La vaig veure. Just a la vora, mirant l’horitzó. Estava sola i, malgrat això, no em vaig atrevir a saludar-la. Vaig pensar que el seu posat melancòlic i la seva soledat eren un avís per a mi, un senyal per prendre una determinació. I la vaig prendre.
Un cop a casa, no vaig fer res de l’habitual. Vaig desfer-me de les presses, em vaig ficar al despatx i em vaig fixar l’objectiu de no sortir de l’habitació fins a fer el que m’havia conduït directament allà.
Em vaig posar a escriure-li. Li vaig explicar la meva por, que ningú, ni tan sols les persones més properes, coneixien. Em feia pànic el seu rebuig. Des que la vaig conèixer a l’institut i vam arribar a ser amics, dels millors. Me’n vaig enamorar des del primer cop d’ull, el primer dia de classe, quan ningú coneixia ningú i tots estrenàvem centre, aula i companys. Tot nou, tot sense tocar per a cadascun de nosaltres.
Vaig tenir la sort que ella i jo fóssim molt semblants. Vam congeniar de seguida i vaig ser feliç amb cada aspecte nou que descobria en ella, que dia rere dia m’anava agradant més. Un dia va passar el que era d’esperar: em va explicar que havia coincidit al bus amb un noi que li va encantar. No s’havien vist mai, però durant el trajecte no van deixar de mirar-se. Quan van baixar a la mateixa parada, quasi, quasi es van fer inseparables.
El món se’m va enfonsar després de sentir la notícia. Vaig voler pensar que, si ella estava bé, jo també ho estaria, i que desitjava el millor per a ella. Vam seguir sent amics. Mai no em va deixar de costat pel seu xicot. Fins i tot sortíem tots tres i ens ho passàvem bé junts. Coincidíem en moltes coses, i m’hi vaig resignar. No sempre tens el que desitges. Va acabar l’institut i tots vam seguir camins separats, encara que sabíem més o menys com li anava la vida als altres.
Fins avui. Això que escric serà la meva confessió, la que havia d’haver deixat anar en el seu moment. Em feia por el seu rebuig, sí, ja ho he dit. Però veure-la sola i tan maca, després de tant de temps, m’ha provocat aquestes ganes d’escriure. Així que no defalliré, acabaré aquesta carta i la duré a la bústia. N’assumeixo les conseqüències.
Que un bon repte us acompanyi el 2019. Bones Festes!
Patricia Aliu
patri.aliu@gmail.com
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada