Cada Nadal ho penso, quan faig recompte dels qui ja no hi són. Ell no s’hauria perdut en el temps. Arribaria a la família després de 36 setmanes de gestació, més o menys. Tindria un borrissol molt negre i el seu primer plor tindria l’energia de les coses noves, de les vides noves. Com a primogènit, ell seria el rei de casa nostra, i també de les dels avis, els tiets, els cosins... Els pares serien molt feliços i el durien a veure i viure el món. Li ensenyarien tot el que estigués al seu abast i compartirien els seus coneixements, sobretot el meu pare, que va fer el batxillerat mentre treballava amb el seu tricicle lliurant paquets -eren altres temps, els de la postguerra!-. Tothom voldria fer-li regals d’aniversari, Nadal, Reis i altres celebracions, i cadascú el mimaria com millor sabés i pogués. Seria un nen feliç, emparat i estimat, i li farien la vida fàcil.
Onze anys després naixeria jo. I esdevindria, tard o d’hora, la seva joguina. Al principi, em tindria una mica de gelosia, com és habitual, perquè l’hauria “destronat”. Ens barallaríem sovint per l’atenció dels nostres pares o per qualsevol cosa que tots dos volguéssim alhora. Però un dia em miraria, somriuria, m’abraçaria i ens convertiríem en inseparables, malgrat la diferència d’edat entre nosaltres. Ell sabria moltes més coses que no pas jo, que l’admiraria sempre, i seria el meu millor amic, el qui em coneixeria de dalt a baix, tant per dins com per fora, i el qui em protegiria de tot perill i d’altres nens que es fiquessin amb mi. Seria el meu mestre i el meu company de jocs, estudis i experiències. Ah! I ens explicaríem tots els secrets que mai no diríem als pares. Formaríem un tàndem fabulós i ens ajudaríem en totes les etapes del nostre creixement. Ell em deixaria ser completament lliure. Ens estimaríem molt. Un duo envejable! Sé que el papa i la mama estarien orgullosos de nosaltres.
Sí, sí, tot això hagués estat possible. Ell podria haver existit. Si ma mare no hagués badat i caigut per les escales de casa. Anava amb presses, carregada amb la roba que acabava de cosir amb la seva màquina Singer: havia d’entregar-la a casa d’una clienta. Però no hi va poder arribar. El seu camí va haver de desviar-se cap a l’hospital. I el meu germà gran mai no seria el meu germà. Però m’agrada imaginar-me’l cada Nadal.
Patricia Aliu
patri.aliu@gmail.com
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada