Fa un mes que tornàvem de Formentera. I, finalment, ja podem dir que aquest és l’últim cap de setmana d’un agost, a estones pesat (per raons de calor excessiva, d’una banda, i perquè els bars habituals han anat tancant per fer vacances) del 2018. Ah! I fa una setmana que recordàvem l’àtac bèstia a la Rambla barcelonina. (...) Els presos polítics catalans –no s’hi val fer ús d’eufemismes, i més quan ja fa tants dies que estan empresonats i no han estat jutjats encara– continuen a la presó. I si espigolem els comentaris periodístics de presumptes savis experts en l’anàlisi de tot plegat, hem de repetir: brams d’ase no pugen al cel. O cantar allò de: ‘remena, remena nena’.
Ha estat l’agost d’un nou (¿?) escenari polític. El capteniment dels bisbes i/o portaveus dels partits que s’estrenen en l’exercici de l’oposició... provoca basarda i fàstic. Tot put a ‘una vella i coneguda olor’. (Gràcies, Benet i Jornet!). Tot s’hi val. I ensenyen l’orella, els uns i els altres, quan ni es poden posar d’acord en el tema de l’exhumació del cadàver de Franco, soterrat al Valle de los Caídos. I, paral.lelament, re de re sobre els dits ‘fondos buitre’ que ofeguen els aspirants a comprar o llogar un pis --com en els anys 40, el drama a les ciutats més grans (i teòricament més riques), tornarà a ser el dels condemnats a canvis d’adreça per raons d’estudi o de feina--, o el dels nous fluxos migratoris, derivats d’un món que va a la catàstrofe humanitària, atiada per les beneïdes (entre ganyotes ‘lleus, residuals’ de denúncia) d’un sinistre Donald Trump o d’una Europa amb símptomes d’agonia a curt termini.
Continua la doble moral de qui predica tothora la moral: ¿què fa l’Església Catòlica contra els abusos sexuals, contra infants, dels seus ministres o amb relació a la venda de nou-nats? ¿Qui, des la política, parla de l’exigible derogació del Concordat d’Espanya amb la Santa Seu?
I tot allò del Procés, quan falten vint dies per la Diada de l’11 de setembre. Recordo, gràcies a Pedra de toc II, de la Capmany, una resposta a Destino de qui acabava de ser nomenat governador civil de Barcelona, l’any 1945, Bartolomé Barba Hernández. A la pregunta: “¿Es cierto que existe el problema catalán?”, la resposta: “No veo que exista el llamado problema catalán. Frecuentes incomprensiones y desvíos, lo mismo que la ignorancia, que es la peor de las injusticias, han venido a envenenar la cuestión. Quizá todo esto no sea más que una vieja historia venturosamente superada. (...) Respecto a la sinceridad del patriotismo en Cataluña poco puede decirse que no sea ya sabido por todos. La última experiencia de nuestra contienda demuestra plenamente quiénes son y cómo se comportan los catalanes frente a lo más anticatalán que pueda nunca darse: el comunismo. (...) Cataluña representa, por boca de Ramon Muntaner, la primera voz de la historia en defensa de la unidad de todos los hombres de España”.
Punt i seguit. Comencem el setembre en una de les sales dels cinemes madrilenys ‘Golem’. Amb una peli que ens forada per dins: La novia del desierto, xileno-argentina, dirigida, i guionada, per dues dones, que són Cecilia Atán i Valeria Privato. Ens parlen de dos personatges –Teresa, de 54 anys, i d’un venedor ambulant, a qui han batejat com ‘El Gringo– i tot passa al desert, un espai inhòspit i alhora misteriós, carregat de memòries petites, com la de la nena que sobreviu a una mare desesperada, que, ja morta, continua alletant la criatureta òrfena. El film, sense minuts buits i sense discursos balders, s’acaba convertint en el relat d’una reconversió sentimental màgica. I alliçonadora...
¿A què ve el comentari d’un com jo que mai no ha entès re de re del món de les ficcions fílmiques? Qui sap si pel convenciment que ens hauríem d’imposar un règim ‘psíquico-político-dietètic’ contra els avesats a fer retòrica baldera sobre tot allò que passa, i que pot passar, al nostre país de països. He decidit deixar de llegir programes i/o promeses de qui perdi el temps arrencant llaços grocs (suposo que a la seva família hi ha algú que en fabrica i que per això atien aquesta guerra de conte de bruixes i fades)... i, en canvi, no ens tradueixen els estudis oficials sobre la precarietat laboral, sobre els incompliments governamentals en la llei de Dependència, sobre les retallades ‘de veritat criminals’ contra l’Ensenyament, en tots els seus àmbits... o que, quan parlen de noves onades de ‘migrants’, potser obliden allò que va passar a la frontera catalano-francesa a partir del gener del 1939 i de les seqüeles tan poc humanitàries d’aquells crits-consignes dels ‘allez, allez!’ contra els republicans espanyols que acabaven de ser víctimes d’una guerra bèstia, inclosos els bombardeigs del 1938 contra la població civil barcelonina.
(¿No seria bo enviar al desert tant polítics com ‘opiniatres’, que són tan rucs i que es creuen tan savis, i que tornin al país després d’un parèntesi de deu anyets? No cauré en la temptació demagògica de dir que tots ells ens fan més mal que els subsaharians que fugen de la misèria. No, no hi cauré. Tot i que...).
Ignasi Riera (Madrid).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada