El passat dia 27 de març al Centre Cultural Sant Joan va tenir lloc una taula rodona que portava per títol “Fer front a la crisi”. Durant l’exposició del tema i en el debat que posteriorment va tenir lloc es va fer una afirmació amb la qual estic totalment d’acord: “La crisi l’hem provocat entre tots per la nostra forma d’actuar durant aquests darrers anys, i per posar-hi solució, tots nosaltres, hem de col·laborar”. Encara que estigui d’acord amb aquesta afirmació crec que és convenient definir el grau de responsabilitat que cadascun de nosaltres, ja sigui individualment o col·lectivament, ha tingut en el desenvolupament de la crisi i, per tant, el grau d’intervenció i sacrifici per resoldre-la ha de ser ben diferent.
Des del punt de vista individual ens hem lliurat a una dinàmica en la qual ha prevalgut el posseir, l’aparentar, el ser més que l’altre, el tenir més amb el mínim esforç, l’engany, les martingales... davant d’actituds com l’estalvi, la humilitat, l’honestedat, l’esforç, el treball, la responsabilitat, cercar l’excel·lència. Aquesta falta de valors ens han abocat a una carrera boja de consum desmesurat i irresponsable. Evidentment que som responsables d’aquests fets, però també cal dir que en la societat en què vivim pocs han pogut sostreure’s a la força dels mitjans i al bombardeig publicitari a què ens hem vist exposats tots i cadascun de nosaltres, però això no eximeix la nostra responsabilitat i, en conseqüència, d’haver de pagar-la, com a mínim, treballant més amb al mateix salari o potser menys, que és el cas més probable.
Des del punt de vista col·lectiu hi ha tres sectors, a Espanya, que crec que han estat determinants: les immobiliàries, els bancs i les administracions públiques; encara que algun d’aquests actors té molta més responsabilitat que d’altres tant en l’origen com en el desenvolupament de la crisi i en les seves conseqüències. He puntualitzat Espanya ja que la nostra crisi és diferent a la de la resta dels països, al meu entendre. Aquí s’hi ha unit la crisi financera, tant la induïda procedent d’altres països com la pròpia pel nostre model de consum desmesurat, amb l’agreujant de promoure, especular i finançar l’activitat immobiliària fins a elevar-la, ni més ni menys, a la categoria d’indústria quan en realitat, únicament i exclusivament, hauria d’haver satisfet una demanda social bàsica d’acord amb l’objectiu exposat en l’article 47 de la nostra Constitució, que diu: “Tots els espanyols tenen dret a gaudir d’un habitatge digne i adequat. Els poders públics promouran les condicions necessàries i establiran les normes pertinents per fer efectiu aquest dret...”
Tant les immobiliàries com els bancs s’han llançat a una cursa d’obtenció de beneficis sense miraments i han desenvolupat estratègies i comportaments amb l’únic i exclusiu objectiu d’obtenir-los. Si buscar beneficis lícits es pot arribar a entendre fàcilment, és totalment inadmissible utilitzar estratègies i procediments èticament i legalment inacceptables o, fins i tot, presumptament delictius (ho podem veure i sentir cada dia en els informatius i a la premsa). I per tant les persones o entitats que han actuat així han d’assumir la part de responsabilitat que els correspon, que no és gens petita, i si han actuat de forma delictiva la justícia se n’ha d’encarregar i decidir el cost que ha de pagar l’infractor.
Però el que es fa impossible d’entendre és l’actuació de l’Estat, de les Administracions Autonòmiques i dels Ajuntaments. Els Ajuntaments en aquests últims anys han especulat, fomentat i potenciat l’activitat immobiliària, a través de grans actuacions ja sigui comprant sòl, mitjançant la creació d’empreses público-privades i construint o col·laborant en la construcció d’habitatges que en molts casos no han estat de tipus social. D’aquesta important responsabilitat de les administracions públiques en parlaré en un altre article el més vinent.
Des del punt de vista individual ens hem lliurat a una dinàmica en la qual ha prevalgut el posseir, l’aparentar, el ser més que l’altre, el tenir més amb el mínim esforç, l’engany, les martingales... davant d’actituds com l’estalvi, la humilitat, l’honestedat, l’esforç, el treball, la responsabilitat, cercar l’excel·lència. Aquesta falta de valors ens han abocat a una carrera boja de consum desmesurat i irresponsable. Evidentment que som responsables d’aquests fets, però també cal dir que en la societat en què vivim pocs han pogut sostreure’s a la força dels mitjans i al bombardeig publicitari a què ens hem vist exposats tots i cadascun de nosaltres, però això no eximeix la nostra responsabilitat i, en conseqüència, d’haver de pagar-la, com a mínim, treballant més amb al mateix salari o potser menys, que és el cas més probable.
Des del punt de vista col·lectiu hi ha tres sectors, a Espanya, que crec que han estat determinants: les immobiliàries, els bancs i les administracions públiques; encara que algun d’aquests actors té molta més responsabilitat que d’altres tant en l’origen com en el desenvolupament de la crisi i en les seves conseqüències. He puntualitzat Espanya ja que la nostra crisi és diferent a la de la resta dels països, al meu entendre. Aquí s’hi ha unit la crisi financera, tant la induïda procedent d’altres països com la pròpia pel nostre model de consum desmesurat, amb l’agreujant de promoure, especular i finançar l’activitat immobiliària fins a elevar-la, ni més ni menys, a la categoria d’indústria quan en realitat, únicament i exclusivament, hauria d’haver satisfet una demanda social bàsica d’acord amb l’objectiu exposat en l’article 47 de la nostra Constitució, que diu: “Tots els espanyols tenen dret a gaudir d’un habitatge digne i adequat. Els poders públics promouran les condicions necessàries i establiran les normes pertinents per fer efectiu aquest dret...”
Tant les immobiliàries com els bancs s’han llançat a una cursa d’obtenció de beneficis sense miraments i han desenvolupat estratègies i comportaments amb l’únic i exclusiu objectiu d’obtenir-los. Si buscar beneficis lícits es pot arribar a entendre fàcilment, és totalment inadmissible utilitzar estratègies i procediments èticament i legalment inacceptables o, fins i tot, presumptament delictius (ho podem veure i sentir cada dia en els informatius i a la premsa). I per tant les persones o entitats que han actuat així han d’assumir la part de responsabilitat que els correspon, que no és gens petita, i si han actuat de forma delictiva la justícia se n’ha d’encarregar i decidir el cost que ha de pagar l’infractor.
Però el que es fa impossible d’entendre és l’actuació de l’Estat, de les Administracions Autonòmiques i dels Ajuntaments. Els Ajuntaments en aquests últims anys han especulat, fomentat i potenciat l’activitat immobiliària, a través de grans actuacions ja sigui comprant sòl, mitjançant la creació d’empreses público-privades i construint o col·laborant en la construcció d’habitatges que en molts casos no han estat de tipus social. D’aquesta important responsabilitat de les administracions públiques en parlaré en un altre article el més vinent.
Eduard Mondragon
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada