dilluns, 19 de desembre del 2011

Reconeixement a les arrels de l’Agrupació Mossèn Cinto


“L’Agrupació Cultural Mossèn Cinto Verdaguer avui està de festa per un motiu molt especial: volem retre reconeixement als nostres mestres i amics d’aquest món del teatre”. Així va començar l’acte el diumenge 27 de novembre, que tingué lloc en el Centre Cultural Sant Joan.
Un reconeixement a unes persones que han estat referents dins l’Agrupació. Que no han deixat mai de pertànyer com socis a Mossèn Cinto i que, amb els seus consells i el seu caliu ens han anat acompanyant en les representacions que hem fet. Ens referim a Josep Puy, Antònia Vall.llosada, Maria Vidal,  Maria Bonich, Vicenç Castellano, Gori Condeminas, Conxita Fierro, Jaume Gelabert, Pepe Linares, Flora Quintín, Pepitu Sabaté, Paquita Sanchís, Carme Segura i  Eugeni Solina. 
El sentit de l’acte, tal com allà es va explicar, era aquest:
“Volem agrair a tots ells la seva tasca, moltes vegades silenciosa, a voltes sacrificada i també incompresa; però si més no, molt valuosa per tot el que han fet per l’Agrupació. Avui volem ser al vostre costat per a dir-vos: Gràcies. Gràcies per les hores que heu estat en aquesta sala, passant fred i calor; per tot el que ens heu ensenyat, que no és poc, i per tot el temps dedicat a la cultura, deixant la família, per aquest amor al teatre que ens mou a tots. Cada un de vosaltres, en la vostra tasca dins de l’Agrupació, heu creat escola, que en algun cas ha tingut continuïtat i en d’altres no tant, però que en el moment que es parla d’una feina concreta, segons la que sigui... la resposta és: Pregunteu a Tal o a Tal, que ell/ella sap com es fa.”
S’explicaren anècdotes de cada un d’ells i es van fer unes lectures dramatitzades d’obres emblemàtiques representades en aquests anys per ells i algunes cançons de sarsueles i musicals. L’acte fou clos pels parlaments del President de la entitat Xavier Mondragon i del Regidor de Cultura Jose Luis Atienza, i es va acabar amb una copa de cava i coca. 
Joan Bonich

diumenge, 18 de desembre del 2011

Josep Eixarch en la memòria

Fotografia d’Antoni Pastor Pérez, Viladecans. AMVA, Fons Ajuntament de Viladecans
Josep Eixarch Frasno signant llibres, als Jardins de Can Modolell, el dia de la presentació de Les arrels històriques de Viladecans, l’11 de setembre de 1989. 

El dilluns 28 de novembre em vaig assabentar del traspàs del mestre i amic Josep Eixarch (Forcall, Castelló, 1915) a la ciutat de Tortosa, on vivia des de feia uns quants anys. Malgrat que el senyor Eixarch –jo sempre l’havia tractat així, no perquè ell fos distant ans al contrari sinó pel respecte i admiració que li tenia– ja era una persona molt gran, la notícia de la seva mort em va colpir. Sempre se sent moltíssim la pèrdua d’un amic, a pesar que faci temps que no el veus. 
El vaig conèixer el setembre de 1982, quan l’Ajuntament de Viladecans li va atorgar la distinció de Fill Adoptiu en virtut dels seus treballs de recerca i difusió de la nostra història. Aquells treballs ja els coneixia, els havia llegit i estudiat. Aleshores era un jove membre de la Comissió d’Història de Viladecans, engrescat en la recerca del Viladecans del segle XIX. Coneixe’l en persona va ser una gran satisfacció. El senyor Eixach tenia 67 anys, s’havia jubilat de professor de Clàssiques i es podia dedicar més abastament al que sempre li havia agradat, la recerca històrica. Era una persona menuda però de gran cor, generós, que no va tenir cap recança en posar-se a disposició de la Comissió d’Història amb tots els seus coneixements i per tot allò que fes falta.
Per als que no coneguin al mestre Eixarch, he de dir que la seva relació amb Viladecans comença a principis de la dècada de 1950, quan estableix la seva segona residència a l’Alba-rosa. És a partir d’aquest moment que s’interessa per la història de la nostra població, descobrint que no hi ha res escrit. Així, ell serà el primer que estudiarà la nostra història començant a remenar papers als arxius parroquials de Sant Joan de Viladecans i Sant Climent de Llobregat, als arxius històrics de Barcelona i al municipal de Viladecans. Cap a l’any 1958 prepara una petita exposició sobre la història de Viladecans, amb pergamins cedits per particulars, iniciant-se així tota una sèrie de col·laboracions, en el butlletí municipal i en els programes de Festa Major, al llarg dels anys 1960 i 1970, en els quals va desgranant el resultat de les seves recerques sobre la història medieval i moderna de Viladecans. Aquesta tasca pionera és la que li valdrà el reconeixement del primer ajuntament democràtic. A hores d’ara, encara són vigents bona part dels seus treballs. En el coneixement de la història medieval de la nostra població no hem avançat gaire. Ell ja sabia de les dificultats d’estudiar-la per la dispersió dels documents entre els arxius dels diversos propietaris feudals que van manar a la nostra jurisdicció. 
La col·laboració amb el mestre Eixarch es va fer més estreta quan des de l’Arxiu Municipal se li va plantejar la compilació de tots els seus articles i l’edició d’altres que tenia en cartera; així naixeria el llibre Les arrels històriques de Viladecans. Segles XII-XVIII, publicat per l’Ajuntament de Viladecans, l’any 1989. Treballar amb ell, en la confecció d’aquell llibre, va ser gratificant per la passió i la il·lusió que transmetia en explicar-te elements de la història de la nostra ciutat al mateix temps que ens encoratjava a seguir en la lluita d’anar descobrint bocins d’història, d’història de Viladecans, malgrat que alguns s’entestaven a dir que no teníem història. Els treballs del mestre Eixarch es van encarregar de desmentir-ho.
En Josep Eixarch, va ser contemporani d’altres estudiosos del Delta del Llobregat: en Josep Soler Vidal de Gavà, en Carles Martí de sant Boi o de l’historiador per excel·lència de la nostra comarca, en Jaume Codina, estudiós de la història del Prat, però també de l’Hospitalet i de sant Boi de Llobregat. Amb ells va coincidir en els arxius barcelonins. Amb metodologies diferents tots van voler recuperar la història d’aquests pobles sotmesos a jurisdiccions senyorials, oprimits per l’home i condicionats per una natura tremenda que ha caracteritzat la història de les nostres poblacions al llarg del temps.
En Josep Eixarch no només va estudiar Viladecans, també ho va fer amb el seu poble nadiu, Forcall, que el va distingir amb el nomenament de Fill Predilecte, l’agost de 1994, acte al qual vaig tenir el goig d’assistir. Va estudiar d’una manera molt profunda molts dels pobles de la comarca dels Ports, cosa que li va valdre el reconeixement dels centres d’estudis i estudiosos de la comarca morellana.
El mestre i amic Josep Eixarch, allà on ha anat ha deixat la seva empremta d’estudiós, de persona lliurada al coneixement del territori; de ben segur, senyor Eixarch, que allí on estiguis seràs benvingut; t’estaven esperant per fer la seva història.
Manuel Luengo Carrasco

dissabte, 17 de desembre del 2011

El seu braçalet és blanc


S’acabava l’estiu. En Biel va canviar el seu color bru d’haver nedat, jugat, gaudit de les vacances com qualsevol nen d´onze anys, per un de trencat, blanc, que ens posa en alerta, la pèrdua de gana, el cansament, veiem que alguna cosa no anava bé. El metge ens va dir que podia ser del creixement... Passat el setembre amb la història no resolta el diumenge 2 d´octubre l’ingressàvem a Sant Joan de Déu, i el dilluns ens donaven el diagnòstic: leucèmia aguda linfoblàstica. Sí alguna persona que em llegeix ha passat per aquesta situació ja ho sap tot, pels que tenen la sort de no saber-ho no els ho podria descriure, sols dir que tot el món s´enfonsa al teu voltant i només hi ha una pregunta als metges: El salvareu? Aleshores comença un llarg camí pel nen i la família lluitant a tort i a dret. El Biel fent-se preguntes de per què li ha tocat a ell, la família contenint les llàgrimes i animant-lo per no enfonsar-nos tots plegats.
La part positiva d´aquesta situació, que s´ha de buscar, i la trobes, és:
Primer, l’hospital de Sant Joan de Déu. No hi ha paraules per poder descriure el tracte, la professionalitat, amabilitat, tendresa... vers el Biel, de tot l’equip de metges, infermeres, personal de planta, voluntaris i, per què no, la Gelocatila i el seu company, pallassos de la planta vuitena que tot sovint ens feien riure de debò. 
I després, la sensibilització de l’escola Marta Mata, direcció, professors, personal no docent, monitores, pares i mares, AMPA, alumnes... han estat i estan al costat de la família i del nen en tot moment. 
També tots els amics i amigues propers a  la família, serveis socials, donar-los les gràcies per fer-nos costat en aquest tràngol, dir-los que són les paraules tan sovintejades aquests dies per a nosaltres: “Pel que calgui ens teniu al costat”, les que ens enforteixen i ens ajuden a seguir.
La polsera que porta el Biel a la planta vuitena és blanca.
Montserrat Pastor Pujadó

divendres, 16 de desembre del 2011

Pregària laica contra la crisi


Amic, amiga,
Vius en terra de pagesos i d’obrers, que al llarg de la història se n’han anat sortint, de totes les dificultats: veïns que defugen el paludisme del delta, pagesos que arrenquen terra i fertilitat al mar, obrers que extreuen dignitat de la dictadura, dones que desafien la seva forçada vulnerabilitat i aconsegueixen tirar endavant amb tot el que es proposen.
No tinguis por. Potser ets en atur, potser els teus ingressos es redueixen, potser ja no tens papers. No formes part dels poderosos ni dels qui remenen les cireres. Però la teva força és l’esperança, la voluntat, la capacitat de lluita, la confiança en els qui són com tu. Perquè ets una persona amb infinites possibilitats, creativa, imaginativa. No ets una persona anònima entre la multitud. Tens nom i cognoms, la teva pròpia història, els teus projectes. No és cert que no hi hagi camins ni sortides. 
“En som molts més dels que ells volen i diuen”, diu la cançó. Doncs és veritat. Hi ha molta gent disposada a indignar-se, a comprometre’s, a pensar, a lluitar. A poc a poc forjarem un futur solidari. 
És el nostre desig per a tots nosaltres el 2012. Amén.

dijous, 15 de desembre del 2011

Els llibres de l'any


 Aquí us oferim, en acabar l’any, un recull ben interessant: els llibres publicats per gent de Viladecans durant aquest 2011. Entenent per gent de Viladecans els que hi han nascut, o hi viuen, o hi treballen. D’alguns n’hem pogut aconseguir més dades, i d’altres menys. I us els oferim sense seguir cap ordre especial. 
Com veureu, hi ha llibres de totes menes i espècies. I val a dir que no hem recollit col·laboracions en reculls d’estudis, o fulletons, o altres materials que no són estrictament llibres d’autor. Però tot i així, Déu n’hi do la quantitat de producció que surt!
Esperem no haver-nos-en deixat cap. I si ens n’hem deixat, en demanem disculpes. 
Jaume Lligadas Vendrell. Viladecans 1915. L’herència de Magdalena Modolell. Publicat pel Grup Tres Torres. 196 pàgines. 
El relat del que va significar la conflictiva distribució de l’herència de Magdalena Modolell, i en especial del seu emblemàtic palau que ara és la seu de l’ajuntament. Una història que ens presenta, de fet, i de manera molt amena, el retrat polític i religiós del complex Viladecans de principis del segle XX.
Elena Cantarell, Mireia Comas i Carme Muntaner. El llibre de la Baronia d’Eramprunyà. Pagès Editors. Lleida. 447 pàgs.
Un llibre d’important valor històric. Es tracta de la transcripció del llibre manuscrit en què els senyors de l’Eramprunyà anotaven tots els documents sobre temes que afectaven la baronia i els seus drets i propietats, així com també relats d’esdeveniments de l’època.
Manuel Simó. Presència mil·lenària de l’Església a Viladecans. Parròquies de Viladecans. 140 pàgs.
Amb motiu del mil·lenari de Viladecans, una presentació, a grans pinzellades, de moments i històries que volen fer adonar de la importància de la presència cristiana en la vida de la ciutat.
Jordi Mazon. 100 preguntes de física: per què volen els avions de paper i per què els de debò. Cossetània Edicions. Valls. 183 pàgines.
Un llibre que respon a algunes de les qüestions que l’autor ha rebut dels seus alumnes al llarg dels seus anys d’ensenyament, tant secundari com universitari. Un llibre assequible a tots els públics, amb voluntat de divulgar la cultura científica i lluitar contra algunes supersticions.
Josep Lligadas i Mercè Solé. El llibre de Nadal. Editorial CPL. Barcelona. 44 pàgines. Publicat també en castellà.
Un bon regal de Nadal, per a qui vulgui conèixer el seu sentit cristià. Un llibre ben dissenyat i il·lustrat, que presenta el sentit cristià del Nadal, amb textos significatius, explicacions, resposta a preguntes concretes, reflexions, poesies, etc.
Noemí Trujillo. La muchacha de los ojos tristes. Parnass Ediciones. Barcelona. 63 pàgines.
Una poesia pausada, observadora, melancòlica, d’una autora ja prou coneguda per les seves publicacions, i que a més ara ha estat traduïda a l’anglès als Estats Units. Una poesia de dones turmentades, adolorides pels trencaments i les absències, també del sexe. Una poesia que, malgrat el dolor, vol ser com aigua enmig del desert. 
Micaela Serrano. No dejes de ser lluvia. Parnass Ediciones. Barcelona. 66 pàgines.
Un llibre de poesia que tracta de les relacions humanes, de l’amor com el sentiment més gran que pot existir a la vida, com el motor del món. “No dejes de ser lluvia” vol dir, explica l’autora, “No dejes de ser vida, no dejes de amar a la vida”.
M. Ángeles Gabalda. ¡Gracias, crisis!  Parnass Ediciones. Barcelona. 76 pàgines. 
Un relat de lluita i perseverància. La història d’un comercial que ha hagut d’anar-se adaptant a feines diverses, en una situació plena de joc brut, fins a aconseguir accedir a un treball digne.
David Fernández. Les veus que parlen al escriure. Parnass Ediciones. Barcelona. 106 pàgines.

Un recull de poemes on es troben somnis, records, emocions... coses que fan moure l’ànima i la ment cap al món de les arts. Són també l’ímpetu i la inspiració que romanen darrere del text creat.
Eva Díaz. Nutrición Física-Mental y Emocional. Editorial La Plana. Barcelona.
L’autora vol mostrar en aquest llibre la relació que hi ha entre la nutrició i la salut psicològica i mental. Aporta una visió dels transtorns psicològics més comuns, i proposa recursos per fer-hi front a partir de l’alimentació i del que la natura ens ofereix.
Constancio Zamora i Carlos Sánchez-Batalla. Historia de Montizón. 490 pàgines.
L’exregidor viladecanenc Constancio Zamora publica, en col·laboració, aquesta història del poble de Montizón, a la província de Jaén, que inclou també la història de les dues aldees que formen part del municipi, Venta de los Santos y Aldeahermosa. 
Constancio Zamora, Jorge Manrique y su familia por tierras de la frontera de Castilla con Al-Andalus. 
També aquest mateix any, Constancio Zamora ha publicat aquesta obra que recull diversos episodis de la vida del conegut poeta del segle XV Jorge Manrique.

diumenge, 11 de desembre del 2011

Cinquanta números


Aquest que esteu llegint és el número cinquanta de la revista Viladecans Punt de Trobada. Era el juny de l’any 2007 que apareixia aquesta publicació que, dèiem llavors, volia “ser un espai de trobada per a la gent de Viladecans per compartir idees, per parlar de les coses que passen, per pensar els problemes, per empènyer els canvis que cal fer, per reflexionar sobre el que ens preocupa, per promoure objectius i propostes que valguin la pena”. I des de llavors, mes rere mes llevat de l’agost que fem vacances, aquestes pàgines s’han anat repartint per via electrònica, gratuïtament, a molta i molta gent.
Hem de dir que, els qui tirem endavant aquest projecte, n’estem molt satisfets. I, pel que ens arriba, molta altra gent que rep la publicació, també. Aquí hi pot escriure tothom, amb uns límits tècnics (els articles han de mirar de no sobrepassar les 600 paraules i ens han d’arribar com a més tard el dia 8 de cada mes), i uns altres de dignitat (ni insults, ni acusacions sense proves, ni altres coses per l’estil). I, ara que som al número 50, voldríem convidar-vos a tots perquè us animeu a enviar les vostres col·laboracions. O sigui que ja ho sabeu: animeu-vos a escriure!
Estem en uns temps molt difícils, d’una crisi econòmica que fa més mal als més febles, que d’altra banda no són els que l’han provocada. Però tot i així, pensar plegats i dir el que pensem, i explicar les coses que fem, i valorar la cultura que entre tots creem, no estan en crisi. I no sols no estan en crisi, sinó que estem convençuts que potenciar coses com aquesta publicació, ajuden a empènyer per sortir-ne. A Viladecans estem vius. I Viladecans Punt de Trobada continuarà explicant-ho.

dijous, 8 de desembre del 2011

La font desconeguda del jardí de Magdalena Modolell



En l’article del mes passat parlàvem de com van decidir el matrimoni format per Magdalena Modolell i Jaume Nogués d’iniciar el període de reformes a tot el conjunt de la seva propietat, la Torre Modolell, avui seu de l’Ajuntament.
També dèiem que tot el seguit de reformes es van iniciar a l’any 1887 amb la transformació de l’hort de la seva residència en un jardí de marcat caràcter romàntic tal i com s’estilava a l’època. Un jardí amb abundant aigua, berenador, camins sinuosos i plantes exòtiques, un espai discret i assossegat testimoni de la vida social de la família.
Dels elements arquitectònics que es van construir amb el jardí ens en queden les escales, avui molt malmeses, de les quals ja vam parlar, també, el mes passat i de les quals novament reproduïm, en aquesta pàgina, la fotografia virtual de com eren en el seu origen.
L’objectiu, però, d’aquest article és parlar d’una font desconeguda d’aquest jardí que Magdalena Modolell va fer construir en el darrer terç del segle XIX. Així doncs, i de manera que el lector pugui conèixer la seva ubicació li direm que se situï d’esquena a la font del replà de l’escala que puja a la terrassa  i comenci a caminar en línia recta fins a trobar-se amb la paret del fons, aquella on en temps pretèrits hi havia hagut el bust de José Antonio. Doncs bé, si poguéssim travessar aquesta paret i continuar caminant sense abandonar la línia recta, ens trobariem amb la font davant nostre.
El fet de que la font es trobi fora de l’actual recinte municipal és degut a que la família Molins de cal Ginestar, van comprar aquest tros de jardí l’any 1920 als hereus de Magdalena Modolell. És a dir, que aquesta paret del fons que hem esmentat no existia i el jardí original s’acabava quinze metres més cap al nord. 
Doncs bé, la font en qüestió, com podeu veure a la fotografia, manté la mateixa línia arquitectònica que les escales, decorada amb còdols i pedra de rocalla i amb una figura que representa un querubí agafat al coll d’una oca i que en el seu temps hi havia brollat aigua pel bec. 
Potser que anéssim pensant a reproduir la font a l’interior del jardí, no us sembla?
Jaume Lligadas Vendrell

dimecres, 7 de desembre del 2011

Consell de guerra sumaríssim núm. 43-IV-1961 (3ª part)


En les seves memòries, Jordi Pujol ens explica, mínimament, les que li feren passar a comissaria, l’any 1960, per raó dels “fets del Palau”, abans d’anar a parar a la presó del barri de Torrero a Zaragoza:  
“A mi em fa com una mena de vergonya qualificar de tortura el que aquella nit vaig patir. Però, aleshores, què? Maltractaments? Haig de dir que vaig ser víctima de maltractaments? La paraula queda llavors molt curta. La paraula realment adequada és tortura.
Em van donar una pallissa molt forta i professional. Bufetades a la cara, una darrera l’altra. Cops de puny a llocs no visibles per no deixar senyal. …  … Cops de bastó seguits a les plantes dels peus. Cops a les empenyes, amb més càlcul perquè no volien trencar ossos. Em van fer ajupir amb les mans emmanillades per sota les cuixes. En aquesta posició, que es coneix amb el nom de la cigonya, em pegaven i em feien caure a terra. M’incorporaven i em feien tornar a caure amb més bufetades a la cara i més cops de puny al cos. Doblegat a terra, m’etzibaven coces, m’arrossegaven. De tant en tant em deixaven reposar. Després hi tornaven...  El turment devia durar unes tres hores. És molt de temps. Finalment, vaig entendre que no podria aguantar. Aquells homes portaven les de guanyar i no els venia ni d’una hora ni d’un dia ni em tenien per a res. Vaig dir el nom de Francesc Pizón, l’impressor. … “Vostè sap més coses”, m’havien dit els policies quan vaig haver signat la declaració. … 
(L’endemà) em van tornar a cridar. Volien més noms. Els vaig dir que això era tot, Pizón i Casajuana. Em van amenaçar, van fer veure que es disposaven a tornar-me a apallissar, em van advertir que no em trobava en les millors condicions per aguantar gaire més. Jo anava negant-ho tot, segur que els cops es reprendrien d’un moment a l’altre. Tot d’una al cap de mitja hora de forcejament verbal, em van deixar sol. Van tornar a entrar quan havien passat quinze o vint minuts. “No el creiem, però ho deixarem així”. Vaig tenir la sensació que havien fet consultes i que s’havien adonat que tenien a les mans un personatge incòmode.”
Molts anys després d’aquests fets, els germans Creix continuaven tenint el mateix tracte amable envers tots el hostes de Via Laietana, sobretot amb els comunistes. Per tant, no espereu que els encausats en el Consell de Guerra de l’any següent al de Jordi Pujol  tinguessin una estada massa diferent. Però sí que hi va haver matisos. Dels, diguem-ne, tertulians de Cal Sastre, el minusvàlid Manolo Clemente quasibé no fou tocat, potser perquè amb només mitja cama bona i un sol braç, amb bon criteri, algú considerà prou tortura fer-lo pujar i baixar escales. Els seus germans Pepe i Antonio, així com en Joan Masgrau, tingueren una ració de plantofades relativament petita, només eren tertulians. Els que van sortir d’allà amb la condició de militants de base del PSUC, el gec d’hòsties dels interrogatoris ja va ser considerable. I els que sortiren amb alguna responsabilitat organitzativa adjudicada o eren reincidents, com els Ramos, Cruz, Garrido i Zinoviev, el gec va ser dels que gairebé feia cantar els àngels. Com el d’en Jordi Pujol, vaja… però tres dies. 
CONSIDERANDO. –Que los hechos que se declaran probados en todos y cada uno de los doce Resultandos constituyen un delito de Rebelión Militar, por cuanto es evidente que los procesados difundieron noticias tendenciosas con el fin de causar trastornos en el orden público interior y desprestigiar las Instituciones del Estado, habiendo conspirado y tomado parte en reuniones clandestinas con dichos fines…. 
F­ALLAMOS que debemos condenar y condenamos a los procesados JOSE RAMOS LLAS, FELIPE CRUZ MARTINEZ, ANTONIO GARRIDO MORENO y MANUEL LINARES RISQUEZ a la pena de DOS AÑOS DE PRISION, a los procesados SILVESTRE BAEZ RONDON y ADRIAN REAL DEL MORAL a la pena de UN AÑO DE PRISION, a los procesados JOSE VELA TERUEL y ANDRES BARROSO OLID a la de DIEZ MESES DE PRISION y a los procesados JOSE CLEMENTE MARTINEZ, MANUEL CLEMENTE MARTINEZ y JUAN MASGRAU MARCET a la de SEIS MESES Y UN DIA DE PRISION como autores todos ellos de un delito de rebelión militar, con las accesorias para todos ellos de suspensión de cargo público, profesión, oficio y derecho de sufragio durante el tiempo de condena…
Som-hi doncs. Els de pena curta, cap a la quarta galeria de la Model, els de pena llarga cap a Burgos passant per Torrero. Algun dels de pena llarga foren beneficiaris de menys mesos de reclussió per un dels indults que sovint es donaven en ocasió de celebracions diverses, com per exemple: Congrés Eucarístic, XXV Años de Paz, etc. Els de pena curta i reincidents, no en tingueren cap de benefici.
Vint anys enrere, en Zinoviev Linares m’explicava el seu pas per Torrero i la coincidència allà amb el President Pujol, l’anar plegats en un furgó de trasllat, etc. I la cosa, més o menys, quadra. En les seves memòries, Jordi Pujol ens diu: “Pernoctaven a Torrero, de tant en tant, presos polítics catalans de camí al penal de Burgos. La majoria eren comunistes del PSUC i, sobretot, militants de Comissions Obreres... Coneixien la meva presència entre aquelles parets i la responsabilitat sanitària que tenia encomanada i fingien que estaven malalts per poder ser visitats per mi. Els receptava una aspirina i amb aquesta excusa m’estava una estona parlant-hi. Quedava astorat de la ingenuïtat esperançada que molts d’aquells comunistes exhibien. Si els escoltaves, el Règim sempre estava a punt de caure. En recordo un que, amb tota la convicció, em va dir: “que me ha dicho mi mujer que esto de Franco está al caer”, i em va donar notícies d’una manifestació que hi havia hagut davant l’ambaixada espanyola a Copenhaguen com a prova irrefutable de la imminència. Jo pensava: “què diuen?, en quin món viuen?”, però els admirava la moral”. És prou certa la ingenuïtat esperançada de què parla el President, però també hi podria haver afegit quelcom semblant a: “… tal vegada, això de “esto de Franco está al caer” era una manera de mirar d’animar a un pres al qual també li calien ànims, perquè d’això els comunistes en tenien molta experiència”.
Els que feren les llargues vacances del 61 a la Model de Barcelona, no patiren tant d’isolament. De primer perquè allà hi havia una bona colla de la seva corda i, de segon, perquè la proximitat a casa  permetia sovintejar una mica més les animades visites. Fins i tot, en el cas dels germans Clemente, van tenir la xamba de ser posats plegats a la mateixa cel·la contravenint la normativa, i així, quan era questió d’anar d’un lloc a un altre, en Pepe podia traginar en Manuel.
Mirem-nos ara la qüestió des d’una altra vessant. Tots ells, menys en Manolo Clemente, eren casats. Certament, fins i tot, alguns d’ells tenien fills petits. El Pepe Clemente el que més, en tenia quatre. Així que, permeteu-me recordar el tracte a les dones com a víctimes adossades. Més d’una hagué de sentir: “Lo siento señora. Deberá ponerse a trabajar, a servir, a sembrar ajos… a lo que sea menester… No son precisamente unas vacaciones pagadas lo de su marido”. I alguna altra, quelcom semblant a: “Ho sento, senyora. No oblidi de fer arribar, encara que sigui ensabonant una mica els funcionaris, algún fuet al seu marit, perquè allà no és que donin gaire menjar, no, ni gaire bo, i és que és normal: qui no treballa, no menja”. En definitiva, en el cas d’ells es tractava de complir el que deia al rètol d’entrada a Buchenwald: “A cadascú el que és seu”, i en el cas d’elles, al d’Auschwitz: “El treball us farà lliures”.
Afortunadament la solidaritat encara funcionava, sota mínims, però funcionava. Es feien col·lectes per ajudar sobretot les esposes dels presos. La gent del PSUC de la Roca s’ocupà, per exemple, de la Pura, esposa del barraquista Felipe Cruz, de La Bomba. Càritas també, en darrera instància, feia la seva funció, malgrat que s’havia de passar prèviament per la plaça de la catedral aprofitant una de les visites a la presó. Més d’una de les families d’aquests perillosos delinqüents comunistes va poder tastar el mannà caritatiu del bisbat. 
Tanmateix, respecte a l’estada a la presó del carrer d’Entença, val la pena explicar dues coses. La primera, que l’única visita de persona no familiar a la Model va ser la de Mn. Joaquim Palomera, el fundador de l’escoltisme a Viladecans, en aquells dies ja ex-vicari de Sant Joan. I la segona, que aquesta visita als presos va provocar una bona enrabiada del rector Mn. Ramon Saborit quan va assabentar-se’n.
És de citar l’enrabiada de Mn. Ramon, perquè la gent del PSUC sempre pensà, per indicis, però sense proves, que ell era el responsable primigeni de la detenció de tots plegats. L’enrabiada provocada per Mn. Joaquim degué ser petita al costat de la que li produiria  haver de recollir, aquella matinada d’hivern, dotzenes de volants a l’atri, escales parroquials i jardí rectoral. Se suposa que una trucada, o una visita, al Governador Civil posant-lo al cas de pamfletades i de descarats tertulians sense por, va permetre als germans Creix lligar caps al voltant d’un possible rebrot comunista, interrelacionant gent de Viladecans, la Roca i la Seda del Prat.
En Manuel Vizcaino, autor material de la llançada parroquial, sempre ha dit que llançar-les al jardí no va ser una provocació sinó una precipitació, fugint sense mirar. Com tampoc les de les escales, puix la tria del lloc venia determinada pel fet de ser un bon lloc de pas. 
D’igual manera va ser el de la triple cantonada dels carrers Sant Josep, Major i carretera vella de Gavà, punt d’entrada i sortida del poble. Molt possiblement, aquesta acció fou cosa d’en Francisco Carpio, que vivia justament davant de l’església, jornaler del pagés Joan Monmany que tenia portal i eixida en aquells dos carrers. En Carpio les degué escampar a prop del portal, aprofitant l’anada al camp.
Certament, moltes de les dades d’aquesta història ja no son verificables, perquè ja només son vius, que jo sàpiga, l’Antonio Clemente i en Manuel Vizcaino, el llançador de les octavetes parroquials. I és que, la repressió franquista no t’allargava precisament la vida, i menys si no estaves disposat a “cantar”.
Andreu Comellas  

