dissabte, 15 de desembre del 2018

1981: no a l’ OTAN


A Viladecans, l’any 1981, els Consells Populars de Cultura Catalana varen organitzar una campanya d’informació contra la permanència d’Espanya a l’OTAN, l’Organització del Tractat de l’Atlàntic Nord. A la torre del Baró es va penjar una pancarta i diverses entitats van organitzar actes informatius.

Uns anys més tard, el 12 de març de 1986, mitjançant referèndum es va aprovar la permanència d’Espanya a l’OTAN. A Catalunya va guanyar el no. 

Jaume Muns


Una mil·lèsima part de 300 anys dels Solina a Viladecans i set cognoms més

 Fa dies que vull començar aquest escrit, però no sé com fer-ho. Podria titular-lo Una mil·lèsima part, perquè fa referència a un miler de persones, 1.060 concretament, de les quals jo en formo part i en represento, doncs, una mil·lèsima part gairebé. També he pensat en una presentació més cinematogràfica Vuit cognoms catalans: Castelló, Segarra, Peirats, Aznar, Solina, Bosch, Bernades i Guardiola. Tot i que Aznar podria semblar poc català, sobretot si es pronuncia amb fonètica castellana, d’“Asnar” ja n’hi havia el 1200 lluitant al Regne de València. Una tercera opció era dir-ne 300 anys dels Solina a Viladecans. Finalment, he decidit deixar-ho en Una mil·lèsima part de 300 anys dels Solina a Viladecans i set cognoms més. Com he dit més amunt, he localitzat més de mil persones amb les quals mantinc parentiu, amb 567 en grau de consanguinitat. Entre aquestes n’hi ha 65 amb el cognom Castelló; 14, Segarra; 17, Peirats; 24, Aznar; 241, Solina; 23, Bosch; 92, Bernades i 9, Guardiola. 

Sempre m’ha atret conèixer quin parentiu puc tenir amb els que m’envolten. Em deu venir de mena perquè, quan vaig començar a cercar documents i resseguir l’arbre genealògic de la meva família, vaig descobrir que el meu pare ja l’havia iniciat per la branca castellonina i que la Josefina Bernades, cosina segona de la meva mare, ho havia fet amb la branca lleidatana. Ella m’ha facilitat tot el seguiment de la línia Bernades Guardiola. Jo he fet l’estudi partint de la branca viladecanenca, els Solina Bosch i estic molt content d’haver-ho fet perquè m’ha permès viatjar en el temps, força enrere més que no massa lluny. He anat fins el primer quart del segle XVIII sempre dins l’àmbit geogràfic dels Països Catalans. 

De tots els meus avantpassats, els Solina, són els primers que es van instal·lar a Viladecans. El cognom Solina fa més de tres-cents anys que apareix en els papers que he pogut consultar. Els segueixen els Bosch; he trobat Bosch documentats més de dos-cents anys enrere. La resta, han aparegut en el transcurs dels darrers cent anys: els Castelló Segarra i Peirats Aznar van arribar a Viladecans l’any 1924. El meu pare va néixer a la Vall d’Uixó (Castelló) l’any 1923 i la meva àvia Maria Bernades Guardiola, nascuda a Tàrrega (Lleida) l’any 1900, va arribar a Viladecans el 13 de desembre de 1926, per fer de llevadora al poble, on va conèixer el que seria el seu marit i el meu avi Isidre Solina Bosch. Tot l’anterior per dir-vos que l’1 de gener de l’any que ve, farà tres-cents anys que va néixer el Solina que ha donat el cognom a molts viladecanencs i viladecanenques actuals. Un any abans que ell havia nascut una germana seva, la Francesca Solina Mommany però, en aquest cas, en transmetre’s per línia femenina, es va perdre a la segona generació. 

Abans de seguir amb els Solina vull fer un apunt sobre la branca Bosch. Joan Bosch Figueras, nascut a Sant Jaume dels Domenys (Baix Penedès), es va casar a Viladecans amb Engràcia Carbonell i van tenir uns quants fills. Un d’ells, en Baldiri (1816-1867) es va casar amb Rosa Blancafort Canals (1825-1908). 

Anys més tard, al 1858, va néixer Josefa Bosch Carbonell (1858-1903) que seria qui entroncaria amb la branca Solina en casar-se l›any 1883 amb Bernat Solina Canals (1853-1934). D’aquest matrimoni en naixerien quatre fills, un d’ells va ser l’Isidre Solina Bosch, el meu avi matern. 

Segons l’IDESCAT (Institut d’Estadística de Catalunya) ara mateix viuen a Catalunya 68 persones que de primer cognom es diuen Solina i 43 de segon. La majoria són al Baix Llobregat i al Barcelonès,  63 i 37 respectivament. Al meu arbre familiar n’hi ha 39 que el duen de primer cognom i 26 de segon. Pocs Solina hi ha que no siguin de la família. El Miquel Solina (Sabadell 1682 – Viladecans 1736) va ser el primer Solina de Viladecans. El 13 de juny de 1715 es casà a l’ermita de Sant Llorenç amb Madrona Mommany (Sant Boi 1687 -  Viladecans 1756) que vivia a Sant Climent.  En casar-se es van instal·lar a Viladecans, van tenir uns quants fills, entre ells Joan Solina Mommany (1719-1794) que l’any 1748 es casà amb Maria Roig Pauses (1726-1780). Fruit d’aquest matrimoni naixeren uns quants fills, un d’ells Baldiri Solina Roig (1752-1831) que l’any 1776 es casà amb la gavanenca Francesca Sabatés Jané (morta a Viladecans l’any 1790), entre els fills de la parella hi havia el Joan Solina Sabatés (1786-1860) que l’any 1811 es casà amb Maria Vilà Consul (1794-1846). L’any 1816 neix Joseph Solina Vilà (1816-1882). En Joseph es casà el 13 de desembre de l’any 1838 amb Rosa Canals Nicolau (1819-1893) i, el mateix dia, un germà d’en Joseph, en Joan, ho feia amb una germana de la Rosa, la Cecilia. Això farà  que els fills de totes dues famílies duguin els mateixos cognoms, Solina Canals, i fa que el seguiment sigui una mica enrevessat. En Joseph i la Rosa tingueren uns quants fills, entre els quals el Benet (1850-1923) i el Bernat (1853-1934). 

El Benet Solina Canals és va casar amb la Francesca Bosch Mariner. Van tenir set fills, dels quals només en Josep, en Pere i en Joan van tenir descendència, onze fills en total. Dels onze només el Josep i l’Enric Solina Mateu, el Josep i l’Isidre Solina Solina i el Benet, l’Eugeni i la Núria Solina Valls han tingut descendència: la Montserrat, l’Antònia i l’Enric Solina Conesa; la Maria, el Joan, el David i la M. Rosa Solina Molins; la Magdalena i la Pepita Solina Feu; el Pere, l’Anna i la M. Jesús Solina Montero; Benet Solina Garcia; l’Imma, l’Eugeni i la Núria Solina Fierro i, el Joan i la Carme Ramoneda Solina. Actualment hi ha dues generacions més que segueixen la nissaga Solina per aquestes línia. 

El Bernat Solina Canals es casà l’any 1883 amb Josefa Bosch Blancafort (1858-1903) i van tenir uns quants fills, entre ells l’Isidre Solina Bosch (1893-1980) que l’any 1928 es casà amb la Maria Bernades Guardiola (1900-2000). Van tenir només una filla, la Maria Teresa Solina Bernades, nascuda a Viladecans l’any 1928, que és la meva mare i la de sis Castelló Solina més fruit del seu matrimoni el 1951 amb el meu pare Vicenç Castelló Peirats (1923-2009). 

L’any 1717 a Viladecans hi havia 204 habitants, l’any 1787 ja eren 544. Si extrapolem,  l’any 1760 hi devia haver aproximadament 415 habitants. A l’arbre de la família l’any 1760 hi ha 17 Solina, això vol dir un 4% dels viladecanencs del moment. Si el mateix tant per cent ho traspassem al cens actual de Viladecans de 66.000 habitants, el 4% de la població representaria un total de 2.640 persones amb el cognom Solina.    

En tants anys de ser al poble de Viladecans els Solina s’han involucrat en diverses institucions tan públiques com privades. L’any 1774 Miquel Solina va ser batlle de Viladecans, més tard, d’altres Solina, han estat tinents d’alcalde per un total de 9 anys, regidors durant 24 anys, síndics durant 6 anys i secretaris durant 9 anys. També hi ha hagut presència dels Solina a les societats corals La Perla, La Fraternitat, Centre Parroquial, Cooperativa i La Lira; a l’Agrupació Cultural Mossèn Cinto Verdaguer, Diables i Timbalers; ballant la Tornaboda i, darrerament, al Mamut de Viladecans. 

Els pobles tenen les seves efemèrides comunitàries. Tanmateix, les famílies en tenim de pròpies i no menys significatives. Tres-cents anys de presència del cognom Solina suposen moltes circumstàncies i vivències més o menys atzaroses, anodines o curioses que els seus portadors han viscut a Viladecans però, sobretot parlen d’arrelament a un lloc. Dir-se Solina és, en certa manera, dir història de Viladecans i això és un motiu d’orgull per a mi. Per això he volgut compartir-ho amb vosaltres en aquest escrit.

Vicenç Castelló Solina

amb la col·laboració de Vicky Herrero Garcia


PD. El noms de totes les persones esmentades estan escrits en català, que és com ells mateixos es reconeixen i són anomenats per familiars i coneguts. Tanmateix, als llibres de registres els nascuts dins del període que va de l’1 de gener de 1859 fins el 4 de gener de 1977, apareixen en castellà perquè era prohibit de fer-ho en català. 

Fonts consultades i bibliografia:

Arxiu Parroquial de Sant Joan de Viladecans.

Arxiu Municipal de Viladecans

Viquipèdia

Guerra, N.; Luengo, M.; Salas, J.L. (1984), La lucha cotidiana por la vida: Viladecans 1800-1843. Ajuntament de Viladecans

Luengo, M. i col·laboradors (1996), El cant coral a Viladecans. La Lira 1945-1995. Ajuntament de Viladecans-Arxiu Històric de la Ciutat, en col·laboració amb l’Agrupament Coral La Lira.

Pessimisme nadalenc

Dies enrere, preparant la que de segur serà la penúltima mudança, bo i triant entre els llibres a guardar de l’Alejandra i els a reciclar de tots dos, via polpa de cel·lulosa, caigué al terra una quarteta on hi havia transcrit un poema. Es titulava “Soneto pesimista” i venia firmat al capdavall per M. Clemente Martinez. La vaig recollir, llegir, i delicadament tornar a guardar.

D’aquest senyor us en vaig parlar en el núm. 35 del Viladecans Punt de Trobada de juliol de 2010 amb el titol Manuel Clemente Martinez, “el Maestro”. I també parlant del “Consell de Guerra Sumaríssim 43-IV-1961” al darrers números del VPdT de l’any 2011.

Us faig un poc de memòria.

En Manolo, aixì se’l coneixia, havia nascut a Almoradí l’any 1928. Patia focomèlia. El braç i la cama esquerres no eren sinó monyons al tors, i tenint la cama dreta curta i deformada també per aquest mal només tenia el braç dret com a extremitat bona, i sencera, per funcionar. 

De petit no caminava, rodolava impulsat pel braç; però de jove, amb una pròtesi especial, aconseguí com fer algunes passes un cop es posava dret. No pogué anar a escola, però en pla autodidacte aprengué fins assolir un saber de nivell universitari. Era capaç de pelar una taronja, fer-se el nus de la corbata, tallar-se les ungles i gairebé el que vulgueu... en sóc testimoni. Volgué ser mestre, però, com a minusvàlid que era, el sistema imperant no el deixà cursar estudis. Tot i aixì, amb tossuderia però al marge de la llei, acabà fent de mestre i ensenyant primeres lletres i aritmètica als hortolans analfabets del seu poble a la Vega Baixa del Segura, als quals donava classes nocturnes a ca seva, i que examinats oficialment “per lliure” aconseguien el certificat d’estudis. Acabà fins i tot conduint el seu propi automòbil des dels cinquanta anys fins la darreria del seu viure. Morí als 72 anys i la gent del seu poble, de seguit, li dedicà un carrer.

Segurament, en Manolo escriví i signà amb rúbrica aquest sonet que reprodueixo, cap a finals de 1962, l’any de les inundacions i la gran nevada, un any després d’haver sortit de la presó Model on hi passà sis mesos i un dia, perquè per a aquestes vivències sí que se’l considerava com un altre qualsevol. En un escorcoll a casa del seu germà, on vivia, la policia havia trobat a la butxaca de la seva americana desada a l’armari una octaveta del PSUC demanant Amnistia, llençada pels carrers setmanes abans, i li caigué un Consell de Guerra que el dugué a residir una temporadeta a la “Model” del carrer Entença de Barcelona.

Diu així:

SONETO PESIMISTA

La muerte acecha en lucha cruel;

de la ignorancia brota la esclavitud;

la puta comercia su juventud

y el vicio se revuelca en el burdel.

El preso en su cárcel húmeda y fría

añorando libertad languidece

y aquel pobre, que trabaja, padece

silicosis, bronquitis... a porfía.

Suda el esclavo, calla su inquietud;

el topo de las minas enmudece;

despierta rebelde la juventud.

Y en tanto ya crujen las cadenas

que en el ergástulo humillan al hombre,

yo escondo mi cobardía..., mis penas.

Un perfecte anàlisi de situació en hendecasíl·labs on hi podem veure el procés a Julià Grimau, la fi de les vagues d’Astúries que havien propiciat el naixement de CC.OO., l’abocament al malviure, la penositat de la feina al món laboral que ell només coneixia d’oïdes, el de Cia. Roca Radiadors on hi treballaven excompanys de presó i el món de les mines escoltat a Ràdio Pirenaica, i també la presa de consciència de la gent jove com a esperança d’alliberament i única cosa pal·liadora del seu ínfim estat d’ànim.

A més a més de no deixar-ne passar una a la desmemòria i fer públic fets i gent mitjançant el VPdT, us he de dir que l’encarar-me amb el paperet de marres guardat entre llibres m’ha obligat a anar al “Diccionario de Real Academia de la Lengua Española” per saber que coi volia dir aquesta paraula tan lletja que mai havia llegit: “ERGÀSTULO”. Si cal, aneu-hi també, serà una paraula més per fer paral·lelismes i comparacions al voltant de temps i lloc que us ha tocat viure, o si més no, una paraula gens gastada per explicar de què ens va i de què ens ve la cosa (en català només és qüestió de eliminar la darrera lletra, la O).

Tanmateix però, deixeu-me fer una mica el ploramiques (està de moda, a cor que vols) i burxar una mica la imaginació al voltant de l’empresonament d’en Manuel Clemente, perquè d’aquí arrenquen els versos. 

Fa un any, a la acabada de tancar presó “Model” del carrer Entença de Barcelona, la Generalitat ens feia, per celebrar-ho, la mostra “La Model ens parla: 113 anys 13 històries”. Evidentment, la d’en Manolo no hi sortia, ell no era ningú i hi havia anat a parar en el marc d’una operació rutinària anti-PSUC del franquisme; vaja! que només fou un pres un poc atípic que havia d’anar com si fos un bulto a collibè del seu germà per anar d’un lloc a un altre, tancats tots dos a la mateixa garjola i cel·la pel mateix temps i fàtua raó. De la cel·la al pati, de la cel·la al menjador, viceversa i arreu. No us en feu creus, al franquisme no li venia d’aquí palesar la seva crueltat o impietat. No. Era una tara d’origen de la soca que aviat es podrà tornar a constatar, em sembla a mi.

Ben “ergastulats” a la “Model”, els Clemente no reberen cap altra visita misericordiosa que la del vicari de la parròquia, Joaquim Palomera, quan ja havia deixat, o hagut de deixar, Viladecans. El mossèn que, mesos abans, anava pastoralment i amb bona voluntat a donar clases de llatí al Manolo a ca seva, al carrer Major.

Doncs això, memòria pessimista que és la que orienta el futur que delim, oi?

“Només és nostre el que vàrem perdre”... i no recordo qui ho va dir, ves. Però em sembla que aviat ho acabarem dient tots. A no ser que aquest Nadal nevi... com l’any 1962. 

 Cantem doncs!: “Rorate caeli desuper et nubes pluant iustum”.

Andreu Comellas Doñate 

Mosquiter de doble ratlla de Hume (Phylloscopus humei) Riera de Sant Climent, 8 de desembre de 2018

Primera citació al Delta del Llobregat, trobat per Ferran López el 22 de novembre de 2018. Similar al mosquiter de doble ratlla (vegeu Punt de Trobada núm. 93), té només una franja blanca prominent en l'ala i la segona franja un tret curt i feble. Els colors són en general més tènues.

El seu estil de vida arbori i colors críptics fan que sigui difícil d'observar. Està en constant moviment. Cria a les muntanyes de la Xina o Mongòlia. És comú en la major part de la seva àmplia zona de distribució, per la qual cosa no es considera una espècie amenaçada.

Eio Ramon

L’esquerra i el sentit de transcendència

Ara que ve Nadal, segurament sentirem a parlar –amb un cert desdeny– de com els cristians ens vam apropiar, per allà al segle IV, de la celebració del Dies natalis solis invicti, és a dir, del dia en què neix el sol invicte. Per als cristians, aquest sol és Jesús (“ens visitarà un sol que ve del cel”, diu un famòs càntic de l’evangeli de Lluc); per als romans era l’emperador. La nit més llarga comença a escurçar-se. Una ocasió que gosaria dir que totes les civilitzacions que tenen una mínima sensibilitat per la natura han celebrat. La nostra no ho tinc clar, perquè més que observar la natura, observem el mòbil. Els urbanites no estem gaire al cas del sol, tot i que els de Viladecans que agafem el bus 80 o 81 en direcció al Prat a l’hora en què surt el sol, gaudim d’unes vistes espectaculars que ens alegren tot el dia.

Hi ha qui voldria escombrar el Nadal cristià perquè està enfadat amb l’Església. De motius en pot tenir molts; certament no en falten. Però a mi, què voleu que us digui, tal i com estan avui les coses, em sembla que celebrar que neix algú que, sense poder, ni prestigi, ni diners, pot i vol canviar el món és una font d’esperança, tant si es contempla des de la fe cristiana com si es contempla des d’un agnosticisme crític. I és algú que, per cert, només és reconegut per quatre arreplegats i uns estrangers. Bàsicament perquè la major part de treballadors també neixen sense poder, ni prestigi ni diners i molts, a través del moviment obrer, fan el que poden per transformar les coses pacíficament. És un missatge que continua sent potent, en època de refugiats, de desnonats, d’aturats, d’immigrants, d’ultradretans, d’imperis, de persecucions, de dificultats de convivència.

Tot plegat em va venir al cap el passat 30 de novembre, en què unes quantes dones d’ICV-EUiA i Podem ens vam animar a “actuar” contra la violència de gènere. Això d’actuar ve perquè ens ho vam prendre com una actuació: cadascuna de nosaltres va intentar expressar de la manera més artística que va saber (pintura, poesia, imatge, lectura, ball…) què significa la violència contra les dones. I he de dir que em va sorprendre molt positivament el resultat. És clar que hi havia nivells diferents, però totes vam trobar un espai on ser nosaltres mateixes i crec que el conjunt va ser molt reeixit.

Em direu que què té a veure el Nadal amb la violència de gènere, i encara amb el títol d’aquest article. Doncs té a veure que crec que l’esquerra, permanentment acusada de “bonisme” pels qui pensen que els valors humans només serveixen per maquillar escolars, guanyaria molt si a més a més de lluitar contra els abusos d’algunes institucions, s’obrís a la transcendència, pel camí de l’art o del silenci, o de la proximitat amb la natura, o del reconeixement del fet religiós o espiritual en sentit ampli. Tots són camins que en un moment o altre conflueixen. Perquè el “bonisme” s’arrela en el sentit més solidari: “jo no puc estar bé si tu no estàs bé”, que en el fons és l’expressió d’un lligam que uneix totes les persones, i que a vegades rep el nom de “re-ligio” i de vegades el de “tots-som-u”. El Nadal en el fons celebra la Pasqua: el més vulnerable, el més petit, aquell a qui tothom menysprea, pateix però el seu patiment és transformador per a tots. Un missatge molt allunyat de l’edulcorat Disney que sembla que ens obligui a estar contents i feliços per Nadal, envoltats de família. Ben al contrari, els cristians celebrem que per a aquells que estan sols, en situació vulnerable, tristos, malalts, aturats, abusats, violentats, refugiats, empobrits, desnonats… neix contra tota evidència una gran esperança. Això ja és qüestió de fe. Perdoneu l’embolic. Potser m’he pres una copeta de més. Però estaria bé parlar-ne un dia entre la gent d’esquerres en lloc de lluir anticlericalismes una mica tronats, oi?

Mercè Solé

Propostes per a Viladecans: Última entrega.

Us oferim aquí l’última entrega de les Propostes per a Viladecans que hem anat publicant en la nostra revista al llarg d’aquest any. En total n’hem rebut, i publicat, 37. Moltes gràcies a tots els qui hi heu participat. Ara, des de la revista, mirarem de difondre-les tant com sigui possible. 


Començar a cridar i a punxar simultàniament

Al CAP Mas Font (no sé si als altres també passa), quan un va a fer-se una anàlisi de sang, es troba que comencen a cridar els pacients a les 8 o les 8,05, els fan fer cua, i a les 8,15 o 8,20 comencen les extraccions. Aquesta cua incòmoda, especialment per als molts pacients grans o malalts, resulta molt pesada i innecessària. La solució seria senzilla: que es comencessin les crides al mateix temps que les extraccions. Seria una bona mostra de respecte als pacients.

Rebaixar les alçades dels pisos a tocar de l’ermita de Sales

En el projecte d’urbanització d’Oliveretes o Pla de Llevant hi ha previst, a tocar de l’ermita de Sales, uns altíssims blocs de pisos i una via ràpida. Mala manera, sens dubte, de cuidar un monument en el qual l’administració pública s’hi ha gastat tants diners! Per això, demanaria de fer cas a la proposta que el Centre d’Estudis Urbans va fer en aquesta mateixa revista, i reduir les alçades i la rapidesa de la via. Si es vol, es pot fer.

Replantejar les places d’aparcament del carrer de la Muntanya 

L’altre dia no vaig poder obrir la porta de casa. Un camió estava passant per sobre la vorera i m’ho impedia. Vaig haver d’esperar que el camió passés, i vaig poder sortir. I no és el primer cop que em passa. I és que el carrer de la Muntanya, entre el passatge de Sant Sebastià i el carrer de Sant Antoni, dels números 32 al 42, s’estreny. I els cotxes que aparquen, tant en llocs legals com davant els guals, fan que al carrer li quedi tan poc espai que els camions hagin de pujar a la vorera, amb perill per als veïns i per als balcons, i fan que entrar als guals exigeixi unes habilitats conductores que no tots tenim. Són vuit places d’aparcament que s’haurien de suprimir, i tots hi patiríem menys.

Muntar un taller de bones pràctiques polítiques



Estaria bé: un taller on prenguessin part els diversos partits polítics, i les persones “no alineades” amb interès per la política. Per parlar de com evitar la crispació, de les bases per al diàleg, del consens, del respecte, de les formes i dels continguts… Potser n’hi hauria prou a un cine fòrum sobre Sí Ministre o Borgen… Surrealista? Ingenu? Sí. I?

Imagina que no hi ha cel

És una imatge bonica i immensa la que ha captat l’ull, aquest ull màgic del Jaume Muns, indiscutible premi d’Arts Visuals del Baix Llobregat del Centre d’Estudis Comarcals. Aquest instant, que té alguna cosa de portada de novel·la de Verne, amb aquesta lluna amb serrell despentinat, sense aquest triar l’instant precís, –el just, ni abans ni després–, hauria estat com si mai no hagués existit. I quan el diafragma va tancar-se va congelar aquest moment en què la llum comença a acomiadar-se i encén el fanal de la lluna com abans s’encenien els fanals de gas de la capital. Aquest instant serà per sempre de Jaume Muns i dels que mirem aquesta foto. I el satèl·lit, el mateix que dibuixàvem amb cara quan érem nens, se’ns transparenta en color sèpia. I veiem els mars foscos que són fosses i les muntanyes clares que són roques. I veiem aquest moviment fumejant al front, com de sorra del desert aixecada pel vent, que podria fer témer que la cara de la lluna és una il·lusió que pot desfer-se d’un moment a l’altre.

Assaltar el cel com el somni de la nova política. ¿És un ocell?, ¿és un avió? És un avió. Un ocell de metall amb aletes de peix en el cel gris com un teló d’acer. Seria com una pista d’enlairament si no fos pels rastres visibles de cel blau en retirada. La llum carbassa de la tarda tenyeix la suor de les aixelles d’aquest animal amb molts Jonàs viatjant al seu ventre.

Així de lluny de semblen forats però no són forats. Són finestres amb vistes. Ens podem asseure en un continent i aixecar-nos en un altre. Tenim una sensació d’alleujament, de victòria, quan prenem terra al nostre destí perquè, tot i haver pagat el bitllet, ens sentim fràgils entre els núvols, i si mirem a baix tot fa pinta de mapamundi. El món és petit a través de la finestreta d’un avió, i veure’l és com si a nosaltres també se’ns fes més petita l’escala i acabéssim sent el que en el fons som –insignificants i intranscendents, tot i que no val la pena pensar-hi gaire. Aquest avió que puja al cel fa que el món sigui un mocador. Un mocador que ens continua venint gran.

Aquest miracle de donar la volta al món en un obrir i tancar els ulls, encara que sigui amb ajuda del diazepam, no impedeix que siguem incapaços de fer miracles en teoria més fàcils. L’Aquarius, que no navega el mar del cel sinó aquest mar de vores i entre terres que és la Mediterrània, no pot rescatar pasteres perquè no té port on atracar. La imatge de l’avió empinant-se al cel és la supèrbia del triomf del progrés davant els elements. La de l´Aquarius, la del retrocés i fracàs davant la necessitat aliena. El cel pot esperar per als pobres. Únicament els queda el mar.

Text: José Luís Atienza

Foto: Jaume Muns

risc

La vaig veure. Just a la vora, mirant l’horitzó. Estava sola i, malgrat això, no em vaig atrevir a saludar-la. Vaig pensar que el seu posat melancòlic i la seva soledat eren un avís per a mi, un senyal per prendre una determinació. I la vaig prendre.

Un cop a casa, no vaig fer res de l’habitual. Vaig desfer-me de les presses, em vaig ficar al despatx i em vaig fixar l’objectiu de no sortir de l’habitació fins a fer el que m’havia conduït directament allà.

Em vaig posar a escriure-li. Li vaig explicar la meva por, que ningú, ni tan sols les persones més properes, coneixien. Em feia pànic el seu rebuig. Des que la vaig conèixer a l’institut i vam arribar a ser amics, dels millors. Me’n vaig enamorar des del primer cop d’ull, el primer dia de classe, quan ningú coneixia ningú i tots estrenàvem centre, aula i companys. Tot nou, tot sense tocar per a cadascun de nosaltres.

Vaig tenir la sort que ella i jo fóssim molt semblants. Vam congeniar de seguida i vaig ser feliç amb cada aspecte nou que descobria en ella, que dia rere dia m’anava agradant més. Un dia va passar el que era d’esperar: em va explicar que havia coincidit al bus amb un noi que li va encantar. No s’havien vist mai, però durant el trajecte no van deixar de mirar-se. Quan van baixar a la mateixa parada, quasi, quasi es van fer inseparables.

El món se’m va enfonsar després de sentir la notícia. Vaig voler pensar que, si ella estava bé, jo també ho estaria, i que desitjava el millor per a ella. Vam seguir sent amics. Mai no em va deixar de costat pel seu xicot. Fins i tot sortíem tots tres i ens ho passàvem bé junts. Coincidíem en moltes coses, i m’hi vaig resignar. No sempre tens el que desitges. Va acabar l’institut i tots vam seguir camins separats, encara que sabíem més o menys com li anava la vida als altres.

Fins avui. Això que escric serà la meva confessió, la que havia d’haver deixat anar en el seu moment. Em feia por el seu rebuig, sí, ja ho he dit. Però veure-la sola i tan maca, després de tant de temps, m’ha provocat aquestes ganes d’escriure. Així que no defalliré, acabaré aquesta carta i la duré a la bústia. N’assumeixo les conseqüències. 

Que un bon repte us acompanyi el 2019. Bones Festes!

Patricia Aliu

patri.aliu@gmail.com

PAH Viladecans informa: Herencias envenenadas

Las deudas hipotecarias no se heredan de padres a hijos a menos que seamos acabadores de crédito hipotecario, tenido en cuenta que si aceptamos la herencia aceptamos también las deudas que pudiera tener el hipotecado.

Si en un procedimiento hipotecario pedimos un abogado de oficio y nos lo niegan porque la vivienda habitual o no estamos en este momento empadronados en ella no podemos volver a pedir un abogado de oficio por el mismo procedimiento, deberemos de pedir uno al departamento de Justicia de la Generalitat de Catalunya, calle Pau Claris 158, presentando todos los documentos que hagan referencia a nuestra petición, empadronamiento, recibos de la luz, agua, gas, etc.

Si estamos afectados por cualquier listado de morosidad Raí Asnef o cualquier otra y queremos saber las entidades bancarias, debemos de ir al Banco de España y decir a los servicios de seguridad que queremos un informe de morosidad, están en la planta principal, es gratuito y solo hace falta nuestro DNI el informe es inmediato.

En el art. 36 nos dice que las deudas contraídas con Hacienda prescriben a los cuatro años, si es que en ese tiempo no hemos recibido ninguna comunicación.

El art. 1.967, 4/C nos dice que pasados tres años no podrán ser reclamados recibos de luz, agua o telefónica, a menos que durante estos años se hayan puesto en contacto con nosotros.

El art. 3, 1.966 cc nos dice que para reclamar pagos de alquiler o arrendamientos o de pensiones de alimentación son cinco años.

Art. 1.966 cc para deudas generadas entre particulares o entidades bancarias 15 años y para hipotecas 20 años.

Art. 39, 2015 cualquier procedimiento solicitado por el interesado a la Generalitat y ayuntamientos la respuesta será de tres meses ampliados a seis sino hay respuesta falla en favor del interesado.

Esto es la teoría y la práctica... desde luego... si tienes alguna duda acude a un abogado o PAH de Viladecans. Nos reunimos cada martes en el edificio Edelia Hernández, Escuela de Adultos.

Te lo explicarémos más sencillo y te ayudaremos. Y sobre todo, precaución con las herencias.

PAH de Viladecans

Trist desenllaç pel Poliesportiu Centre


Durant el passat Ple de novembre es va formalitzar la venta dels terrenys del Poliesportiu Centre. Com si fos una subhasta, el concurs de licitació l’ha guanyat la promotora que ha ofert més diners pel terreny. En concret, 7 milions d’euros que no inclouen cap metre quadrat d’habitatge protegit, ni un centímetre per a equipaments. Aquesta venda, doncs, esdevé un dels darrers exemples més flagrants, simptomàtics del que des d’ERC fa temps que venim advertint: el govern de Viladecans està convertint l’Ajuntament, la casa de tots, en una promotora immobiliària. 

Cal recordar que la intenció inicial de l’equip de govern era construir un edifici de 8 plantes, quan el Pla General Metropolità estableix PB+4. La pressió dels veïns més afectats i la d’ERC, juntament amb algun altre grup municipal, va comportar una rebaixa de l’alçada a 6 plantes, però l’impacte visual continuarà sent important. Hi haurà aparcament soterrat, superfície comercial en planta baixa... Però, insisteixo, ni un sol pis d’habitatge protegit ni espai per a equipaments. 

Per acabar amb aquests casos, durant el Ple de setembre des d’ERC vam pactar una moció –aprovada després del concurs de licitació– amb el govern per tendir al 30% de pisos de protecció oficial en totes les futures promocions. Encara no és una clàusula obligatòria com ho serà a Barcelona (s’està plantejant també al conjunt de l’Àrea Metropolitana), però des d’Esquerra hi continuarem treballant.  

Però... recordem per què van dir que calia enderrocar el Poliesportiu. El principal motiu esgrimit en el seu dia -finançar el complex esportiu Pòdium- sempre l’havíem qüestionat, però ara encara té menys sentit quan el deute bancari es va liquidar a principis d’enguany. Intercanviar l’ús del terreny del Pavelló Centre cap al Pòdium i fer creure als veïns que era una imperiosa necessitat vendre aquesta illa per pagar el centre esportiu de la Torre Roja ha estat de traca. Hem perdut un recinte històric i estimat al casc antic, un barri mancat de serveis públics, per deixar pas a l’enèsima promoció immobiliària. 

Ah! Me’n descuidava. Ara ho justifiquen perquè gràcies als diners que  treuen de l’operació arranjaran l’edifici de la Torre Modolell, entre altres accions vinculades al patrimoni encara sense concretar i que, ara per ara, són paper mullat. Fa molts anys, moltíssims, que reclamem la consolidació, reforma i dignificació del conjunt  de la Torre Modolell i els seus jardins. No seré pas jo qui critiqui que per fi es posi fil a l’agulla. Ara bé, és trist que es faci amb uns diners que han aparegut per carambola amb l’enderroc d’una instal·lació pública molt arrelada a la ciutat. Així no. 

Bàrbara Lligadas

Los Servicios Sociales en Viladecans

Los servicios sociales de Viladecans atienden cada vez a un número más elevado de personas y familias a las que la crisis ha golpeado fuertemente, y lo hacemos con casi los mismos recursos humanos que años atrás.

De manera que hemos tenido que aumentar los esfuerzos de los profesionales y los recursos económicos destinados a paliar sus efectos que como siempre, han afectado de manera más fuerte a las personas en situación más vulnerable y que se han agravado con la precarización de los puestos de trabajo.

Esta crisis no ha sido como las demás, y aunque dicen que hemos salido de ella  no es verdad, ya que con la Reforma Laboral del PP, a pesar de que parezca que el paro baje, sabemos que hay sectores de la población que no consiguen encontrar trabajo, y lo que  encuentran es muy precario y con sueldos muy bajos por tanto siguen requiriendo de los Servicios Sociales para salir adelante.

Actualmente atendemos a casi 12.000 personas al año, y hace 10 se atendían entre 3.000 y 4.000. Otro dato importante es el presupuesto de Servicios Sociales que ha pasado de 774.881 € a 2.288.958 €, lo que demuestra que es una de nuestras máximas  prioridades dentro del equipo de gobierno, ya que este departamento ha sido dirigido por regidores y regidoras de ICV-EUiA durante 12 años.

Las problemáticas de las personas atendidas son de todo tipo: económicas, laborales, sociales, de vivienda, problemas de salud mental, dificultades en la escolarización, drogodependencia,  discapacidad, dependencia y maltrato.

De las ayudas económicas de los servicios sociales municipales podemos destacar los productos básicos de alimentación, higiene personal, ropa, ayudas económicas para evitar el desahucio o conseguir vivienda si este se produce, así como ayudas para suministros básicos (luz, agua, gas).

También cubrimos para aquellas personas en riesgo de exclusión, ayudas por necesidades sanitarias no cubiertas por la seguridad social: gafas, dentista, audífonos, aparatos ortopédicos, pagos puntuales de residencias de gente mayor, etc. Para la infancia y jóvenes, ayudas para libros y material escolar, ayudas para actividades extraescolares y becas de comedor escolar no cubiertas por el consell comarcal. 

Estamos impulsando la unificación y modernización de los Servicios Sociales en la Masía de Can Palmer para dar una respuesta más integral y un mejor acompañamiento a las personas usuarias. Haremos una inversión importante en la Masía para culminar la unificación y conseguir  que se dignifique más el servicio prestado.

Uno de nuestros objetivos principales de esta legislatura es el derecho a la vivienda: parar o retrasar todo lo posible los desahucios y encontrar vivienda a precio asequible para personas con riesgo de quedarse sin casa, es cada vez más difícil con los aumentos desmesurados del precio del alquiler.

También evitamos los cortes de luz, agua, y gas a las familias que no pueden hacer frente a los gastos de los recibos y ayudamos a hacer frente a las situaciones derivadas de la pobreza energética. Para ello, nos coordinamos con Medio Ambiente donde está funcionando el Punto de Atención a la Pobreza Energética, en el tema del agua hemos firmado un Convenio con Agbar para evitar cortes del suministro y la entrada en lista de morosos. 

Uno de los grandes servicios que prestamos y que más puestos de trabajo genera es el Servicio de Atención Domiciliaria, es al que más presupuesto de servicios sociales dedicamos, ya que se ha ampliado un 43% estos años. Estos servicios ayudan a garantizar la dignidad de las personas que deciden quedarse en su casa o esperan plaza para una residencia.

Recientemente hemos sacado adelante la Guía local  para hacer frente los maltratos a la gente mayor que se ha presentado a la ciudadanía el pasado 27 de noviembre que era otra de nuestras prioridades para prevenirlos y para abordarlos lo antes posible.

Daniel Gutiérrez Salgado

Regidor de Serveis Socials

Podem Viladecans “reloaded”

Molts són els reptes que se’ns plantegen a les esquerres arreu, i en particular a Viladecans. Podemos al municipi acabem de viure unes primàries a la secretaria general i encarem els propers temps amb energies renovades. Porto tres any i escaig vivint al poble i la tasca que se m’ha confiat com a secretari general m’honora. Haig de dir que no ha estat un repte (ni mèrit) personal, sinó que he estat animat i recolzat en tot moment per les companyes del Cercle per renovar una executiva que ha patit dificultats per estabilitzar-se a Viladecans (i a molts altres llocs, sense que soni a excusa, és la realitat), però que estem segures que venim a aportar solucions i bon tarannà.

Personalment m’agrada explicar de mi mateix que actualment sóc professor de FP d’informàtica a Cornellà, dedicació que estimo amb passió tant en la part tècnica com a enginyer i com a docent, i que em permet impulsar el programari lliure, un paradigma alternatiu no només per al software sinó  per al coneixement en general. En el camp ideològic sempre m’ha interessat la política, però no he militat mai enlloc fins que aparegué Podemos allà el 2014 i aquesta colla d’intel·lectuals de la universitat i del carrer i alhora activistes del 15M com Pablo Iglesias, Teresa Rodríguez i Íñigo Errejón ens van fer saltar de la cadira a moltes. El primer repte fou les municipals del 2015 on vaig participar al meu poble natal, Manresa. El partit va prendre l’opció de la prudència, no presentant-se oficialment en cap municipi, tot i que va permetre que els militants ens organitzéssim en candidatures municipals sense el nom de Podemos. Aquesta opció va ser controvertida i en ella rau alguns dels problemes arrossegats. Som una formació molt jove, quasi cinc anys, i que ha tingut un èxit fulgurant mercès el prestigi d’aquests primers lluitadors i arquitectes d’un engranatge tan complicat com és un partit polític. Es va optar per no arriscar aquest incipient prestigi sense haver tingut temps de formar adequadament les bases per poder dur a terme el que anomenem la nova política. Durant aquests anys el partit s’ha estabilitzat, no sense dificultats, i hem après a aportar aquests principis en els que creiem fermament: transparència i empoderament. Participació per sobre de la representació, assemblearisme, sou dels càrrecs públics en funció del SMI, feminisme, no acumulació de càrrecs, la no-professionalització de la política i uns mecanismes que ens permetin ser aquesta eina d’empoderament del poble i que eviti la desconnexió de la classe política transformant-la en casta.

Vull en aquesta primera publicació donar les gràcies a tota la gent que ha treballat i ha aportat a Podem Viladecans (no diré cap nom perquè me’n deixaria molts) ja sigui com a càrrecs orgànics, a les regidores de les diverses candidatures municipals, als assistents a les assemblees, els que han penjat cartells i lluitant en aquella parcel·la del seu món on hi ha posat tot el cor, i que potser no sempre s’ha sentit escoltada o recolzada. Fer una eina com Podemos no era tan fàcil com ens va semblar quan vèiem a Pablo Iglesias combatre Inda o Marhuenda a La Sexta, però ens va encendre la guspira, i estic molt agraït de poder continuar la tasca que tanta gent ha iniciat des de zero a Viladecans. Espero contribuir amb el meu granet de sorra a fer realitat les polítiques del canvi al nostre Ajuntament.

Anirem desgranant els reptes durant els pocs mesos que ens queden fins el gran repte que suposen les eleccions municipals del 2019, però com a avançada podem dir que l’ascens del preu de la vivenda, en particular la de lloguer, segueix sent al centre, juntament a d’altres polítiques esperançadores que s’han dut a terme als Ajuntaments del Canvi com la implantació de BE, la nova elèctrica municipal de Barcelona que ens podria abastir d’energia a preus raonables i que aparti d’una vegada els oligopolis i les portes giratòries.

Enric Mieza

2019, deu anys de Mamut de Viladecans

A la Festa Major d’Hivern de fa ja deu anys, l’Associació Viladecans Punt de Trobada va organitzar un debat entorn a les festes i més concretament a la Festa Major d’hivern. Aquest acte va ser la llavor del que seria la Coordinadora d’Entitats del Mamut que es constituiria durant el 2009.

Deu anys després la CEMV (Coordinadora d’Entitats del Mamut de Viladecans) s’ha fet part activa del moviment associatiu de la nostra Vila i els seus mamuts formen part de l’identitat col·lectiva de Viladecans. Aquest any 2019, que està a punt de començar, des de la CEMV es vol celebrar que arribem als deu anys fent festes i ajudant a dinamitzar les festes majors. I ho volem fer reforçant les nostres activitats en un sentit qualitatiu.

Al començaments de gener (11 de gener, 19h, Ateneu Pablo Picasso) es farà un acte públic que serà la presentació d’aquest desè aniversari però també per analitzar el recorregut i les perspectives.

Una setmana més tard, en la Festa Major d’Hivern, torna el Fest’hivern019. 

Una altra edició del joc ¿Coneixes Viladecans? tindrà lloc el divendres 18 de gener, a partir de les 20h, a Can Xic.

I el dissabte 19 de gener, es vol començar amb un mercat d’Arts i Oficis per continuar amb la Cercavila d’Entitats que tornarà a portar els Mamuts, el Cadefoc, gegantons, capgrossos, castellers i acompanyats, si és possible, per un convidat molt especial «Le Poulain de Pézenas» del sud de França. 

El Poulain és un poltre construït en fusta l’any 1226 i el va regalar al poble de Pézenas el rei Lluís VIII per tal que en gaudís. El 1981 es va constituir la colla Les Amis de Pézenas. El 1983 es va reconstruir amb alumini i va viatjar a l’Índia. El 2005 és declarat per la Unesco com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat. El 2006 participa a la ronda de gegants de Steenvorde, al nord de França. El 2014 l’Agrupació del Bestiari Festiu i Popular de Catalunya li concedeix el Premi “Best” Especial a la Tradició. El Poulain, sovint està present a moltes festes populars del sud de França. 

Tot acabarà en un concert-vermut a la Plaça de la Vila organitzat per Rudemon.

Durant la resta del 2019 hi haurà més activitats festives, les ja pròpies de la Coordinadora i alguna sorpresa. No us les perdeu.

Deu anys no son gaires però tingueu per segur que han estat molt intensos i que la CEMV pretén que siguin molts més anys, els que pugui treballar per millorar la nostra Vila.

Miguel de la Rubia

No és no

No hi ha un dia per la “No violència”. 

Són tots els dies, per una “No violència”

No, és no. I si no dius que sí, també és no.

Quan la teva careta caigui, cauràs tu

No li diguis “t’estimo” amb la careta en el teu rostre;

no li diguis “et vull” per tenir-la als teus peus;

no li diguis “et desitjo” per ser el seu amo;

no li donis il·lusions ni somnis inassolibles;

no la sedueixis amb paraules embriagadores

només per tenir-la en la teva bruna obscuritat

desposseint-la de la seva ànima.

Això no et fa un ésser meravellós ni genial,

tan sols un agressor dèspota, roí i miserable

i al final, la teva companya serà la teva amarga solitud.

No m’acariciïs amb paraules defectuoses

No em facis promeses incompletes perquè m’il·lusioni amb elles,

m’entusiasmi i tingui esperances per després trencar-les.

No m’enlluernis amb paraules suggeridores perquè senti simplement 

l’admirable i no vegi en elles com m’engalipes amb la teva diplomàcia.

No m’entabanis amb els teus gestos de galant, ni et dobleguis cap a mi,

si no va a aixecar-me quan el meu cos s’esvaeixi.

No em parlis d’un futur quan no saps viure el present amb paraules seductores.

No em diguis a tot que sí, si el teu final és canviar la teva individualitat i deixar-me nua de la meva pròpia paraula.

No em lliuris el teu amor perquè jo t’ofereixi el meu per estripar el meu cor.

No m’enlluernis, entabanis, parlis, diguis, lliuris amb promeses incompletes.

Trenca aquest silenci. No et pot trencar la veu.

Aquest mar de llàgrimes en el meu rostre afligit

ja és massa gran, i no vull ofegar-me en ell.

Aquest mar de llàgrimes que envolta el meu ésser,

ja és massa ampla i no vull que m’escanyi els mots.

Aquest mar de llàgrimes que s’emporta els meus sentiments

ja no m’engolirà més els meus dies callats.

Avui obro aquesta porta fermada per les cadenes,

subjectada per la bena invisible, i unes mans

curulles de mala conducta, i començo a ser una persona.

La millor lluita és la teva independència

Que ningú t’aixafi les ales

vers la teva llibertat,

emprèn el vol que només pots fer tu

per poder ser lliure.

El teu cos no vol la seva opinió.

No hi ha un dia per la “No violència”. Són tots els dies, per una “No violència”.

No, és no. I si no dius que sí, també és no.

Nati Regàs

Actuem! contra les violències masclistes.

Amb aquest títol, el 30 de novembre passat les dones d’ICV i EUiA van organitzar a Ca n’Amat un acte per commemorar el dia contra la violència de gènere: Amb dansa, poesia, imatges, pintura en directe. Una passada! Us en deixo unes quantes fotografies com a record, i un parell de poemes.

Mercè Solé 



La mentira

Cada día se hace más invisible, 

pero ella piensa que más fuerte.

Él viene y le pega,

le miente,

le desdice,

le quita la saliva

con cuchillos en las manos.

Hasta cuándo resistirá 

su cuerpo diminuto…

Llega cierta noche

embriagado de alcohol.

Las cejas y los brazos

drogados de cerveza.

No se da cuenta,

su cerebro se agiganta.

En la fría madrugada…

un rostro sin nombre,

una voz descarnada

entre sangre y lágrimas.

Micaela Serrano

Del poemario “Vientos Azules”, Parnass


Isabel-Inés Pérez va dansar per a tots nosaltres de forma extraordinària. 


Núria Càtedra pintà en directe


I Katy González va exposar un estudi sobre les dones del Guernica.




El trànsit a Viladecans

Sis de la tarda tornant de la feina, paro a posar benzina al carrer Segle XXI, estic cansat, tiro cap a casa al carrer Sant Marià i tardo 45 minuts. Aquest matí pels volts de les 9 n’he tardat uns 25 més fent el sentit contrari. N’estic fart”.

“Fem el cafè abans d’entrar a l’Hospital de Bellvitge i em pregunten els companys per què sempre arribo nerviosa, jo els explico que cada matí la mateixa història, el bus 86 o 87 tarda 30 minuts només en anar de l’avinguda de la Roureda on visc a la carretera de la Vila, cada dia el mateix trànsit. I un dels companys, que també és de Viladecans i viu a Torre Roja, ens comenta que cada tarda sol trigar de mitjana 40 minuts des de carretera de la Vila a Jocs Olímpics. L’avinguda Francesc Macià sempre va col·lapsada igual que Josep Tarradellas. “Això és insostenible”, es queixen tots.

Aquests són només alguns exemples reals dels problemes de mobilitat a Viladecans, n’hi ha molts més, i quan ho planteges a l’equip de govern (PSC+ICV) et pregunten tot rient d’on ho has tret tot això, com has fet l’estudi i amb quina mostra has fet l’estadística per determinar que hi ha problemes de trànsit. És evident que només cal preguntar als usuaris i consultar de tant en tant el Google Maps per comprovar com destaca el color vermell en algunes vies i et marca els tempos. Els veïns estan cansats i volen solucions, perquè aquests congestions són cròniques, inacceptables i generen més contaminació.

Els municipis com Viladecans tenen un Pla de Mobilitat Urbana (PMU) per configurar les estratègies de mobilitat sostenible, l’últim aprovat el 2015 amb dades de 2011. De fet, és el document de treball bàsic que defineix les estratègies a seguir per reduir la mobilitat de vehicles privats i potenciar el transport públic. L’objectiu final és millorar la qualitat de vida dels habitants. Cal aprovar un nou PMU el 2021 i l’any de recollida de dades pel proper anàlisi és aquest 2018. Per això des del grup municipal d’ERC hem reclamat al Ple de novembre que es posi fil a l’agulla i s’analitzin els problemes de trànsit que pateixen diàriament molts conductors, empitjorant l’aire que respirem. Calen solucions reals per als problemes reals.

El PMU 2015 ja assenyalava l’avinguda de la Generalitat, el carrer de l’Agricultura, l’avinguda Francesc Macià i l’avinguda de l’Estatut (C-245) com a vies més conflictives, i els accessos a la ciutat des de la C32 com a vies i interseccions interiors a la ciutat afectades per índexs de saturació per sobre del 75 %. Actualment hauríem d’afegir en aquest llistat el carrer Marià Sanjuan, la carretera de Sant Climent o l’avinguda Josep Tarradellas, entre altres.

Resoldre tots els problemes de mobilitat de Viladecans és obvi que no correspon només a l’Ajuntament, perquè si l’Estat acabés les obres de la C32 a Sant Boi no hi hauria tants problemes per accedir a l’autopista al matí i si els trens s’aturessin amb la freqüència que mereix una població de 65.000 habitants també es reduiria el trànsit. S’ha de dir que quan els trens s’aturin com toca –quan el Ministeri d’Interior acabi les obres del Corredor del Mediterrani a Vandellòs– necessitarem un pàrquing de l’estació més gran per incentivar els trajectes en tren. 

També cal tenir en compte que les dades per a l’anàlisi de l’actual PMU es van prendre el 2011, en plena crisi econòmica i, per tant, quan els desplaçaments es van desplomar.

A més, el PMU 2015 només té en compte com a sectors urbanístics i equipaments previstos en els propers sis anys (fins el 2021) el Pla parcial de Ca n’Alemany i el Pla de Llevant, i no té en compte el nou bloc d’habitatges a l’antiga fàbrica de les Panes (més cotxes a Francesc Macià), la reforma del Polígon Industrial Centre, l’outlet, la transformació del sector Roca, els habitatges a l’antic Poliesportiu Centre, la segona fase de la Plaça Constitució (més pisos, més trànsit i més densificació a la Montserratina, on ja hi ha un problema greu d’aparcament), els pisos de la prolongació de Pere Masallach... Estem parlant de molts habitatges nous i, en conseqüència, d’un increment molt considerable de la mobilitat en unes zones amb una concentració ja desmesurada de trànsit, com seria Montserratina i Barri Antic. Construir massivament i treballar sobre documents amb dades actualitzades el 2011 no ens poden donar una visió real i de conjunt de la mobilitat a Viladecans. Calen solucions ja.

I no ens serveix el que ens recomana l’alcalde Ruiz a molts com jo: que busquem feina a Viladecans els que hem d’anar a treballar cada dia a Barcelona o fora de la ciutat. Com quan diu que no fa falta una piscina municipal descoberta perquè ja tenim quilòmetres de platja.

Myriam Moysset 


El projecte ACULL va caminant


El projecte ACULL de Càritas, coordinat amb el Pla d’Inclusió de l`Ajuntament de Viladecans, va fent camí, amb un gran èxit de participació i acceptació per part de més de vint senyores magribines. Quinzenalment les coordinadores de l`Ajuntament, Verónica i Encarni, juntament amb les voluntàries de Càritas organitzem trobades amb diferents objectius: hem visitat el mercat central de la vila, vàrem fer un taller de panellets, hem fet una visita informativa a l’OMIC, entre d’altres, activitats inclusives per conèixer alguns dels serveis d’utilitat per al seu dia a dia i així introduir-les a les nostres tradicions, cultura... És un donar i rebre que les enriqueix i ajuda a entendre la seva mainada que ja ho viu a l’escola.


Són persones molt agraïdes, atentes a les explicacions, indicacions o suggeriments que els puguem transmetre, de tota manera sempre aprenem totes plegades, passar amb poc, aprofitar el màxim qualsevol cosa ens fa pensar i reflexionar que potser nosaltres ho tenim tot i no ho percebem, per tant facilitant i garantint les condicions necessàries per el desenvolupament integral, i així desenvolupar-nos com a societat.

Bon Nadal a tothom!!!

Montse Pastor

Llars residencials i pisos tutelats, ja

Festa de la Diversitat 2018 a Can Xic, amb Asdivi, l’Associació
per a la integració de les persones amb discapacitat de Viladecans.

Miro enrere i veig que portem massa temps reclamant la construcció de pisos tutelats i llars residencials per a les persones amb discapacitat intel·lectual de Viladecans. No és just que sent una ciutat tan ben dotada d’altres instal·lacions, li manquin aquestes. El nombre de persones amb diversitat funcional és molt alt i l’envelliment dels seus cuidadors i cuidadores és evident.

Una de les reivindicacions més reiterades que s’ha fet des d’ASDIVI ha estat aquesta: preparem-nos per afrontar el futur dels nostres familiars. He anat veient com el pares que s’anaven fent grans i no podien tenir cura dels seus fills, s’havien de fer a la idea per a aquest despreniment del que més t’estimes. Però al dolor per l’abandó de la llar familiar del seu fill o filla, s’hi afegia que el vincle amb ell/a es perdia quasi totalment. Les llars residencials i els pisos tutelats són fora del nostre municipi a la mateixa comarca, o més lluny encara, en una altra. 

Els pares de persones amb discapacitat sempre tenim aquesta llosa a l’esquena: “¿Què serà de tu quan jo no hi sigui?”. Però és quan t’arriba una malaltia seriosa sense avisar, quan salten totes les alarmes. Et trobes desorientat, més fràgil i vulnerable que mai. Si el nostre consistori tingués previst algun pla estratègic immediat per cobrir aquestes necessitats, els ciutadans més indefensos se sentirien protegits i els seus familiars no patirien pel seu esdevenidor.

¿No trobeu que ja hem tingut prou en passar tota una vida darrere el nostre/a familiar? ¿Ara que ens fem grans, no ens caldria la recompensa de tenir-lo fora de casa, però a prop? No us imagineu el goig que seria trobar-lo als espectacles, celebrant les mateixes festes... gaudint de la que ha estat la seva ciutat, en definitiva. Podríem visitar-lo sovint, convidar-lo a casa a compartir un àpat, acompanyar-lo al metge si calgués... Tot seria més fàcil sense haver d’agafar transport o haver d’emprendre un llarg viatge. 

I aquesta reclamació no és una qüestió només dels familiars de persones amb discapacitat, sinó que ha de ser una reivindicació de tota la ciutadania. Sent més individualistes cada dia, no canviarem el món. Estem més interrelacionats del que ens pensem. Depenem molt més del benestar de l’altre del que albirem. 

Si no em commou l’altre, no podré ser plenament feliç. Cal que hi hagi la unió, el compromís i la solidaritat que hi havia en altres moments de la història de la ciutat. Moments com la Vaga de la Roca, en què la comunitat obrera s’alçava a defensar les causes justes i encara que fos d’una minoria, aquesta era de la de tots. 

Ara que arriben les eleccions municipals m’agradaria que aquesta reivindicació encapçalés els programes dels partits polítics. Des d’ASDIVI ja no volem promeses, volem accions. Estem farts de quedar bé a la foto i després que tot quedi en fum. Exigim que s’escoltin les nostres demandes i que es trobin respostes ràpides i eficaces a un problema que s’arrossega ja fa massa temps sense solucionar.

Mercè Ginés


Jaume Muns, Premi d’Arts Visuals del Baix Llobregat

El passat dia 16 de novembre va tenir lloc, a Sant Just Desvern, l’acte de lliurament dels X Premis de Reconeixement Cultural del Baix Llobregat, que atorga el Centre d’Estudis Comarcals. I la bona notícia per a tots nosaltres és que el premi Antoni Serra d’Arts Visuals va recaure en el conegut fotògraf viladecanenc i membre del consell de redacció de Viladecans Punt de Trobada, Jaume Muns González.

Realment, no cal que ens esplaiem aquí explicant els mèrits del Jaume, perquè són prou coneguts de tots plegats, i que a més continua oferint-nos cada mes, a l’última pàgina d’aquesta revista, les seves fotos que ens recorden el nostre passat més viu. I també podem congratular-nos d’un altre viladecanenc que ha estat reconegut en aquests premis, encara que només com a finalista: el lluitador obrer Manuel González Fernández, finalista del premi Joan García Nieto, de Compromís Cívic. Felicitats!

Per acabar bé l’any

La situació que estem vivint, tant a nivell nacional com internacional, és plena d’incerteses. Acabarem l’any veient com guanyen terreny a tot arreu les posicions més intransigents, més poc respectuoses, més totalitàries. I a casa nostra, a més, veurem com resulta molt difícil trobar punts en comú que permetin acords sobre com ha de ser el nostre futur.

Nosaltres creiem que tot el que ens està passant ens hauria de fer aturar i reflexionar amb calma sobre cap on volem anar, com s’ha de construir un camí de dignitat per a tots aquí i arreu, quines raons hi ha en les posicions dels que pensen diferent... Però això no és fàcil, sembla que tot ens convidi a aferrar-nos a unes quantes idees simples i no pensar gaire més enllà.

Quan es publica aquest número del Punt de Trobada estem tots immersos en l’atabalament previ a les festes, i veiem com per tot arreu ens bombardegen amb crides al consum, incitant-nos a gastar en tota mena de productes, com si el nostre benestar personal i familiar s’hagués de mesurar per la quantitat de coses que adquirim. Potser, aquesta gran quantitat d’incitacions a consumir, a més de tenir com a objectiu l’enriquiment dels qui controlen les grans marques i els grans negocis, en té també un altre, d’objectiu: tenir-nos entretinguts, i potser a vegades obsessionats, perquè no ens aturem a pensar sobre la vida, sobre el món, sobre quines coses valen la pena i quines no.

Des d’aquesta revista, voldríem convidar-vos i convidar-nos a fer això que dèiem abans: aturar-nos a pensar. 

Us desitgem a tots unes bones festes, i que l’any acabi mirant amb la màxima atenció la realitat del nostre país i del nostre món, amb ganes d’aconseguir una vida més digna per a tots. I que tinguem un feliç 2019. 

dijous, 15 de novembre del 2018

1979: escacs a la Rambla


Durant la  Festa Major de l’any 1979, a la Rambla Modolell de Viladecans, es varen jugar una sèrie de partides simultànies  d’escacs que van comptar molta participació tant de joves com d’adults.



Jaume Muns


Cuereta groga (Motacilla flava) Espai Natural del Remolar - Filipines 3 d’abril de 2015

L’estat de conservació a Catalunya és vulnerable. Migrador regular i comú. Nidificant estival. Per sobre és de color lleugerament verdós i per sota és ben groga. El color del cap varia segons les subespècies, unes 15. Al Delta del Llobregat se’n poden veure unes 7 subespècies. La femella té els colors més apagats. Menja mosques, larves, cucs i altres insectes. Viu en zones humides properes a l'aigua com aiguamolls, prats i marges de rius. Un hàbit destacat d'aquesta au és la seva associació amb el bestiar.

Eio Ramon

Neix l’Associació d’Amics i Amigues de l’ermita de la Mare de Déu de Sales

 

Des d’aquest estiu tenim una nova associació a Viladecans: l’Associació d’Amics i Amigues de l’ermita de la Mare de Déu de Sales. La Mare de Déu de Sales és la patrona de Viladecans, i per això celebrem la Festa Major entorn del dia de la seva festa, el 8 de setembre.

L’ermita de Sales és un dels grans tresors patrimonials de la nostra ciutat. Té uns 900 anys d’existència, i és, en aquest moment, l’edifici més antic que tenim en peu. I té una característica destacable: sempre ha estat un edifici senzill, sense pretensions, però que ha atret l’interès social i religiós de la gent de Viladecans, de Sant Climent, i d’altres llocs dels voltants. 

Abans, quan va començar a existir, estava en un lloc allunyat, només amb algunes masies a la rodalia. Però, a partir de 1868, quan s’hi va edificar el cementiri al costat, tot va anar canviant, i va deixar de ser un lloc tranquil i on feia goig anar-hi, per passar a ser un lloc atapeït i tirant a incòmode: el cementiri que anava creixent, la central elèctrica, darrerament el tanatori... Però tot i així, allà estava l’ermita, senzilla, sense pretensions, però constituint sempre un punt de referència.

Ara, des de fa gairebé vint-i-cinc anys, està tancada. La senzillesa dels materials amb què està feta, i el deteriorament que han provocat sobretot les humitats, han fet que l’edifici corrés perill, i ha calgut restaurar-lo. I aquesta restauració, empresa per la Diputació de Barcelona i l’Ajuntament de Viladecans, ha permès una troballa inesperada: unes pintures de fa uns 700 anys, de l’època en què l’ermita estava a càrrec d’una petita comunitat de dones, anomenades deodates. Les pintures estan força deteriorades, però són, sens dubte, una joia.

I és en aquesta situació, esperant que la restauració s’acabi aviat, que una colla de viladecanencs i viladecanenques hem decidit crear una associació amb l’objectiu de contribuir a promoure el coneixement de l’ermita en tota la seva amplitud, tant en la vessant popular, com en la religiosa, com en la cultural i patrimonial. En tot aquest temps, l’Ajuntament ha anar promovent algunes activitats a l’ermita, sobretot unes visites guiades que tenen lloc uns quants diumenges al dematí al llarg de l’any, i així ha efectuat una bona tasca de promoció de les riqueses artístiques i patrimonials de l’ermita. I en aquesta mateixa línia, l’associació voldria ampliar el ventall i promoure noves activitats que acostin més a la gent de Viladecans i de fora el coneixement de tot el que l’ermita ha significat i ha de significar en el futur.

Josep Lligadas Vendrell

Pàgina web: https://ermitadesales.wordpress.com/

Adreça electrònica: ermitadesales@gmail.com