 |
| “Santa Caterina d’Alexandria” (1598), obra de Caravaggio en què he volgut inspirar aquest petit relat. |
Té por. D’equivocar-se, de que succeeixi quelcom que no pugui arreglar o controlar, de que no sigui capaç de fer allò que l’ha portat a la T1. Li encanten els aeroports. Llocs de trànsit cap a un destí desitjat o odiat, punts de trobada i convivència entre coneguts i desconeguts, un bon lloc per deambular, observar, iniciar altres aventures… Sí, li entusiasmen els aeroports. Avui, però, és plena de dubtes. Vindrà la persona que ha de fer-li el lliurament? No li passarà res de dolent que l’impedeixi arribar a la seva cita amb ella? Ni tan sols el coneix, però està desitjant que tregui el cap pels mostradors de facturació.
Uns quants minuts més i el seu sospir d’alleujament arriba. L’home du un maletí. Teòricament, allà dins hi deu haver el calze i la túnica de santa Caterina. Tem escoltar-se ella mateixa la paraula “teòricament”. El calze i la túnica “són” allà ficats, esperant que ella els tingui a les seves mans. Aconseguir aquestes relíquies preuades és un somni recurrent des de petita, quan el seu pare, arqueòleg, li parlava d’elles amb els ulls brillants de cobdícia.
“Aquest senyor només és un mer intermediari”, pensa, “la baula entre els meus desitjos i la realitat. Tot el que he fet fins avui ha valgut la pena”. El missatger se li apropa i li allarga el maletí. No hi ha res a dir. L’aferra amb impaciència, li dona les gràcies i s’encamina cap a la sortida.
Ja al seu cotxe, la dona no pot resistir-se a obrir aquell receptacle de meravelles. Per què no ho hauria de fer? Ara són seves! Dins hi ha dos paquets… que, un cop desembolicats, no contenen ni calze ni túnica. Des del fons de les dues caixes, només una pedra i un tros de llençol se’n riuen de la pobra ingènua. La darrera imatge d’ella? Uns ulls oberts de bat a bat en un rostre que, des d’ara i per sempre més, no podrà suportar els aeroports.
Patricia Aliu
patri.aliu@gmail.com
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada