Tot i que nascuda a França, per òbvies raons d’exili, Muriel Casals ha estat sempre, per a mi, sabadellenca. El seu pare, Lluís Casals, va ser la incorporació més jove al ‘Grup de Sabadell’, dels Trabal, Oliver, Jordana, etc. Amb el senyor Lluís Casals vàrem compartir feines de jurat al premi ‘Pere Quart d’humor i sàtira’, que convocava l’ajuntament de Sabadell amb Edicions ‘La Campana’. Crec que va ser el 1981 quan l’economista Muriel Casals va presentar la seva tesi doctoral sobre la indústria tèxtil de la llana a Sabadell en temps de la Guerra Gran.
Companys d’allò que en dèiem ‘militància’ al PSUC i, més tard, a ICV, compartíem aires d’Assemblea de Catalunya, des del 1971. Més d’un cop em va explicar que tenia dubtes, a l’hora de decidir el vot, entre ICV i ERC, perquè se sentia més i més interessada per les propostes de camí clar cap a la Independència. En tot cas, a les acaballes de 2014, va ser l’encarregada d’exposar el projecte de l’Òmnium Cultural, que presidia, i d’una Assemblea Nacional, en estat de consolidació, en un dels esmorzars que organitzava ‘Nueva Economía’ al madrileny Hotel Ritz. Conservo les notes d’aquella intervenció de veritat ‘magistral’. Pel fons i per la forma: amb claredat de dona intel.ligent, enemiga d’estirabots i de retòriques innecessàries, sense concessions a la galeria, la seva va ser una exposició de molts quirats: sòlida, ben raonada, ben documentada i ben dita. De dona elegant i sàvia.
Uns quants anys abans, l’estiu de 1998, en el marc de la Universitat Catalana d’Estiu, de Prada de Conflent, bo i recordant que feia 150 anys que Marx i Engels havien donat a conèixer el seu Manifest Comunista, impartíem classes coordinades amb el notable historiador sobre el món empresarial català, que més tard seria president de l’Ateneu Barcelonès, Francesc Cabana, l’economista Muriel Casals i jo, no sé si com a ‘expert en generalitats’. Cada un de nosaltres assistia a les classes dels altres dos. I al migdia dinàvem plegats en un petit restaurant de Prada. Va ser, per a mi, una experiència de les que et marquen: era tan sorprenent assistir a les lliçons de dos experts, Cabana-Casals, dotats del do de la pedagogia planera, cartesiana, d’algú que va per feina i que no espera que ningú l’afalagui!
Em sap molt greu que la Muriel hagi travessat la ratlla de la vida i que ens hagi deixat, quan tant la necessitàvem. Es mereix els versos de Costa i Llobera: “puga jo a l’ombra del nadiu boscatge/ seny i bellesa agermanar, oh artista:/ seny i bellesa que en ta lira formen/ digna aliança”. Gràcies, Muriel.
El Nani (Riera) de Madrid.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada