Ara que ve Nadal, segurament sentirem a parlar –amb un cert desdeny– de com els cristians ens vam apropiar, per allà al segle IV, de la celebració del Dies natalis solis invicti, és a dir, del dia en què neix el sol invicte. Per als cristians, aquest sol és Jesús (“ens visitarà un sol que ve del cel”, diu un famòs càntic de l’evangeli de Lluc); per als romans era l’emperador. La nit més llarga comença a escurçar-se. Una ocasió que gosaria dir que totes les civilitzacions que tenen una mínima sensibilitat per la natura han celebrat. La nostra no ho tinc clar, perquè més que observar la natura, observem el mòbil. Els urbanites no estem gaire al cas del sol, tot i que els de Viladecans que agafem el bus 80 o 81 en direcció al Prat a l’hora en què surt el sol, gaudim d’unes vistes espectaculars que ens alegren tot el dia.
Hi ha qui voldria escombrar el Nadal cristià perquè està enfadat amb l’Església. De motius en pot tenir molts; certament no en falten. Però a mi, què voleu que us digui, tal i com estan avui les coses, em sembla que celebrar que neix algú que, sense poder, ni prestigi, ni diners, pot i vol canviar el món és una font d’esperança, tant si es contempla des de la fe cristiana com si es contempla des d’un agnosticisme crític. I és algú que, per cert, només és reconegut per quatre arreplegats i uns estrangers. Bàsicament perquè la major part de treballadors també neixen sense poder, ni prestigi ni diners i molts, a través del moviment obrer, fan el que poden per transformar les coses pacíficament. És un missatge que continua sent potent, en època de refugiats, de desnonats, d’aturats, d’immigrants, d’ultradretans, d’imperis, de persecucions, de dificultats de convivència.
Tot plegat em va venir al cap el passat 30 de novembre, en què unes quantes dones d’ICV-EUiA i Podem ens vam animar a “actuar” contra la violència de gènere. Això d’actuar ve perquè ens ho vam prendre com una actuació: cadascuna de nosaltres va intentar expressar de la manera més artística que va saber (pintura, poesia, imatge, lectura, ball…) què significa la violència contra les dones. I he de dir que em va sorprendre molt positivament el resultat. És clar que hi havia nivells diferents, però totes vam trobar un espai on ser nosaltres mateixes i crec que el conjunt va ser molt reeixit.
Em direu que què té a veure el Nadal amb la violència de gènere, i encara amb el títol d’aquest article. Doncs té a veure que crec que l’esquerra, permanentment acusada de “bonisme” pels qui pensen que els valors humans només serveixen per maquillar escolars, guanyaria molt si a més a més de lluitar contra els abusos d’algunes institucions, s’obrís a la transcendència, pel camí de l’art o del silenci, o de la proximitat amb la natura, o del reconeixement del fet religiós o espiritual en sentit ampli. Tots són camins que en un moment o altre conflueixen. Perquè el “bonisme” s’arrela en el sentit més solidari: “jo no puc estar bé si tu no estàs bé”, que en el fons és l’expressió d’un lligam que uneix totes les persones, i que a vegades rep el nom de “re-ligio” i de vegades el de “tots-som-u”. El Nadal en el fons celebra la Pasqua: el més vulnerable, el més petit, aquell a qui tothom menysprea, pateix però el seu patiment és transformador per a tots. Un missatge molt allunyat de l’edulcorat Disney que sembla que ens obligui a estar contents i feliços per Nadal, envoltats de família. Ben al contrari, els cristians celebrem que per a aquells que estan sols, en situació vulnerable, tristos, malalts, aturats, abusats, violentats, refugiats, empobrits, desnonats… neix contra tota evidència una gran esperança. Això ja és qüestió de fe. Perdoneu l’embolic. Potser m’he pres una copeta de més. Però estaria bé parlar-ne un dia entre la gent d’esquerres en lloc de lluir anticlericalismes una mica tronats, oi?
Mercè Solé
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada