dilluns, 12 de maig del 2008

Sant Jordi

El juny passat, en el primer número d’aquesta revista, Maria Victòria Herrero escrivia un breu article expressant el desencís pel poc ambient de festa que es vivia als carrers de Viladecans el dia de Sant Jordi. I acabava dient: “Sí, estic profundament entristida. A Viladecans, al meu poble, sols el sol ha escalfat els carrers avui, com cada any, com el proper”.
I aquest any? Doncs bastant igual que l’any passat. Potser s’ha creat una mica més d’ambient entorn de l’escenari de lectura de poesia que organitzava la Fundación Espejo, amb les parades adjuntes dels Afectats de Fibromiàlgia i de Raíces de Andalucía, però poca cosa més.
I no és que entorn de Sant Jordi no es facin coses. L’Eix Comercial i la Llibreria Nou Rals (“la” llibreria!) promouen diverses activitats que es concentren bàsicament al carrer de Sant Joan, al ben aprofitat espai de davant de l’església que cada cop fa més funcions de plaça. I l’ajuntament també promou tot d’activitats, i edita un fulletó que les recull, però són activitats distribuïdes al llarg de dues setmanes, de les quals pràcticament cap no es realitza el dia 23, i a més una bona part tenen lloc en recintes tancats, en especial a la biblioteca.
I així, el dia de Sant Jordi no fa sensació de festa, de carrers amb ambient festiu, que és del que es tractaria. A Viladecans tenim un eix central format per Doctor Reig, Jaume Abril, Plaça de la Vila, Àngel Guimerà i Sant Joan, que un dia com aquest hauria de fer goig passejar-hi. Per exemple, per què aquest dia no s’organitza a la Plaça de la Vila algun dels actes que es fan a la biblioteca? Per què, si moltes escoles fan concursos literaris amb motiu de Sant Jordi, no es convoca alguna mena de presentació de guanyadors, en algun d’aquests carrers, que provocaria sens dubte l’assistència de pares i avis? Per què l’animació infantil que es va muntar al parc de Can Xic no s’organitza en un lloc més de pas?
No costaria gaire, que a tots plegats, en aquest dia, ens fes il·lusió passejar per aquests carrers centrals. Només caldria pensar que aquest és un objectiu a aconseguir, i posar-hi mitjans.

Lo que conocí como "La cueva 'F'"





Por diferentes lugares del territorio de montaña de Viladecans, siempre hemos podido ver sencillas cuevas que los antiguos residentes de nuestra localidad utilizaron en algunos momentos como refugio o como lugar donde habitar. En uno de los torrentes de la montaña de San Ramón se pueden observar todavía aproximadamente una decena de cuevas. Recuerdo que ya sonaban en aquellos momentos los comentarios de que esas cuevas eran de los tiempos de la guerra de nuestros abuelos. Entre estas cuevas excavadas en las paredes de arcilla, se encuentra una cueva diferente, que conocí hace bastantes años como la cueva F, quizás por la forma de su interior. Otros niños y yo, nos aventuramos en la exploración de aquel lugar, hecho que no nos dejaría impasibles y que recordaríamos durante mucho tiempo. La entrada a aquel singular lugar se hacía a través de una especie de pozo cuadrado de más o menos medio metro de lado y de un metro de profundidad, realizado con ladrillos y que abría en su parte inferior un agujero cuadrado de unos treinta centímetros de lado. Era un agujero que recuerdo quedaba parcialmente tapado por el agua y que permitía al atravesarlo acceder a los pasillos de lo que quizás pudo ser un habitáculo o un zulo. Si no recuerdo mal, aquel pasillo de la entrada de unos dos metros y medio de largo, que permitía que camináramos de pie y con agua que nos cubría hasta las rodillas, daba a otro pasillo perpendicular más largo que conducía a un brazo lateral y a un pequeño espacio al final ya sin agua.
No he encontrado desde entonces explicación alguna sobre aquel lugar y desconozco su utilidad real. Las pequeñas dimensiones de esta cueva no indican una gran importancia en cuanto a tamaño, pero sí creo que es interesante por su forma.
Desde hace años las cuevas excavadas en arcilla se han ido degradando hasta tal punto de ir quedando cegadas por el derrumbe progresivo de tierra en su entrada y posiblemente el paso del tiempo las haga desaparecer. Pero, hace unos días también he comprobado como alguno de nuestros vecinos “más trogloditas “ se ha dedicado a abrir una abertura en el lateral de obra de la cueva F. Un hecho con lo que comienza la destrucción y desaparición de un elemento creo que bastante valioso no sólo para nuestros recuerdos.
Miguel de la Rubia

