Els “Menors estrangers no acompanyats” ens estan posant a caldo. Per molts motius.
Són molt més autònoms que els nostres joves
En primer lloc, perquè en una societat tan hiperprotectora de la infància no deixa de sorprendre’ns que ens arribin tants menors impulsats no sabem si per les seves famílies o per les circumstàncies. Menors que arriben sense recursos, que fan llargues travesses per llocs molt perillosos, que deixen enrere la paraula seguretat. Segur que qualsevol d’ells ha passat per experiències que nosaltres ni tan sols podem imaginar. A casa nostra, per contra, hi ha joves que necessiten l’acompanyament de pares i mares fins i tot per matricular-se a la Universitat (jo ho he vist!) o per renovar-se el DNI.
Pel seu itinerari i circumstàncies requereixen una atenció de qualitat que no reben
En segon lloc perquè no sabem què fer-ne. Trenquen esquemes pel seu agosarat historial. Són menors i no els podem tirar a mar (que és el que alguns voldrien). Necessiten aixopluc i no hi ha prou places per acollir-los. Ni és fàcil fer-se’n càrrec. La Direcció General d’Atenció a la Infància, que mai no s’ha caracteritzat per atendre gaire bé els infants i joves vulnerables, actua una mica a la desesperada, col·locant els nois que acaben d’arribar on pot. On pot vol dir en circumstàncies difícils tenint en compte que hi ha pocs centres propis, que s’improvisa molt, que la ratio entre educadors i menors sol ser insuficient per atendre’ls i que, com sol passar, es confien uns menors que reclamen una sòlida experiència professional a gent que tot just acaba els estudis, i en condicions laborals molt precàries. Ideal per cremar educadors, nois i veïns (conec una escala de veïns on hi han col·locat 27 nois i dos educadors!).
Als 18 anys, sols i sense el suport d’una xarxa, ningú no és madur ni autosuficient
Tot i que anys enrere s’han fet experiències d’acompanyament familiar a nois estrangers quan compleixen els divuit anys (en conec alguna situació molt reeixida), avui la realitat ha desbordat tot esquema. Aquesta societat líquida en què vivim no posa fàcil cap feina estable, cap habitatge accessible, cap formació continuada. Quan jo vaig començar a treballar, la feina era un espai que et permetia relacionar-te de forma continuada amb adults que no eren els de casa i anar coent-te a poc a poc: aprenentatge i experiència laboral, relacions més madures, independència econòmica… A les dificultats que també pateixen els joves que han crescut aquí per fer processos d’aquesta mena, els “menes” hi afegeixen les dificultats idiomàtiques, la soledat i el desarrelament familiar, la manca de formació, la nostra desconfiança respecte a cultures que desconeixem.
Si la Llei d’estrangeria no canvia, estem covant un espai de marginació molt difícil de superar
Les sovint absurdes restriccions de la Llei d’Estrangeria són un obstacle insalvable, una fàbrica de marginació, un impuls cap a la delinqüència, un camp abonat per a les màfies i una font de recels respecte als immigrants. Res del que fem amb els “menes” servirà de gran cosa si no poden formar-se, obtenir papers, optar a feines fora del circuït de l’economia submergida, cotitzar a la Seguretat Social i pagar els seus impostos. Altrament, el futur és una bomba de rellotgeria per a ells i per a nosaltres.
Múltiples respostes a un problema complex
La qüestió dels “menes” té tots els ingredients per promoure el racisme a l’estil de Trump i de tants d’altres. No gosaria, però, parlar d’una única solució o d’una solució immediata. De fet els “menes” posen en evidència diversos fronts sobre els que convé actuar:
La immensa desigualtat social dins i fora de les nostres fronteres: per la guerra, per la sequera, per l’explotació, pel canvi climàtic…
Les falses expectatives i la banalitat de l’aparador del consum i de la vida occidental. Això sí que produeix un efecte “crida”!
La necessitat no satisfeta, a casa nostra, de treballadors joves que rebaixin la piràmide d’edat i cotitzin.
L’economia submergida i una fiscalitat injusta, que afavoreix l’escaqueig constant de recursos que podrien finançar molts llocs de treball en el camp dels serveis.
Les barreres legals i les pors racistes que ens fan desconfiar dels estrangers.
Cinc temes no gens fàcils de treballar i que exigeixen plantejar-se les coses a llarg termini. Però si no s’aborden, senzillament estarem fent demagògia.
Mercè Solé
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada