dimarts, 15 de gener del 2019

40 anys dels Nou Rals

La Llibreria Els Nou Rals, fundada a l’any 1979 per Jordi Vicente el carrer del Sol numero 4, lluitador incansable i gran dinamitzador  cultural de la nostra ciutat, celebrarà aquest any els seus primers 40 anys de vida.

El nom de “nou rals” li va posar en record del que pagaven els pagesos per conrear els camps, segons va trobar en un llibre de l’ historiador Josep Soler i Vidal. 

En Jordi Vicente va ser un dels creadors dels Consells Populars de Cultura Catalana a Viladecans, arran del Congrés de Cultura Catalana.

Al llarg d’aquests anys,  la llibreria que després va traslladar-se al seu  emplaçament actual, al carrer de Sant Joan, 19, a la plaça de l’església, ha  estat un centre cultural de referència a Viladecans: presentacions de llibres, conferències, i  sobretot, les parades de llibres per Sant Jordi.

 Desprès de passar uns moments crítics arran de la crisi del 2008,  la llibreria es  transforma l’any 2013 en cooperativa formada per ell mateix i  la Rosa Agustí, el Ricard Caba i l’Anna Bordas.

En aquestes fotografies podem veure la parada de llibres per Sant Jordi de 1980 i la festa de reobertura el novembre de 2013 amb els socis de la cooperativa.

Jaume Muns

Gamba Verda (Tringa nebularia) Espai Natural Remolar-Filipines, 11 de novembre de 2017

 

Migrador comú per tot el territori. Estat de conservació Europa: Segura.  D'aspecte delicat i elegant, amb potes, de color verd groguenc, i el bec, lleugerament corbat cap amunt, amb la base verdosa i la punta negra, molt llargs. S'alimenta de peixos, cucs, insectes i crustacis... que busca pel sòl i l'aigua. D'hàbits marcadament costaners, freqüenta sobretot els litorals, encara que se'l pot veure durant els passos migratoris a l'interior.  Com per la majoria de les espècies, l'amenaça principal són les pertorbacions humanes, sobretot,  la transformació i alteració de l'hàbitat costaner com a conseqüència de la urbanització.

Eio Ramon

10 anys mamullant


La celebració dels deu anys del Mamut de Viladecans ha començat amb una taula rodona al PauPi.

Josep Mumany, president de la coordinadora d’entitats del Mamut, va fer un recorregut per la petita història d’un Mamut que ha crescut superant tota expectativa, amb un record per a dues persones ben significatives que ja ens han deixat: Xavier Mondragón (aquell explorador amb una fletxa a la barretina, que buscava un mamut) i per a Gustavo Abad, membre entusiasta de la colla. Ramon Aumedes, escultor del taller Sarandaca i “pare” del Mamut i de la Mamuteta, va explicar com treballa i, per tant, com van ser les primeres passes del Mamut en el seu taller de Granollers, des del dibuix inicial fins a la comprovació que tot anava sobre rodes (i mai millor dit). I finalment, Manel Torres, de la iMAGInada de Tarragona va explicar la gènesi i la trajectòria d’un projecte que va sorgir per donar contingut i participació a la festa major d’estiu. La regidora de cultura, Encarna García, va cloure l’acte assenyalant que tant important com la troballa arqueològica del Mamut ha estat tasca  d’aglutinar, generar complicitats i fer ciutat que ha dur a terme la coordinadora d’entitat del Mamut  en aquest 10 anys.

I en acabar, el ferrer de la plaça, aportà tres petits mamuts. La família creix!



EL NOUVINGUT

Cada Nadal ho penso, quan faig recompte dels qui ja no hi són. Ell no s’hauria perdut en el temps. Arribaria a la família després de 36 setmanes de gestació, més o menys. Tindria un borrissol molt negre i el seu primer plor tindria l’energia de les coses noves, de les vides noves. Com a primogènit, ell seria el rei de casa nostra, i també de les dels avis, els tiets, els cosins... Els pares serien molt feliços i el durien a veure i viure el món. Li ensenyarien tot el que estigués al seu abast i compartirien els seus coneixements, sobretot el meu pare, que va fer el batxillerat mentre treballava amb el seu tricicle lliurant paquets -eren altres temps, els de la postguerra!-. Tothom voldria fer-li regals d’aniversari, Nadal, Reis i altres celebracions, i cadascú el mimaria com millor sabés i pogués. Seria un nen feliç, emparat i estimat, i li farien la vida fàcil. 

Onze anys després naixeria jo. I esdevindria, tard o d’hora, la seva joguina. Al principi, em tindria una mica de gelosia, com és habitual, perquè l’hauria “destronat”. Ens barallaríem sovint per l’atenció dels nostres pares o per qualsevol cosa que tots dos volguéssim alhora. Però un dia em miraria, somriuria, m’abraçaria i ens convertiríem en inseparables, malgrat la diferència d’edat entre nosaltres. Ell sabria moltes més coses que no pas jo, que l’admiraria sempre, i seria el meu millor amic, el qui em coneixeria de dalt a baix, tant per dins com per fora, i el qui em protegiria de tot perill i d’altres nens que es fiquessin amb mi. Seria el meu mestre i el meu company de jocs, estudis i experiències. Ah! I ens explicaríem tots els secrets que mai no diríem als pares. Formaríem un tàndem fabulós i ens ajudaríem en totes les etapes del nostre creixement. Ell em deixaria ser completament lliure. Ens estimaríem molt. Un duo envejable! Sé que el papa i la mama estarien orgullosos de nosaltres.

Sí, sí, tot això hagués estat possible. Ell podria haver existit. Si ma mare no hagués badat i caigut per les escales de casa. Anava amb presses, carregada amb la roba que acabava de cosir amb la seva màquina Singer: havia d’entregar-la a casa d’una clienta. Però no hi va poder arribar. El seu camí va haver de desviar-se cap a l’hospital. I el meu germà gran mai no seria el meu germà. Però m’agrada imaginar-me’l cada Nadal.

Patricia Aliu

patri.aliu@gmail.com

Els (nous) radars de Viladecans o com passar per caixa

El setembre de 2017 l’equip de govern (PSC+ICV/EUiA) va aprovar la modificació del pressupost d’aquell mateix exercici per poder fer unes despeses molt concretes finançades amb el romanent de tresoreria de la liquidació del pressupost de 2016. D’aquells 1.790.454€ em voldria fixar en els 249.139€ destinats a sistemes de control d’accés i velocitat. Concretament, es van estimar uns 70.000€ pel control d’accés a la Plaça de la Diversitat, 60.000€ en un nou radar, 11.900€ en 2 carcasses  pel radar i 64.000€ en 2 càmeres de trànsit amb el sistema “foto rojo”que s’instal·len als semàfors per multar conductors infractors (43.239€ d’IVA, a banda). En total, a Viladecans hi ha 7 cabines i uns 3 radars que van rotant.

El juliol de 2018 es van començar a instal·lar les noves carcasses de radar, no sense generar un gran rebombori a les xarxes socials. Al butlletí municipal d’octubre l’Ajuntament comunicava que el passat novembre es posarien en marxa els nous radars, a gener de 2019 s’han acabat de senyalitzar i encara no estan en funcionament. Al Ple de desembre el grup d’ERC va preguntar per què encara no estaven operatius i el govern va respondre que degut a un canvi en la normativa de contractació s’havia endarrerit l’adquisició de les targetes de memòria. Però això no m’acaba de convèncer!! A què espera el consistori a posar-los en marxa, si la prioritat del govern és controlar la velocitat a les entrades del municipi? Potser pateixen per una onada de multes i, per tant, d’un munt de queixes a pocs mesos de les eleccions municipals?  Per què s’han marcat les carcasses dels nous radars (i no dels radars ja instal.lats) amb adhesius amb reflectància màxima, en groc fosforescent (fluor nivell 3)? Traieu les vostres pròpies conclusions. 

Si analitzem les ubicacions dels radars que senyalem en el mapa, descobrim que majoritàriament els nous estan en emplaçaments clarament recaptatoris (cal recordar que l’any 2017 l’Ajuntament va ingressar més d’un milió d’euros en multes): 

Radar Av. Can Batllori, un dels més antics, davant de l’Escola, en pujada.
Av. Segle XXI direcció Sant Boi, en un sentit on no hi ha vianants a protegir, seria més efectiu posar-lo davant del Centre Comercial  Vilamarina on hi ha molts vianants i  el principal carril bici que baixa del nucli urbà direcció a l’estació de tren.
Carretera de la Vila d’entrada al municipi, davant de la benzinera. Ubicació després d’una baixada. Quan es va instal.lar es van eliminar els badens reductors de velocitat que frenaven els vehicles. Aquest radar ha multat a molts conductors de la Mohn a una velocitat impossible per a un autobús amb autolimitació.
Nova ubicació a l’avinguda Segle XXI direcció Gavà al següent tram de la de la sortida de la C32. Indicat amb senyal fosforecent.  
Nova ubicació al Camí del Mar (B-204) direcció a la platja, just després de la baixada del pont que creua el tren. Ubicació, segons el meu criteri, recaptatòria, uns metres després hi ha un seguit de corves perilloses. Indicat amb senyal fosforecent.  
Nova ubicació al carrer de l’Agricultura direcció muntanya just després de la baixada de l’entrada de la C32. Ubicació, segons el meu criteri, recaptatòria,  els cotxes tornen a agafar velocitat a l’arribar a la rotonda i, per tant, no evites un possible atropellament a la rotonda. Indicat amb senyal fosforecent.  
Nova ubicació a l’avinguda de Miguel de Cervantes direcció Gavà. Indicat amb senyal fosforecent però darrera d’un arbre. Ubicat a l’inici d’una baixada amb 3 passos de vianants. Els vehicles acceleren i per tant el radar no resol res. En aquest cas, les bandes reductores davant de cada pas són més efectives per abaixar la velocitat.
1c- Càmera sistema “foto rojo” al semàfor del carrer Agricultura amb la carretera de Barcelona.
2c- Càmera sistema “foto rojo” al semàfor de la carretera de la Vila amb la carretera de Barcelona.
Per altra banda, les càmeres amb sistema “foto rojo” capten els vehicles que es salten el semàfor en vermell i posen multes. A Viladecans ja ens han dit que no les faran servir per posar multes, només per monitoritzar el trànsit. ¿Però de debò no existeix cap altre tipus de càmera més econòmica per a aquest ús? Sí, existeixen. O potser passat el mes de maig es posaran en marxa al 100% i començaran també a multar?  El 2018 el Tribunal Suprem va posar en dubte el sistema, dictaminant il·legal la presa de dades d’aquestes càmeres per no estar validades amb un control metrològic.
Des d’ERC Viladecans insistim que hi ha altres maneres de pacificar el trànsit i de controlar la velocitat dels vehicles. Hem presentat moltes propostes a aquest Ajuntament com afegir radars pedagògics que t’informen de la velocitat que duus però no multen (de fet, en breu a les ciutats només es podrà circular a 30km/h) o com fer un exhaustiu control de la visibilitat tant del vianant com del vehicle i de la il·luminació, dels passos de vianants del municipi per millorar-los (vam passar una llista amb més de 25 passos amb poca visibilitat i ens van contestar que a poc a poc els aniran condicionant). ¿Amb 249.139€ podríem arreglar els passos de vianants del municipi?  Sí, també renovar la senyalització vial... És evident que amb aquestes mesures millorem la seguretat viària però no generem grans ingressos a les arques públiques. Tot és qüestió de prioritats. 
Myriam Moysset

36 anys de rector a la parròquia de Sant Joan

Aquest mes de gener, Joan Puig Mas, després de 36 de ser-ne rector, deixa la parròquia central de Viladecans, Sant Joan. El substituirà Frederic Esteve, que fins ara era rector de la parròquia del Grup Sant Jordi, Santa Maria Magadalena. Joan Puig continuarà a les altres dues parròquies d’on és rector, la de la Montserratina i la de Sant Climent, i Frederic Esteve continuarà també com a rector de Santa Maria Magdalena. Amb motiu d’aquests canvis, li hem demanat a Joan Puig, mossèn Joan, que ens expliqui què significa això per a ell.

Quines emocions s’experimenten en deixar la parròquia després de tants anys? 

Deixeu-me expansionar d’una manera natural i espontània: 

Resto agraït per haver-me acceptat el bisbe la renúncia de rector sol·licitada durant cinc anys. Crec que les persones grans ens hem de retirar per garantir un millor servei.

Que n’és de gratificant dedicar una vida al servei de les persones. Això significa compartir moments molt agradables que t’ocasiona el servei i també compartir el sofriment de tantes persones, que de vegades et deixa “mig tocat”. En la persona del capellà repercuteixen tots els sentiments de les persones amb les quals un està immers. Els anys m’han posat en relació amb una multitud de persones i això crea una sintonia espiritual i afectiva inesborrable. M’és difícil de retenir el nom de tantes persones, però la salutació cordial amb tants éssers estimats s’evidencia tant dintre com fora de l’església, ja sigui amb unes senzilles paraules, un gest, una mirada, una salutació. 

Té molta feina un capellà?  El servei del mossèn es pot comparar amb el del pagès. El pagès, si és treballador no para, perquè quan no pot treballar a la terra pel mal temps, té moltes altres coses a fer: que funcionin bé les eines, gestions administratives, cuidar els locals, formar-se... El capellà treballador no para mai: visitar malalts, que els locals siguin ben acollidors, que el servei de Càritas funcioni bé, preparar bé les celebracions, atendre les persones que demanen un servei, intentar formar-se per estar mínimament al dia...

He intentat viure i defensar un esperit democràtic, defensar els drets humans, donar acollida a totes les justes aspiracions i combatre tot allò que és violent, que atempta contra la llibertat i destrueix els valors d’una sana convivència. 

I voldria ressaltar allò que dona contingut a la vida d’un mossèn: creure en Crist, intentar de viure el seu joiós missatge, fer-lo extensiu a tota persona que el vol acollir,  com el millor obsequi  que pot oferir, i  amb la garantia de ser més feliç en la mesura que  l’assumim.    

Marxo content a la parròquia veïna de la Mare de Déu de Montserrat  i m’alegro de poder sortir “per la porta gran”, dit altrament en plena harmonia amb els mossens de la nostra població,  amb la comunitat cristiana a la qual he intentat servir, amb tots els possibles errors, i en plena sintonia amb el poble. I estic disposat oferir  sempre el servei que estigui al meu abast.

I moltes gràcies a tots i totes per l’ajuda que de maneres tan variades m’heu ofert.  

Joan Puig Mas

Ca n’Amat, segona fase

La vella aspiració de convertir Ca n’Amat en un equipament cultural dedicat a la divulgació del patrimoni cultural de Viladecans es va a concretar amb la inauguració de la planta baixa de l’antiga casa rural del segle XIX donada a la ciutat per l’Eulàlia Amat, ara fa quatre anys, i amb compromís de continuar centrant els nostres esforços a acabar el Museu i a dotar Viladecans de l’espai de la ciència de la memòria que la ciutat necessita.

Per al nostre grup d’ICV-EUiA, el Museu de la ciutat és molt més que un edifici. Ha se ser un equipament de primer ordre, que més enllà de tenir unes bones instal·lacions. Ha de contribuir al desenvolupament cultural i educatiu de la població, ser un element dinamitzador i vertebrador de cohesió social que traslladi a la gent de Viladecans la sensació que no està aïllada, i que forma part d’un col·lectiu. 

Ca n’Amat és un projecte modest en el pressupost, en comparació a altres equipaments, però ambiciós en els seus objectius. A partir de la difusió de la història i del patrimoni local i amb la participació de la ciutadania pretén ser el motor cultural perquè Viladecans investigui, difongui, i exposi els seus valors culturals, científics i històrics. Cal que actuï com a pol d’atracció i dinamització, que convidi els que vivim aquí i els que ens visiten, a conèixer el museu, gaudir del barri antic i descobrir Viladecans. Totes podem ajudar a conèixer-nos i a donar-nos a conèixer millor. Convidar la família que ve de fora a visitar el museu ja és contribuir a la protecció i difusió dels nostres valors i a pujar l’orgull i l’autoestima de la nostra ciutat.

Des de de la regidoria de Patrimoni durant aquests quatre anys hem orientat els nostres esforços a donar continuïtat al projecte. D’una banda, fer de Ca n’Amat un equipament cultural especialitzat capaç de generar activitat al seu voltant, sumar gent, recollint les aportacions i idees i oferir-se com un espai de referència a les persones estudioses de Viladecans i a entitats interessades a conèixer i difondre el patrimoni cultural i amb voluntat de construir un futur comú. Des de la seva inauguració el mes de gener de 2015, unes cinquanta mil persones han visitat i participat de les més de quaranta exposicions, xerrades, tallers o activitats programades, ja sigui com activats esporàdiques o amb motiu de diades com Sant Jordi, la Castanyada, la Nit dels Museus o la Festa Major entre altres.

Feina interna dels equips municipals ha estat l’adequació del projecte per a la construcció de la fase que resta per acabar. En un breu període de temps s’iniciaran les obres de la segona fase que tindran una durada aproximada de divuit mesos i que consistiran en una profunda rehabilitació, ampliació i construcció d’un edifici auxiliar que unirà l‘antiga masia amb la nova construcció i que dotarà el museu de nous serveis i infraestructures com són una nova sala d’exposicions, aules per fer activitats, tallers o concerts de petit format. 

La fi de les obres quasi bé multiplicarà per tres l’espai de què es disposa actualment. Permetrà l’obertura de tot el Museu i la realització de museografia de la resta de la casa. Es podran visitar espais com el que ocupaven els propietaris de la casa, la planta noble, estances i habitacions decorades amb mobiliari de tipus isabelí i modernista fins ara desconegudes per la major part de la població. També serà el moment de desenvolupar el projecte museogràfic en la seva totalitat. Adequar les claus i objectius. Buscar les eines per integrar una perspectiva dinàmica i interactiva amb el suport d’audiovisuals i altres tècniques punteres i engrescadores que combinin informació, sensacions i estímuls dels que deixen empremta en les persones i les mouen a saber més i a descobrir mons nous.

Encarni García

Regidora de Patrimoni Cultural.


La Candelera a l’ermita de Sales

 

Ara que ja s’acosta el dia en què tornarem a tenir oberta l’ermita de la Mare de Déu de Sales, l’Associació que té com a objectiu promoure activitats populars, religioses i culturals en aquest monument tan emblemàtic, juntament amb les parrìoquies de Viladecans, han decidit recuperar una de les trobades que era costum de fer-hi.

Un dels dies tradicionals en què els viladecanencs i els climentons es reunien a l’ermita era el dia de la Candelera. Aquesta tradició ja la trobem recollida en una visita pastoral de l’any 1508, fa més de 500 anys. I sabem que la tradició va continuar fins al segle XIX, i després es va perdre. I ara la volem tornar a activar.

De manera que aquest any, el dissabte 2 de febrer, a les 12 del migdia, tothom qui vulgui està convocat l’ermita de la Mare de Déu de Sales per celebrar la festa pròpia d’aquest dia, amb la benedicció de les candeles i la missa.

Josep Lligadas Vendrell

Coral del club de jubilats i pensionistes de l’Alba-rosa

 La Coral del Casal de l’Alba-rosa va començar sobre l’any 2013, que és quan es va crear per la inquietud d’un grup de socis que desitjaven tenir una activitat de tipus cultural. 

A partir d’aquest moment hem estat fent actuacions en diferents llocs de Viladecans, com residències de gent gran Tres Magnòlies, Albarrosa1, Albarrosa2, al centre de dia Frederica Montseny com també en els actes de Festa Major d’estiu de Viladecans, i hem estat convidats per la Coral la Lira per cantar Nadales a l’església de Sant Joan.

La veritat és que estem molt satisfets per poder fer passar una bona estona a les persones. 

Assagem tots els dilluns de 17.30 a 18.30 al Casal d’Alba-rosa. Convidem a qui vulgui conèixer-nos i si ho desitja participar amb nosaltres en aquesta activitat.

Maria Comas

Tot un imperi i un titella

1

La llum crepuscular ha encès la meva pensa

i m’ha fet mesurar l’oreig que em mou la vida,

i l’íntim lliurament per fer-la més intensa

o vestir-la, potser, de disfressa i mentida.


Però qui és ningú per inventar-se el so

que em parla dintre meu, on peixo l’existència!

vull ésser en el món, no restar en un caixó,

o potser, encara viva, servar la consciència.


Però sóc prop la fi, i em manca fortalesa,

i exhaust, a punt d’esclat d’un xiscle ben callat,

cal esmolar les ungles, vomitar l’amarguesa

i aixecant el teló, renovar el decorat.


I si per companyia sols tinc la solitud,

vull vèncer el cada dia, com única virtut.

2

Tothora amb el cap cot i la boca fermada,

barrejant el silenci amb espurnes de mot,

amb la por, sota terra, com l’arrel castigada,

em cerco en la mudesa del no-res dins el tot.


T’emmotllen i canvien rebrots d’identitat

i et pengen d’aquell fil que et manen i no vols,

titella de mal ésser i falsa veritat,

i et tornes com un núvol que es menja tots els sols.


I, mentrestant, et sagna el vespre del teu dia,

d’aquella nit que clou la pàgina del cor.

Em pesen les paraules i, amb elles, l’agonia

que hi ha rere la porta del mur de la dissort.


Burxant la teva nafra et claven el punxó

i, l’ànima se’t crema pel foc de dir, que no!

Nati Regàs

#FemBarri

A ERC Viladecans portem anys proposant mesures per recosir els barris de la ciutat, físicament i mental. Volem consolidar un sentiment compartit de pertinença, reforçar una identitat local on tothom se senti còmode i que fomenti l’autoestima col·lectiva. Perquè al capdavall això també té implicacions positives en la qualitat de vida. Entendre l’espai públic com un bé comú per fomentar el civisme o apel·lar als nostres actius socials, culturals, econòmics, esportius, patrimonials, naturals o paisatgístics per apoderar-nos. Només així, si en som plenament conscients podrem protegir-los i prestigiar-los com cal.

És una tasca complicada, no ens enganyem, per la proximitat amb Barcelona, per la globalització, pel triomf de l’individualisme per damunt de la col·lectivitat, per la tendència a desconnectar en allò que no ens afecta directament, per la indiferència amb què sovint s’observen les dificultats alienes, per l’absència d’un marc mental que prioritzi l’esfera local a l’espai mediàtic nacional o estatal que transmeten els nostres televisors i dispositius electrònics. Molta gent i molta soledat. Permanentment connectats, això sí.

Precisament per trencar amb aquestes dinàmiques -que no són ni molt menys exclusives de Viladecans- i per reeixir en aquesta realitat metropolitana que sovint ens engoleix, des d’Esquerra Republicana apostem per perseverar i posar en valor allò que ens defineix com a poble. Tenim un munt de fortaleses i oportunitats al nostre abast, del que es tracta és de saber aprofitar-les i de no perjudicar-les: el Parc Agrari, el Delta del Llobregat, Sant Ramon, la cultural popular, l’esport, l’economia solidària i el cooperativisme, el comerç de proximitat, la nostra joventut, el voluntariat, la gent gran activa... Un orgull de ciutat.

Molt està per fer i hi ha molt a millorar. Així ho estem recollint durant la campanya #FemBarri amb la qual des de finals de 2018 resseguim tots els barris de la ciutat per conèixer de primera mà les necessitats i les propostes dels veïns. Mesures que ens ajudaran a perfeccionar el nostre model de ciutat. Està sent una experiència molt valuosa que, en l’àmbit més personal, m’està permetent entrar en contacte amb famílies i persones de diversos punts de la ciutat i contextos diferents (parelles reconstituïdes, dones grans que viuen soles, etc.). Un actiu social que ens ajuda a configurar el nostre model de ciutat i que ens referma en l’objectiu d’aconseguir un nou Viladecans, que torni a posar el seu destí al servei de les persones en lloc de les multinacionals o les empreses constructores.

Bàrbara Lligadas


La mandra, motor del món

Aquests darrers temps en què la paraula “democràcia” corre amunt i avall com una mena de signe d’identitat que perd volada com més superficialment s’utilitza, he viscut un petit conflicte en una entitat de la qual formo part, que m’ha fet pensar que els fonaments de la democràcia rauen, no només en l’esfera pública i política, sinó també i sobretot en la vida laboral i la vida de les entitats ciutadanes. 

Durant uns quants anys he fet vida activa sindical, cosa gens ben vista per la gent d’ordre. Certament que en un entorn laboral normal, demanar explicacions de les coses, vetllar per l’aplicació correcta de la llei i perquè no hi hagi riscos de salut laboral, i procurar eixamplar les condicions laborals en favor dels treballadors: més contractació i en millors condicions, conciliació de feina i atenció a la família, és vist com una mena de conflicte irresoluble. Si no hi ha problemes coneguts i hi ha confiança en el “jefe”, ¿de què ens hem de preocupar? ¿volem crear problemes? ¿hem de fer prendre partit a la gent? Bé, és veritat que de vegades es creen conflictes innecessaris o que hi ha gent que fa mal ús, per exemple, de les hores sindicals. Però també ho és que el sindicalisme no s’ha creat només per donar sortida als grans conflictes sinó per incrementar la participació democràtica dels treballadors en la vida quotidiana i per evitar que n’hi hagi, de conflictes. Preocupar-se per un correcte desenvolupament de la vida laboral significa estar al cas de coses solemnement avorrides i complexes, i ens sentim desbordats: desxifrar els fulls de salari, conèixer el conveni col·lectiu que s’aplica, aprendre a llegir balanços, comprendre les dificultats per a la vida de les empreses enmig d’una crisi econòmica brutal…; i estar al cas també d’altres coses que no són avorrides però per a les quals no sembla haver-hi una solució fàcil: les dificultats per mantenir el nivell i la formació que demana el món laboral, el difícil accés dels joves a la feina, la continuada discriminació de les dones, l’atur crònic, a banda de les preceptives retallades allà on n’hi hagi. Tot plegat no implica necessàriament desconfiança en aquests llampants “jefes”, però no implicar-s’hi fa que totes aquestes qüestions complexes i avorrides quedin en mans exclusivament de les grans institucions sindicals i dels polítics, si poden i volen ocupar-se’n. I es perd la nostra capacitat d’anar al fons de les coses, de ser creatius, de fer-nos corresponsables dels èxits i dels fracassos. I d’exercir la nostra ciutadania. Però fa mandra, sobretot si totes ens ponen o si podem fer veure que ens ponen. Si a nosaltres ens va bé, ja n’hi ha prou… 

I amb les entitats passa una mica igual. Em deia el president d’una entitat que conec bé que li toca fer tota la feina. La pròpia i bona part de la dels altres. Hi juguen la formació i la disponibilitat de cadascú per assumir segons quines responsabilitats. Però aquí també hi ha indicis de mandra per part dels socis. Gestionar una entitat és fer política a petita escala: ¿Què volem aconseguir? ¿Amb quins mitjans? ¿Amb qui podem comptar? ¿Amb quins límits? ¿Com ens escoltem i dialoguem mútuament? Això demana imaginació, participació, constància… i dona pas a una certa vida col·lectiva i a canvis en les persones, que poden sentir-se més valorades i més creatives (aportant allò que justament el món laboral no sol aportar). Però solem delegar en les juntes i jutjar els resultats des de la barrera. Si ho féssim probablement millorarien la convivència i la qualitat de la gestió pública, perquè unes entitats actives repercuteixen en una vida política i municipal també més activa. Però sovint deixem perdre l’ocasió.

Abordar a petita escala la complexitat de les coses, encara que en un primer moment pensem que no en sabem, que no som creatius, que ja funcionen les coses per si soles, ens posa en el camí incert de l’aprenentatge, del dubte, de l’error. Però ens situa al bell mig de la vida col·lectiva i democràtica, amb encerts i errors. La democràcia no és per als ciutadans saberuts, sinó per a tots. Si la democràcia de baix de tot no funciona, la de dalt serà impossible.

Mercè Solé

Nadal i Reis a Viladecans

 23 de desembre: cursa de Pares Noël




Fotos: Carles Castelló


24 de desembre: el tió


Fotos: JaumeMuns


Exposició de pessebres a la Torre del Baró






Fotos: JaumeMuns


El campament dels reis mags




Fotos: Carles Castelló


La cavalcada de reis





Fotos: Carles Castelló

Fa 10 anys que va començar tot

El 19 de gener de 2009, ara fa just 10 anys, es va celebrar, a l’antiga sala de plens de la Torre del Baró, una taula rodona sobre el model de la nostra Festa Major, en què van participar representants dels diversos grups polítics presents a l’Ajuntament: María Salmerón pel PSC, Carles Lozano per CiU, Sergio García pel PP, José Luis Atienza per ICV-EUiA, Joan Bonich per ERC, i David Chacón per Ciutadans. La taula rodona la va organitzar aquesta revista, Viladecans Punt de Trobada, perquè volíem que la nostra festa tingués més personalitat de la que tenia.

Allà va quedar clar que, efectivament, a la nostra Festa li calia buscar una identitat pròpia, però que això qui ho havia de fer érem tots, i en especial el teixit associatiu. I el missatge va ser rebut. Allà mateix, a la sortida, els representants d’algunes entitats ens vam autoconvocar per començar a parlar-ne. Volíem un element aglutinant sense significació religiosa, ni política, ni de cap altra mena. I ben aviat, potser a la segona reunió, el Josep Ginjaume va llançar la idea: com que l’any anterior s’havien trobat restes de mamuts a la bassa de laminació de Can Guardiola, podríem fer un mamut. I ja va estar. Vam crear la Coordinadora d’Entitats El Mamut de Viladecans, i aquell mateix any, el 4 de setembre, després del Pregó de Festa Major, uns ardits exploradors ens van poder oferir la primera imatge del Mamut, una foto aconseguida amb grans dificultats. I l’any següent, amb el patrocini de l’Ajuntament, vam tenir ja el Mamut pròpiament dit, i vam fer la primera Mamullada. I la canalla se’n va enamorar, i els grans ens el vam fer nostre. I així fins al dia d’avui.

La Coordinadora ha tingut tres presidents –Josep Lligadas, Mercè Solé, i ara Josep Mumany–, i la Colla del Mamut, que són els que el fan anar amunt i avall, dos caps de colla –Joan Nieto, i ara Miguel de la Rubia–. Però amb ells, tant en els primers temps com ara, molta i molta gent que hi ha treballat i l’ha fet possible. Visca el Mamut de Viladecans i visca la creativitat col·lectiva!