Transparència a l'ajuntament de Viladecans


Un any i dos mesos ha trigat l’ajuntament de Viladecans a contestar el requeriment que li havia fet arribar el Síndic de Greuges de Catalunya, requeriment necessari per emetre un resolució de la denúncia feta per la Plataforma Salvem Oliveretes.
La denúncia es remunta al desembre del 2006 quan l’ajuntament va negar la intervenció al ple de l’ajuntament a la Plataforma Salvem Oliveretes, que volia rebre informació sobre el projecte urbanístic, el “Pla de Llevant”, que vol construir més de 2.500 habitatges a la falda de la muntanya de Sant Ramon.
Un cop contestada la missiva, el Síndic de Greuges de Catalunya, ha emès la resolució, nº 8592 del 28 de març de 2008, en la qual demana a l’ajuntament de Viladecans transparència i coherència amb el que el seu propi reglament de participació ciutadana disposa. Tot dient: “Cal esmerçar recursos per respondre en temps i forma aquestes peticions d’informació, així com per difondre el màxim d’informació possible mitjançant mitjans electrònics que disposa el consistori, per fer efectiu el principi de transparència administrativa així com l’aspiració fonamental que es volia assolir amb l’aprovació del reglament: la participació política activa dels ciutadans en els afers locals.”
De la mateixa manera, referint-se a la denegació de participació al ple diu: “Certament, tal i com es diu a la resolució que denega la intervenció, la plataforma pot obtenir aquesta informació per altres vies previstes al mateix reglament, però entenc que l’existència d’aquestes vies alternatives no són excloents ni obstacle perquè la informació demanada, en la mesura que es pot entendre d’interès municipal, també es tracti en una sessió del ple”.
Hores d’ara encara ens queden sol·licituds de documentació i d’informació per ser contestades per part de l’ajuntament. Esperem no haver de demanar una nova intervenció al ple perquè l’ajuntament compleixi el que d’ell s’espera. Tot i que ara, amb la resolució del Síndic, no crec que s’atreveixin a denegar-nos el dret d’intervenir al ple. Potser, fins i tot, ens atrevim a anar i fer la prova.
Ricard Caba i Calbet

La Plaça de la Vila (3)


El rellotge de la Torre Modolell ha estat el símbol de Viladecans. Quan era nen, el temps era el que marcava les agulles de la seva esfera. Amb ell vaig arribar a entendre el quarts de l’hora catalana, que dos quarts de dugues –dèiem dugues, no dos ni dues- eren la una y media castellanes i no les dos y media. Jo vivia al costat del cementiri i quan anava al col·le mai no portava rellotge. Els nens estrenaven rellotge en la Primera Comunió, però jo em vaig quedar en una estilogràfica Inoxcrom. La Inoxcrom era la versió utilitària i barata de la ploma Parker.
Abans d’arribar al col·legi dels Hermanos sempre mirava el rellotge de la torre per comprovar que efectivament arribava tard, després de l’hora tocada. Era visible des del començament del pont de la riera. Abans de construir-se el pont de formigó que avui ja no existeix, substituït per la rotonda, hi havia un pont vell amb baranes de ferro que tremolava quan passava un camió. El col·legi dels Hermanos era una gran masia pintada de blanc, de totxos i teules rogenques, amb façana a la carretera, que ocupava el que ara és el parc Europa.
Un dia, fregant els setanta, el rellotge es va aturar. I la seva aturada va ser el centre de les primeres eleccions municipals franquistes per sufragi popular. Josep Carreras, mort l’any passat, qui més tard va ser regidor de CiU i constant flagell de les esquerres municipals, es va presentar el 1971 pel terç familiar enfront dels candidats oficialistes amb un potent lema electoral: El reloj del ayuntamiento está parado. Yo lo pondré en marcha. Josep Carreras representava un perfil populista des de dins del franquisme, proper al d’Eduardo Tarragona, regidor i procurador a Corts elegit pel terç familiar. Tarragona es deia a si mateix, la “voz de los sin voz” i el seu lema era Al pa, pa i al vi, vi. La seva radicalitat va començar i acabar amb la famosa pregunta a les Corts franquistes: ¿Dónde va el dinero de las quinielas?
Carreras va guanyar i es va quedar. Va passar de ser un incordi de regidors i alcaldes oficialistes del tardofranquisme a ser un malson pels ajuntaments democràtics d’esquerres. Carreras va representar el malestar de pagesos i comerciants per la seva pèrdua de protagonisme social i polític, amb l’ascensió de nous sectors econòmics en el franquisme, industrials i constructors, principals beneficiats de l’especulació del sòl dels seixanta, o amb la irrupció dels obrers immigrants i els seus fills com a dirigents municipals dels partits d’esquerres en la democràcia. I aquest malestar difús no ha estat exclusiu de la dreta ni funciona només en una sola direcció.
Viladecans va arrossegar històricament un cert complex de parent pobre, respecte a Gavà i Sant Climent. Gavà tenia l’estació del tren, la Rambla, i la Roca. Per això, malgrat estar la fàbrica i el Poblat Roca a Viladecans, tothom en deia la Roca de Gavà.
El tema de Sant Climent ve de més lluny. Durant anys Sant Climent tenia més habitants i ens deien “Viladecans, viladegossos, pocs i merdosos”. “I a més, esgarrapacristos”, afegien. Sembla ser que com no teníem parròquia, els de Viladecans anàvem a l’església de Sant Climent en processó per la riera amb un Sant Crist. Vam ser sorpresos per una gran tempesta i riuada i en la fugida els nostres avantpassats van passar el Crist pels esbarzers amb les consegüents esgarrapades. Vam respondre amb una altra dita que transmetia la nostra frustració: Sant Climent, bona terra i mala gent.
José Luis Atienza

Bosses de plàstic, no, gràcies!


Mirant l’informe anual de Greenpeace, una de les coses que m’ha cridat l’atenció és el temps necessari perquè desaparegui una bossa de plàstic exposada al medi: aproximadament 250 anys.
Tenint en compte que la mitjana de vida al nostre país és de 77 anys per a les dones i 73 per als homes, caldrien aproximadament tres generacions de les nostres per arribar a destruir una bossa de plàstic.
Seria bo tenir present aquest fet, cada cop que ens ofereixen o demanem una bossa de plàstic a la botiga. Amb cada compra, se’ns fa l’oferiment gratuït d’una bossa. Potser el seu cost de producció sigui baix, però el cost mediambiental es hipotecari: els deixarem com a herència “ la bossa” als nostres fills i els nostres néts. Són totes necessàries, aquestes bosses? Evidentment que no! A casa tots en tenim un grapat, i no sabem què fer-ne. En una ciutat com la nostra, quina quantitat de bosses generem cada dia? Sense saber la quantitat exacta, és ben segur que són moltes més de les que serien recomanables. Les podem trobar llençades per tot arreu.
A la nostra població es duen a terme algunes iniciatives individuals per tal de minimitzar l’ús de aquest tipus de material. Per exemple, a l’establiment d’una amiga, totes les bosses que es fan servir són reutilitzades: les hi proporcionen les mateixes clientes i amics.
Treballar a la botiga amb criteris mediambientals es una pràctica més que recomanable, però caldria propiciar des de les organitzacions de comerciants i des de l’administració campanyes d’informació als ciutadans, per tal de fer un ús més racional de les bosses i altres materials com les safatetes de porexpan, d’ús únic i gran cost de recuperació i reciclatge. Fóra bo practicar aquella dita: “El millor residu és el que no es genera”.
Encarnació Garcia

No es lo que hay


Han pasado 30 años desde el final de la dictadura y de la represión. Ahora estamos en democracia, una democracia lograda gracias a la lucha unida de todo el pueblo, que supo salir a la calle a reclamar sus derechos. Salimos al unísono todos juntos, nos apoyamos y vencimos… Pero, ¿que pasa ahora?
Reflexionemos. No hay represión moral, de hecho hemos avanzado mucho en la manera de ver situaciones polémicas como la homosexualidad, la emigración, aceptando otras culturas. En general hemos aprendido a respetarnos un poco más y todo esto es maravilloso, pero estamos tragando con otro tipo de represión, otra forma de coartar nuestras libertades. Me explicaré con el ejemplo de mi vida misma. Tengo 30 años, vivo en un piso de segunda mano con todas las reformas que ello supone (las cuales aún están por hacer) pago 914 € de hipoteca, de los cuales 816 € son intereses y 98 de amortización. Mi sueldo base es de 540 € (el mínimo interprofesional); para ganar más tengo que hacer un montón de horas. El sueldo de mi pareja es de 640 € base. Este pasado mes ha realizado 232 para poder llegar a final de mes. Además ahora nos hemos embarcado en la aventura de ser padres lo cual nos supone una serie de gastos adicionales.
Sé lo que muchos piensan, más que nada porque me lo han dicho abiertamente. Si no tienes dinero no tengas hijos, que luego los crían las abuelas… tú al menos tienes piso… te puedes ir de alquiler. Yo me pregunto si alguien se da cuenta de que el problema está en el abuso de los bancos, en la especulación inmobiliaria y la mala gestión económico-política que cada vez está más cerca del capitalismo que de la democracia justa. Tener piso o ser madre no es un lujo, es un derecho, tanto moral como por ley tenemos derecho. ¿Por qué nos tenemos que justificar? Quizá a lo que no tengo derecho es a quejarme porque ¡es lo que hay!
Veamos otro caso. Un amigo con carrera universitaria posee un sueldo base de 540 €, soltero que comparte piso de alquiler con unos amigos porque el banco le deniega la hipoteca que, bien mirado, realmente no podría pagar. El sólo gasta unos 200 € en la habitación, con el dinero que ahorra de vez en cuando se va de viaje low-cost, o se permite un capricho, porque de todos modos por mucho que ahorre no va a poder comprarse un piso ni vivir solo de alquiler. Los comentarios en su caso son: “Bueno, si no tienes dinero de verdad, no te vayas de viaje… o no te compres esto o lo otro”.
Una vez caemos en la trampa de la demagogia que utilizan los capitalistas, el gobierno acomodado de hacernos creer que si somos pobres o lo pasamos mal es nuestro problema, que eso ¡es lo que hay! Que ellos cuando salieron de la represión también lo pasaron mal y no se quejan. De verdad ¿estamos dispuestos a tragarnos esa patraña? ¿Tanto nos han lavado el cerebro las nuevas tecnologías que ya no distinguimos la realidad de la demagogia?
Ellos salieron de una dictadura y sí, los principios son difíciles, pero la mayoría de aquellas personas hoy tienen una buena posición económica, incluso más de una vivienda, además y lo más importante, la clave de todo… Ellos salieron de un sistema represor. ¡Esa es la clave!
Nosotros llevamos en democracia ya ¡30 años! Y al paso que van los sueldos, los precios y los abusos, no alcanzaremos ni la mitad del bienestar social que ellos a los 40 años. Edad a la que ya poseían un piso pagado o casi pagado y una familia echada adelante ¿Por qué no les copiamos?
¡Salgamos a la calle, denunciemos los abusos! Defender nuestros derechos no es perder el tiempo. ¡Lucha por lo que es tuyo! ¡NO ES LO QUE HAY!

Jemima Llamas Trigueros

Vacaciones en paz

Viladecans pel Sàhara organiza cada año el programa Vacaciones en Paz, que consiste en la acogida de niños saharauis en familias de Viladecans durante los meses de julio y agosto, y se plantea en un marco de solidaridad y de ayuda desinteresada con el fin de ofrecer unas vacaciones a estos niños que han nacido y viven en el desierto, en los Campamentos de Refugiados de Tinduf (Argelia).
Existen varias razones por las que este proyecto se lleva a cabo:
- Por razones de salud: se les brinda la oportunidad de una revisión médica que les permita corregir posibles enfermedades, así como de curar en caso de estar enfermos. Asimismo, se les brinda la oportunidad de una alimentación en condiciones durante estos meses, ya que suelen estar faltos de vitaminas y de hierro. También se les quita del tremendo calor del desierto en el verano.
- Por razones de intercambio cultural: para ofrecerles la oportunidad de conocer formas distintas de vida, de manera que ello contribuya a su formación y a mejorar la comunicación y el entendimiento entre el pueblo saharaui y el nuestro. No podemos olvidar que estos niños han nacido en medio de la guerra y están sometidos aún hoy a sus duras consecuencias.
- Por razones políticas: estos niños son embajadores, de propio derecho, de su pueblo y de su causa; de un pueblo que lucha por su autodeterminación y por la recuperación de su territorio, ocupado por Marruecos.
Ellas y ellos serán la voz viva y directa del grito de su pueblo, de la transmisión de la causa de su pueblo, de la lucha a la que está sometido su pueblo, y nos pedirán solidaridad para que muy pronto puedan volver a su tierra libre de toda opresión y de toda dominación extranjera.
Rosa Mercader

Euríbor i precarietat de vida


Puja l’Euríbor i, per tant, puja la factura de les hipoteques. La pujada del mes de març, quan aquest índex va assolir el 4’6%, va representar una pujada de 42 euros per a les quotes d’aquelles hipoteques mitjanes que fins llavors es pagaven a 800 euros.

Al mes d’abril, l’Euríbor, és a dir, el tipus d’interès a què els bancs estan disposats a deixar-se diners entre ells a un any a la zona euro, ha tornat a pujar -en un 0,499- respecte al mateix període de l’any anterior. L’Euríbor a dotze mesos és la referència pel càlcul de l’interès de les hipoteques.
Aquest índex (abril 4,752) és el mínim a partir del qual es deixa capital. Aquest mínim ha estat calculat, al seu torn, sobre l’interès oficial que fixa un Banc Central independent -o sigui, no controlat democràticament- que prioritza, davant la crisi, mantenir una baixa inflació en comptes d’estimular el creixement i l’ocupació, missió que, a diferència de la Reserva Federal dels Estats Units, no consta entre els seus objectius. El tipus d’interés que manté i es nega a rebaixar el Banc Central Europeu és del 4%.
Sobre aquest tipus d’interès opera l’augment de risc que suposa concedir un crèdit a causa de la crisi financera d’abast mundial (no és la primera), que, per primer cop, té com a centre els Estats Units. La desconfiança es tradueix en una restricció del crèdit i un augment dels tipus als quals es presta capital.
Qui pagarà la crisi?
A Espanya, on la majoria de la gent, esperonada pels baixos i estables tipus d’interés dels darrers anys, havia subscrit hipoteques de tipus variable, la pujada de l’Euríbor és una notícia de precarietat, d’augment de precarietat. I això per la confluència de dos factors. D’una banda, l’estancament dels salaris i la seva pèrdua de poder adquisitiu, l’augment de les desigualtats i el deteriorament de les rendes del treball en la renda nacional. De l’altra, l’enorme pes que té l’habitatge en la renda disponible dels espanyols, a causa dels alts preus immobiliaris (segons el Fons Monetari Internacional sobrevalorats en un 20%) i que correspon bàsicament al pagament d’hipoteques.
L’augment dels interessos de les hipoteques suposa més precarietat, més precarietat significa més fallides i incapacitat de pagament, més desnonaments, i, finalment més restricció creditícia i un nou augment de l’Euríbor, i, per tant, de les hipoteques. Els treballadors i treballadores som i serem arreu els més perjudicats per la crisi financera. Les polítiques neoliberals acompanyaran i no pal.liaran l’efecte antipopular de la crisi. Mentrestant, els bancs espanyols anuncien beneficis extraordinaris i no pateixen directament les fallides hipotecàries, ja que han transferit el risc a tercers operadors en els mercats secundaris, però aquesta és una altra història.
Luis Juberías

El nou projecte de remodelació de Can Modolell


Des de aquestes mateixes pàgines i en números anteriors, vàrem parlar abastament de la remodelació i ampliació de la Casa Palau de Can Modolell, seu del nostre Ajuntament, amb una nova construcció a la zona de Cal Secretari i Cal Marxant, a la cantonada dels carrers de Jaume Abril i del Sol.
Sortosament el projecte que en aquell moment vam descriure, ha estat substancialment modificat. Tot i amb això, encara hi ha una part de l’edifici que desapareix del seu emplaçament, de manera que queda modificada la meitat de la façana nord, és a dir la que dóna al jardí.
Val a dir que aquest nou projecte que l’administració ens va presentar als membres del Grup Tres Torres, contempla la rehabilitació integral de l’edifici, restaurant tots els elements modernistes de les diferents estances de l’interior del Palau, paviments hidràulics, arrimadors de ceràmica, enteixinats etc., així com la neteja i recuperació de la pedra de la façana.
A diferència de l’anterior, en l’actual es manté la façana de les antigues escoles i es recupera fins i tot una altra façana, més antiga, situada a l’interior de la planta baixa a sota de la terrassa.
Segons contempla el projecte actual, desapareixeran les escales, la barana i els arcs d’entrada a les antigues escoles. Aquest conjunt, però, seria reconstruït en un altre lloc del mateix jardí.
Fent una mica d’història, caldria explicar que el conjunt de la terrassa i les escales és una part important de la Casa Palau, és l’accés de la planta noble al jardí de caràcter romàntic que originàriament hi havia i que va quedar parcialment destruït després de la guerra civil. En el seu origen les escales eren balustrades, així com també la barana de dalt. Els balustres, que són aquelles columnetes que conformen les baranes, eren de porcellana i no fa pas gaires anys n’hi havia una trentena a la barana de la terrassa; avui, inexplicablement, només en queden dues. La font de les escales, element molt característic dels jardins de l’època, també ha patit l’abandonament i s’ha deixat deteriorar com la terrassa i la resta del conjunt. Tota aquesta part de l’edifici era el nexe d’unió entre el Palau i el jardí, i constituïa una unitat arquitectònica amb la resta d’antics elements del parc, el pontet, les arcades, el passeig, les grutes, etc.
A Barcelona hi ha molts edificis com el nostre i una reforma d’aquestes característiques, segurament seria molt ben rebuda i aplaudida, però a Viladecans aquest Palau és únic, singular i símbol de la nostra Ciutat. Creiem que cal tenir perspectiva local i no malmetre la integritat del principal Palau neogòtic que tenim a Viladecans. Creiem també, que és possible connectar la nova construcció amb la Casa Palau per la paret mitgera de ponent sense necessitat de malmetre res de l’actual Casa de la Vila.
Entendran els viladecanencs del futur, que únicament per determinats criterics artístics es trenqui la unitat del Palau modernista de Can Modolell?
El Grup Tres Torres, com a entitat per a la preservació del patrimoni, demana a l’administració que faci un darrer esforç per tal de trobar entre tots la fórmula que permeti mantenir la integritat d’aquest edifici joia i símbol dels viladecanencs i viladecanenques.
Jaume Lligadas Vendrell

La Plataforma "Viladecans amb Cuba"

Origen de la Plataforma. La Plataforma nace por la iniciativa de dos mujeres de Viladecans que, habiendo tomado contacto con la realidad social cubana en julio-agosto de 2.007, mediante un viaje solidario organizado por la Asociación de Vecinos de Nou Barris de Barcelona, hermanada con el Municipio de El Cerro (Prov. de La Habana) se sienten empujadas a crear una comisión abierta que se sume al esfuerzo solidario y de ayuda que realiza esta Asociación de Nou Barris.

Componentes de la Plataforma. En el momento actual, se cuenta de manera constante con diez colaboradoras y colaboradores, que se encargan, en función de sus conocimientos, afinidades y capacidades, de todas las tareas necesarias para la realización de los proyectos de ayuda escogidos: organización, logística, márketing, publicidad, montajes, contactos, etc.

Objetivos. La Plataforma se plantea como objetivo genérico la ayuda solidaria al Municipio de El Cerro, mediante la realización de proyectos concretos que permitan la aportación directa de materiales necesarios en dicho Municipio (envío de contenedores), así como la obtención de medios económicos para financiar las necesidades concretas solicitadas por dicho Ayuntamiento, adquiriendo los medios materiales directamente en Cuba.

Relación con otras entidades. La Plataforma, sin ánimo de lucro, está estrechamente relacionada con la Asociación de Vecinos de Nou Barris, entidad hermanada con El Cerro y que se encarga del traslado y entrega de la ayuda recogida, directamente a la autoridad municipal.

Proyectos en marcha. Actualmente están en marcha las acciones para dotar de recursos materiales (equipamiento) al Circulo Infantil “Flor de la Amistad”, guardería que atiende a unos 200 niños. situado en calle A esquina Buenos Aires, Municipio El Cerro. Para ello se ha organizado un “Mercadillo Solidario”, que se celebró el pasado 5 de abril, en la calle Doctor Reig, esquina Federico García Lorca. Dado el éxito de participación y venta de este mercadillo, se celebrarán nuevos mercadillos mensualmente, estando previstas sus realizaciones los próximos días 10 de mayo, 7 de junio y 5 de Julio. También pensamos participar en la Fira de Sant Isidre.

Información y contactos. Para más información y entrega de materiales pueden ponerse en contacto con: Pura Jódar, 93-658.17.94; Leonor Jódar, 93-658.23.42; Asunción Polaina, 615-927-243; Amalia Granados, 617-634-442. Mail: viladecansambcuba@csi.es
Moisés Pastor Juan

Els col·legis dels Gabrielistes i la Sagrada Família


Si en el darrer número de la revista fèiem un homenatge als diferents documents que parlaven de la història de la nostra vila, avui ens toca fer-ho a dues de les institucions que durant quasi vuitanta anys ha estat formant viladecanencs i viladecanenques.
L’any 1922 es fundà la primera escola privada amb caràcter religiós a Viladecans. Dirigit per la comunitat de Germans de Sant Gabriel, que per aquells anys ja comptaven amb set escoles més a Catalunya.
L’origen de la comunitat està situat a França on eren una veritable institució consolidada amb una xarxa de més de dues-centes escoles. La seva situació, però canvià dràsticament l’any 1903. Quan es proclamà la Llei de Combes on quedaven totalment separats dintre de l’Estat Francés l’església i l’estat. Això portà a una persecució religiosa que obligà a diferents congregacions a fugir.
La proximitat de Catalunya va fer que aquest fos un dels llocs on part d’aquests religiosos decidissin refugiar-se per continuar la seva tasca pedagògica.
Per a instal·lar-se a Viladecans utilitzaren com a seu la masia anomenada de les Parellades, on actualment hi ha la plaça d’Europa i el mercat municipal.
L’escola de la Sagrada Familia va iniciar la seva activitat l’any 1930, tot i que el projecte ja s’havia iniciat l’any 1910, per iniciativa de Magdalena Modolell, que cedí un solar per a aquesta finalitat. La construcció de l’escola s’acabà el 1916, però van passar catorze anys fins que l’escola no es posà en marxa, a causa de les dificultats en l’administració de l’herència de Magdalena Modolell, que havia mort el 1915. L’escola fou confiada a la congregació de la Sagrada Família d’Urgell, fundada el segle XIX per Anna Maria Janer, i que va tenir el suport de bisbes com Salvador Casañas, que primer fou bisbe d’Urgell i després de Barcelona.
La creació de la escola no va ser un fet casual, sinó que formava part de tota una estratègia que pretenia, en uns moments de canvis polítics importants, on es tenien encara molt presents els fets de la Setmana Tràgica de 1908, crear escoles amb carácter catòlic davant el perill que les idees progresistes de la escola racionalista guanyesin terreny.
En aquells moments Viladecans tenia uns 3.000 habitants, un 25% dels quals pertanyien a la nova migració que estaba arribant d’Aragó, i la zona del Llevant. Era una població jove entre la qual es comptaven uns 600 nens en edad escolar. La vila fins aquests moments només contava amb una escola municipal amb un número de places molt limitat.
Les dues escoles han pogut anar ajudant en l’educació dels nens i nenes i dels joves de la vila fins avui en dia. Enmig de les moltes vicissituds històriques del nostre país: la segona república, la guerra civil, la dictadura franquista.. Fets que les institucions han sobreviscut i que han permès que avui en dia la seva tasca continuï sent tant important com llavors.
Víctor J. Martínez