Pessimisme nadalenc

Dies enrere, preparant la que de segur serà la penúltima mudança, bo i triant entre els llibres a guardar de l’Alejandra i els a reciclar de tots dos, via polpa de cel·lulosa, caigué al terra una quarteta on hi havia transcrit un poema. Es titulava “Soneto pesimista” i venia firmat al capdavall per M. Clemente Martinez. La vaig recollir, llegir, i delicadament tornar a guardar.

D’aquest senyor us en vaig parlar en el núm. 35 del Viladecans Punt de Trobada de juliol de 2010 amb el titol Manuel Clemente Martinez, “el Maestro”. I també parlant del “Consell de Guerra Sumaríssim 43-IV-1961” al darrers números del VPdT de l’any 2011.

Us faig un poc de memòria.

En Manolo, aixì se’l coneixia, havia nascut a Almoradí l’any 1928. Patia focomèlia. El braç i la cama esquerres no eren sinó monyons al tors, i tenint la cama dreta curta i deformada també per aquest mal només tenia el braç dret com a extremitat bona, i sencera, per funcionar. 

De petit no caminava, rodolava impulsat pel braç; però de jove, amb una pròtesi especial, aconseguí com fer algunes passes un cop es posava dret. No pogué anar a escola, però en pla autodidacte aprengué fins assolir un saber de nivell universitari. Era capaç de pelar una taronja, fer-se el nus de la corbata, tallar-se les ungles i gairebé el que vulgueu... en sóc testimoni. Volgué ser mestre, però, com a minusvàlid que era, el sistema imperant no el deixà cursar estudis. Tot i aixì, amb tossuderia però al marge de la llei, acabà fent de mestre i ensenyant primeres lletres i aritmètica als hortolans analfabets del seu poble a la Vega Baixa del Segura, als quals donava classes nocturnes a ca seva, i que examinats oficialment “per lliure” aconseguien el certificat d’estudis. Acabà fins i tot conduint el seu propi automòbil des dels cinquanta anys fins la darreria del seu viure. Morí als 72 anys i la gent del seu poble, de seguit, li dedicà un carrer.

Segurament, en Manolo escriví i signà amb rúbrica aquest sonet que reprodueixo, cap a finals de 1962, l’any de les inundacions i la gran nevada, un any després d’haver sortit de la presó Model on hi passà sis mesos i un dia, perquè per a aquestes vivències sí que se’l considerava com un altre qualsevol. En un escorcoll a casa del seu germà, on vivia, la policia havia trobat a la butxaca de la seva americana desada a l’armari una octaveta del PSUC demanant Amnistia, llençada pels carrers setmanes abans, i li caigué un Consell de Guerra que el dugué a residir una temporadeta a la “Model” del carrer Entença de Barcelona.

Diu així:

SONETO PESIMISTA

La muerte acecha en lucha cruel;

de la ignorancia brota la esclavitud;

la puta comercia su juventud

y el vicio se revuelca en el burdel.

El preso en su cárcel húmeda y fría

añorando libertad languidece

y aquel pobre, que trabaja, padece

silicosis, bronquitis... a porfía.

Suda el esclavo, calla su inquietud;

el topo de las minas enmudece;

despierta rebelde la juventud.

Y en tanto ya crujen las cadenas

que en el ergástulo humillan al hombre,

yo escondo mi cobardía..., mis penas.

Un perfecte anàlisi de situació en hendecasíl·labs on hi podem veure el procés a Julià Grimau, la fi de les vagues d’Astúries que havien propiciat el naixement de CC.OO., l’abocament al malviure, la penositat de la feina al món laboral que ell només coneixia d’oïdes, el de Cia. Roca Radiadors on hi treballaven excompanys de presó i el món de les mines escoltat a Ràdio Pirenaica, i també la presa de consciència de la gent jove com a esperança d’alliberament i única cosa pal·liadora del seu ínfim estat d’ànim.

A més a més de no deixar-ne passar una a la desmemòria i fer públic fets i gent mitjançant el VPdT, us he de dir que l’encarar-me amb el paperet de marres guardat entre llibres m’ha obligat a anar al “Diccionario de Real Academia de la Lengua Española” per saber que coi volia dir aquesta paraula tan lletja que mai havia llegit: “ERGÀSTULO”. Si cal, aneu-hi també, serà una paraula més per fer paral·lelismes i comparacions al voltant de temps i lloc que us ha tocat viure, o si més no, una paraula gens gastada per explicar de què ens va i de què ens ve la cosa (en català només és qüestió de eliminar la darrera lletra, la O).

Tanmateix però, deixeu-me fer una mica el ploramiques (està de moda, a cor que vols) i burxar una mica la imaginació al voltant de l’empresonament d’en Manuel Clemente, perquè d’aquí arrenquen els versos. 

Fa un any, a la acabada de tancar presó “Model” del carrer Entença de Barcelona, la Generalitat ens feia, per celebrar-ho, la mostra “La Model ens parla: 113 anys 13 històries”. Evidentment, la d’en Manolo no hi sortia, ell no era ningú i hi havia anat a parar en el marc d’una operació rutinària anti-PSUC del franquisme; vaja! que només fou un pres un poc atípic que havia d’anar com si fos un bulto a collibè del seu germà per anar d’un lloc a un altre, tancats tots dos a la mateixa garjola i cel·la pel mateix temps i fàtua raó. De la cel·la al pati, de la cel·la al menjador, viceversa i arreu. No us en feu creus, al franquisme no li venia d’aquí palesar la seva crueltat o impietat. No. Era una tara d’origen de la soca que aviat es podrà tornar a constatar, em sembla a mi.

Ben “ergastulats” a la “Model”, els Clemente no reberen cap altra visita misericordiosa que la del vicari de la parròquia, Joaquim Palomera, quan ja havia deixat, o hagut de deixar, Viladecans. El mossèn que, mesos abans, anava pastoralment i amb bona voluntat a donar clases de llatí al Manolo a ca seva, al carrer Major.

Doncs això, memòria pessimista que és la que orienta el futur que delim, oi?

“Només és nostre el que vàrem perdre”... i no recordo qui ho va dir, ves. Però em sembla que aviat ho acabarem dient tots. A no ser que aquest Nadal nevi... com l’any 1962. 

 Cantem doncs!: “Rorate caeli desuper et nubes pluant iustum”.

Andreu Comellas Doñate