dilluns, 15 de febrer del 2016

Josep Eixarch, l’historiador de Viladecans

 



Josep Eixarch, nascut al Forcall (Castelló) al 1915, va començar la seva relació amb Viladecans a principis de la dècada de 1950, quan estableix la seva segona residència a l’Alba-rosa. És a partir d’aquest moment que s’interessa per la història de la nostra població, descobrint que no hi ha res escrit. Així, ell serà el primer que estudiarà la nostra història començant a remenar papers als arxius parroquials de Sant Joan de Viladecans i Sant Climent de Llobregat, als arxius històrics de Barcelona i al municipal de Viladecans. Cap a l’any 1958 prepara una petita exposició sobre la història de Viladecans, amb pergamins cedits per particulars, iniciant-se així tota una sèrie de col·laboracions, en el butlletí municipal i en els programes de Festa Major, al llarg dels anys 1960 i 1970, en els quals va desgranant el resultat de les seves recerques sobre la història medieval i moderna de Viladecans. Aquesta tasca pionera és la que li valdrà el reconeixement de la ciutat quan, al  setembre de 1982, l’Ajuntament de Viladecans li va atorgar la distinció de Fill Adoptiu en virtut dels seus treballs de recerca i difusió de la nostra història.

Jaume Muns

Ànec cuallarg (Anas acuta). Maresma del Remolar-Viladecans 23 de març de 2014

 

Ànec de superfície, s'alimenta principalment en arrossars o en aigües poc profundes. El mascle llueix una banda blanca al pit. A més, té el cap i la part posterior del color de xocolata. La resta del plomatge és grisa, amb les infracobertores caudals negres. La femella és més esvelta que les femelles d'altres espècies, i de color més clar. Migrador i hivernant regular, tot i que és comú només al delta de l'Ebre. Nia al nord i a l’est europeu.

Eio Ramon

El Catàleg del Patrimoni, una urgència

Viladecans és una de les poblacions d’una certa grandària que no té encara un Catàleg de Protecció dels edificis i altres elements patrimonials del municipi. Aquest Catàleg és una llista d’elements arquitectònics i també d’altres tipus, en què s’indica el grau de protecció que han de tenir, i que obliga a que qualsevol modificació que s’hi vulgui fer preservi allò que el Catàleg considera que ha de ser preservat: per exemple, en el cas dels edificis, s’indica si ha de ser preservat l’edifici en la seva totalitat, o bé una part d’ell, o bé la façana, o bé alguns elements concrets...

Ja fa gairebé deu anys que es va iniciar l’elaboració d’aquest Catàleg fent un llistat de tot allò que tenia alguna rellevància patrimonial. I aquí s’ha quedat la cosa, sense que s’hagi arribat a fer allò que és més important, que és assenyalar el seu grau de protecció. Sabem que s’hi ha anat treballant, però amb una lentitud exasperant. I, veient com es van destruint elements d’aquest patrimoni, pensem que acabar i promulgar aquest Catàleg és totalment urgent, perquè no hi hagi ningú que es cregui que té les mans lliures per poder fer i desfer sense cap aturador legal.

Reclamem, doncs, que s’acceleri la confecció del Catàleg de Protecció del nostre patrimoni històric. Viladecans s’ho mereix.

Publicat a “Canis Vallis”, Butlletí del Grup Tres Torres

Fotografiar, o l’escriptura de la llum

 La intenció era escriure una crònica de la conferència que el passat 29 de gener, l’Ignasi Riera va oferir en el marc de l’exposició fotogràfica d’en Jaume Muns. Un acte, presentat per José Luis Atienza i Salvador Obiols, ple de memòria històrica, de bonhomia, de sentit crític, de cultura en majúscules. Però la veritat és que, en llegir els apunts que ens va deixar en Nani Riera, crec que el millor és oferir-vos directament alguns fragments de la seva intervenció.- 

Mercè Solé


[...] Vull, tot amb tot, felicitar-vos per una coincidència subtil ¿Quin dia és avui, si mirem agendes i calendari? Un 29 de gener de 2016. Doncs bé: fa exactament setanta anys, un fotògraf català es convertia en el testimoni decisiu del judici de Nuremberg. Em refereixo a Francesc Boix (Barcelona, 1920 – París, 1951). A les actes d’aquell judici sobre la infàmia criminal dels camps d’extermini nazis, si consulteu la prova RF332, descobrireu per què la prova d’un fotògraf, prova que Boix va salvar arriscant la seva vida i la dels companys de deportació, va ser determinant per encarrilar el judici. 

[...] Deixeu-me que dediqui un record al fotògraf gallec del Ferrol, nascut el 1965 i assassinat a l’Hotel Palestina de Bagdad el 8 d’abril de 2003: em refereixo a José Couso. Com sabien Robert Capa o Gerda Taro (1910-1937), fotografiar escenes de guerra pot ser una activitat altament perillosa.

L’amic Muns, com també l’amic Toni Baños, entre d’altres, han deixat constància gràfica de les lluites obreres al Baix Llobregat, especialment les de la dècada dels 70.

Mai no els ho agrairem prou, perquè hi va haver una tendència, després de la mort del General, ja fa més de 40 anys, a menystenir l’aportació obrera i dels sectors dits populars del meu país a favor dels canvis –ara tan magnificats!– a les nostres comarques, pobles, ciutats i nacions. [...] I és que els cinquanta dies posteriors al 20-N de 1975 prenia cos una anàlisi, gairebé oficial, que subratllava el rol opositor (davant del franquisme) d’artistes –escriptors, pintors,cantautors–, de personalitats de la burgesia catalana, d’eclesiàstics (i no solament caputxins i montserratins), d’associacions veïnals... i només, en darrer terme, l’aportació de les lluites obreres. 

I a mi, que d’altra banda, no he treballat de manobre en tota la meva vida, allò em semblava injust. Ho havia descobert en el marc de l’Assemblea de Catalunya. ¿Per què? Perquè l’Assemblea de Catalunya va sumar les dinàmiques de mestres de les escoles de renovació pedagògica, d’infermeres i infermers, de comunitats cristianes de base, de dirigents veïnals, d’advocats laboralistes, de periodistes... i de les lluites obreres més visibles: que van ser les del Vallès Occidental, les de la Zona Franca de Barcelona i, per damunt de tot, les del Baix Llobregat. 

Un exemple: cada 11 de setembre, durant el franquisme hi havia una convocatòria pels voltants del carrer Ali-Bei de Barcelona. Cada any hi havia detinguts: he revisat el llistat i la majoria eren obrers no nascuts a Catalunya. Pregunta: ¿qui va ser qui en la lluita a favor de les llibertats catalanes?

[...] El 7 de novembre de 1971 es constituïa l’Assemblea de Catalunya. Si resumíem el seu programa reivindicatiu en tres punts: Llibertat, Amnistia, Estatut d’Autonomia, és bo (i més en aquests temps de diarrees de contertulians mediàtics) recordar els seus objectius:

La consecució de l’amnistia general dels presos i exiliats polítics.

L’exercici de les llibertats democràtiques fonamentals: llibertat de reunió, d’expressió, d’associació (inclosa la sindical), de manifestació i dret de vaga, que garanteixin l’accés del poble al poder econòmic i polític.

El restabliment provisional de les institucions i dels principis configurats en l’Estatut de 1932, com a expressió concreta d’aquestes llibertats a Catalunya i com a via per arribar al ple exercici del dret a l’autodeterminació.

La coordinació de l’acció de tots els pobles peninsulars en la lluita democràtica.

¿Puc dir que el fotògraf Jaume Muns ha estat el gran intèrpret, el torsimany –segons el Fabra: “intèrpret que serveix d’intermediari entre persones que parlen llengües diferents”– d’allò que pretenia ser la tan perseguida Assemblea de catalunya?

I acabo amb una afirmació i dues preguntes: 

Contra els que programen l’amnèsia, per tenir-nos sedats, la fotografia estimula la memòria. I com deia sant Agustí, sense memòria no hi pot haver esperança.

¿És possible retratar el moviment? (Cant Espiritual: Aquell que a cap moment li digué «Atura’t»/sinó al mateix que li dugué la mort,/jo no l’entenc, Senyor; jo, que voldria/aturar a tants moments de cada dia/per fé’ls eterns a dintre del meu cor!...

¿És possible fotografiar el crit, l’angúnia, el desig, fotografiar les paraules de l’Espriu: “Canto l’esperança desesperançadament”, és possible fotografiar la gratitud?


El nom de la bèstia

El nom de mamut ve d’una llengua  russa, el  vogul, també coneguda com  llengua mansi, només parlada per un antic poble que viu a Sibèria entre els rius Ural i Obi. El mansi és una llengua viva llunyanament emparentada amb l’hongarès, tan a prop de l’extinció que només la parlen poc més de tres mil persones. Tot i així, sorprèn que una paraula d’una llengua poc parlada i menys escrita hagi donat la volta al món i hagi vençut l’erosió del temps.  La seva gramàtica no té gènere, per la qual cosa no troben sentit a  la polèmica sobre el llenguatge sexista. El que s’estalvien en el  gènere s’ho gasten en el número. No en  tenen prou amb el singular i el plural, necessiten el dual. Els mansi estimen gramaticalment la parella. Pels mansi  un és solitud, dos és companyia i tres una multitud.  

La paraula mamoth sembla provenir de mang i ot, banya de la terra, ja que els mansi creien que aquests enormes animals vivien en coves sota terra i que sortien únicament de nit perquè morien si els tocava la llum del sol.

Els mamuts de Viladecans realment semblen donar la raó als mansi perquè van aparèixer morts a la llum del sol amb els seus ossos i els seus  ullals sepultats per milers d’anys i tones de terra. És un animal nocturn, com demostra la foto, emparentat amb els dracs i altres bèsties de foc que llancen flamarades prop dels seus caus, a les places de les viles, deixant en l’aire de la nit l’olor de sofre. Fa pinta d’ una bèstia escapada de l’avern entre fum i foc, o d’animal de companyia del  Satanàs d’una representació dels Pastorets que es fes al  Teatre al Carrer. El nostre mamut afillat és un animal jove, no sobrepassa els cinc anys i tot li va  sobre rodes. Hem comprovat que –al contrari del  que pensaven els mansi– és un animal que sobreviu a la llum del sol, a costa d’una gran set. Beu més aigua de la que és capaç de digerir, que expulsa per la trompa quan acaba l’estiu, el vuitè dia del setè mes del calendari romà, setembre. Malgrat el seu aspecte impressionant és una bèstia pacífica i dormilega. Dorm el somni d’hivern però també el somni  d’estiu. El dia abans del vuitè dia cal treure’l de la migdiada al crit de mamullem, mamullem, i espavilar-lo. A l’endemà és ell qui ens espavila a tots nosaltres deixant-nos xops i refrescats. Mamullats.

Fotografia: Jaume Muns

Text: José Luis Atienza

Cambra buida

...tota vida és un procés de demolició

Scott Fitzgerald


A les infermeres que besaven les mans de la meva mare com volent ressuscitar-la.


TU, entre dolors suportables, 

si encorbaves el coll cap endavant 

i així ho volies, ajudada per un algú 

que et posava un coixí sota 

els ronyons, em veies néixer 

de tu mateixa, em paries. 

Jo, amb un dolor diferent 

i des d’una cadira asèptica 

d’hospital i amb les mans als genolls 

amb la mateixa sorpresa amb què 

mirava com pastaves farina i ou 

els matins dels diumenges, 

et vaig veure morir. Tenies mig oberts 

els ulls com quan no volies dormir 

del tot per la pesant sensació 

d’haver de vigilar, d’estar alerta 

no fos que arribés el llop que amenaçava 

(i amenaça encara) els teus fills. 

Tenies la boca mig oberta per tal 

de respirar l’últim aire que et pertocava 

pel teu contracte amb la vida. 

Jo vaig venir amb un plor modest. 

Tu vas marxar amb un silenci elegant. 

I quan ens vam quedar sols en aquella 

habitació de miralls i crists barrocs, 

i mobles estranys i rajoles holandeses 

fill i mare, on també el pare temps després 

va morir corcat sota el sopor 

d’un al·luvió de medicaments, imagino 

que em vas fer un petó de benvinguda 

a aquest món de treballs absurds. 

I quan ens vam quedar sols en aquella 

habitació d’hospital dos-cents quinze 

buidada d’altres malalts per fer més íntima 

la mort que t’assaltava i tot d’un blanc 

immaculat, quasi modest amb les finestres

tancades a la pluja bruta de la bruta

primavera, jo no vaig ser capaç de besar 

la teva carn de cera ni de tancar-te els ulls 

del tot. Tan forta era la teva voluntat 

de ser a l’aguait vigilant la porta no entressin 

els cànids assassins. I em va costar 

també mirar-te, però ho vaig fer per amor.  

I sentint els teus últims sorolls mecànics, 

aquells cruixits que ens depara 

el que som, el desmuntar-se 

de la nostra bastida, vaig tenir la sensació 

de que el llop que tocava la porta era jo, 

que ja, miserable, de tant dolor, feia 

esforços per oblidar-te com abans millor.

Tan gran era el dolor.

I sentint els teus últims sorolls mecànics, 

aquells cruixits que ens depara 

el que som, el desmuntar-se 

de la nostra bastida, vaig tenir la sensació 

de que el llop que tocava la porta era jo, 

que ja, miserable, de tant dolor, feia 

esforços per oblidar-te com abans millor.

Tan gran era el dolor.


Juan Carlos González Pujalte

2n. Premi XII Concurs de Poesia Espejo de Viladecans 

Sentir-se útil és el millor que hi ha

En el passat Ple municipal de gener vàrem aconseguir salvar les cases de la banda mar de l’Avinguda Generalitat, i no us podeu imaginar com omple sentir-se així d’útil. Els veïns d’aquestes cases afectades feia quatre dècades que vivien als llimbs, perquè un pla urbanístic metropolità deia que s’havia d’ampliar la carretera de Barcelona i calia tirar els habitatges a terra. 

El govern local, del mateix color durant gairebé les mateixes dècades, mai havia fet res per protegir aquest patrimoni local, les llars d’aquestes famílies. Ans al contrari, quan finalment va decidir fer quelcom al respecte, va incorporar aquestes cases dins d’un pla urbanístic faraònic –la polèmica reforma del Polígon Centre– que no deixava clar quin era el seu destí. Aquesta manca de concreció va obrir la porta a la por dels veïns i de totes aquelles persones que s’estimen el nostre patrimoni i es va començar a estendre d’una forma més que fonamentada. 

Per això vàrem decidir presentar una moció que posés sobre la taula la protecció de les cases des d’un punt de vista patrimonial, però també protegint els drets dels veïns a conservar les seves llars. 

Durant la Junta de Portaveus (la reunió que fem tots els portaveus dels grups municipals una setmana abans dels plens) l’alcalde Ruiz em va demanar que retirés la moció, ja que segons ell no hi havia res a fer i només conservarien les façanes, a través de les quals s’entraria a un futur mercat municipal.  Perquè sí, també volen tirar a terra l’actual mercat municipal, reformat fa ben pocs anys i ens temem que el nou anirà acompanyat d’un Mercadona. 

D’aquesta manera es confirmava que les pors i els neguits estaven més que justificats. Evidentment, no vaig retirar la moció, malgrat el paper difús de la resta de portaveus de grups municipals presents a la Junta. Ens devíem al nostre compromís amb els veïns i amb el patrimoni de la nostra ciutat, així com a totes aquelles persones que ens han fet confiança perquè defensem un altre model de ciutat. 

Les negociacions van ser complicades, però fins i tot el PSC va ser capaç de rectificar a última hora davant l’evidència –i del risc de perdre una votació per segon Ple consecutiu– i la moció es va aprovar per unanimitat. Veure en aquell moment la cara dels veïns que en aquell precís instant deixaven de patir va ser una de les millors sensacions que he viscut en la meva trajectòria política. Perquè és així quan la teva tasca pren sentit. 

