diumenge, 31 de maig del 2009

Segle XXI: continua l'espectacle del nostre litoral!


Al número passat del Punt de Trobada dèiem que el nostre litoral són uns terrenys que arrosseguen una maledicció urbanística, plena de projectes frustrats. Ara, mirem el present per veure què ens espera.
L’obertura de la ciutat cap al mar, pel camí de les Filipines, ha obert un munt d’expectatives urbanístiques. I segons l’ajuntament de Viladecans el seu nom és “Parc del Delta”.
El projecte “Parc del Delta”, reuneix les expectatives urbanístiques al nostre litoral, on està previst que es construeixin hotels, centres de salut, un centre de convencions, així com espais per al lleure i la pràctica esportiva.
Els terrenys afectats pel Parc del Delta són el litoral i els del voltant del cami de les Filipines. Ja en els anys noranta es volia obrir la ciutat al mar, bàsicament per donar cobertura al projecte d’un parc aquàtic i desprès d’un camp de golf. Fins i tot, l’empresa constructora Mas Vilanova (del Grup Vertix), que va construir el nou barri de Can Guardiola, per compensar a la ciutat havia de construir la carretera cap el mar. Però com que els projectes al litoral es frenaven per oposició veïnal i legal, els diners per fer la carretera es devien invertir en altres afers...
També, el projecte ha vingut condicionat durant els anys per un munt de factors. Infraestructures com la desviació de l’autovia de Castelldefels, l’ampliació del aeroport, que ha destrossat part de la reserva natural (la carretera d’accés a la nova terminal, passa per un cantó de la reserva del Remolar) i ha dilapidat zones naturals que no estaven protegides però d’alt valor ecològic, i han barrat el corredor biològic del Can Sabadell. Igualment, l’aprovació del Pla Director Urbanístic del Sistema Costaner (PDUSC), va fer retallar les expectatives urbanístiques de l’ajuntament.
Amb tots aquests condicionants, a hores d’ara està a punt d’aprovar-se el projecte del passeig marítim, 100 hectàrees on hi ha 2,3 km. de platja, una esplèndida pineda litoral, i un patrimoni arquitectònic com Ca la Pilar, de l’arquitecte Josep Puig i Cadafalch, o el complex del càmping la Ballena Alegre dissenyat per l’arquitecte Francesc Mitjans. Sembla ser que, conjuntament amb la reserva natural i amb el CRAM, centre de recuperació animal, que s’instal·larà a la zona del càmping Toro Bravo, s’aprofitaran aquests elements per donar-li valor turístic a la zona. Tenir un alcalde que també és diputat de turisme a la diputació de Barcelona, d’alguna cosa ha de servir.
Però caldria saber l’agressió al territori que suposarà aquest passeig marítim. Cal recordar la importància del sistema dunar, mar-duna-pineda. I sobretot, evidenciar que on veritablement hi ha la mare dels ous, és en les altres dues zones adjacents.
La primera zona, son 56 hectàrees. al costat de mar de la autovia, on el Barça s’ha gastat 18 milions d’euros en 27’80 hectàrees de terrenys que una llei pre-democràtica, el PGM’76, li dóna dret a urbanitzar, i on no es va deixar fer el camp de golf, i que l’última cosa que ha sortit és la intenció del Barça, de la mà de l’ajuntament, de fer-hi la “Ciutat del Soci”, que comptarà amb camps de futbol, pistes de tennis, un centre d’oci i fins i tot un palau de concerts, però que estan afectats per la Xarxa Natura 2000, una protecció mediambiental de la Unió Europea. Com veieu, un altre cavall de Troia, aquest amb la cara “simpàtica” del Barça.
I finalment, la part de muntanya de l’autovia de Castelldefels. Són 200 hectàrees de camps agraris, que d’acord amb el PDUSC, estan qualificats com a sòl costaner C1 i CE, sòl no urbanitzable, o urbanitzable no delimitat. Que com s’entén? Doncs que és decisió de l’Ajuntament urbanitzar-lo o no. O sigui que, veient qui ens governa, i veient promotors immobiliaris com en Paz Dorado, que ja ha anat comprant terrenys a la zona, ho tenim clar. Actualment aquesta tramitació està aturada per la modificació de PDUSC en curs...
En definitiva, tot un nou espectacle amb el qual intentaran vèncer, amb cavalls de Troia, el malefici que arrosseguen el terrenys del nostre litoral.
Ricard Caba

divendres, 29 de maig del 2009

Les cascades de Viladecans


No cal anar gaire lluny per admirar un espectacle aquàtic com aquest. Unes noves cascades han estat descobertes al costat d’una parada d’autobús i al mig de l’Avinguda Roureda de Viladecans. Increïble pero és veritat. Las fotografies van ser preses el diumenge 26 d’abril a les 12 del migdia.

dimecres, 27 de maig del 2009

Can Xic, molt bé!


A mi m’agrada com ha quedat Can Xic. I no parlo de com ha quedat per dintre, ni menys encara de les activitats que s’hi faran: ni he tingut ocasió d’entrar-hi encara, ni m’he entretingut gaire a mirar l’ús que es donarà a l’edifici. Parlo de la restauració i ampliació que s’hi ha fet, que ha servit per recuperar una part important de la masia, que estava molt deteriorada, i per mantenir, al mig de la ciutat, una bona imatge que ens recorda els nostres orígens pagesos, sense pretendre, perquè era força inviable, reproduir com havia estat la masia en els temps en què exercia com a tal.O sigui que em permeto felicitar a l’Ajuntament i a tots els que han intervingut en la restauració. I voldria des d’aquí animar a continuar en aquesta línia. Per exemple, no estaria gens malament posar a l’entrada de la masia una placa ben dissenyada amb informació que fes conèixer què s’hi feia en aquest lloc. Aquest tipus d’informació, que ajudaria molt a conèixer i valorar el que tenim a Viladecans, és sens dubte una de les nostres assignatures culturals pendents. I no seria pas gaire costós d’aprovar-la... I per exemple, més encara, no estaria gens malament que el criteri aplicat amb Can Xic (qu, per cert, el meu pare continua anomenant-lo Cal Xic) s’apliqués a altres edificis emblemàtics i ben visibles que corren perill de deteriorar-se si no s’hi actua aviat. Jo voldria, sobretot, destacar-ne dos, que són de propietat privada però que caldria trobar les maneres d’intervenir-hi, d’acord amb les diferents situacions de cada un d’ells, i de les seves diferents característiques i riqueses exteriors i interiors: un és el conjunt de Cal Ginestar i Cal Carcereny, al carrer Àngel Guimerà; l’altre és la masia de Cal Menut. Són dues joies, i Viladecans les ha de conservar i realçar per al bé col.lectiu.

Josep Lligadas Vendrell

dilluns, 25 de maig del 2009


Una trentena de persones ens aplegàrem el passat 7 de maig als locals de Càritas de la Montserratina amb motiu de la presentació de la memòria de Càritas de l’any 2008. Una memòria que, segons els mateixos organitzadors de l’acte, no aconsegueix reflectir com la crisi econòmica està afectant els veïns i veïnes de Viladecans, perquè cada dia que passa van creixent les necessitats. De fet, durant els quatre primers mesos del 2009, Càritas ha multiplicat la seva activitat per quatre.… I caldrà apel·lar a la solidaritat de tots, persones i institucions, perquè els ingressos s’incrementin en una proporció semblant.De fet vam parlar força de l’aparent contradicció de Càritas: existeix amb voluntat de no haver d’existir. És a dir, d’una banda complementa l’acció social que es du a terme des de les administracions públiques, però ho fa amb la voluntat de no suplir la tasca d’aquestes, al contrari: es vol anar-les comprometent cada cop més en l’atenció a les persones. I, malgrat que la seva actuació sempre és limitada, es vol guanyar en qualitat i sensibilitzar els ciutadans de les mancances del nostre sistema econòmic, educatiu i social.La presentació de les dades de la memòria va venir acompanyada d’una xerrada de Montse Sintas, periodista i treballadora social, que va insistir en la necessitat que Càritas sigui veu de les persones que sovint són invisibles per als mitjans de comunicació i per a una gran part de la societat. La pobresa no agrada, no vesteix, no es veu. I de vegades en els grans mitjans apareix de forma sensacionalista, o confusa, sense respecte per a la gent. Les entitats com Càritas han de conjugar el desig que es parli de què li passa a la gent, i de les causes socials i econòmiques que els han portat a aquesta situació, amb el criteri de preservar la seva dignitat i de fer prou atractiva la informació en un context cada cop més sensacionalista i acostumat al “zapping”. I això requereix insistir en els mitjans, fer-nos pesats, facilitar les coses.Justament per aquest motiu, Càritas de Viladecans enguany s’ha esforçat a fer una convocatòria oberta de la presentació de la memòria, en el criteri que cal fer arribar allò que veiem a tota la població que ho vulgui escoltar. I, efectivament, van venir algunes persones d’entitats, d’escoles i algun regidor. La paradoxa és que vam trobar a faltar molt l’equip de Locàlia Viladecans… En fi, cal trobar mecanismes de comunicació fàcil entre les entitats.

Mercè Solé

divendres, 22 de maig del 2009

Jaume Gubianas Jovés, Viladecans i les Oliveretes




Coneixeu algun representant de la pintura impressionista catalana de la segona meitat del segle XX? Algun artista de cavallet plantat enmig d’un paisatge, pintant al natural paisatges mediterranis, a l’estil de Amat o Vayreda?
La resposta és difícil, ja que la segona meitat del segle XX va venir dominada per un nou estil pictòric, encapçalat per Miró, Dalí, Subirachs, Tàpies, entre altres. Eren uns temps en què aquest estil de pintar es va posar de moda… convenia un canvi en la pintura, paral·lel als nous moviments socials, a la ruptura amb la societat anterior als anys 60, que d’alguna forma justifiqués també els canvis socials, el trencament entre les generacions, que donés força al jovent rebel·lant-se contra la vida i la manera de pensar dels seus pares... Aquest nou estil pictòric va deixar passada de moda la pintura impressionista, i que aquesta fos fins i tot catalogada com “demodé”, arcaica.
La pintura impressionista, doncs, va quedar reclosa en un segon terme, i així els pintors d’aquest estil. Un d’ells fou en Jaume Gubianas i Jovés (Barcelona 1923-Viladecans 2001), amb el qual vaig tenir molta amistat durant els darrers 10 anys de la seva vida.
Professor de plástica i dibuixant tèxtil durant dècades, mai no va renunciar al que li agradava de veritat: agafar el cavallet, la tela i les pintures, i plantar-se enmig d’un paisatge per plasmar-lo. Tot i que va tenir empentes per fer-ho. En uns inicis va treballar i, fins i tot tenia certa amistat, amb en Miró, Subirachs, i els altres pintors d’aquest nou estil. “No siguis burro Gubianas, aquesta pintura dóna molts calers”, li deien sovint aquests artistes. Ell sempre responia: “Jo vull pintar el que m’agrada, i el que jo vulgui, no com vosaltres que pinteu per calers, i el que us marca la societat”. Segons m’explicava en Gubianas en moltes de les reunions sota els garrofers, les oliveres i figueres d’Oliveretes, moltes vegades aquests pintors li havien confessat que ells pintaven no per convicció, sinó per negoci, que preferien un quadre com els del Gubianas a una tela tacada amb colors sense sentit...
En Jaume Gubianas va estiuejar a Viladecans fins que es va jubilar, en què va venir a viure a Viladecans per una raó fonamental: tenia un espai atractiu i de fàcil accés per a seguir pintant: Oliveretes! Diàriament pujava, matí i tarda, a pintar els garrofers, les oliveres, les figueres, el paisatge en definitiva d’aquesta zona. On els nostres representants del govern municipal hi veuen degradació, i projectes insostenibles d’ecobarris, ell hi veia paisatges mediterranis preciosos. I els va plasmar.
La idea de la desaparició d’aquest espai el posava dels nervis, com tota la política urbanística municipal de Viladecans. Si hagués estat viu, de ben segur seria un membre ben actiu de la Plataforma Salvem Oliveretes..... En el fons, el naixement de la Plataforma és en gran mesura fruit de les seves idees.
La crítica artística va elogiar la pintura de Gubianas des de ben jove, i fins i tot en més d’una ocasió, se l’ha qualificat com el representant més important de la pintura impressionista de la segona meitat del segle XX. Però com que val més una imatge que mil paraules, us animem que visiteu el web on es recullen una mostra dels seus quadres, on una bona part són de Viladecans:www.gubianas.cat. Aprofiteu per redescobrir Oliveretes en quadres. Encara estem a temps de poder comprovar in situ aquests paisatges... paisatges que els nostres governants qualifiquen de degradats i bruts...
Jordi Mazon Bueso

dimecres, 20 de maig del 2009

Les responsabilitats de la crisi


El passat dia 27 de març al Centre Cultural Sant Joan va tenir lloc una taula rodona que portava per títol “Fer front a la crisi”. Durant l’exposició del tema i en el debat que posteriorment va tenir lloc es va fer una afirmació amb la qual estic totalment d’acord: “La crisi l’hem provocat entre tots per la nostra forma d’actuar durant aquests darrers anys, i per posar-hi solució, tots nosaltres, hem de col·laborar”. Encara que estigui d’acord amb aquesta afirmació crec que és convenient definir el grau de responsabilitat que cadascun de nosaltres, ja sigui individualment o col·lectivament, ha tingut en el desenvolupament de la crisi i, per tant, el grau d’intervenció i sacrifici per resoldre-la ha de ser ben diferent.
Des del punt de vista individual ens hem lliurat a una dinàmica en la qual ha prevalgut el posseir, l’aparentar, el ser més que l’altre, el tenir més amb el mínim esforç, l’engany, les martingales... davant d’actituds com l’estalvi, la humilitat, l’honestedat, l’esforç, el treball, la responsabilitat, cercar l’excel·lència. Aquesta falta de valors ens han abocat a una carrera boja de consum desmesurat i irresponsable. Evidentment que som responsables d’aquests fets, però també cal dir que en la societat en què vivim pocs han pogut sostreure’s a la força dels mitjans i al bombardeig publicitari a què ens hem vist exposats tots i cadascun de nosaltres, però això no eximeix la nostra responsabilitat i, en conseqüència, d’haver de pagar-la, com a mínim, treballant més amb al mateix salari o potser menys, que és el cas més probable.
Des del punt de vista col·lectiu hi ha tres sectors, a Espanya, que crec que han estat determinants: les immobiliàries, els bancs i les administracions públiques; encara que algun d’aquests actors té molta més responsabilitat que d’altres tant en l’origen com en el desenvolupament de la crisi i en les seves conseqüències. He puntualitzat Espanya ja que la nostra crisi és diferent a la de la resta dels països, al meu entendre. Aquí s’hi ha unit la crisi financera, tant la induïda procedent d’altres països com la pròpia pel nostre model de consum desmesurat, amb l’agreujant de promoure, especular i finançar l’activitat immobiliària fins a elevar-la, ni més ni menys, a la categoria d’indústria quan en realitat, únicament i exclusivament, hauria d’haver satisfet una demanda social bàsica d’acord amb l’objectiu exposat en l’article 47 de la nostra Constitució, que diu: “Tots els espanyols tenen dret a gaudir d’un habitatge digne i adequat. Els poders públics promouran les condicions necessàries i establiran les normes pertinents per fer efectiu aquest dret...”
Tant les immobiliàries com els bancs s’han llançat a una cursa d’obtenció de beneficis sense miraments i han desenvolupat estratègies i comportaments amb l’únic i exclusiu objectiu d’obtenir-los. Si buscar beneficis lícits es pot arribar a entendre fàcilment, és totalment inadmissible utilitzar estratègies i procediments èticament i legalment inacceptables o, fins i tot, presumptament delictius (ho podem veure i sentir cada dia en els informatius i a la premsa). I per tant les persones o entitats que han actuat així han d’assumir la part de responsabilitat que els correspon, que no és gens petita, i si han actuat de forma delictiva la justícia se n’ha d’encarregar i decidir el cost que ha de pagar l’infractor.
Però el que es fa impossible d’entendre és l’actuació de l’Estat, de les Administracions Autonòmiques i dels Ajuntaments. Els Ajuntaments en aquests últims anys han especulat, fomentat i potenciat l’activitat immobiliària, a través de grans actuacions ja sigui comprant sòl, mitjançant la creació d’empreses público-privades i construint o col·laborant en la construcció d’habitatges que en molts casos no han estat de tipus social. D’aquesta important responsabilitat de les administracions públiques en parlaré en un altre article el més vinent.
Eduard Mondragon

dilluns, 18 de maig del 2009

Localia Viladecans tanca després d'11 anys d'emissió


La cadena de televisió municipal Localia Viladecans va acabar ahir les seves emissions després d’11 anys en antena. Dels 12 professionals en plantilla, onze es quedaran a l’atur després que l’ajuntament hagi decidit vehicular la producció audiovisual cap a una televisió IP. Fonts de la mateixa cadena, que han preferit no identificar-se, discrepen de la decisió del consistori “per les formes en què han portat a terme el tancament i la poca voluntat de l’administració local de seguir amb el projecte audiovisual a un any vista del límit de l’apagada analògica”. L’Ajuntament ha afirmat que ells també estan descontents amb Pretesa -l’empresa propietària de Localia integrada a Prisa-. El tinent alcalde, Joan Pidelaserra, ha declarat que, “de cara al Consorci de la Televisió Digital del Delta [si es necessiten professionals], els treballadors de la televisió tindran prioritat, tal com queda escrit en el protocol del consorci”.
Localia Viladecans és una televisió adherida a la Xarxa de Televisions Locals i també emet els seus continguts. Durant aquests onze anys hi han passat professionals com Jordi Évole, Samanta Villar o Teo Pérez. De cara el futur Viladecans no renuncia a tenir televisió, per això posa en marxa una IP TV i ha proposat que s’utilitzin les instal•lacions de la cadena local per les futures emissions del consorci de TV Digital del Delta.
El passat mes de novembre el Grupo Prisa emetia una nota que comunicava l’imminent tancament de totes les televisions locals del grup a partir del 2009. La de Viladecans era un cas a banda, perquè és de llicència municipal i n’externalitza la producció.
Publicat per Comunicacio21.cat el dia 1 de maig

divendres, 15 de maig del 2009

Vols visitar la mesquita de Viladecans?


Vine a la Jornada de Portes Obertes de les Mesquites de Catalunya. Serà el proper dissabte, 16 de maig de 2009 de les 18:30 a les 20:30. A Viladecans, l'oratori és a la Carretera del Prat, 44

dimecres, 13 de maig del 2009

El Mamut de Viladecans us convida a Festa Major


O si més no, això és el que ens agradaria a una bona colla d’entitats de Viladecans, que voldríem aportar un element revitalitzador i cohesionador a la nostra Festa Major.
A la taula rodona que vam convocar des del nostre Viladecans punt de trobada, amb la presència de tots els partits polítics amb representació a l’Ajuntament, es va dir que seria desitjable trobar aquesta espurna d’identitat viladecanenca que ens ajudés a viure la Festa Major com una festa singular, la nostra festa. I es va dir també que aquesta tasca és responsabilitat d’entitats i de ciutadans i que difícilment pot imposar-se per decret des del govern municipal.
Doncs bé. Ens hem posat a treballar. I unes quantes entitats us proposem portar el Mamut a la Festa Major. Un mamut que fa un any més o menys que va decidir retornar, i que ens va agafar per sorpresa. De sobte hem descobert un element de la nostra ciutat que tots i totes podem fer nostre sigui quina siguia la nostra edat, el nostre sexe, la nostra formació, la música que ens agrada, el tipus de feina o d’activitat que fem, la nostra cultura, la nostra llengua habitual, les nostres creences religioses, les nostres opcions polítiques, el nostre lloc de procedència, el nostre equip de futbol. El Mamut és de tothom.
Per això, des d’aquí us convidem a afegir-vos a aquesta tornada del Mamut que anem preparant entre tots i que presentarem properament al Consell de Cultura de la ciutat. Tant com a entitats com a títol invidual. Podeu escriure’ns a mamutviladecans@gmail.com i visitar-nos i fer-nos arribar les vostres aportacions al blog del mamut: http//elmamutdeviladecans.blogspot.com.

diumenge, 10 de maig del 2009

Una gran pèrdua per a la ciutat


La televisió de Viladecans ha plegat, molt poc temps després que també s’hagi liquidat Ràdio Sellarés. Certament, l’apagada analògica prevista per al 2010 obligava a un replantejament d’aquest mitjà, i no només un replantejament tècnic. Però a la nostra ciutat, la tele ha plegat de forma traumática: abans d’hora, acomiadant uns professionals que feien molt bé la seva feina i eliminant una forma de comunicació que entitats i ciutadans sentíem molt nostra. Perquè la tele de Viladecans ha esdevingut un indubtable factor de cohesió social i de participació. El nostre agraïment als professionals que hi han estat treballant.
Una televisió i una ràdio locals aporten protagonisme als ciutadans, que no són “anònims” com sembla que els grans mitjans de comunicació pretenen fer-nos creure, sinó que són persones amb idees, notícies, opinions, fets, propostes, i una història pròpia. Aporten informació mútua i fan xarxa entre les entitats. Fan visible la pluralitat dels ciutadans i la riquesa cultural de la ciutat. En definitiva, aporten cohesió social i autoestima, dos elements que no sobren precisament a Viladecans i menys en un context en què hi ha poquíssima premsa escrita de caràcter local.
La desaparició de la televisió de Viladecans posa en evidencia que la tan anomenada “societat de la informació” és en realitat la societat dels grans mitjans amb una perillosa tendència al pensament únic. Molt probablement sentirem a dir que el govern municipal aposta per les noves tecnologies i que la Fundació Ciutat de Viladecans emetrà a través d’internet. El problema és que som lluny encara d’una universalització d’internet, mentre que l’ús de la televisió és accesible a tota la població. De fet, més enllà de tecnicismes, el que s’ha liquidat ha estat una forma de comunicació ciutadana. La crisi i l’apagada analògica han estat el pretext.