dimarts, 6 de desembre del 2011

Associació de Veïns del Casc Antic de Viladecans


Abans de res, volem agrair a Punt de Trobada, l’oportunitat que ens ofereix per ajudar-nos en la divulgació de la nostra associació.
Qui som? Veïns. Veïns que compartim un mateix barri, i en conseqüència les seves necessitats, mancances i problemes. Destinem voluntàriament temps, idees i il·lusions a projectes i objectius comuns. Formen una associació absolutament oberta, democràtica, apolítica i sense ànim de lucre. 
Què fem? La principal tasca d’una associació de veïns es la millora de les condicions de vida del barri, fer propostes i reivindicacions de les necessitats que s’observen o detecten, i traslladar totes aquestes preocupacions de la comunitat als òrgans competents de l’Ajuntament. Tanmateix no tot és reivindicació, si més no, col·laborem amb la Regidoria de Districte, amb la Policia Local, amb les Agents Cíviques, i amb diferents departaments de l’Ajuntament, traslladant tota la informació que ens arriba sobre la vida del barri.
Al marge de la tasca mencionada i principal, organitzem activitats diverses amb la voluntat de fer participar als veïns com la Festa del Barri a inicis de juliol, o la Pujada a Sant Ramon a l’octubre, o la xocolatada del Caga Tió. D’altres activitats són les classes de Sardanes, Balls de Saló, Pilates i Ioga.
En ocasions, alguna persona ens pregunta per què li serveix estar associat a una associació veïnal, com si es tractés d’una organització que presta serveis com si fos un negoci. I aquesta no és la pregunta. La qüestió és: per què encara no ets amb nosaltres. ¿Per què no ens ajudem mútuament a millorar el barri, per què no compartim experiències, per què no organitzem activitats junts, en la mesura de les seves possibilitats? Un barri no acaba davant la porta de casa, va més enllà.
Volem contagiar-vos el sentiment de pertinença al barri, les ganes de donar un cop de mà.
Restem a la vostra disposició, us esperem els dimecres de 18:00 a 20:30 hores a:
Passatge Sant Ramon, 2
Ateneu d’Entitats de Viladecans.
www.casc-antic.entitatsviladecans.org
avvcaviladecans@terra.es

dilluns, 5 de desembre del 2011

Fredeluga (Vanellus vanellus)


La fredeluga (Vanellus vanellus) és un ocell que s’alimenta d’invertebrats que captura al terra. Se’l sol trobar en estols, a vegades de molts exemplars, Aquest limícola presenta un llarg plomall i un plomatge blanc i verd fosc iridiscent. Al març, la majoria de fredelugues ja ha marxat cap a les seves àrees de cria del centre i el nord d’Europa. Aquest any un exemplar no va migrar i ha passat l’estiu a la Reserva.
Font: Institut d’Estudis Catalans

diumenge, 4 de desembre del 2011

Què tenim? Què ens fa falta?



Més o menys aquest va ser el tema de fons de la trobada que diumenge passat vam celebrar a l’associació de familiars del taller ocupacional Caviga. La Fundació Caviga depèn del Consell Comarcal del Baix LLobregat i el taller fa servei a unes 90 persones amb discapacitat psíquica que viuen majoritàriament a Castelldefels, Gavà i Viladecans. 
La idea va sortir d’una assemblea de l’associació, en la qual alguns pares proposaven que plantegéssim a les administracions públiques aquells recursos que vèiem necessaris per als nostres usuaris i que són inexistents a qualsevol de les tres poblacions. La proposta inicial va ser elaborar una mena de carta als reis entre la nostra associació i el taller.
A la junta ens va semblar que tot plegat havia de madurar més, que no podíem delegar en el centre una necessitat que era nostra i que per bo que sigui qui faci negociacions, si les coses no són molt assumides i treballades per tothom i convenientment argumentades no s’aconsegueixen. Això passava a principi d’any. Després, les retallades a què es veu sotmès l’Estat del Benestar ens va refermar en aquesta opinió i en la necessitat de prioritzar.
I per pensar-hi i parlar-ne vam convocar la jornada de diumenge. De fet ens va sorprendre l’èxit: convocar la gent a una reunió llarga durant tot el diumenge no sembla que hagi d’atreure gaires masses, però els professionals de Caviga ens van ajudar molt a motivar els pares. Mentre a fora plovia a bots i barrals, unes 140 persones, entre usuaris del centre, familiars, professionals  de Caviga (que van treballar, i molt, desinteressadament!) i convidats, ens posàvem a la feina.
Per part nostra vam procurar que la dinàmica de la reunió fos eficaç i divertida. Ens hi van ajudar, amb gran generositat, dos molt bons professionals del camp social, que es van oferir a donar-nos voluntariament un cop de mà. Quico Manyós i Anna Ramis van aconseguir crear un clima participatiu, relaxat i reflexiu. I van treballar de manera que ens van fer adonar que  en les preguntes: Què tenim? Què ens fa falta?, pesa gairebé més el que tenim que el que ens falta.
D’entre les conclusions cal destacar l’alta valoració que mereix el centre Caviga entre els seus usuaris i familiars, la  constatació de la riquesa de la convivència entre persones amb diferents capacitats, la necessitat de sensibilitzar la població sobre aquesta riquesa, ja que la gent que no hi conviu sol percebre la discapacitat de forma negativa i sovint amb rebuig,­ la dificultat d’accés al món del treball de les persones amb discapacitat, la preocupació dels pares pel futur dels seus fills amb discapacitat i la manca d’habitatges tutelats per a aquest col·lectiu. També es va expressar la desconfiança en un món polític que es percep com allunyat i emmurallat.
A la jornada, també hi va haver espai per a la presentació de dues entitats de lleure i suport a la integració: Asdivi, de Viladecans, i Adisga, de Gavà, a càrrec de Mercè Ginés i Pilar Pérez, les presidentes. I vam comptar amb un espectacle de dansa per part de la Fundació Psico-Art, de Barcelona, especialitzada en dansa per a persones amb discapacitat. La veritat és que era un goig veure com els nois de Psico-Art ensenyaven a fer alguns passos de dansa als de Caviga.
En fi, ara ens queda posar-nos les piles sobretot en dos temes: la sensibilització sobre la discapacitat i la necessitat de crear pisos tutelats que puguin acollir aquests nois i noies quan les seves famílies ja no se’n poden fer càrrec. 
Mercè Solé

dissabte, 3 de desembre del 2011

Les zones protegides del Delta del Llobregat s’han quedat petites


Un conjunt d’entitats (per ordre alfabètic: DEPANA, Ecologistes en acció-Les Agulles, Salvem la zona agricola, Salvem Oliveretes, SEO/BirdLife, SOS Delta y WWF) han signat l’escrit que aquí us transcric:
Estudis científics demostren que les aus del Delta del Llobregat necessiten nous espais per assegurar la seva conservació.
La decisió de protegir certes zones del Delta del Llobregat no obeeix a interessos localistes sinó a l’obligat compliment d’una normativa comunitària basada en l’anomenada “Directiva d’Aus”, que és la que estableix els criteris d’inclusió d’àrees a protegir dins de les anomenades ZEPA (Zones d’Especial Protecció per a les Aus).
Des dels anys 90, la Comissió Europea encarrega a SEO/BirdLife (Societat Espanyola d’Ornitologia) l’elaboració d’uns inventaris d’“àrees importants per a les aus” o IBA (acrònim anglès: Important Bird Areas) que, sota criteris científics, delimiten les zones que haurien de ser protegides. La validesa d’aquest inventari ha estat ratificada per nombroses sentències contra diferents estats de la UE per part dels tribunals europeus.
En el cas del Delta del Llobregat, la delimitació data del 1992, i estableix un total de 2.200 Ha. L’inventari va ser revisat a finals dels 90, i es va mantenir la mateixa delimitació.
Des del 1998, l’actual IBA del Delta del Llobregat ha sofert les greus conseqüències del “Pla d’infraestructures del Delta”. De les 2.200 Ha catalogades inicialment, 600 han desaparegut sota el formigó del Port i l’Aeroport. De les 1.600 Ha restants, gairebé un 60% (900 Ha) ja estan protegides (Remolar - Filipines, Ricarda - ca l’Arana, La Murtra, Reguerons i Can Dimoni).
L’any passat es va iniciar un nou procés de revisió de les IBA de tot l’Estat. Des de les entitats del territori es va proposar una adequació de l’IBA del Delta del Llobregat, i es va aportar una ingent quantitat de documentació científica que avala l’establiment d’una nova delimitació, excloent els terrenys destruïts i incorporant els que actualment utilitzen les aus protegides i que es troben fora de l’anterior delimitació.
Amb la nova delimitació proposada, s’exclouen les zones que, almenys en els pròxims 100 anys, no seran recuperables. S’afegeixen nous paratges naturals que estan sent ocupats per un nombre important d’exemplars d’aus protegides, ja que no disposen de suficient espai vital dins dels terrenys ja protegits (de manera que es veuen obligades a dispersar-se i buscar nous territoris). Com sempre, la natura va per davant de les prediccions humanes i, tot i els cartells que indiquen quines són les zones de nidificació, les aus, incultes, s’obstinen a ocupar territoris no protegits. És el cas de l’Illa del Molí de ca l’Arana (en la nova desembocadura del Llobregat), on l’any passat es van reproduir unes 140 parelles de gavina corsa i el 2011 l’han fet unes 380, convertint-se en una de les colònies més importants de la Mediterrània per a aquesta espècie, que fins fa molt poc estava en perill de extinció. 
De manera que, la superfície de la nova IBA s’ha incrementat un 60%. Això representa que les 900 Ha protegides (reserves naturals i ZEPA) tan sols cobreixen un 28% de les actuals 3.500 Ha de la nova IBA, posant de manifest la insuficiència dels espais protegits i la necessitat de salvaguardar una part d’aquests terrenys incorporats a la nova IBA per poder complir amb  els objectius de conservació que exigeix la Unió Europea als estats membres.
Per tant, des de la nostra entitat, creiem que s’ha d’iniciar un procés de revisió de la superfície protegida del Delta del Llobregat, de manera que les delimitacions de la ZEPA es realitzin sota criteris científics i no sota els interessos especulatius de les diferents administracions.
Ricard Caba

divendres, 2 de desembre del 2011

Homenatge a la dignitat política (Miguel Núñez)


Vaig ser aquest 7 de novembre en l’acte “La dignitat de la política (Homenatge a Miguel Núñez)”  en un Auditori Oriol Martorell ple a vessar. I realment  poques vegades la dignitat de la política ha estat millor representada que  en la figura del Miguel Núñez,  i en l’esperit d’aquest homenatge.  Miguel Núñez (1920-2008) va ser un lluitador del PSUC i del PCE, però l’acte que va obrir Jordi Pujol, potser amb la intervenció més brillant, va anar més enllà  de l’aroma de  nostàlgia psuquera per reivindicar una manera de fer política que trobem a faltar.
Jordi Pujol va recordar també l’Antoni Gutiérrez Díaz quan es manifestaven junts “i jo li deia, Guti, no et pensis que sóc tonto, que estic aquí perquè coincidim només en unes coses, i jo sé que tu vols que sembli que això ho hem muntat nosaltres, quan en realitat   sé que tot això és cosa vostra, que no m’enganyes.  I és clar, quan jo veia al Miguel, Miguelito li dèiem,  que era madrilenyo i parlava castellà, mai li vaig sentir una sola paraula en català,  amb una pancarta que deia “Catalunya, un sol poble” pensava que endavant, que ell ho podia dir, perquè si ho deia jo, és clar, semblaria que ....”
Presentat per dos periodistes, Milagros Pérez Oliva, defensora del lector de El País i Joan Busquets, del Periódico, antic director de Treball,  l’homenatge va reivindicar una dignitat política que no depèn del càrrec ni del cotxe oficial, sinó de la manera de fer i de la manera de ser.  Declaracions d’obrers de la Seat, de sindicalistes, d’editors, d’arquitectes, d’adversaris polítics com el Miquel Roca. Testimonis de la regidora d’ICV Elsa Blasco, que recordava com el seu pare, Robert Blasco, militant comunista, la va invitar a  acompanyar-lo a un viatge a França quan tenia set anys. Va pujar al cotxe amb els seus pares i un senyor que es deia Miguel.  “Si nos para la policía, hija mía,  a este señor lo hemos encontrado haciendo auto stop,” li va dir el pare. Ella era part de la coartada. “Vam arribar a l’estació de Perpinyà, vam deixar aquell senyor i vam tornar a Espanya.Aquell va ser tot el meu primer viatge a França”, va explicar l’Elsa. 
Torturat per la policia franquista per la seva militància comunista,  va ser un mite de la resistència democràtica, un heroi del nostre temps. “Molt respectat però massa poc valorat”,  va assenyalar Miquel Roca.
Santiago Carrillo va ironitzar que “los políticos más  influyentes y los economistas más ilustres están convirtiendo una crisis económica en una crisis crónica”  i  va dir que Miguel faria avui “lo que ha hecho siempre, luchar para cambiar el mundo.”
Miguel Núñez, va ser diputat del Congrés. Estava en la Comissió de Sanitat i s`ho prenia tan seriosament que es pensaven que era metge. Doctor Núñez, li deien alguns parlamentaris, va explicar la Lali Vintró, que va recordar quan va defensar el 1980 apujar la pensió de 13.800 ptes a 15.300. “Deben de pensar menos  en el coste del presupuesto y pensar más en la gente que tiene que pasar con la pensión mínima, en sus problemas, un sano ejercicio político para sus señorías”.
Va parlar una treballadora del Congrés de Diputats i va dir que una vegada li va preguntar l’edat. “Tengo sesenta años, pero en realidad son cuarenta, porque me robaron los veinte  que me tiré en la cárcel”, va respondre. 
Què volen aquesta gent que truquen de matinada? va clausurar la Maria del Mar Bonet, però la dignitat de la política ressona enmig de la campanya electoral, enmig dels vídeos prefabricats dels publicistes. La dignitat de la política que sap conjugar verbs oblidats: lluitar, escoltar, estimar, caminar, parlar, aprendre, ensenyar amb l’exemple.
¿Qué quiere esta gente?, em sembla sentir la veu del Miguel Núñez en aquesta campanya electoral. Encara que aquesta gent sigui una altra gent i no truquin de matinada.
José Luis Atienza

dijous, 1 de desembre del 2011

Jo encara em permeto somniar


Decepció, corrupció, indignació, frustració... substantius que acostumen a acompanyar  les converses quan es parla de política. Qui hi surt guanyant d’aquesta visió de la política? Tothom qui vol que l’statu quo no canviï, és a dir, els partits majoritaris. 
L’escenari, amb un bipartidisme estatal forçat i ranci, pot resultar desolador, però no ens hem de deixar vèncer. No hem de votar amb resignació ni hem de deixar d’exercir el nostre dret, ja que això només dóna força a aquells dos senyors amb barba que amb prou feines es diferencien, fent justícia a la cita de Fuster “No hi ha res més semblant a un espanyol de dretes que un espanyol d’esquerres”. 
Jo miro de ser sempre optimista i lluitar per allò en què crec, per això aniré a votar amb la il·lusió que hi hagi el màxim d’independentistes al Congrés espanyol. Perquè el meu somni és la justícia social i la llibertat nacional, perquè no hi ha res més fort que gent somniant un futur millor, perquè resignar-se és un mal negoci per als nostres fills i filles. 
Tu tens un somni? Imagina com seria un país on no ens haguéssim de justificar per parlar la nostra llengua, on la sanitat i l’educació pública no estiguessin en risc, on la monarquia no fos un paràsit insultant, on s’invertís més en I+D+i que en armament i guerres, on la dació de les hipoteques fossin una realitat, on l’atur no fos una amenaça constant... Només depèn de nosaltres. Per això jo votaré per la “República del sí”, jo votaré la coalició encapçalada per Esquerra Republicana de Catalunya. 
Bàrbara Lligadas