dissabte, 17 de desembre del 2011

El seu braçalet és blanc


S’acabava l’estiu. En Biel va canviar el seu color bru d’haver nedat, jugat, gaudit de les vacances com qualsevol nen d´onze anys, per un de trencat, blanc, que ens posa en alerta, la pèrdua de gana, el cansament, veiem que alguna cosa no anava bé. El metge ens va dir que podia ser del creixement... Passat el setembre amb la història no resolta el diumenge 2 d´octubre l’ingressàvem a Sant Joan de Déu, i el dilluns ens donaven el diagnòstic: leucèmia aguda linfoblàstica. Sí alguna persona que em llegeix ha passat per aquesta situació ja ho sap tot, pels que tenen la sort de no saber-ho no els ho podria descriure, sols dir que tot el món s´enfonsa al teu voltant i només hi ha una pregunta als metges: El salvareu? Aleshores comença un llarg camí pel nen i la família lluitant a tort i a dret. El Biel fent-se preguntes de per què li ha tocat a ell, la família contenint les llàgrimes i animant-lo per no enfonsar-nos tots plegats.
La part positiva d´aquesta situació, que s´ha de buscar, i la trobes, és:
Primer, l’hospital de Sant Joan de Déu. No hi ha paraules per poder descriure el tracte, la professionalitat, amabilitat, tendresa... vers el Biel, de tot l’equip de metges, infermeres, personal de planta, voluntaris i, per què no, la Gelocatila i el seu company, pallassos de la planta vuitena que tot sovint ens feien riure de debò. 
I després, la sensibilització de l’escola Marta Mata, direcció, professors, personal no docent, monitores, pares i mares, AMPA, alumnes... han estat i estan al costat de la família i del nen en tot moment. 
També tots els amics i amigues propers a  la família, serveis socials, donar-los les gràcies per fer-nos costat en aquest tràngol, dir-los que són les paraules tan sovintejades aquests dies per a nosaltres: “Pel que calgui ens teniu al costat”, les que ens enforteixen i ens ajuden a seguir.
La polsera que porta el Biel a la planta vuitena és blanca.
Montserrat Pastor Pujadó