 |
| Trio di Detroit (1500 aprox.), de Giorgione, Tiziano i Sebastiano del Piombo |
La vaig veure. Just a la vora, mirant l’horitzó. Era sola, semblava trista i, malgrat tenir una excusa, una oportunitat, no em vaig atrevir a saludar-la. Vaig pensar que el seu posat melancòlic i la seva soledat eren un avís per a mi, un senyal per prendre una determinació. I la vaig prendre.
En arribar a casa no vaig fer res del que acostumava a fer. Vaig deixar de banda les presses, em vaig ficar al despatx i em vaig fixar l’objectiu de no sortir de l’estança fins a portar a terme el que m’havia conduït directament allà. Em vaig posar a escriure a aquella dona.
Li vaig explicar la meva por, que ningú, ni tan sols les persones més properes, coneixien. Em feia pànic el seu rebuig. Des que la vaig conèixer a l’institut i vam arribar a ser amics, del millors. La vaig estimar des del primer cop d’ull que li vaig fer el primer dia de classe, quan ningú coneixia els altres, quan tots estrenàvem centre, aula i companys. Tot nou, tot sense estrenar per a cadascun de nosaltres.
Vaig tenir la sort que ella i jo fóssim molt semblants. Ens vam avenir de seguida i vaig ser feliç amb cada aspecte nou descobert en ella, que cada cop m’agradava més. Un dia va succeir el més normal que podia passar: em va dir que havia coincidit al bus amb un noi que li encantava. Deia que mai no s’havien vist, però que durant el trajecte no van parar de mirar-se. Quan van baixar a la mateixa parada quasi eren inseparables.
El món va enderrocar-se’m a sobre després d’aquestes paraules. Vaig pensar que si ella estava bé, jo també ho estaria, i que desitjava el millor per a ella. Sempre.
Continuem sent amics. Mai no em va deixar arraconada pel seu xicot. Fins i tot sortíem junts i ens ho passàvem d’allò més bé tots tres. Coincidíem en moltes coses, i a poc a poc em vaig resignar. La vida és així i no sempre tens el que desitges. Va acabar l’institut i cadascú havíem de seguir camins separats. Encara que sempre vam saber com els anava la vida als altres.
Fins avui. Aquesta carta que ara escriuré serà la meva confessió, la que havia d’haver deixat anar en el seu moment. Ja ho he dit: tenia por del rebuig d’ella. Però veure-la sola i encara tan bella després de tots aquests anys m’ha provocat aquestes ganes d’escriure. Soc una antiquada, una antiga, una passada de moda… He pogut parlar-l’hi, he deixat passar el moment i ara vaig i em poso a escriure. No tinc remei. Però no pararé fins a dur la meva carta a la seva bústia. Mai no he deixat d’estimar-la.
Patricia Aliu
patri.aliu@gmail.com
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada