dissabte, 15 de setembre del 2018

1977, sardanes a la plaça. Nens aprenent a ballar sardanes a la plaça de la Vila l’any 1977

 




Jaume Muns

Recuperant tresors. Cinema per als usuaris de les biblioteques de Viladecans

Un dels desitjos expressats a la secció “Propostes per a Viladecans” era disposar d’un bon fons de cinema, de tots els clàssics. Doncs bé, això ja és en part possible. amb el carnet de la biblioteca es pot accedir a part del catàleg de la plataforma de cinema ‘online’ Filmin! Les condicions de prèstec: 8 pel·lis màxim al mes; 2 màxim prestades simultàniament; 3 dies de préstec. Proveu-ho!: https://ebibliocat.efilm.info/ca/ebibliocat/

La cosa, però, és una activitat curiosa: d’una banda et retrobes amb els tresors de fa vint, trenta, quaranta anys. De l’altra, t’adones que tu has canviat i els teus interessos també. Algunes pel·lícules continuen sent un punt de referència important, que gaudeixes enormement de recuperar i de compartir. D’altres et fa molta gràcia veure’n la caràtula, però et costa molt de tornar-t’hi a submergir i d’algunes t’adones que el que t’atrau és el record del moment passat amb pares, amb amics, i no la pel·li en si mateixa. 

Però reconec que m’encanta!

Mercè Solé

Tallareta vulgar (Sylvia communis) Espai Natural Remolar-Filipines. 29/04/2017

Estat de conservació a Catalunya: Preocupació menor. Tallarol de mitjana mida, de cua relativament llarga i amb directrius externes blanques. El mascle presenta el dors de color bru, amb el cap gris en plomatge de cria i bruna durant la resta de l'any, les ales bru-vermelloses, la gola blanca, i les parts inferiors blanquinoses i amb tons rosats. La femella mostra tonalitats més apagades, amb el cap i el dors més bruns, la gola blanquinosa i més apagada. S'alimenta de tot tipus d'invertebrats (principalment escarabats, formigues, xinxes, etc.), encara que les baies poden constituir una part important de la seva dieta a finals d'estiu i a la tardor.

No es considera una espècie amenaçada. Entre els factors de risc hi ha l'alteració dels hàbitats de cria com a conseqüència d'incendis, desbrossaments de matoll, etc.

Eio Ramon

Tothom educa: educació 360º

Tothom educa” no és un titular, és la frase que resumeix quelcom més complex alhora que bàsic i lògic. 

Un nadó aprèn les regles del joc de la vida en breus mesos. Distingeix perfectament els límits del que li han ensenyat a casa que està bé o està malament. El nadó assumeix el rol què té a la societat d’una manera molt ràpida també; si és nen o nena, si és el germà gran o el petit, o si no és un nen estimat. 

Al voltant dels tres primers anys de vida tindrà ja les seves manies, i també ben definit el caràcter. L’haurem fet valent o valenta, o prudent o molt inquiet, respectuós, divertida....

La família, l’entorn, la TV, el parc de sota casa, l’escola bressol o els hàbits hauran deixat ja l’empremta (bona o dolenta) en el petit o petita.

Ara començarà l’escola i allà les i els mestres l’ajudaran a desenvolupar eines per aprendre. Coneixerà nous companys als quals estimarà i altres que no estimarà tant. Podrà fer activitats organitzades per l’Ampa i coneixerà més monitors i més amics.

Cada persona, cada espai i cada activitat que de manera repetida té contacte amb aquest nen o nena, tindrà molt pes en la seva forma de pensar. Per això és tan important que tota la ciutat tinguem la corresponsabilitat de l’educació de la nostra canalla. 

L’èxit educatiu és un objectiu polític molt clar a la nostra ciutat, però èxit educatiu no és només èxit escolar i rendiment educatiu. És la suma d’aquests dos amb la de garantir les oportunitats i les eines per desenvolupar-se com a ciutadà o ciutadana a qualsevol edat. 

Tots aquí hi tenim una responsabilitat. S’educa amb l’exemple, quan anem pel carrer i llencem un paper a la paperera, o quan donem les gràcies amb un petit gest si un cotxe ens deixa el pas. Quan som una entitat i col·laborem o desenvolupem un projecte intergeneracional, quan el municipi programa música per a nadons, quan la ciutat genera serveis esportius, quan estem al parc i ajudem els nens i nenes de tots a repartir el temps del gronxador, i un infinit etcètera.

I òbviament s’educa quan s’aposta per l’educació des de l’administració desenvolupant projectes a les escoles que ajudin a detectar les múltiples intel·ligències, ritmes i entorns personals d’aprenentatge per tal que cada alumne tingui oportunitats. Eduquem apropant les arts i explicant que la música, la dansa, el dibuix o el teatre són activitats que recolzen el desenvolupament de competències com ara el càlcul o la comprensió oral. S’educa provocant que als centres educatius tinguin recursos per apujar la motivació tant dels professionals com dels alumnes, perquè una persona aprèn quan s’ho està passant bé. 

Des del departament d’educació generem recursos com la formació de pares i mares per garantir que tots els projectes d’innovació educativa que impulsem o recolzem a les aules, els puguin conèixer per poder complementar-los a casa i multiplicar els seus efectes. En posaré només un exemple: el projecte d’emocions. 

Gestionar les nostres emocions pot ser un dels exercicis més beneficiosos a la nostra vida, ja que totes les decisions que prenem venen subjectes a una emoció. Si a l’escola ajuden als nostres petits a detectar i gestionar emocions, és un gran avenç per assolir l’èxit educatiu. Estem formant els claustres de les escoles de Viladecans i les famílies perquè el projecte sigui de tots i es faci gran i efectiu.

Sabem que com a municipi no tenim competències en ensenyament, no podem decidir què s’estudia ni com, ni quants mestres hi ha o quantes línies s’obren, però com a ciutat ens hem traçat l’obligació ètica i política de posar totes les nostres eines al servei del fet educatiu en el seu ampli sentit. Volem ser la ciutat què aprèn cada dia a ser millor i més educadora, volem ser la ciutat on les oportunitats no s’escapin. Volem ser la ciutat de la corresponsabilitat i de la innovació educativa i del concepte educatiu 360º. 

I si tu també penses així, has de formar part d’aquesta comunitat educativa, participa a la nostra Xarxa d’Innovació Educativa, un espai on estar al cas de tot, on podràs aportar, conèixer a gent que treballa a la nostra ciutat per l’educació, famílies molt implicades i experts. http://www.viladecans.cat/ca/xie

Gisela Navarro

Propostes per a Viladecans

Durant tot aquest any, des de Viladecans Punt de Trobada us convidem a elaborar propostes per a Viladecans. Propostes per millorar la vida de la gent de la nostra ciutat, des de qualsevol punt de vista. 

Us convidem a cada un dels lectors i lectores d’aquesta revista a aturar-vos un moment, agafar alguna eina d’escriure, pensar quines coses us sembla més important de fer o millorar o canviar a Viladecans, i enviar-nos-les. 

També convidem a fer això mateix a les entitats de tot tipus que funcionen a la ciutat, que són moltes i actives: atureu-vos un moment, penseu en el conjunt de Viladecans –també podeu pensar en els objectius i interessos de la vostra entitat, però no només en això–, i envieu-nos quines coses us semblen més importants de tirar endavant. 

I igualment convidem, tant a persones particulars com a entitats, a estendre aquesta petició a tothom qui vulgueu.

Podeu enviar una proposta, o dues, o les que sigui. Envieu-les, sisplau, a aquesta adreça electrònica: puntviladecans@telefonica.net. 

I podeu firmar-les o no, com vulgueu.

Aquest mes en tenim tres. Falten les vostres!


Un memorial de la pagesia de Viladecans

No la cuidem gaire, a Viladecans, la nostra memòria pagesa. Fins i tot les nostres magnífiques escarxofes es comercialitzen sota el paraigua de les escarxofes del Prat. Una pena. Doncs ja seria hora de reivindicar el nostre llegat pagès, que encara dura, ni que sigui en situació precària, però que en tot cas és la base sobre la qual s’ha construït la ciutat que som ara. Al costat del col·legi Àngela Roca hi ha un monument a la pagesia, molt modern, però que a ningú li evoca la realitat pagesa. Doncs caldria fer, en alguna banda, un memorial ben fet. Hauria de ser un memorial comprensible, i per tant d’estil figuratiu. I col·locat en un espai cèntric i visible. Potser podria ser, per exemple, a la renovada plaça de les Palmeres, o a la plaça Europa, o al capdamunt de la Rambla.


Un espai de lectura
Recuperar l’edifici abandonat de la plaça Europa que abans va ser una oficina d’una caixa d’estalvis, per fer-ne un Centre de Lectura que faciliti poder llegir llibres en els espais adjacents de la plaça.



Rehabilitar, ja, la Torre Modolell
Fa alguns mesos, va sortir entre la llista de propostes per Viladecans la proposta que es fes un nou ajuntament que agrupés els departaments escampats en diversos edificis. M’adhereixo a la proposta. Però alhora, voldria reivindicar que, tant si es fa com si no es fa el nou ajuntament, es rehabiliti ja d’una vegada la Torre Modolell. És una vergonya que tinguem un edifici així, tan significatiu per a la ciutat, en aquest estat d’abandó.

Catalunya en Comú tria la seva direcció local a Viladecans


L’assemblea local de Catalunya en Comú a Viladecans, celebrada el 2 de juliol, va aprovar per consens l’anomenat Grup Motor de Viladecans. Aquest grup està composat per vuit persones. Quatre dones i quatre homes amb trajectòria en lluites socials, que seran els responsables de coordinar a Viladecans totes les accions a dur a terme en l’àmbit local.

També per unanimitat va ser aprovat el document base en què s’estableixen les línies principals del nostre ideari així com les nostres prioritats polítiques i socials, tenint com a objectiu treballar a Viladecans per construir un projecte il·lusionant per tal d’aconseguir una major justícia social.

Com a hereus d’un passat de lluites, hem d’arribar a molta més gent, il·lusionar-la i implicar-la en aquest projecte social i polític de Catalunya en Comú que representem i volem enfortir.

Creiem en les institucions que treballen amb la ciutadania i construeixen propostes participatives. Creiem en un ajuntament eficient, honest i transparent. No volem privilegis polítics, ni caciquisme, ni dependència econòmica de les entitats financeres.

Volem polítiques de transparència i rendiment de comptes per facilitar el control ciutadà, i mètodes de treball que facilitin i facin efectiu aquest treball no jeràrquic i obert a la conciliació. Però sobretot volem un ajuntament per posar-lo al servei del bé comú de totes les persones.

Busquem impulsar l’economia social, la solidaritat, la gestió col·lectiva dels béns comuns i un nou model energètic i de mobilitat. Promourem la igualtat d’oportunitats i la inclusió social.

Volem ser el referent de l’esquerra a Viladecans com a eina de transformació i treballar estretament amb els moviments socials.

Avui som conscients dels atacs que han estat rebent els ajuntaments “del canvi” i el dèficit d’autonomia i finançament municipal. Per això les persones inscrites a Catalunya en Comú i el Grup Motor donarem suport a totes les entitats i moviments que lluiten a Viladecans per a la millora dels serveis públics, l’equitat, els valors democràtics i els drets socials.

Grup motor de Catalunya en Comú Viladecans

Les monges vedrunes deixen Viladecans

La comunitat de monges vedrunes, presents a Viladecans des de l’any 1953, quan van venir per fer-se càrrec de l’hospital, han hagut de deixar la ciutat a causa de l’edat i del fet que la comunitat ara estava formada només per dues monges, l’Ana i la Francisca. A la missa de Festa Major, aquest 8 de setembre, va tenir lloc un senzill acte de comiat i d’agraïment. Aquí reproduïm el text que una d’elles, Ana Torres, va llegir en l’acte.


Hola a todas y a todos!

No nos resulta fácil estar aquí delante y dirigiros unas palabras. Somos personas ágiles y dispuestas a servir, a trabajar, pero no de discursos.

Una palabra grande nos sale del corazón: ¡Gracias!

Gracias por la posibilidad de vivir, trabajar, servir, compartir la vida, la tarea, el servicio durante tantos años… Las carmelitas Vedruna llegamos a Viladecans en el año 1953 y hemos permanecido aquí hasta este momento del 2018. Son muchos años y muchas las hermanas que hemos pasado por aquí. Varias de ellas gozan ya de la vida de Dios. De Viladecans surgieron también diversas vocaciones.

Por todo ello, damos gracias a Dios y a todos vosotros. Siempre nos hemos sentido bien acogidas y amadas. Y aún con nuestras debilidades, hemos intentado corresponder a tanto amor, procurando en todo servir y amar.

El Evangelio habla y repite que los preferidos de Dios son los pequeños, los débiles, los enfermos, los pobres…

Gracias por todo lo que el contacto con los enfermos en el hospital nos ha aportado. Nos ha hecho más compasivas, más cercanas, más humildes…

Hemos procurado ser una comunidad siempre abierta a las necesidades de Viladecans: ¡tantos años en el hospital! También por un tiempo, cercanas a personas adictas a la droga.

Gracias a la comunidad parroquial donde siempre hemos colaborado, con distintos servicios (catequesis, Cáritas, ancianos solos en sus casas o en la residencia…) en las parroquias de Santa María de Sales, la Montserratina, Sant Joan, Santa Magdalena…

Gracias al grupo de laicas Vedruna que comparten nuestro carisma. ¡Somos familia!

Nos costó, hace siete años, salir del Hospital, donde hacíamos vida las 24 horas. No queríamos marcharnos. Estábamos bien enraizadas. Y se nos abrieron las puertas y encontramos una casita que nos permitía continuar los servicios que estábamos llevando a cabo junto a otros voluntarios.

Pero los años pasan, las hermanas, como todos, envejecemos, faltan vocaciones y nos vemos obligadas a cerrar algunas presencias… Cerramos la casa, pero siempre estaréis en nuestro corazón. Viladecans nos ha tejido, nos ha hecho como somos y allá os llevamos, allá donde vamos.

No todo acaba. Nos veremos por aquí, pues sabeís que aquí vive parte de nuestra familia, la parroquia, y tanta, tanta, gente a quien amamos.

Por todo ello damos gracias a Dios y a todos vosotros.

Muchas, muchas gracias y hasta siempre!

Ana y Francisca 

en nombre de todas las hermanas Vedruna que han estado en Viladecans

Viure Viladecans


Després d’un estiu on les temperatures han escalfat intensament els nostres carrers, ha tornat el setembre. Com cada any el setembre, pels mamuts de Viladecans, representa el període més intens en relació a les sortides festives. En primer lloc, els nostres mamuts van sortir en la Cercavila del Mocador per visitar i agrair la col·laboració dels Mamutaires d’Honor. 

Ràpidament, ens trobem amb l’Aplec de Sant Ramon, el diumenge més proper al 31 d’agost, en el qual els veïns i veïnes de Viladecans, però també de les poblacions veïnes, es troben a l’emblemàtica muntanya amb la nostra mamuteta però també amb altres mostres de cultura popular.


I ja, en la segona setmana de setembre, ens hem trobat l’esperada Festa Major, un moment molt especial per les entitats de la nostra Vila. Moltes persones treballen durant molt de temps per quan arriba aquest moment. No busquen cap tipus de benefici personal, només desitgen que Viladecans sigui més gran i els seus veïns i veïnes s’ho passin d’allò més bé. Festa Major, l’espai on les diferències poden quedar a la calaixera per donar pas a la convivència i el goig, un espai de trobada entre amics i retrobada amb vells coneguts.

És en aquests moments quan els nostres mamuts més bé s’ho passen i viuen una Espavilada cada cop millor i com no, una Mamullada que ja sent un referent tant dins com fora de la nostra Vila, és un espai molt, molt divers i pots trobar «mamullant-se» gent de totes les edats ( de 0 a ... anys), gent de religions o cultures diverses, gent de ideologies oposades, etc. La Mamullada, una activitat en la que col.laboren grups de persones de Viladecans (La Pepa) però a la qual també fan un gran esforç per venir gent de fora com la Colla del Godrac de Mataró, Els SonaqueTomba i la CiA Gral del Foc de Gavà i sobre tot, aquest any, Botafocs de Castelló de la Plana que han recorregut més de 250 Km per ajudar a fer gaudir als i les viladecanenques.

La gent de la nostra Vila respon, cada cop més, tant des del carrer amb els seus estris fent rajar aigua acolorida d’alegria i il·lusió com des de les terrassetes i els balcons on hi ha un munt de col·laboradors que ajuden a «mamullar» la nostra gent i els nostres carrers.

La gent del mamut hem fet un cop més, allò que hem pogut fins i tot patint les remullades de pluja de la Cercavila del mocador o de l’Espavilada. Ens mullem, però ens mullem sobretot per fer que Viladecans sigui una mica més feliç.

Sabem que fer que tots els veïns i totes les veïnes visquin les festes de Viladecans és prou complicat, però des del que està al nostre abast, contribuirem a fer que tothom pugui Viure Viladecans.

Miguel de la Rubia

Ciclocarrers: cap a una igualtat i sostenibilitat en la mobilitat urbana

La manera de moure’ns per les ciutats està canviant. Només cal donar una ullada a ciutats del nostre entorn comarcal, provincial, nacional, estatal, continental per adonar-se que el cotxe ja no és l’única alternativa als desplaçaments urbans i interurbans metropolitans. No es tracta d’una croada contra els cotxes, sinó que aquests ja no són l´única manera ni la prioritària per molts ciutadans en circular pels carrers de les ciutats. La bicicleta (elèctrica o convencional) i tota la mena d’andròmines de mobilitat unipersonal (anomenem-les a partir d’ara AMU, com podrien ser els patinets, monocicles, bicicles...) s’estan obrint pas en un espai públic del qual fins ara en tenia el monopoli el cotxe. Aquest ha dominat l’espai públic fins fa pocs anys, ocupant un espai privat en l’espai públic quan estacionen als carrers, fent soroll, alliberant gasos d’efecte hivernacle i contaminants que està demostrat que són perjudicials per a la salut (són causa directa d’un increment de la mortalitat, i influeixen en la capacitat d’aprenentatge dels infants). En canvi la bicicleta i les AMU a més a més de ser sostenibles energèticament, fomenten l’exercici físic, i connecten punts de la ciutat amb un menor temps que el vehicle, ocupen molt menys espai públic, i fomenten una ciutat pacífica, tranquil·la des d’un punt de vista de la mobilitat. 

Cal dotar, però, d’un espai físic perquè cotxes, bicicletes i les AMU puguin conviure. Viladecans no és Barcelona (per sort). La majoria dels nostres carrers, tots els de la xarxa secundària, són d’un sol carril de circulació, amb un costat amb aparcament (ocupació privada de l’espai públic), a diferència de ciutats com Barcelona, on molts carrers tenen diversos carrils de circulació. No podem seguir el model de la capital, i d’altres grans ciutats, suprimint un carril de circulació d’un carrer per a destinar-lo a carril bici, i crear així una xarxa de carrils bicis. A Viladecans hem optat pel següent:

A la xarxa primària, els cotxes circulen amb prioritat pel carrer, i les bicis i les AMU ho han de fer pels carrils bicis construïts en vorera, o segregats en calçada. En aquest sentit, estan previstos més carrils bici que s’aniran fent en els propers anys, segregats de calçada i en vorera quan no hi hagi més alternativa.

A la xarxa secundària, que és la gran majoria dels carrers de la nostra ciutat, el cotxe, la bici i les AMU han de conviure en igualtat de prioritat. Aquests carrers, que els definim com a ciclocarrers, queden definits com a zones 30 en el Pla de Mobilitat Urbana aprovat pel ple municipal el 2016, on la màxima velocitat permesa és de 30 km/h. Al ciclocarrer, i amb la premissa d’igualtat de prioritat, la bici i les AMU han de circular pel centre d’aquest, i el cotxe, que no té prioritat per sobre les bicis i les AMU, ha de respectar aquesta manera de mobilitat. 

Quan un vehicle passi de la xarxa primària, on té prioritat, i entri a una zona de ciclocarrers, quedarà clarament senyalitzada amb senyals verticals i horitzontals. A més a més, els ciclocarrers tindran dues línies vermelles discontínues al centre de la calçada en tots els ciclocarrers, d’un metre d’amplada, que servirà de guia per a les bicis i les AMU per on han de circular, i als cotxes per saber en tot moment que es troben en un ciclocarrer que comparteix en igualtat la prioritat de circulació. 

Els ciclocarrers comporten de forma intrínseca alliberar les voreres de la circulació de bicis i les AMU, i per tant protegir al més dèbil i indefens en la mobilitat urbana: el vianant. 

Les primeres proves del ciclocarrer, que s’emmarca dins del projecte Cap i Peus per fomentar la mobilitat sostenible i cívica, les podrem veure durant la setmana de la mobilitat sostenible als barris de Sales i Torre Roja, per progressivament anar implantant-los a la resta de carrers de Viladecans. 

Jordi Mazon

ALLÒ QUE NO ESPERAVA

 

“Santa Caterina d’Alexandria” (1598), obra de Caravaggio
en què he volgut inspirar aquest petit relat.


Té por. D’equivocar-se, de que succeeixi quelcom que no pugui arreglar o controlar, de que no sigui capaç de fer allò que l’ha portat a la T1. Li encanten els aeroports. Llocs de trànsit cap a un destí desitjat o odiat, punts de trobada i convivència entre coneguts i desconeguts, un bon lloc per deambular, observar, iniciar altres aventures… Sí, li entusiasmen els aeroports. Avui, però, és plena de dubtes. Vindrà la persona que ha de fer-li el lliurament? No li passarà res de dolent que l’impedeixi arribar a la seva cita amb ella? Ni tan sols el coneix, però està desitjant que tregui el cap pels mostradors de facturació. 

Uns quants minuts més i el seu sospir d’alleujament arriba. L’home du un maletí. Teòricament, allà dins hi deu haver el calze i la túnica de santa Caterina. Tem escoltar-se ella mateixa la paraula “teòricament”. El calze i la túnica “són” allà ficats, esperant que ella els tingui a les seves mans. Aconseguir aquestes relíquies preuades és un somni recurrent des de petita, quan el seu pare, arqueòleg, li parlava d’elles amb els ulls brillants de cobdícia.

“Aquest senyor només és un mer intermediari”, pensa, “la baula entre els meus desitjos i la realitat. Tot el que he fet fins avui ha valgut la pena”. El missatger se li apropa i li allarga el maletí. No hi ha res a dir. L’aferra amb impaciència, li dona les gràcies i s’encamina cap a la sortida.

Ja al seu cotxe, la dona no pot resistir-se a obrir aquell receptacle de meravelles. Per què no ho hauria de fer? Ara són seves! Dins hi ha dos paquets… que, un cop desembolicats, no contenen ni calze ni túnica. Des del fons de les dues caixes, només una pedra i un tros de llençol se’n riuen de la pobra ingènua. La darrera imatge d’ella? Uns ulls oberts de bat a bat en un rostre que, des d’ara i per sempre més, no podrà suportar els aeroports. 

Patricia Aliu

patri.aliu@gmail.com

Platges verges?

Cada dos per tres des d’ERC veiem treure pit a l’Ajuntament –en tenim un curiós exemple al número de setembre del butlletí municipal– pel fet de gaudir de la distinció Platges Verges que atorga l’entitat Ecologistes en Acció a les platges del Remolar i Cal Francès. Més enllà dels esforços per mantenir les dunes i la preservació de l’entorn, no sabem si estem davant d’un exercici de cinisme o de desmemòria. 

Perquè genera perplexitat recordar el passeig marítim que l’alcalde Ruiz pretenia asfaltar el 2012 a imatge i semblança dels passeigs de Gavà i Castelldefels. Perquè recordem la complicitat del PSC amb Eurovegas, la pitjor amenaça que hem viscut en anys sobre el nostre entorn natural i la façana litoral. Perquè sabem que l’Ajuntament és coautor d’un Pla Director Urbanístic del Delta que recepta hotels i oficines per fer créixer una ciutat aeroportuària en detriment del parc agrari, que menysprea pel seu “escàs atractiu econòmic”. Perquè no oblidem l’amenaça que va representar en el seu dia el projecte de construcció d’un camp de golf a les portes del Remolar o el Barça Parc, aquella mena de parc temàtic que finalment i, per sort, es va acabar esfumant. I tot plegat amb el somriure fred i estèril dels socis de govern, “ecologistes de debò” es feien dir. 

Si Viladecans té la sort de comptar amb platges verges és gràcies en gran part a la proximitat amb l’Aeroport del Prat. Si, d’una banda, aquesta infraestructura representa una petjada enorme sobre l’entorn, de l’altra, és una garantia que impedeix la proliferació d’edificis, immobles, residències i altres activitats econòmiques a les immediacions més properes, com les platges de Cal Francès i el Remolar. Uns terrenys per cert propietat d’AENA. Ja sigui pel trànsit constant d’avions, per motius d’alçada, per evitar riscos o per les molèsties que generen els sorolls aquests espais són incompatibles amb intents d’urbanització. 

Ben segur que històricament aquesta virginitat també s’explica per la poca distància que ens separa de la desembocadura del riu Llobregat, amb unes aigües poc aptes per al bany fins que no va entrar en funcionament la depurada del Baix Llobregat a principis dels anys 2000. També van jugar el seu paper els antics càmpings a primera línia de mar amb l’arribada del turisme de masses. De manera que sí, Viladecans mereix el reconeixement de Platges Verges però els veïns no ens mereixem que el govern local ens prengui el pèl i es pengi medalles de forma immerescuda. Si fos per ell veuríem una extensió de la urbanització de Gavà Mar o, pitjor encara, una ampliació del polígon de la Zona Franca on ara veiem dunes, pinedes i aiguamolls. 

Bàrbara Lligadas 

L’agost s’acaba. Nota del 27 d’agost de 2018. I els primers dies de setembre, quan els vins –els bons i els mal resolts– neixen.


Fa un mes que tornàvem de Formentera. I, finalment, ja podem dir que aquest és l’últim cap de setmana d’un agost, a estones pesat (per raons de calor excessiva, d’una banda, i perquè els bars habituals han anat tancant per fer vacances) del 2018. Ah! I fa una setmana que recordàvem l’àtac bèstia a la Rambla barcelonina. (...) Els presos polítics catalans –no s’hi val fer ús d’eufemismes, i més quan ja fa tants dies que estan empresonats i no han estat jutjats encara– continuen a la presó. I si espigolem els comentaris periodístics de presumptes savis experts en l’anàlisi de tot plegat, hem de repetir: brams d’ase no pugen al cel. O cantar allò de: ‘remena, remena nena’.

Ha estat l’agost d’un nou (¿?) escenari polític. El capteniment dels bisbes i/o portaveus dels partits que s’estrenen en l’exercici de l’oposició... provoca basarda i fàstic. Tot put a ‘una vella i coneguda olor’. (Gràcies, Benet i Jornet!). Tot s’hi val. I ensenyen l’orella, els uns i els altres, quan ni es poden posar d’acord en el tema de l’exhumació del cadàver de Franco, soterrat al Valle de los Caídos. I, paral.lelament, re de re sobre els dits ‘fondos buitre’ que ofeguen els aspirants a comprar o llogar un pis --com en els anys 40, el drama a les ciutats més grans (i teòricament més riques), tornarà a ser el dels condemnats a canvis d’adreça per raons d’estudi o de feina--, o el dels nous fluxos migratoris, derivats d’un món que va a la catàstrofe humanitària, atiada per les beneïdes (entre ganyotes ‘lleus, residuals’ de denúncia) d’un sinistre Donald Trump o d’una Europa amb símptomes d’agonia a curt termini.

Continua la doble moral de qui predica tothora la moral: ¿què fa l’Església Catòlica contra els abusos sexuals, contra infants, dels seus ministres o amb relació a la venda de nou-nats? ¿Qui, des la política, parla de l’exigible derogació del Concordat d’Espanya amb la Santa Seu? 

I tot allò del Procés, quan falten vint dies per la Diada de l’11 de setembre. Recordo, gràcies a Pedra de toc II, de la Capmany, una resposta a Destino de qui acabava de ser nomenat governador civil de Barcelona, l’any 1945, Bartolomé Barba Hernández. A la pregunta: “¿Es cierto que existe el problema catalán?”, la resposta: “No veo que exista el llamado problema catalán. Frecuentes incomprensiones y desvíos, lo mismo que la ignorancia, que es la peor de las injusticias, han venido a envenenar la cuestión. Quizá todo esto no sea más que una vieja historia venturosamente superada. (...) Respecto a la sinceridad del patriotismo en Cataluña poco puede decirse que no sea ya sabido por todos. La última experiencia de nuestra contienda demuestra plenamente quiénes son y cómo se comportan los catalanes frente a lo más anticatalán que pueda nunca darse: el comunismo. (...) Cataluña representa, por boca de Ramon Muntaner, la primera voz de la historia en defensa de la unidad de todos los hombres de España”. 

Punt i seguit. Comencem el setembre en una de les sales dels cinemes madrilenys ‘Golem’. Amb una peli que ens forada per dins: La novia del desierto, xileno-argentina, dirigida, i guionada, per dues dones, que són Cecilia Atán i Valeria Privato. Ens parlen de dos personatges –Teresa, de 54 anys, i d’un venedor ambulant, a qui han batejat com ‘El Gringo– i tot passa al desert, un espai inhòspit i alhora misteriós, carregat de memòries petites, com la de la nena que sobreviu a una mare desesperada, que, ja morta, continua alletant la criatureta òrfena. El film, sense minuts buits i sense discursos balders, s’acaba convertint en el relat d’una reconversió sentimental màgica. I alliçonadora...

¿A què ve el comentari d’un com jo que mai no ha entès re de re del món de les ficcions fílmiques? Qui sap si pel convenciment que ens hauríem d’imposar un règim ‘psíquico-político-dietètic’ contra els avesats a fer retòrica baldera sobre tot allò que passa, i que pot passar, al nostre país de països. He decidit deixar de llegir programes i/o promeses de qui perdi el temps arrencant llaços grocs (suposo que a la seva família hi ha algú que en fabrica i que per això atien aquesta guerra de conte de bruixes i fades)... i, en canvi, no ens tradueixen els estudis oficials sobre la precarietat laboral, sobre els incompliments governamentals en la llei de Dependència, sobre les retallades ‘de veritat criminals’ contra l’Ensenyament, en tots els seus àmbits... o que, quan parlen de noves onades de ‘migrants’, potser obliden allò que va passar a la frontera catalano-francesa a partir del gener del 1939 i de les seqüeles tan poc humanitàries d’aquells crits-consignes dels ‘allez, allez!’ contra els republicans espanyols que acabaven de ser víctimes d’una guerra bèstia, inclosos els bombardeigs del 1938 contra la població civil barcelonina.

(¿No seria bo enviar al desert tant polítics com ‘opiniatres’, que són tan rucs i que es creuen tan savis, i que tornin al país després d’un parèntesi de deu anyets? No cauré en la temptació demagògica de dir que tots ells ens fan més mal que els subsaharians que fugen de la misèria. No, no hi cauré. Tot i que...).

Ignasi Riera (Madrid).

Nou i millor hospital de Viladecans

 

Fa molts anys que Viladecans treballa i lluita pel seu hospital. Entitats ciutadanes, la plataforma de professionals, veïns, veïnes, partits polítics, i els ajuntaments sempre hem treballat plegats amb l’objectiu de protegir-lo. Tot i que és un centre compartit amb les poblacions veïnes de Gavà, Castelldefels, Begues i Sant Climent ens el sentim molt nostre. La història de Viladecans i la història del propi hospital són indivisibles. 

Per això és tan gratificant veure que properament gaudirem d’un centre on la qualitat de l’edifici estigui en consonància amb la qualitat del servei dels professionals que ens atenen. I evidentment a l’alçada de la qualitat d’un servei bàsic i necessari com és la salut pública.

Tot i amb un centre molt vellet, amb habitacions ingestionables de quatre malalts, passadissos antics i moltes escales, al nostre hospital els equips d’experts i especialistes estan anualment entre els millors llocs dels rànkings d’hospitals del nostre país, també dediquen part de la seva activitat a la producció científica mitjançant la investigació i l’elaboració d’estudis científics vinculats a les diferents especialitats mèdiques. Guanyen premis i fan publicacions constantment. 

Aquesta atenció millorarà amb la pròpia millora de l’edifici, òbviament. Tot serà més ampli i modern fent que el canvi sigui molt notable. Disposarem d’un hospital el triple de gran, amb 158 llits en habitacions de dues persones com a la resta de Catalunya. Els quiròfans augmenten de 5 a 7, fet que ajudarà molt a reduir les llargues llistes d’espera (un dels objectius més importants per a la ciutadania!).

L’atenció dels especialistes, l’hospital de dia i l’espai d’urgències són serveis que també milloraran molt i que són molt importants (tant o més que els llits d’ingrés, podríem dir). Un bon seguiment d’especialista fa per exemple que malalts crònics estiguin estables i es prevenen moltes recaigudes o ingressos no necessaris. Una bona atenció continuada ajuda als malats a detectar desequilibris i actuar ràpidament. A la medicina sabem cada dia millor que la prevenció és la millor eina. 

Físicament el centre serà modern i bonic, el podeu veure amb imatges a la pàgina del propi hospital. La part d’edifici que s’amplia serà majoritàriament la que recollirà els llits i tots els espais d’atenció hospitalària, mentre que l’edifici històric, que es manté en la seva totalitat (cosa molt important per a la nostra ciutat, ja que és la nostra història), es destina a la part més administrativa. Tot plegat en un conjunt enjardinat que donarà un aspecte modern i espaiós. 

Haurem de tenir paciència, totes i tots sabem que les obres seran molestes i que duraran al voltant de quatre anys. És tracta d’un hospital on ha de conviure l’atenció als malalts amb les màquines i els operaris. Per això tot està pautat amb la màxima seguretat, amb diferents fases que sempre garanteixin la confortabilitat dels pacients. 

Tothom podrà trobar tota la informació del seguiment d’obres a la pròpia pàgina de l’Hospital. A l’ajuntament hem posat totes les nostre eines a disposició i ens coordinarem amb l’equip de comunicació de l’Hospital per tal que des d’aquí ajudem a fer tota la difusió que calgui per garantir el màxim confort i informació a la ciutadania. 

Estem orgullosos com a ciutat de la feina feta, tant de veure el resultat de treballar plegats, com de gaudir de l’hospital que realment ens mereixem. 

El sistema sanitari que tenim és un pilar de la nostra societat, construït amb molt d’esforç, mantingut de vegades de miracle, i de necessitat vital. Tots i totes l’hem de reivindicar però també l’hem de cuidar.

Gràcies a tothom per la feina, gràcies també i en especial als professionals que treballen dins l’Hospital de Viladecans per la seva magnifica atenció. 

Gisela Navarro Fuster

L’ampliació de l’hospital, en marxa

Finalment, ja han començat les obres. Després d’anys d’esperar-ho i de reclamar-ho, tindrem un hospital més digne, més d’acord amb el que necessitem els ciutadans i ciutadanes de les ciutats i pobles als quals dona servei. 

Ha trigat molt, massa. Les retallades en tants camps dels serveis bàsics ha fet que hàgim hagut de suportar durant massa temps un hospital insuficient i incapaç de respondre a les necessitats de la població.

I ara que ja s’ha desencallat la situació, bo serà no oblidar la lluita constant, durant tants anys, de tanta gent que s’ha mobilitzat reclamant allò a què tenien dret, unes mobilitzacions en les quals han tingut un paper fonamental els mateixos treballadors de l’hospital. I la pressió que en tot moment han fet, també, els nostres ajuntaments. La reivindicació col·lectiva continua sent, i això no s’ha d’oblidar, un dels pilars de la democràcia.

Ara cal esperar que les obres avancin a bon ritme, i no hi hagi endarreriments. I cal estar atents per assegurar que aquest hospital públic tingui també gestió pública. I cal, molt especialment, que el Govern de la Generalitat es comprometi a posar tots els mitjans necessaris perquè l’hospital funcioni bé, o sigui, que tingui tot el personal que ha de tenir, i que no es pretengui estalviar a base de tancar plantes a l’estiu o altres mecanismes d’aquesta mena.