divendres, 23 de setembre del 2011

Han desaparegut dos balustres de porcellana del segle XIX de la Torre Modolell


Si passàveu fa unes setmanes pel Jardí de l’Ajuntament i miràveu les escales que pugen cap a la terrassa de les antigues escoles, la imatge que vèieu era la de la fotografia de baix de tot de les dues que reproduïm. A la barana de dalt, a l’esquerra, s’hi veuen les dues columnetes o balustres de porcellana que quedaven del que havia estat l’escala que va fer construir Magdalena Modolell l’any 1887, segons assenyala la data que hi ha gravada a la porta que dóna pas a la terrassa. Aquella escala, aleshores, era tota balustrada, és a dir, feta de columnes de porcellana com aquelles dues. En total hi havia unes 140 columnes.
En canvi, si passeu ara pel Jardí, us trobareu amb la segona imatge que aquí reproduïm. Ja no hi ha les columnes, i l’espai que ocupaven s’ha convertit en una vulgar barana de ciment.
El Grup Tres Torres, quan aquest estiu ens vam adonar de la desaparició de les columnes, ens vam posar de seguida en contacte amb el Departament de Patrimoni per  saber què havia passat i què se n’havia fet de les columnes. Al Departament ens van dir que no tenien notícia que s’hagués dut a terme cap intervenció allà, i que ho esbrinarien. En aquest moment, estem a l’espera de més informació.
El Grup Tres Torres, i estem segurs que qualsevol ciutadà de Viladecans interessat pel nostre patrimoni, estem molt preocupats per això que ha passat. Perquè mostra, per si no estava ja prou clar, que el nostre monument més emblemàtic i representatiu, la Torre Modolell i tot el seu entorn, corre greu perill. No hi ha cap pla de protecció que obligui a avaluar les intervencions que s’hi facin, de manera que tot es pot anar destruint a poc a poc. I tampoc no es duu a terme cap actuació de preservació, cosa que fa que tot plegat es vagi degradant també a poc a poc. De manera que una de les millors riqueses patrimonials que tenim a Viladecans, ens l’estem deixant perdre insensatament.
Per això, reclamem que l’Ajuntament, de manera immediata, es posi a la feina. Que posi en marxa un pla de protecció de la Torre Modolell i tot el seu entorn. Que s’iniciïn les tasques de manteniment necessàries per evitar que tot plegat es degradi més. I que es comenci a actuar per alguna banda. Per exemple, per la rehabilitació del Jardí. I per la reobertura del pas des del carrer de Jaume Abril cap al Jardí. No es pot esperar més. Cal actuar ja.
Josep Lligadas Vendrell

dimecres, 21 de setembre del 2011

Presència mil·lenària de l'Església a Viladecans

El llibre ha estat escrit en el marc de la celebració del mil·lenari de l’aparició documentada del nom de la nostra vila. 
L’Església, que compta amb gairebé dos mil anys d’existència, sempre ha estat present des dels inicis de la història mateixa dels pobles, i aquest és també el cas de Viladecans, com ho mostra l’existència del lloc i de l’ermita de Sales.
El llibre no és una història exhaustiva de l’Església a la nostra ciutat, ni està escrit amb cap intenció apologètica o reivindicativa, sinó que és, senzillament, obrir una finestra sobre el tema per contemplar l’horitzó i destacar-ne algunes fites.
D’altra part, és obvi que la història de Viladecans, des de la perspectiva de l’actual ciutat, comença veritablement quan l’any 1746 s’independitza eclesiàsticament de Sant Climent, alhora que durant el segle XIX, i especialment el XX, viu un espectacular creixement demogràfic. L’Església intenta aleshores, amb persones i institucions, viure un procés paral·lel.
He escollit cinc blocs de temes, conscient que són encara molts altres els punts que es poden investigar i escriure. Xuclant de tota la feina ja feta fins ara per nombrosos autors, he intentat afegir alguns temes inèdits, deixant la porta oberta a altres aportacions.
Agrairé totes les observacions i puntualitzacions que em puguin fer arribar els lectors i lectores d’aquestes pàgines. 
Com afirmo a la conclusió, continuo pensant que la recuperació de la memòria històrica és una eina imprescindible per a conservar la identitat dels pobles i de les institucions. 
Manuel Simó

Presència mil·lenària de l’Església a Viladecans. Manuel Simó. Parròquies de Viladecans, 2011.
140 pàgs.

dilluns, 19 de setembre del 2011

L'Aplec de Sant Ramon



Aplec vol dir aplegar gent, però aquest 4 de setembre falten deu minuts per les nou, hora de sortida dels caminants cap a l’ermita de Sant Ramon, i sobren dits de les mans per comptar els aplegats a la font dels voluntaris olímpics. Les coses milloren conforme passen els minuts i arriben homes i dones, nens i nenes, amb bastons i sense, amb motxilles o sense. Seixanta persones, un grup  gens espectacular però suficient per començar.
Fas quatre passes i la ciutat ha desaparegut. És allà, les torres d’alta tensió ens ho recorden, però al teu voltant és un altre univers, d’herbes, d’arbustos, d’arbres. La mà de l’home és present en alguna lletja tanca feta amb filferro i trossos de plàstic, però està en minoria. La imatge de l’ermita està sempre present, desapareix, però reapareix després d’un revolt. Quan de lluny veiem l’ermita de Sant Ramon sabem, sense perill d’equivocar-nos, que som a prop de casa. Quan camines amb les cames i el cos desentrenat i mires cap amunt, trobes que el modest cim està molt lluny i massa alt. Caminar en grup, compartir l’esforç de donar un pas rere l’altre, cansar-se en companyia, genera una transparent complicitat. Pujar la muntanya de Sant Ramon sempre és una suma de sensacions dels sentits, la calor, l’ofec de les pujades, les olors dels arbres, els sorolls del bosc, els ocres del camí, tots els colors del verd. Mirem molt. A la muntanya no mirem com a la ciutat, perquè mirem de lluny. Prenem perspectiva. Ens saludem quan ens creuem pel camí. 
El matí està d’un nuvolós dubtós, de quan les bruixes es pentinen i plou i fa sol. Cau una pluja suau i breu, gairebé de mentida, que s’agraeix molt i mulla poc. Cau una pluja fina, però en el cel de Sant Climent ha sortit l’arc de Sant Martí. Tot i així fa calor. De tant en tant, després d’un revolt apareix una brisa fresca que alleuja. L’ermita sembla acostar-se i allunyar-se. El grup s’estira, i gairebé es trenca com una Europa a dues velocitats. Hi ha els caminants experimentats, jo aquest matí ja he pujat i baixat una vegada, i els desertors del sofà i del comandament a distància, falta molt per fer la parada? La parada d’avituallament serveix per beure aigua,  ajuntar-nos i veure’ns les cares més o menys congestionades per la falta de costum. 
El camí s’empina, però l’ermita sembla més a prop. El Joan Ramon, tècnic mediambiental, explica con n’és de difícil replantar. Tenim un clima dur, amb poca aigua. Si plantes arbres crescudets, has de regar-los periòdicament perquè sobrevisquin. I tot i així pateixen mortaldat adolescent. Ens ensenya el sistema experimental per regenerar la zona cremada fa dos anys, uns contenidors  que recullen per a les plantes l’aigua de pluja i de la rosada en una inèdita aliança entre plàstic i natura. Planten junts arbusts i arbres. Els arbusts creixen més ràpid, donen ombra i protecció als arbres, més lents, encara que acabin pujant molt més alt.  
Quan arribem a dalt, l’església i el bar estan de gom a gom i l’esplanada plena de gent. El mirador és una finestra oberta a la plana. Amb el mar blau als peus, Viladecans sembla petit, i  Barcelona sencera es desplega com una maqueta. Trobem gent de les tres vessants de la muntanya que ens uneix, Sant Climent, Sant Boi i Viladecans. Hi ha ambient festiu, amb jocs, sardanes i els gegants de Sant Boi. Allà és una tradició dels primers diumenges de setembre, enguany és el 75 aplec. Aquí és el primer, malgrat que sempre hi ha hagut gent de Viladecans que ha fet aquests deures per lliure. Això mereix repetir-se, ens diem els uns als altres. Seria bonic que aquest primer diumenge  de setembre del 2011 fos el començament d’una tradició incomprensiblement ajornada.
José Luis Atienza

dissabte, 17 de setembre del 2011

El Llibre de la Baronia d'Eramprunyà

El llibre de la baronia d’Eramprunyà és un manuscrit que hem de vincular a l’heretament per part de Jaume Marc, membre d’una de les famílies més influents de la baixa edat mitjana catalana, del castell d’Eramprunyà i el seu terme, que s’estenia des del Llobregat fins al Garraf, incloent els llocs de Viladecans, Sant Climent de Llobregat, Gavà, Castelldefels i Begues. És a partir d’aquest moment, l’any 1351, que s’inicià el llibre amb la intenció de reunir-hi tots els documents demostratius dels drets que tenia sobre la baronia. El manuscrit va ser continuat pels seus descendents, que hi anotaren tot allò referent a la gestió del patrimoni, a més dels capbreus de les rendes que percebien del territori del castell. El llibre també conté relats autobiogràfics que fan d’aquest manuscrit un dels pocs exemples de memòries de senyors feudals que es conserven a Europa. Va ser un document viu fins a principis del segle xx, però a partir dels anys setanta es va donar per perdut. L’edició que presentem consisteix en la transcripció del manuscrit, és a dir, es tracta d’una versió entenedora però totalment fidel a l’original dels textos en llatí i en català dels segles xiv i xv. El llibre és, doncs, un referent de gran importància per a aquelles persones interessades en conèixer la història del castell d’Eramprunyà i el seu territori, així com també els homes i les dones que hi van viure durant l’Edat Mitjana.
Mireia Comas Via
El llibre de la Baronia d’Eramprunyà. 
Cantarell, Elena; Comas, Mireia; Muntaner, Carme (eds.). Lleida: Pagès, 2011. 447 pàgs.



dijous, 15 de setembre del 2011

Festa, festa, festa...



Les festes majors no sempre han estat iguals en el temps, a cada moment tenen un significat diferent. Però no només han estat diferents respecte al moment cronològic, també ho han estat en relació a l’àmbit, ja sigui rural, ja sigui urbà. 
Viladecans, una ciutat que durant els darrers 50 anys ha crescut multiplicant la seva població, ha passat de ser una població principalment agrícola a ser una ciutat industrial i de serveis. La constant arribada de persones primer de la resta d’Espanya i darrerament de tot el món ha creat un mosaic demogràfic que sempre ha calgut cohesionar. I es per això que ens hauria de servir la Festa Major en aquest moment.  La Festa Major ja no és aquella que celebrava la collita agrícola, ni aquella dels focs, l’envelat i el ball de Festa Major dels anys 60 quan la gran arribada d’emigració. Avui, la nostra ciutat és una realitat molt complexa que exigeix un lloc de trobada i cap moment millor que aquests dies. Aquests dies no tan sols han de ser un moment de gaudir si no que ha de ser un moment i lloc d’expressió col·lectiva. Un moment on la ciutat es vesteix de llarg i s’engalana perquè es la Festa de tots i totes, un moment del qual s’ha de participar activament.
A la nostra festa hi ha molts esdeveniments lúdics, musicals i esportius prou interessants i multitudinaris com per continuar donant-hi la importància que tenen, però també s’inicien noves propostes que poden fer una mica més participativa i àmplia l’oferta lúdica. Els focs, els balls, els correfocs, les actuacions musicals, els actes esportius i altres activitats culturals i tradicionals són esdeveniments arrelats ja a Viladecans però ara podem veure altres elements festius com la Mamullada o els actes del Mamut que permeten avançar en aquest propòsit de cohesionar, una mica més, la nostra ciutat. 
Sembla que en temps de crisi l’austeritat hagi de retallar aquestes despeses perquè són  despeses evitables, però res més lluny de la realitat, les festes són una necessitat col·lectiva i encara que es retalli aquesta inversió econòmica hauríem d’apostar per reforçar la inversió humana per reomplir aquest buit que deixarà la manca de diners.  És entre tots que farem que la Festa Major de Viladecans sigui cada dia més important, com a mínim a les nostres vides, i que no hi hagi gent que vol fugir de la nostra ciutat aquests dies o que ni tan sols sàpiguen què es una Festa Major. 
Miguel de la Rubia

dimarts, 13 de setembre del 2011

L’informe del Síndic de Greuges de Viladecans

És la segona vegada que es publica en aquesta revista un article de la Sindicatura. La primera va ser al març del 2008, amb una entrevista quan feia un any que vaig prendre possessió del càrrec com a Síndic municipal de greuges de Viladecans. En aquest temps vull remarcar la satisfacció que dóna la tasca i el servei que puc oferir a la ciutadania de Viladecans.
Aquesta vegada faig un resum del quart informe corresponent a  les actuacions de l’any 2010 i que vaig presentar el passat mes d’abril al Ple Municipal, en el qual vaig tractar per una banda les dades estadístiques i per una altra unes reflexions.
Dades estadístiques
El 2010 hi ha hagut 241 actuacions (consultes i queixes). De les 186 consultes, el 40% han estat relacionades amb l’àmbit municipal, la resta eren de competència d’altres administracions o d’àmbit civil i privat. De les 55 queixes, 51 han estat admeses a tràmit, 30 eren competència municipal i la resta han estat derivades a d’altres Síndics.
Les queixes les he dividit en quatre àmbits: administració general, via pública, serveis a les persones i ordenació del territori. Significar que en l’àmbit d’administració general han estat el 40% de les queixes, especialment el tema de sancions. A continuació amb un 28% en l’àmbit d’ordenació del territori, amb els temes d’obres/disciplina urbanística i soroll/medi ambient.
Dels expedients tramitats davant l’Ajuntament n’he resolt el 75%, dels quals he presentat 11 recomanacions i me n’han acceptat el 82%. Destacar que si afegim a les recomanacions acceptades, els expedients tancats per mediació en haver-se solucionat en el seu tràmit, considero que el 89% de les queixes s’han resolt favorablement.
Les recomanacions realitzades principalment són motivades per haver trobat anomalies en el procediment administratiu, d’altres per manca de resposta d’instàncies i unes altres per inactivitat municipal davant denúncies del ciutadans per problemes de soroll.
Peticions i consideracions al Ple
Vaig demanar als membres del Ple municipal que treballin per transmetre als ciutadans la importància d’exercir el dret de vot, atenent que durant molts anys vam ser súbdits i ara en democràcia hem de valorar el fet de ser ciutadans. 
En aquest mateix sentit vaig expressar que democràcia és participació i participació és garantia de drets. La sindicatura municipal de greuges és una eina de la democràcia, que vetlla per garantir els drets de la ciutadania en relació a l’actuació u omissió de l’Ajuntament de Viladecans.
També vaig indicar-los, que per a la propera legislatura es fixin nous reptes per anar avançant en la governança, amb nous indicadors de gestió per millorar la transparència i les bones pràctiques, així com el desenvolupament d’ordenances que recullin les noves exigències sorgides pels avanços tecnològics.
Reflexions en relació al mil·lenari
En relació a la celebració del Mil·lenari de Viladecans vaig pensar en veu alta com seria aquella Catalunya de l’any 1011. Una Catalunya feudal, on van aparèixer les primeres organitzacions que pretenien donar refugi a les persones indefenses, que es van estendre des de la Catalunya Nord cap al sud, salvant totes les distàncies en el temps, aquelles organitzacions van representar els primers embrions de les actuals institucions per a la defensa de les persones davant de les administracions.
Des de l’any 1011 fins ara hi ha hagut un llar camí, amb avenços i retrocessos en drets, però la realitat ha estat ben tossuda i perseverant, sempre la ciutadania s’ha sortit amb allò que creia, per això ara en temps difícils de crisi no hem de devaluar tot allò que ha costat tant d’aconseguir. S’ha de posar imaginació i liderar avanços per aconseguir nous reptes socials.
Vicenç Mazón 
www.sindicatura.viladecans.cat

diumenge, 11 de setembre del 2011

Tots, totes, som Viladecans

En els primers anys de la democràcia va fer fortuna una expressió de Jordi Pujol: “És català tot aquell qui viu i treballa a Catalunya”. Una expressió que va obrar com a factor de cohesió tallant d’arrel qualsevol pretensió de deslegitimació de la immigració que havia arribat a Catalunya provinent d’altres punts de la península. Al costat d’aquesta formulació convivia bé la consciència de classe obrera, que reivindicava, a través dels partits d’esquerra i dels sindicats, unes condicions dignes de treball per a tothom. Sensació d’unitat, de potència i d’esperança en un moment d’un cert optimisme social malgrat les fortes crisis econòmiques que deixaven tanta gent a l’atur i malgrat la progressiva fragmentació del món laboral.
Avui vivim un moment de desencís, de crisi econòmica, d’escepticisme i, per què no dir-ho, d’un gran individualisme, un cert egoisme social. I moltes coses han canviat: el món del treball, el consum, les noves tecnologies... L’accés dels joves a una feina digna és gairebé una utopia. I avui els immigrants a Catalunya arriben de força més lluny, amb la qual cosa s’aguditza la sensació de distància cultural i els nouvinguts no tenen els mateixos drets de ciutadania que els catalans. La duresa de la crisi, la por a la diferència i a veure rebaixat el nivell de vida, i l’oblit de què significa una democràcia porta alguns a utilitzar els immigrants com a caps de turc, significant-los com la causa de tots els mals. De vegades directament, de forma barroera, clarament xenòfoba, de vegades amb sobtilesa, com quan s’escampen rumors sobre la immigració que resulten difícils d’eradicar justament perquè són això, rumors, que no van acompanyats de fets reals contrastables.
Doncs bé. Són viladecanenques totes aquelles persones que viuen i treballen a casa nostra. Només si aquest és el nostre horitzó aconseguirem una societat madura, solidària, confiada, on hi hagi futur i esperança per a tots. Aquest és l’únic camí per tallar el racisme i per prevenir la violència.