Sóc feminista, i què?

Sempre agrairé una activitat que vàrem fer en una formació de caps (monitors escoltes): consistia a buscar noms de persones que havien fet història, i calia dividir si havia estat per accions bones o dolentes. Se’ns van acudir poques dones, la veritat, i moltes d’elles per motius poc edificants. Quan qui duia el taller –una física, per cert– ens va fer notar aquest desequilibri, una espurna es va encendre dins meu.

Al llarg de les històries vitals de les dones que ens definim com a feministes sempre hi ha quelcom que ens fa fer un clic, sovint més d’un episodi. A vegades pot ser un cúmul de petites anècdotes que van definint i consolidant la teva visió feminista del món. Que al pati es doni per fet que tu no jugaràs a futbol, que siguis l’única nena que aixeca la mà per intervenir a classe, que quan estiguis decidint quins estudis universitaris faràs ningú et plantegi cap enginyeria, que només per ser dona tinguis la sensació de córrer un risc si surts de nit, que tothom doni per fet que si no ets mare no et sentiràs realitzada, que estant embarassada tothom doni per fet que reduiràs la jornada laboral, i un llarg etcètera.

I mentre et van passant totes aquestes coses t’adones que hi ha alguna cosa que trontolla, que és impropi que per ser diferent siguis desigual. Però t’has de sentir dir que no és veritat, que les dones són iguals que els homes i que això del feminisme és igual o pitjor que el masclisme. I, fins i tot, hi ha algun moment en què dubtes a reivindicar-te com a feminista, perquè no se’t malinterpreti, perquè ningú t’associï a la imatge mental de ser una amargada enfadada amb la humanitat, perquè tampoc passa res per no dir que ets feminista si ets conseqüent amb les teves idees.

Però arriba un dia en què t’adones que ja ets adulta, i revises tot allò que t’ha passat. Analitzes d’on vénen les teves àvies, la teva mare. Mires la teva filla i te n’adones que encara hi ha massa camí a recórrer, que fins i tot hem retrocedit algunes passes. I penses que ja n’hi ha prou, que cal pencar fort com mai per deixar enrere les desigualtats. Perquè és absolutament injust que la meitat de la població visqui en inferioritat de condicions respecte a l’altra meitat. I aleshores crides ben fort “Sóc feminista, i què?”.

Bàrbara Lligadas