Ara bé, aquesta victòria és només el primer pas en contra de la reforma urbanística del Polígon Centre. Un projecte ple de despropòsits que malgrat la propaganda i la confusió intencionada per part de l’equip de govern només té dos grans objectius: seguir construint pisos i foragitar la petita i mitjana indústria per afavorir la connexió de l’outlet amb el nucli urbà. 

Bàrbara Lligadas

Convergència rebutja la reforma del Polígon Centre.

La reforma del polígon industrial del centre de Viladecans és una obra urbanística de gran importància per als propers 50 anys de la nostra ciutat. El recorregut que comporta des del centre fins a l’estació de Renfe i un dels ponts que connecta amb el Parc del Delta del Llobregat és autèntica cirurgia major sobre una de les artèries més importants, l’Avinguda de la Generalitat (B-204).

El grup de Convergència s’oposa a l’actual pla de reforma i hi  ha votat  en contra a l‘últim ple metropolità a l’AMB (Àrea Metropolitana de Barcelona).

Els motius d’aquest rebuig són dos: la multiplicació indiscriminada d’habitatges en torres de més de trenta metres sense un pla de serveis per als veïns i el pèssim canal de diàleg obert amb els empresaris i veïns de l’àrea.

El polígon és el més antic de la ciutat i va néixer amb la implantació de la companyia Roca durant els anys 40. Les seves 66 hectàrees se situen a cinc minuts del centre de Viladecans, amb unes 180 empreses, més de 2.200 treballadors i un gran nombre de veïns i veïnes de tota la vida. Aquesta dimensió evidencia que és una obra clau en el futur de Viladecans i per això necessita d’un major consens dels ciutadans, empresaris i veïns afectats.

Des de Convergència estem convençuts que el pla presentat no és sostenible en una ciutat saturada per un gran volum de trànsit i amb serioses deficiències en els serveis públics. Per aquest motiu, instem el Govern municipal  a escoltar i valorar les propostes de Convergència, consensuades amb tots els actors implicats d’alguna manera en el projecte.

Àlex Gallo

2, 40, 60

Dos dies, dues cases. No sé si hi ha cap altra llengua que tingui una forma masculina i una altra de femenina per al numeral 2. I és una llàstima que a l’hora de parlar (i d’escriure) a vegades ens n’oblidem i diguem, per influència del castellà, “dos cases”, en comptes de “dues cases” com ha de ser. Dos s’utilitza quan va amb un substantiu masculí, com ara “dos dies”, i dues s’utilitza quan va amb un substantiu femení, com ara “dues cases”.

Aquesta és la primera cosa que avui volia recordar. Però també en vull recordar una altra. I és la curiosa forma de dir que fem servir habitualment amb alguns dels nombres. Un cas és el de “dues”, que l’acostumem a pronunciar “dugues”. Un altre és el de “quaranta”, que l’acostumem a pronunciar “coranta”. I l’altre és el de “seixanta”, que l’acostumem a pronunciar “xixanta”. 

Aquestes tres paraules les hem d’escriure bé: hem d’escriure “dues”, “quaranta”, “seixanta”. Però no és cap mal pronunciar-les amb aquesta forma popular i tan arrelada: “dugues”, “coranta”, “xixanta”.

Josep Lligadas Vendrell

Cerquem voluntaris!

Càritas de Viladecans busca voluntaris per a dos dels seus projectes: el reforç educatiu i els cursos d’alfabetització/llengua.

El Reforç escolar és un projecte d’acompanyament educatiu que ofereix Càritas al municipi de Viladecans. 

Es realitza fora de l’horari lectiu, i va dirigit a infants de diferents edats, que requereixen una atenció personalitzada, en trobar-se en situació de vulnerabilitat social, o bé per tenir unes necessitats educatives especials.

El CAIF (Centre d’Acolliment i Formació) és un espai dirigit a totes aquelles persones nouvingudes interessades a aprendre a llegir i escriure o bé a millorar el seu nivell de castellà o català.

Tots dos projectes compten amb un grup de voluntaris que conjuntament amb les educadores, donen suport als diferents grups d’infants i adults en les matèries d’estudi, treballant els hàbits, les normes i els valors d’una forma personalitzada.

Busquem voluntaris amb experiència en el món de l’educació i formació, que tinguin ganes de compartir unes hores de la seva setmana, majoritàriament a les tardes, amb aquests col·lectius i poder incidir en la seva educació i ajudar-los a gaudir del seu aprenentatge.

Les persones interessades a formar part del grup de voluntaris es poden adreçar a l’església de la Montserratina (Av. Roureda 44, Viladecans) els dimecres de 10 a 12h, o bé contactar amb la treballadora social referent del projecte al número de telèfon 606 84 15 10.

T’hi esperem! Gràcies

Mar Cunillera

DUES HORES ABANS

 

“Vaig apagar el llum perquè no volia veure-li la cara. Tan sols desitjava saber que hi era: ja el veig massa durant el dia, amb la seva deformitat monstruosa. Sí, ho sé, senyor comissari, li semblaré cruel mentre llegeixi aquesta carta, però espero que, en acabar-la, pugui arribar a comprendre’m.

Tot va començar amb l’incendi que va devastar casa nostra, la llar on havíem estat feliços durant els deu primers anys de la nostra vida en comú. El meu marit estava cuinant –com altres vegades en què li venia de gust interpretar el paper de ‘consort col·laborador’–, hi va haver una trucada de telèfon i ell es va despistar, deixant la paella al foc. Quan va començar a fer olor d’oli cremat, va deixar anar l’aparell i va arrencar a córrer. Això em va explicar ell després, quan tot va passar.

Quan vaig arribar de la feina, la forta olor em va colpejar la cara, el fum aixecava enormes volutes negres i ja s’ennegria la mampara. Tot d’una, sense donar-me temps a reaccionar, els nervis el van trair i, sense pensar-s’ho dues vegades, va abocar aigua a la paella ardent. No m’ho podia creure: com se li va ocórrer tal cosa?

La flama va augmentar, va volar cap al seu rostre i va transformar la seva pell i la seva mirada per sempre. I no només això va canviar en el meu marit des d’aquell instant. El dolor i la lletjor es van apoderar d’ell i ja mai va tornar a ser la mateixa persona dolça i amable de sempre.

Sé que no sóc comprensiva, que hauria d’estar a l’altura de les circumstàncies i apiadar-me d’ell. Però, a hores d’ara, ja m’és igual el que pensi el món. He decidit enverinar-lo. Ja no puc més. L’home que es va casar amb mi no és aquest desconegut. No m’exculpo, no vull perdó, ja que estic convençuda de fer-ho. Només vull que tot torni a ser senzill, sense crits i sense maltractaments. Ja no hi ha marxa enrere. El món estarà millor sense aquest energumen i jo, a la fi, descansaré en pau.”

Dues hores després que aquestes línies fossin escrites, el comissari del districte entra al lloc dels fets amb un grup d’agents. L’oficial havia rebut un missatge de correu electrònic avisant-lo del succés i la seva ubicació. Ara veu, sobre la taula del menjador, un sobre adreçat al “Sr. Comissari”. I al sofà, un home i una dona semblen adormits. Eternament adormits.

Patrícia Aliu

patri.aliu@gmail.com

L’ermita de Sales, una magnífica oportunitat.

Jaume Codina, el recordat historiador del Prat, deia allò de que el Delta del Llobregat era un territori assetjat per terra, mar i aire, referint-se a la pressió urbanística, industrial i de xarxes de comunicacions que suporta. Doncs jo diria que l’ermita de Sales és un edifici assetjat pel nord, el sud, l’est i l’oest. Pel nord, amb la central elèctrica, pel sud, amb el tanatori, per l’est, amb el cementiri, i per l’oest, ni que sigui només en part, per l’ampliació del cementiri.

Però tot i així, aquesta ermita que ja té 900 anys d’existència, continua aquí resistint, malgrat totes les vicissituds. Una ermita petita, poqueta cosa, feta amb materials pobres com es feien les cases d’aquest territori, però que ha viscut moments molt rellevants: abans d’existir, quan en el lloc que ara ocupa hi havia una vil·la romana potent, i que és el poblament més important que coneixem d’aquella època en tot aquest entorn; després, un cop ja edificada, quan va ser la residència d’una petita comunitat de deodates, dones d’un cert estatus que vivien d’una manera molt lliure comparada amb el que era comú en les dones del seu temps; després, el moment en què algú va decidir (potser les mateixes deodates?) encarregar ornamentar l’edifici amb unes pintures dedicades a la Passió de Jesús i que, encara que molt malmeses, són una petita joia que algun dia podrem admirar com cal; després, l’època de les confraries i dels aplecs, que eren un element important de socialització i de socors mutus en temps difícils; després, la remuntada de la segona i tercera dècada del segle passat, superant l’abandó i els conflictes que hi havia hagut en els anys anteriors...

Potser ara estem en un altre moment rellevant. L’ermita ha passat molts anys tancada i durant aquests anys hi ha hagut excavacions, obres, restauracions, i, planant per damunt, l’estranya sensació que estàvem en una mena d’espessa boira d’incerteses que feia dubtar de si el futur de l’ermita estava prou ben assegurat, i de si els viladecanencs i els nostres visitants podríem arribar a gaudir-ne algun dia.

Ara, però, sembla que la boira comença a esvair-se i que ens encaminem cap al final del complicat trajecte. I ara és quan caldria un gran esforç per part dels principals protagonistes, l’Ajuntament i l’Església, per treballar conjuntament acostant plantejaments i interessos, per al millor bé col·lectiu. L’Ajuntament (gràcies al suport de la Diputació) ha carregat amb l’esforç de restauració, i ha posat a la llum riqueses desconegudes, mentre que l’Església, per la seva banda, ha mantingut la tradició que fa que l’ermita pugui ser un monument amb vida acumulada i no només un museu. Ara seria el moment de les sinèrgies, d’aprofitar totes les possibilitats i totes les capacitats per potenciar aquesta petita joia, que malgrat ser petita i a sobre assetjada per totes bandes, pot arribar a esdevenir un destacable motiu d’orgull ciutadà. En el proper número d’aquesta revista miraré de concretar això amb algunes propostes de coses que se m’acut que es podrien fer en aquest sentit.

Ara, de moment, per acabar, em permetreu que faci un suggeriment potser agosarat. A Viladecans, el tema participatiu mai no ha acabat de rutllar, almenys si entenem la participació com l’hàbit de pensar les coses en comú amb entitats i persones de la ciutat, abans de prendre les decisions sobre el que cal fer en un determinat tema o àmbit. Doncs crec que l’ermita de Sales ens ofereix una molt bona oportunitat per demostrar la nostra capacitat participativa. Crec que seria interessant crear, sense cap reglamentació oficial i per tant sense cap mena de pretensió més enllà que la de parlar i suggerir, un grup en què es comentin les possibilitats de l’ermita perquè tingui la rellevància que es mereix. En aquest grup hi hauria d’haver, és clar, el Departament de Patrimoni i l’Església. I,  també, representants d’entitats interessades en el tema cultural i patrimonial: per exemple, el Grup Tres Torres i Òmnium Cultural. 

Bé, ja ho he dit abans, sóc conscient que és un suggeriment agosarat. Però a mi, almenys, em sembla que podria ser útil.

Josep Lligadas Vendrell

L’Agrupament Coral La Lira i El Rei Lleó

Els anhels de tot cantaire són gaudir del cant en un bon ambient de grup, en gratificant harmonia i assolir objectius d’una certa ambició, afrontant nous reptes musicals, que donin resposta a les expectatives i al propi esperit de superació.

Amb aquesta filosofia, i des de fa algun temps, l’horitzó de la nostra coral que ja té més de 70 anys d’història, s’ha eixamplat, ja que, a més del repertori coral variat, hem realitzat amb èxit treballs basats en els musicals El Fantasma de l’Òpera, La Bella i la Bèstia i, recentment, El Rei Lleó.

Creiem que aquesta línia de treball, és un bon estímul pel cantaire i pensem que també pot animar a més persones a formar part de la nostra agrupació coral.

Cal dir que la clau de l’èxit es deu, en gran mesura, a la inquietud i el bon saber fer del nostre director, en Josep Maria Fradera que, des de fa més de 20 anys, ha sabut triar els repertoris adequats, i cercar els contactes necessaris per a poder-los realitzar.

A inicis del 2015, ens va proposar dur a terme un extraordinari projecte per a orquestra i cors: realitzar com a concert de Nadal, una combinació de concert instrumental, nadales i el plat fort, les cançons de la banda sonora de la coneguda pel·lícula El Rei Lleó (d’Elton John) en versió original. Com podeu imaginar, la proposta va ser rebuda amb molt d’entusiasme per tots nosaltres.

En Josep Maria, conscient de la complexitat del projecte, va contactar amb les persones i entitats que podien ajudar-nos a portar a terme el repte.

Per una banda, i com a persona qualificada i amb qui ja havíem compartit experiències anteriors, va proposar de dirigir els concerts a Maurici Albàs, director de l’Escola Municipal de Música de Nou Barris, que integra l’orquestra dirigida per ell, i els cors Xerric i Cor Jove, dirigits per la Núria Tomàs.

A més, va convidar a participar, al Cor Gospel Si Fa Sol de Santa Coloma de Cervelló, sota la direcció de Lluís Perernau i al solista Iñigo García-Die, així com la valuosa participació de la Coral Torre Roja de Viladecans, dirigida per la Begoña Batet.

Tots plegats, 120 cantaires i 30 músics junts en el mateix projecte, assajant per separat durant tot l’any, i ajuntant-nos la passada tardor en diversos assajos previs als tres concerts que vam poder oferir amb goig, emoció i gran èxit de públic:

El 13 de desembre a l’Ateneu de la Colònia Güell de Santa Coloma de Cervelló, el 19 de desembre al Conservatori Municipal de Música de Barcelona, i el 17 de gener d’enguany, omplint com mai totes i cadascuna de les butaques de la sala gran de l’auditori Atrium Viladecans i culminant així la realització d’aquests extraordinaris concerts.

Per als components de la nostra coral, com per als de la resta d’entitats que hi han participat, ha estat una experiència altament enriquidora i molt emotiva. És colpidor compartir l’entusiasme de la música tants cantaires i músics alhora, grans i joves, sense importar l’edat. 

Tots n’hem après però, sense dubte, hem mirat amb especial il·lusió i esperança, els cent joves sobre l’escenari, aquesta saba nova que ens posa de manifest que podem albirar un bon futur al nostre món coral i musical.

Volem també ressaltar la bona i desinteressada feina feta pels nostres amics, Joan Manel “Rodri” i Miquel, en la creació i projecció d’imatges a l’escenari que, certament, van donar un plus de qualitat a l’espectacle, i que així ho va manifestar el públic, fet que ens va produir una gran satisfacció.

Restem molt agraïts al personal de l’Atrium per la bona predisposició i professionalitat que van mostrar en tot moment.

Com no podria ser d’altra manera, volem agrair el suport rebut pel Departament de Cultura de l’Ajuntament de Viladecans, al seu regidor Sr. Atienza, i a l’alcalde Sr. Ruiz que, junt amb la resta d’autoritats, ens van honorar amb la seva presència i amb les seves paraules de felicitació.

Animats pels resultats, seguirem cercant objectius engrescadors. I des d’aquí, l’Agrupament Coral La Lira convidem a tothom a provar un dia de venir a cantar. Assagem els dimecres a les 21h. a l’Ateneu d’Entitats Pablo Picasso.

Josep Ollé i Sogas

Idoia Baixench Rodríguez

Alegria, és Festa Major. Crónica del Fest’Hivern2016

Un any més, part de les entitats vinculades a la Coordinadora d’Entitats del Mamut de Viladecans s’han posat d’acord per contribuir a fer que la Festa Major d’Hivern sigui més gran, més popular i més participativa. Per això, aquest any han desenvolupat un nou esdeveniment, el Fest’Hivern2016.

El Fest-Hivern2016 aquest any ha consistit en desenvolupar activitats el següent cap de setmana al dia 20 de gener, Festa Major d’Hivern. 

Aquest nou conjunt d’activitats va començar divendres, 22 de gener,  a la tarda amb el nou joc “Coneixes Viladecans?” un joc sobre Viladecans amb preguntes, fotos, jocs i música. Un joc amb el qual va començar, el passat dia 22 de gener, una nova manera de conèixer coses de la nostra ciutat però també passar una estona divertida. Aquest nou joc va aplegar diverses generacions de viladecanencs i viadecanenques entorn a un taulell i les preguntes i fotos sobre Viladecans. Però, en aquesta vetllada no només hi va haver joc, ja que després del joc, va tenir lloc un sopar popular i una mica de ball.

El dia següent, el dissabte 23 de gener, en teníem per hores i les activitats van començar l’Escalfa’t al carrer amb un Concert-vermut en què vam poder escoltar els grups Chus Blues i Trois de Merde, continuant amb un dinar popular. A la tarda, els més petits van poder gaudir de les activitats infantils i el grup d’animació infantil Viri-Virom per continuar la tarda amb actuacions d’associacions viladecanenques, els castellers i el ja tradicional ball del Patatuf. Per acabar, va tornar a sortir la cercavila de la “Nit del Mamut” en la qual van participar timbalers i batukada, gegants, grallers i el Vilamut. 

Tot un cap de setmana festiu, que va ajudar a fer que els i les nostres veïnes sortissin al carrer de Festa Major i al qual van contribuir les Associacions de Rudemon, Diables i Timbalers, Kanaloa Percussió, Grallers, Castellers, A.E. L’Espiga, A.E. i G. Sant Joan, A. C, Raíces de Andalucía, A.C. La Lira, Grup Tres Torres i Viladecans Punt de Trobada, i que va organitzar la Coordinadora d’Entitats del Mamut.

Miguel de la Rubia

Agrupament Escolta i Guia Sant Joan: 60 anys! Discurs en l’acte de presentació del 60è. Aniversari

Bon dia!

Ja en són 60! 60 anys, es diu ràpid però són tantes les coses que s’han fet i la gent que ha passat pel cau que de ser-hi tots i totes no hi cabríem en aquesta sala. 

Són 60 anys compartint històries, compartint campaments, rialles i plors, compartint mitjons, cantimplores, compartint tenda, festes de passos, sentiments, emocions, pors, compartint projectes, compromisos... en definitiva, 60 anys compartint il·lusions. 

Tants anys voltant per aquí Viladecans, ens ha donat temps de fer moltíssimes coses: algunes d’útils i d’altres una miqueta menys. Poca broma però l’Agrupament Escolta i Guia Sant Joan és una de les entitats més antigues del poble i l’agrupament més vell i bell. Hem participat activament a nivell local: des de defensar la nostra estimada muntanya fins a ajudar a netejar els desperfectes de les riuades del 88, passant per ser element dinamitzador de festes populars i actes culturals diversos. I no ens allargarem més perquè ens hi podríem estar 60 anys més explicant “batalletes” del nostre cau.   

Sempre hem dut els nostres colors amb molt d’orgull i els hem defensat amb totes les nostres forces, fins i tot quan des de dalt se’ls han apropiat i ens els han volgut treure. I és aquesta voluntat i aquesta empenta, la que ens defineix, com a agrupament i com a persones que n’hem format part. La voluntat de tirar endavant malgrat els problemes (quins problemes?): som decidits i afrontem les dificultats sense por. 

Han estat anys de canvis. Hem passat de Cal Cintet situat al carrer de la Muntanya 53 al carrer de Sant Marià però aquest no ha estat l’únic canvi al llarg de la nostra història. Casa nostra ha estat a  Ca l’Hostaler, Cal Pebrot, Ca la Gertrudis, Cal Mionet, Cal Cintet, i ara som al carrer de Sant Marià (caldria posar-li nom, sincerament). Això ens fa veure que no és la casa el que ens defineix sinó com la omplim, els colors que pintem a les seves parets i les històries que hi deixem a dins. Tot just comencem a donar color al nou local amb aquella il·lusió que ens caracteritza. I volem que sigueu tots i totes que creem noves històries i nous records i que d’aquí 60 anys ens retrobem i puguem seguir explicant-los i rient de nosaltres mateixos.   

Malgrat els canvis, esperem no oblidar mai els nostres orígens. Perquè són les nostres arrels aquelles que ens faran que any rere any el cau segueixi donant els seus fruits. 

Desitgem que aquest any us apropi més al cau i a tot el que significa, compartir amb vosaltres tot allò que sentim per aquesta gran família. I és que volem seguir creixent. 

Volem agrair la gran feina feta durant tots aquests anys i en especial a la feina feta per part de famílies, nens i nenes, excaps i exmembres de l’agrupament que han treballat en les diferents comissions per tirar endavant aquest any. Esperem que més gent s’animi a sumar-se a aquest 60è aniversari per poder-la fer ben grossa!

Tant com puc i sempre a punt! Per molts anys família!

Anna Muns, Anna Notó i Odamae Rejon

Tertul·lià

Mai no m’ha seduït. Va néixer a Cartago, Tunísia, l’any 160 dC. I va morir al mateix lloc l’any 220 dC. La seva fitxa:  apologeta, escriptor, filòsof i jurista. Diuen que d’una vehemència notable. I dels que les deia ben grosses: una de les més famoses feia: “Credo quia absurdum est”. Si la frase té un dring de llatí macarrònic, al seu entrellat hi descobrim l’eix del seu pensament: “el dogma és més important que el raonament filosòfic”. Malgrat tot, i si allò dels drets de propietat intel·lectual funcionés, el senyor Quinti Sextini Florent Tertul·lià s’hauria fet d’or, si hagués rebut un simple dracma per l’invent, anys a venir, de tertúlies i de tertualianes/tertulians.

Confesso que m’hi he passat moltes hores, en aquesta vida, exercint aquest ‘diguem-ne ofici’. (Ep! I cobrant, abans de la irrupció al panorama de l’Atil·la  Montoro).  He estat a programes de ràdio i de televisió a Ràdio 4, TVE-1 (en català i en castellà), la SER, Com Ràdio, TV3, Canal 33, Catalunya Ràdio, RNE, RAC 1, etc.  Malgrat tot, fa uns quants anys vaig editar un llibre, de venda escassa però que a mi em fa patxoca:  La felicitat, un estat de plenitud.  En el qual dedicava unes quantes pàgines a la gent d’aquest ram. Per resumir, deia: “L’èxit de la pràctica ve del fet que els tals professionals no saben re de re... però  expressen amb tanta vehemència allò que ignoren, que sentir-los fa patxoca. I l’oient se sent còmplice d’aquell poca pena... que fins i tot cobra per les bajanades que diu”. Recordo una anècdota:  devia ser a la tertúl·lia del matí de Toni Bassas, professional solvent, dels que ens inspirava confiança. Érem amb ell, aquell matí,  Toni Ribas, l’honor de Vilafranca, un acaparador de càrrecs públics ‘de cuyo nombre no puedo acordarme’  i jo. Acabava  de sortir als diaris el tema de les vaques boges. El vilafranquí i el del barri de Vallcarca vàrem afirmar que d’allò no en sabíem re de re. Que les úniques vaques catalanes amb prestigi eren la ‘Vaca suïssa’, la ‘Vaca cega’, o la ‘Vaca de la mala llet’. El nostre col·lega, però, ens va clavar un rotllo, una ‘lata perorata’, sobre la problemàtica de les tals vaques. Per sort, vàrem fer un senyal a la coordinadora del programa, que era de Rubí, i ens va entrar els articles impresos de Google d’aquell matí, que deien, paraula a paraula, el mateix que el nostre contertul·lià que s’ha passat la vida donant-los lliçons sobre tots els ordres de la vida.

Aquell dia vaig plegar: el nostre era un ofici tacat, sense cap bri de prestigi. M’adono, tot amb tot –i més tard hi vaig tornar i també l’he practicat de Madrid estant–  que cada dia són més els que ens volen fer entrar, a cop de sermó, al paradís de la saviesa. Quin gran cretí va ser Tertul·lià!  

Ignasi Riera (Madrid). 

Les cases de la Carretera


En el Ple Municipal del passat 28 de gener es va aconseguir aprovar per unanimitat, a iniciativa d’Esquerra Republicana, una moció en què es defensava mantenir les cases de la banda de mar de l’Avinguda de la Generalitat, entre el número 25 (l’antic Cine Moderno) i el número 61 (Cal Tomacaire). En el projecte de remodelació de l’anomenat Polígon Centre, és a dir, la zona que hi ha entre la Carretera de la Vila, la via del tren, la fàbrica Roca i l’Avinguda de la Generalitat, no quedava clar què se’n faria d’aquestes cases. Ara, en canvi, queda determinat que les cases es mantindran, i que els veïns hi podran continuar vivint. 

Aquesta decisió creiem que és una molt bona notícia per a Viladecans. Ho és més, és clar, per als habitants de les cases, però també ho és per a tota la ciutat. Per fer la remodelació del Polígon, no feia cap falta tocar aquestes cases ni canviar els seus usos. I alhora, aquest conjunt urbà, constituït tot ell per cases baixes i notablement harmòniques, constitueixen potser l’únic espai de Viladecans que ens manté l’estil d’edificació de principis del segle XX, i que conté a més algunes façanes d’estil modernista que donen relleu al conjunt. A Viladecans no ens podem permetre perdre més espais que ens identifiquen amb la nostra història, i que fan que el nostre centre històric sigui encara un conjunt agradable i que pot fer goig de veure.

Ara, per treure tot el suc d’aquest espai, caldrà eliminar l’afectació urbanística que pateixen les cases, per tal que, mantenint el seu caràcter, puguin fer-s’hi les millores exteriors i interiors que les posin en valor. També serà bo oferir incentius per a aquestes millores, si més no de les façanes. Aleshores, si, tal com està previst, es fa passar el trànsit per una nova carretera més al sud i l’Avinguda de la Generalitat en aquest tram passa a ser un passeig, el nostre centre històric hi sortirà guanyant notablement en valor i en dignitat. I, perquè les cases mantinguin el seu caràcter, un element clau és que s’elabori ja d’una vegada el Catàleg de Protecció dels edificis, espais urbans i altres elements patrimonials del municipi. Que ja fa temps que hauria d’haver-se fet.