una alenada d’aire pensant “està controlat”.
Aquest esquitx de tranquil·litat no fa que deixis d’estar atenta en tot moment fins a sentir les sirenes dels bombers que s’atansen i percebre que les flames disminueixen.
De situacions com aquesta, entenc que depenent d’on vius, no te n’adones fins potser sentir una notícia pels mitjans de comunicació informant del lloc cremat, de la superfície cremada, si ja està controlat o encara fumeja...
Viure en un paratge boscós, i més encara a l’estiu, on encara la natura ens regala la verdor de les vinyes, boscos, arbredes, és un plaer, però de fet cada vegada sento més por per la irresponsabilitat de les persones. Malgrat la prohibició, continuen encenent barbacoes, cremant herbes seques... sense ser conscients que una guspira pot desencadenar un desastre.
Cada estiu des dels anys seixanta les campanyes per responsabilitzar del perill de fer foc durant els mesos estiuencs han estat i són creatives i de tot tipus. Ara bé, potser a més d’aquestes campanyes en els mitjans de comunicació, s’hauria de replantejar quins són actualment els inicis d’un incendi. Els temps van canviant, ara potser ja no es fan fogueres al mig del bosc, però sí que tenim motos per camins de muntanya poc controlades i eines utilitzades per a les feines del camp molt sofisticades però al mateix temps perilloses.
Deixant esmentada la responsabilitat de les persones, s’hi afegeix que els boscos i vores estan massa bruts, el bosc no es neteja, d’això en poden donar fe els excursionistes i els boletaires on segons les contrades ho tenen ben difícil per agafar el preuat tresor.
Cal una política de protecció forestal seriosa i responsable si volem mantenir el nostre paisatge.
Montse Pastor i Pujadó
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada