La natura no sap si anar en samarreta o en anorac davant aquest hivern disfressat de primavera. La llum no és hivernal. Té color i textura de primavera, d’estiu o de tardor, però no d’hivern. Aquesta vegada no són els arbres els que no ens deixen veure el bosc, aquí és un foc antic qui ens ho impedeix. Aquest foc, rematat per un altre foc més jove, va deixar fa anys el sòl nu, ara color palla, corregit amb el verd fràgil d’arbres i arbustos d’anteriors replantades. Més enllà, més altes que la pineda del fons, les torres elèctriques assalten el cel. Són tan altes que no caben a la foto. Tant de bo les plantes, els arbres plantats, trobin un llarg futur i facin arrels a la terra i assaltin ells també els cels. Ara posen per a la foto dels mòbils, i després aniran a les xarxes a multiplicar-se en boscos digitals. Però el bosc real ho té més difícil per créixer i multiplicar-se. Necessita una aigua que últimament els núvols no volen donar, està exposat als depredadors irracionals, i als més perillosos, els depredadors no declarats tècnicament irracionals.
El nen, absort en el mut intercanvi d’impressions amb el gos, assegut a la terra, a menys d’un metre del romaní alliberat de la presó del test bolcat, és com un espot d’esperança.
En el primer pla, una galleda de plàstic i dues més, no lluny de la primera, i una quarta: la taca blava en el fons, més enllà de la pèl-roja que fa la foto, perquè la galleda és el vell transport de l’aigua, la galleda és tan antiga com la civilització. A la dreta veiem un mànec d’una aixada. Més d’un mànec i una aixada perquè per plantar cal cavar la terra. Cavar és també un vell treball que acompanya la humanitat des que va descobrir l’agricultura. Abans era quotidià el contacte de les persones, dels nens, amb l’aixada, amb la terra, amb la natura. Hem passat pantalla.
El retrat és bonic. Els forats i els escocells probablement són tècnicament millorables, però respira complicitat naïf i amistat amb l’entorn, amb el bosc com un ésser viu, on el miracle de la vida pren mil formes que sense ell no existirien. Es respira a la foto la gran virtut de la replantada: l’actitud. L’actitud humil, repetida amb tossuderia, any rere any, de cavar i sembrar mà amb mà per deixar una modesta herència a la comunitat. La comunitat diversa de la vida que batega a la muntanya.
Fotografia: Jaume Muns
Text: José Luis Atienza
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada