dimarts, 15 de març del 2016

Recordant Muriel Casals al seu pas per Viladecans


Muriel Casals i Couturier (1945-2016), presidenta de l’entitat Òmnium Cultural durant els anys 2010 al 2015 va ser a Viladecans amb motiu de diversos actes culturals i polítics. A la sala petita de l’Àtrium amb motiu d’un acte d’Òmnium, el 8 de maig de 2014. Al mateix any, el 14 de novembre, va tornar a la sala gran de l’Àtrium per recollir un premi atorgat a l’entitat dins dels VIII Premis de reconeixement cultural del Baix Llobregat. I per últim, el 5 de setembre del 2015 va participar en un acte de Junts pel Sí al costat del Mercat Municipal.



Jaume Muns


Astor (Accipiter gentilis) Remolar-Filipines 12 d’octubre de 2015

Viuen als boscos fins a uns 2.000 metres d'altitud, es troba en quasi tot tipus de bosc, fins i tot en els més frondosos, on no té cap dificultat per circular a gran velocitat. A l'estiu, viuen al nord d'Europa i d'Àsia, i a la tardor baixen cap al sud i a l'Àfrica del Nord. Au dotada d'extraordinàries qualitats depredadores i d'una formidable agressivitat, l'astor va ser usat en la pràctica de la falconeria. L' astor és un depredador bastant generalista, que s'adapta bé a la disponibilitat de preses que li ofereix el seu territori. Hivernant escàs al Delta del Llobregat.

Eio Ramon

El Dado Dorado

Los juegos de mesa han ido evolucionando desde que se inventaron; están los más conocidos, como el “parchís” y la “oca”, y después están los modernos, menos conocidos, pertenecientes a estilos como “wargames”, “eurogames”, “Dungeon Crawlers”, “Cooperativos”… Desde hace un par o tres de años se empezaron a dar a conocer aquí en España juegos como “Carcassonne”, “Los Colonos de Catán”, “Aventureros al Tren”… de mano de editoriales como “Devir”, “Edge”, “Asmodee”… y a medida que pasan los años nacen nuevas con autores noveles que buscan hacerse un hueco en este mercado que está en pleno auge, gracias, en parte, a la crisis económica que asola el territorio español.

Nosotros, “El Dado Dorado”, somos una Asociación de Viladecans en la que enseñamos todos estos tipos de juegos, desde los que van dirigidos hacia el público más infantil para que aprendan los colores, números, etc., hasta los más mayores, en dónde, si quieren, se pueden embarcar en una gran aventura, como puede ser recorrer peligrosas mazmorras jugando un “Descent: Viaje a las tinieblas”, ser recolectores jugando a “Tzolkin”o “Stone Age”, ser estrategas con “Juego de Tronos” o “Senji”, y un largo etcétera comprendido por nuestros casi 100 juegos que tenemos a nuestra disposición actualmente. 

También nos dedicamos a realizar partidas de Rol. Para ello contamos con algunos “Directores de partida” que se encargarán de prepararlas y dinamizarlas para el disfrute de todos los participantes. Disponemos de juegos como “Dungeons & Dragons 3.5”, “Mago: la ascensión”, “La llamada de Cthulhu”…

Para realizar algo de ejercicio al aire libre nos dedicamos a realizar pequeñas escaramuzas por la montaña y por los bosques de alrededor de Viladecans con las pistolas “Nerfs”, que bien seguro conoceréis por ser unas “armas” de juguete que disparan unos dardos de goma-espuma. 

Y para finalizar decir que miramos de participar en actividades ajenas a las nuestras, es decir, organizadas por otras asociaciones, como son las salidas a las “DAU” y “Ayudar Jugando”. En ocasiones, mencionamos que colaboramos con alguna de ellas como organizadores.

Si eres nuevo en esto o un veterano, ven a conocernos, te dejamos nuestra página web en la que tendrás toda la información y si tienes alguna duda, solo debes enviar un email y te resolveremos todas tus dudas: 

http://stegyland.blogspot.com.es/

Puedes disponer de un vídeo introductorio siguiendo el siguiente enlace: 

https://www.youtube.com/watch?v=rhXsjAVPPJ8

La comunitat de la vida

La natura no sap si anar en samarreta o en anorac davant aquest hivern disfressat de primavera. La llum no és hivernal. Té color i textura de primavera, d’estiu o de tardor, però no d’hivern. Aquesta vegada no són els arbres els que no ens deixen veure el bosc, aquí és un foc antic qui ens ho impedeix. Aquest foc, rematat per un altre foc més jove, va deixar fa anys el sòl nu, ara color palla, corregit amb el verd fràgil d’arbres i arbustos d’anteriors replantades. Més enllà, més altes que la pineda del fons, les torres elèctriques assalten el cel. Són tan altes que no caben a la foto. Tant de bo les plantes, els arbres plantats, trobin un llarg futur i facin arrels a la terra i assaltin ells també els cels. Ara posen per a la foto dels mòbils, i després aniran a les xarxes a multiplicar-se en boscos digitals. Però el bosc real ho té més difícil per créixer i multiplicar-se. Necessita una aigua que últimament els núvols no volen donar, està exposat als depredadors irracionals, i als més perillosos, els depredadors no declarats tècnicament irracionals.

El nen, absort en el mut intercanvi d’impressions amb el gos, assegut a la terra, a menys d’un metre del romaní alliberat de la presó del test bolcat, és com un espot d’esperança.

En el primer pla, una galleda de plàstic i dues més, no lluny de la primera, i una quarta: la taca blava en el fons, més enllà de la pèl-roja que fa la foto, perquè la galleda és el vell transport de l’aigua, la galleda és tan antiga com la civilització. A la dreta veiem un mànec d’una aixada. Més d’un mànec i una aixada perquè per plantar cal cavar la terra. Cavar és també un vell treball que acompanya la humanitat des que va descobrir l’agricultura. Abans era quotidià el contacte de les persones, dels nens, amb l’aixada, amb la terra, amb la natura. Hem passat pantalla.

El retrat és bonic. Els forats i els escocells probablement són tècnicament millorables, però respira complicitat naïf i amistat amb l’entorn, amb el bosc com un ésser viu, on el miracle de la vida pren mil formes que sense ell no existirien. Es respira a la foto la gran virtut de la replantada: l’actitud. L’actitud humil, repetida amb tossuderia, any rere any, de cavar i sembrar mà amb mà per deixar una modesta herència a la comunitat. La comunitat diversa de la vida que batega a la muntanya.

Fotografia: Jaume Muns

Text: José Luis Atienza

Muriel

Acabo de saber que ha mort al Clínic de Barcelona l’amiga Muriel Casals. Aquesta nota, a corre cuita, només vol ser un sí, sense escletxes, de reconeixement personal.


Tot i que nascuda a França, per òbvies raons d’exili, Muriel Casals ha estat sempre, per a mi, sabadellenca. El seu pare, Lluís Casals, va ser la incorporació més jove al ‘Grup de Sabadell’, dels Trabal, Oliver, Jordana, etc. Amb el senyor Lluís Casals vàrem compartir feines de jurat al premi ‘Pere Quart d’humor i sàtira’, que convocava l’ajuntament de Sabadell amb Edicions ‘La Campana’. Crec que va ser el 1981 quan l’economista Muriel Casals va presentar la seva tesi doctoral sobre la indústria tèxtil de la llana a Sabadell en temps de la Guerra Gran.

Companys d’allò que en dèiem ‘militància’ al PSUC i, més tard, a ICV, compartíem aires d’Assemblea de Catalunya, des del 1971. Més d’un cop em va explicar que tenia dubtes, a l’hora de decidir el vot, entre ICV i ERC, perquè se sentia més i més interessada per les propostes de camí clar cap a la Independència. En tot cas, a les acaballes de 2014, va ser l’encarregada d’exposar el projecte de l’Òmnium Cultural, que presidia, i d’una Assemblea Nacional, en estat de consolidació, en un dels esmorzars que organitzava ‘Nueva Economía’ al madrileny Hotel Ritz. Conservo les notes d’aquella intervenció de veritat ‘magistral’. Pel fons i per la forma: amb claredat de dona intel.ligent, enemiga d’estirabots i de retòriques innecessàries, sense concessions a la galeria, la seva va ser una exposició de molts quirats: sòlida, ben raonada, ben documentada i ben dita. De dona elegant i sàvia.

Uns quants anys abans, l’estiu de 1998, en el marc de la Universitat Catalana d’Estiu, de Prada de Conflent, bo i recordant que feia 150 anys que Marx i Engels havien donat a conèixer el seu Manifest Comunista, impartíem classes coordinades amb el notable historiador sobre el món empresarial català, que més tard seria president de l’Ateneu Barcelonès, Francesc Cabana, l’economista Muriel Casals i jo, no sé si com a ‘expert en generalitats’. Cada un de nosaltres assistia a les classes dels altres dos. I al migdia dinàvem plegats en un petit restaurant de Prada. Va ser, per a mi, una experiència de les que et marquen: era tan sorprenent assistir a les lliçons de dos experts, Cabana-Casals, dotats del do de la pedagogia planera, cartesiana, d’algú que va per feina i que no espera que ningú l’afalagui!

Em sap molt greu que la Muriel hagi travessat la ratlla de la vida i que ens hagi deixat, quan tant la necessitàvem. Es mereix els versos de Costa i Llobera: “puga jo a l’ombra del nadiu boscatge/ seny i bellesa agermanar, oh artista:/ seny i bellesa que en ta lira formen/ digna aliança”. Gràcies, Muriel. 

El Nani (Riera) de Madrid.

Explorar el silenci

 


En una societat amb una xerrameca sense fi, i amb el costum de fer tres mil coses diferents alhora, senzillament perquè les noves tecnologies ens ho permeten, la recerca del silenci és una proposta que va guanyant adeptes i que de fet resulta ben senzilla i accessible a tothom, i present en múltiples tradicions religioses i culturals mil·lenàries. Ser un mateix, aprendre a escoltar, viure amb llibertat i serenor, recuperar la connexió amb la natura, estar atents a les persones que ens envolten... són anhels profunds que el soroll que ens envolta aconsegueix ofegar. En aquest sentit, alguns hem quedat impactats amb la lectura de la Biografia del Silenci, de Pablo d’Ors (un nét d’Eugeni d’Ors). És una suggerent i engrescadora reflexió (no pas un llibre d’autoajuda) que ha desvetllat prou interès com per crear una xarxa de meditació que es diu “Amics del Desert” i que també ha començat a obrir-se camí a Catalunya. Si algú hi està interessat, pot adreçar.se a losamigosdeldesiertobarcelona@gmail.com. El mateix Pablo d’Ors dirigirà unes jornades d’iniciació a la meditació a l’hostatgeria del monestir de Poblet els propers 10, 11 i 12 de juny. Animeu-vos. Val la pena. Per més informació: Esteve Grasset, telèfon 9770390909!

Mercè Solé

Fer el pit

Aquesta curiosa expressió, “fer el pit”, la vaig sentir per primer cop el dia que va començar la legislatura al Congrés dels Diputats, i la diputada Carolina Bescansa hi va portar el seu fill i l’hi va donar de mamar. És una expressió curiosa, perquè em sembla que no s’utilitza habitualment enlloc, i certament no està recollida als diccionaris, que assenyalen que la forma de dir-ho és “donar el pit”.

Però no és gens estrany que en català algú digui “fer el pit” en comptes de “donar el pit”. Els catalans ho fem tot: fem benzina, fem el Puigmal... I moltes de les expressions que en castellà es formen amb el verb donar (per exemple: “dar un beso”, “dar clase”, “dar una vuelta”, “dar un paso”), en català es formen amb el verb fer: “fer un petó”, “fer classe”, “fer un volt”, “fer un pas”. O sigui que aquesta expressió segueix perfectament la manera de funcionar de la nostra llengua, encara que no estigui recollida a cap diccionari.

Com a contrast, recordo també haver sentit més d’un cop l’expressió “donar una passa”. Això és, certament, incorrecte. En català, sempre, els passos i les passes es fan, no es donen. I hi ha gent que, per exemple, en frases com aquesta es preocupa d’utilitzar la paraula “passa” creient que és més catalana que “pas”, i en canvi no s’adona que està caient en el castellanisme d’utilitzar “donar” en comptes de “fer”. Cal tenir clar que “pas” és una paraula perfectament catalana, i té un sentit més ampli que “passa”. “Passa”, en efecte, té un sentit més restringit, ja que s’utilitza més aviat per comptar:“d’aquí fins allà hi ha cinquanta passes”, “cada passa que feia el meu avi, era gairebé com el doble d’una de meva”... 

Josep Lligadas Vendrell

Alguns suggeriments per a l’ermita de Sales

Casament de Rosa Mercader i José Antón López Montero,
 a l’ermita de Sales, el 22 d’agost de 1971. 


L’ermita de Sales ha de ser, per damunt de tot, un lloc que creï bellesa i un lloc que transmeti bellesa. El conjunt d’elements que allà s’apleguen, històrics, arqueològics, religiosos, pictòrics, arquitectònics i de tradició popular tenen, ajuntats, molta força per a aquesta creació i transmissió. I caldria pensar-los de manera conjunta. Per això en l’article del número passat d’aquesta revista proposava treballar el tema de manera conjunta els qui en tenen responsabilitat més directa –Ajuntament i Església– i altres entitats preocupades per la nostra cultura i el nostre patrimoni. I per això també –deixeu-m’hi dir– no m’acaba de fer el pes el subtítol de “Museu de Viladecans” que ara l’ermita porta. L’ermita, diria jo, no és res més, i no és res menys, que l’ermita.

Però bé. En tot cas, em permetreu que apunti aquí algunes coses que crec que estaria bé tenir en compte ara que estem en la fase final de la restauració. En el proper número de la revista n’hi afegiré algunes més.

La primera és que em sembla fonamental que, quan el visitant entri a l’ermita, tingui totes les sensacions que corresponen a una ermita. Només una ermita pròpiament dita serà el marc adequat per entendre aquell conjunt, imprengar-se de la seva història i admirar els elements artístics que s’hi conserven, singularment les pintures. I perquè això sigui així, evidentment que en principi no hi ha d’haver noses pel mig (ni plafons, ni audiovisuals, ni res de semblant) i que hi ha d’haver els punts de referència bàsics d’un edifici d’aquest tipus: la Mare de Déu de Sales al fons de l’absis, i un altar també a l’absis. L’altar jo el faria de pedra, però, si es considera que ha de ser mòbil per si s’hi volen fer concerts o actes similars, podria ser de fusta, però una fusta de bona qualitat i bellesa. I, sobretot, l’altar ha de ser a l’absis de manera permanent, i treure’l d’allà només quan sigui necessari per fer-hi algun acte o activitat determinats.

La segona cosa és sobre la imatge de la Mare de Déu. La imatge que allà hi havia va ser cremada a la guerra, i després se n’hi va posar una de nova que l’imitava. És la que es veu a la foto adjunta i que tots els viladecanencs que ens hem estimat aquesta esglesiola tenim fixada al cervell. Per algun motiu que desconec, aquesta imatge va ser substituïda l’any 1980 per una de nova d’estil neoromànic, que es guarda a l’església de Sant Joan, fora de la vista del públic, i només es treu el dia de la Festa Major. L’antiga, la que tots recordem, està exposada (encara que sense corona, que no se sap què se’n va fer) a l’església de Santa Maria Magdalena. Estic convençut que la imatge que cal posar a l’ermita és la que hi ha estat des de després de la guerra, la que lliga amb la nostra tradició. Crec que seria un error lamentable trencar amb aquesta tradició i col·locar-hi aquesta imatge nova neoromànica que mai no ha fet arrels. 

I la tercera cosa és una barreja de suggeriment i oferiment. Quan tinguem ja l’ermita acabada, crec que aquesta petita joia pot donar peu a crear algun tipus d’espectacle que reculli la història d’aquest lloc, des de quan era vil·la romana fins a totes les vicissituds com a ermita, i posant en relleu també les pintures que se’ns hi han conservat. Es podria fer un cap de setmana cada any, i convertir-ho en un altre punt de referència ciutadà. Això que he dit més amunt de l’oferiment vol dir que a mi m’agradaria col·laborar-hi, en una cosa així.

I res més per ara. Continuarem en el proper número.

Josep Lligadas Vendrell

Xarxa Parlar per Conviure

El treball en xarxa es pot dir que és un treball de col·laboració i complementació dels recursos en un determinat àmbit, per evitar duplicitats, descoordinació i potenciar el treball en conjunt. A Viladecans treballem per la formació lingüística d’adults català/castellà. Actualment aquesta feina s`està fent a les associacions de veïns, casals, Càritas, normalització, biblioteca, Creu Roja... tasca desenvolupada per voluntariat i adreçada a totes les persones que ho demanen per aprendre de bell nou la llengua o bé per perfeccionar-la.

Les reunions coordinades per l’Ajuntament dins de l’àrea de convivència organitzen les actuacions conjuntes que cada curs realitzem.

Durant el curs organitzem un parell de sortides culturals, sempre dins de les possibilitats dels alumnes i voluntariat. 

Una acció més de la xarxa és la formació que cada curs se’ns fa als voluntaris, sempre són una o bé dues sessions on es convida a tothom. És bo aprendre tècniques noves tractades per especialistes competents a la vegada que serveix per compartir suggeriments, experiències, material, projectes...

Al final de curs hi ha la cloenda (normalment a Can Batllori) on el reconeixement als alumnes i les alumnes és el tema central, amb diploma acreditatiu de les classes rebudes i aprofitament corresponent. Sempre és un acte entranyable.

Esperem que aquesta tasca social on s`entrellacen esforços i petites aliances entre persones continuï viva a Viladecans, ja que aquest treball en xarxa comparteix objectius bàsics per a una bona convivència i cohesió social.

Montse Pastor Pujadó

Sóc feminista, i què?

Sempre agrairé una activitat que vàrem fer en una formació de caps (monitors escoltes): consistia a buscar noms de persones que havien fet història, i calia dividir si havia estat per accions bones o dolentes. Se’ns van acudir poques dones, la veritat, i moltes d’elles per motius poc edificants. Quan qui duia el taller –una física, per cert– ens va fer notar aquest desequilibri, una espurna es va encendre dins meu.

Al llarg de les històries vitals de les dones que ens definim com a feministes sempre hi ha quelcom que ens fa fer un clic, sovint més d’un episodi. A vegades pot ser un cúmul de petites anècdotes que van definint i consolidant la teva visió feminista del món. Que al pati es doni per fet que tu no jugaràs a futbol, que siguis l’única nena que aixeca la mà per intervenir a classe, que quan estiguis decidint quins estudis universitaris faràs ningú et plantegi cap enginyeria, que només per ser dona tinguis la sensació de córrer un risc si surts de nit, que tothom doni per fet que si no ets mare no et sentiràs realitzada, que estant embarassada tothom doni per fet que reduiràs la jornada laboral, i un llarg etcètera.

I mentre et van passant totes aquestes coses t’adones que hi ha alguna cosa que trontolla, que és impropi que per ser diferent siguis desigual. Però t’has de sentir dir que no és veritat, que les dones són iguals que els homes i que això del feminisme és igual o pitjor que el masclisme. I, fins i tot, hi ha algun moment en què dubtes a reivindicar-te com a feminista, perquè no se’t malinterpreti, perquè ningú t’associï a la imatge mental de ser una amargada enfadada amb la humanitat, perquè tampoc passa res per no dir que ets feminista si ets conseqüent amb les teves idees.

Però arriba un dia en què t’adones que ja ets adulta, i revises tot allò que t’ha passat. Analitzes d’on vénen les teves àvies, la teva mare. Mires la teva filla i te n’adones que encara hi ha massa camí a recórrer, que fins i tot hem retrocedit algunes passes. I penses que ja n’hi ha prou, que cal pencar fort com mai per deixar enrere les desigualtats. Perquè és absolutament injust que la meitat de la població visqui en inferioritat de condicions respecte a l’altra meitat. I aleshores crides ben fort “Sóc feminista, i què?”.

Bàrbara Lligadas

Les cases de Bergen, les cases de Viladecans

Bergen és la segona ciutat de Noruega, situada a la costa de l’Atlàntic. Té una població similar a la dels municipis de la plana del Delta, uns 250.000 habitants (uns 390.000 habitants si contem la seva àrea metropolitana). 

En el seu centre urbà, en ple casc antic, hi destaquen una línia de cases molt maques, de colors diversos, que estan declarades com a Patrimoni de la Humanitat per la Unesco. Són unes cases que individualment no tenen el valor que tenen col·lectivament, ja que són el darrer vestigi arquitectònic d’un barri mariner, el de Bryggen, que va desaparèixer en successius incendis per una banda, i per la construcció d’edificis més moderns i funcionals per una altra. Aquestes cases actualment alberguen comerços diversos: cafès, botigues de souvenirs, boutiques de roba.... El conjunt ha esdevingut una de les imatges icòniques de la ciutat, i una de les més freqüentades pels locals i els turistes, ja que es troba al costat del mercat del peix, el producte estrella local de la regió. 

El ple de l’ajuntament de Viladecans va decidir el passat gener, per unanimitat, i va reiterar en el ple de febrer, preservar les cases situades al llarg de la C245 (entre cal Tomacaire i l’antic cinema Moderno), com a testimoni arquitectònic de la Viladecans de fa més de 100 anys. Són cases afectades per expropiació i enderrocament pel PGM del 1975, i que per primera vegada en el planejament de la zona, a petició de l’equip de govern a la Generalitat, es demana preservar-les. La majoria d’aquestes cases, contemplades individualment no tenen un valor arquitectònic significatiu (tret d’alguna excepció puntual), però si que en podria tenir el conjunt. Com passa amb les cases de Bergen. 

Les cases de Bergen fan goig, en bona part perquè davant seu no hi passa cap carretera. Hi tenen un passeig de vianants, a tocar del mar, amb un ampli espai públic per a passejar, asseure’s a les terrasses dels bars i granges que alberguen aquestes cases, per acostar-se a l’adjacent mercat del peix i gaudir dels productes locals, cuinats allà mateix... una delícia tot plegat! 

A Viladecans, en el debat que s’ha generat al voltant de la preservació de les cases de la C245, no he sentit a ningú, a excepció del govern local format per PSC i ICV-EUiA, parlar del projecte que realment farà que aquestes cases puguin lluir, i que de ben segur farà que la ciutadania de Viladecans, en especial la que viu al casc antic, guanyin en qualitat de vida: l’ampliació de la plaça de la Vila i la conversió en zona exclusiva de vianants del tram de la C245 entre la plaça de la Vila i la casa de cal Tomacaire, aproximadament. I és una llàstima que això hagi passat per alt, o no li hagin donat la importància que té, la resta de grups polítics i als defensors convençuts del patrimoni arquitectònic viladecanenc, ja que les cases de la carretera, com les de Bergen, lluiran en un entorn menys agressiu que l’actual; a més a més, de la mateixa manera que l’entorn de les cases és segurament el més valorat per la ciutadania de Bergen, la futura zona de vianants que defineix el projecte de reforma del polígon centre ho serà per als viladecanencs i viladecanenques, els quals podran tenir un nou mercat, més gran i dinàmic, on també podrem trobar els nostres productes locals, frescos, i gaudint-los tot asseguts contemplant amb tranquil·litat aquestes cases, on ara mateix hi domina la contaminació i el soroll del trànsit. 

Jordi Mazon

LA CASA DAVANT DEL MAR

 


Hi ha una casa a Lanzarote que està sola davant del mar. He anat a veure-la perquè un dia em van explicar que era preciosa, i és cert. No compta amb un únic color, sinó que és blava, groga, vermella i blanca. I no per això arriba a ser cridanera. Al contrari, és senyorívola, de línies elegants, ni massa gran ni massa petita, amb una teulada clara d’aires xinesos i uns grans finestrals blaus que gairebé no permeten l’existència de les seves vistoses parets.

Només l’envolta el cel, la sorra groguenca de la petita platja, les pedres i roques volcàniques i el mar. I una mica més lluny, l’acompanya un bosc frondós de palmeres. Des d’aqueix bosc la miro i no em sembla trista, només buida. Fa un dia perfecte, sense núvols, i el sol il·lumina la casa com un diamant reflectit en els seus vidres.

Segueixo mirant-la i, de sobte, percebo un lleu moviment a la cortina de blonda que cobreix la porta de la balconada. Algú m’està mirant. I no té por de fer-ho. No s’oculta de pressa i deixa anar la cortina com ànima que es crema al seu contacte. M’observa fixament, com una invitació a apropar-me.

Ho faig. M’apropo, ja estic davant de la porta principal i, just abans de trucar al timbre, una anciana m’acull amb un dolç somriure:

– És estrany que algú vingui a aquest paratge solitari... Vols una tassa de te?

No puc dir-li que no. És una oportunitat estupenda per visitar per dins la casa especial. La dona es fa a un costat perquè jo passi. Entro i, tot just trepitjo el vestíbul, el terra es va esvanint als meus peus a mesura que avanço. Miro enrere, i l’anciana ja no hi és. Miro al meu voltant i tan sols veig el buit. La meva estranyesa augmenta amb el pas dels minuts, tanco els ulls per intentar comprendre i, quan torno a obrir-los, ja no hi ha casa, no hi ha anciana, i només quedo jo a prop de la vora. Les onades m’amanyaguen i la brisa m’acarona. Tornar a adormir-me és el que vull ara, per tornar a entrar a la casa de la teulada xinesa, les parets de colors i les grans finestres del color del cel.

Patrícia Aliu

patri.aliu@gmail.com

La proposta pedagògica del Baix Llobregat

 

Hi dono voltes i més voltes. Vaig néixer al barceloní barri de Vallcarca. I durant nou anys –des del curs de Preparatòria fins al Preu– vaig ser alumne dels jesuïtes de Sarrià, el segon barri d’aquells primers anys de vida. A casa, de recursos econòmics, anàvem justets-justets: sis germans i amb els diners que venien de la impremta petita del pare. Però ja aleshores sabíem que d’altres s’ho passaven molt pitjor. I mai no ens va provocar a dins la passió per arribar a rics. L’actitud i el tarannà dels pares ens ho posava fàcil: si algú hagués demostrat afany de riquesa, hauria estat la riota de la resta de la tribu.

Quan, anys a venir, i després de l’Estat d’Excepció de 1969 –jo ja era a punt de saltar per la ratlla dels trenta–, vaig decidir a anar-me’n a viure a la ‘Ciudad Satélite’ de Cornellà de Llobregat, confesso que vaig fer el salt més decisiu de la meva vida. Tot em resultava nou. I diferent. Que jo era de família conservadora, religiosa, i d’un catalanisme que només podíem practicar en la intimitat, lleument enverinats contra ‘els xarnegos’ (com dèiem aleshores), avesat als espais curts, ‘als vells camins fressats’, on tot se’m convertia en evocació amb rostres, noms de carrers, històries domèstiques ben sabudes... La ruptura va ser, per a mi, un xoc. (Ho repeteixo: el més decisiu –no goso dir traumàtic perquè sóc persona de bars i allà, a Sant Ildefons, de bars no me’n faltaven, això rai!–, abans i després, de la meva vida. Gràcies a aquell pas, i a una no gens senzilla adaptació a nous models de vida, ja res no m’ha costat gaire, pel que fa a canvis de ciutats i/o de països).

Primer la ‘Satélite’, després Cornellà, més tard ‘el Baix Llobregat’ eren espais urbans que feien síntesi de molts accents i en els quals vivia molta sang jove que lluitava per sobreviure amb uns grams afegits de dignitat. Les aventures personals de mig milió de persones sí que mereixerien una biblioteca sencera de relats que engrandirien, i com!, la història d’una Catalunya, demogràficament massa envellida. I, anava a dir, ‘massa assenyada’, víctima, encara, d’aquell franquisme brut que ens impedia viure amb uns mínims exigibles de propostes vitals engrescadores. Per cert: d’entre els llibres que recomano sempre, sobre la nostra comarca, el relat sobre ‘Les dones dels 60’, d’Empar Fernández i Júlia Tardà. Quina lliçó, el d’aquelles dones que arribaven joveníssimes a Catalunya i van haver de lluitar per arribar a ser ‘persones entre persones’.

Aleshores vaig entendre que el meu país era terra de ‘Marca’, de Barreja, simfonia, no gens desconcertant, d’accents i de records d’altres històries. Que valentes que van ser les persones que, foragitades pels cacics i per les polítiques d’una Dictadura implacable, van començar a participar, activament, en la reconstrucció nacional de Catalunya: des les lluites obreres, des l’Assemblea de Catalunya, des les reivindicacions dels barris, des la nota ‘teologia’ de la diversitat. Per això estic d’acord amb en Lluís Cabrera, el del Taller de Músics, quan ens recorda que la Catalunya del futur ha de ser feta des d’històries i memòries ben diverses. Els que ens vulguin unívocs, o els que creguin que la sang i els orígens i els accents atorguen drets de propietat d’un nou patriotisme... estan hipotecant el futur del meu país, que només serà si ho és de totes i de tots els que l’han fet.

Fa un grapat d’anys, una dona amiga –que apareixia en una novel·la meva i que es passava la vida dient que esperava l’hora per tocar el dos i fugir d’una Catalunya on se seguia sentint forastera– va haver d’enterrar el seu fill, mort en un accident laboral. Vaig ser amb ella moltes setmanes: la visitava cada dia, la portava a dinar a casa nostra... Al cap d’un temps, jo gosava preguntar-li: “Ara, Dolores, ja pots tornar a la teva terra!” Se’m va girar, amb cara de ràbia i de pena: “No has entendido ná de ná de ná: una es de donde ha nacido, sí, pero, sobre todo, del lugar en donde están enterrados los suyos. Yo ahora soy de aquí. Más que tú, Riera: más que tú”.

Ignasi Riera (Madrid)

Uns transports massa deficients


La posada en funcionament de la línia 9 del metro de Zona Universitària fins a l’Aeroport, passant pel Prat, ens ha fet pensar a molts en el projecte tantes vegades demanat i tantes vegades promès d’una línia que passés per Viladecans i la resta de poblacions del Delta. Fins i tot es van arribar a planificar on anirien les estacions, però des de fa una colla de temps que de tot plegat no se n’ha sabut res més.

A Viladecans estem pèssimament comunicats. Ni tan sols l’antiga reivindicació de la freqüència de pas dels trens ha donat cap mena de fruit i, a més, sembla que ja tothom se n’hagi oblidat. I mentrestant, per exemple, els joves que han d’anar a la universitat a Bellaterra en transport públic es passen mitja vida en el viatge. I els molts treballadors viladecanencs que tenen la feina a Barcelona, tres quarts del mateix. I si volem anar a la capital de la comarca o a qualsevol altra població del Baix Llobregat, exceptuat les de la costa, la feinada que tenim. 

Aquí hi vivim moltíssima gent, i sembla que no comptem per res. Com ho hem de fer perquè els que programen aquestes coses ens tinguin en compte? En aquest sentit, doncs, ens alegrem molt de la mobilització dels ajuntaments del delta per reivindicar novament un transport digne. És hora, en efecte, que les nostres autoritats, els partits i les entitats socials converteixin aquest tema en una prioritat i no parin fins a aconseguir els compromisos necessaris per donar resposta i solució a una qüestió que afecta la qualitat de vida de molta gent.