És una imatge bonica i immensa la que ha captat l’ull, aquest ull màgic del Jaume Muns, indiscutible premi d’Arts Visuals del Baix Llobregat del Centre d’Estudis Comarcals. Aquest instant, que té alguna cosa de portada de novel·la de Verne, amb aquesta lluna amb serrell despentinat, sense aquest triar l’instant precís, –el just, ni abans ni després–, hauria estat com si mai no hagués existit. I quan el diafragma va tancar-se va congelar aquest moment en què la llum comença a acomiadar-se i encén el fanal de la lluna com abans s’encenien els fanals de gas de la capital. Aquest instant serà per sempre de Jaume Muns i dels que mirem aquesta foto. I el satèl·lit, el mateix que dibuixàvem amb cara quan érem nens, se’ns transparenta en color sèpia. I veiem els mars foscos que són fosses i les muntanyes clares que són roques. I veiem aquest moviment fumejant al front, com de sorra del desert aixecada pel vent, que podria fer témer que la cara de la lluna és una il·lusió que pot desfer-se d’un moment a l’altre.
Assaltar el cel com el somni de la nova política. ¿És un ocell?, ¿és un avió? És un avió. Un ocell de metall amb aletes de peix en el cel gris com un teló d’acer. Seria com una pista d’enlairament si no fos pels rastres visibles de cel blau en retirada. La llum carbassa de la tarda tenyeix la suor de les aixelles d’aquest animal amb molts Jonàs viatjant al seu ventre.
Així de lluny de semblen forats però no són forats. Són finestres amb vistes. Ens podem asseure en un continent i aixecar-nos en un altre. Tenim una sensació d’alleujament, de victòria, quan prenem terra al nostre destí perquè, tot i haver pagat el bitllet, ens sentim fràgils entre els núvols, i si mirem a baix tot fa pinta de mapamundi. El món és petit a través de la finestreta d’un avió, i veure’l és com si a nosaltres també se’ns fes més petita l’escala i acabéssim sent el que en el fons som –insignificants i intranscendents, tot i que no val la pena pensar-hi gaire. Aquest avió que puja al cel fa que el món sigui un mocador. Un mocador que ens continua venint gran.
Aquest miracle de donar la volta al món en un obrir i tancar els ulls, encara que sigui amb ajuda del diazepam, no impedeix que siguem incapaços de fer miracles en teoria més fàcils. L’Aquarius, que no navega el mar del cel sinó aquest mar de vores i entre terres que és la Mediterrània, no pot rescatar pasteres perquè no té port on atracar. La imatge de l’avió empinant-se al cel és la supèrbia del triomf del progrés davant els elements. La de l´Aquarius, la del retrocés i fracàs davant la necessitat aliena. El cel pot esperar per als pobres. Únicament els queda el mar.
Text: José Luís Atienza
Foto: Jaume Muns
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada