dilluns, 15 de febrer del 2016

L’ermita de Sales, una magnífica oportunitat.

Jaume Codina, el recordat historiador del Prat, deia allò de que el Delta del Llobregat era un territori assetjat per terra, mar i aire, referint-se a la pressió urbanística, industrial i de xarxes de comunicacions que suporta. Doncs jo diria que l’ermita de Sales és un edifici assetjat pel nord, el sud, l’est i l’oest. Pel nord, amb la central elèctrica, pel sud, amb el tanatori, per l’est, amb el cementiri, i per l’oest, ni que sigui només en part, per l’ampliació del cementiri.

Però tot i així, aquesta ermita que ja té 900 anys d’existència, continua aquí resistint, malgrat totes les vicissituds. Una ermita petita, poqueta cosa, feta amb materials pobres com es feien les cases d’aquest territori, però que ha viscut moments molt rellevants: abans d’existir, quan en el lloc que ara ocupa hi havia una vil·la romana potent, i que és el poblament més important que coneixem d’aquella època en tot aquest entorn; després, un cop ja edificada, quan va ser la residència d’una petita comunitat de deodates, dones d’un cert estatus que vivien d’una manera molt lliure comparada amb el que era comú en les dones del seu temps; després, el moment en què algú va decidir (potser les mateixes deodates?) encarregar ornamentar l’edifici amb unes pintures dedicades a la Passió de Jesús i que, encara que molt malmeses, són una petita joia que algun dia podrem admirar com cal; després, l’època de les confraries i dels aplecs, que eren un element important de socialització i de socors mutus en temps difícils; després, la remuntada de la segona i tercera dècada del segle passat, superant l’abandó i els conflictes que hi havia hagut en els anys anteriors...

Potser ara estem en un altre moment rellevant. L’ermita ha passat molts anys tancada i durant aquests anys hi ha hagut excavacions, obres, restauracions, i, planant per damunt, l’estranya sensació que estàvem en una mena d’espessa boira d’incerteses que feia dubtar de si el futur de l’ermita estava prou ben assegurat, i de si els viladecanencs i els nostres visitants podríem arribar a gaudir-ne algun dia.

Ara, però, sembla que la boira comença a esvair-se i que ens encaminem cap al final del complicat trajecte. I ara és quan caldria un gran esforç per part dels principals protagonistes, l’Ajuntament i l’Església, per treballar conjuntament acostant plantejaments i interessos, per al millor bé col·lectiu. L’Ajuntament (gràcies al suport de la Diputació) ha carregat amb l’esforç de restauració, i ha posat a la llum riqueses desconegudes, mentre que l’Església, per la seva banda, ha mantingut la tradició que fa que l’ermita pugui ser un monument amb vida acumulada i no només un museu. Ara seria el moment de les sinèrgies, d’aprofitar totes les possibilitats i totes les capacitats per potenciar aquesta petita joia, que malgrat ser petita i a sobre assetjada per totes bandes, pot arribar a esdevenir un destacable motiu d’orgull ciutadà. En el proper número d’aquesta revista miraré de concretar això amb algunes propostes de coses que se m’acut que es podrien fer en aquest sentit.

Ara, de moment, per acabar, em permetreu que faci un suggeriment potser agosarat. A Viladecans, el tema participatiu mai no ha acabat de rutllar, almenys si entenem la participació com l’hàbit de pensar les coses en comú amb entitats i persones de la ciutat, abans de prendre les decisions sobre el que cal fer en un determinat tema o àmbit. Doncs crec que l’ermita de Sales ens ofereix una molt bona oportunitat per demostrar la nostra capacitat participativa. Crec que seria interessant crear, sense cap reglamentació oficial i per tant sense cap mena de pretensió més enllà que la de parlar i suggerir, un grup en què es comentin les possibilitats de l’ermita perquè tingui la rellevància que es mereix. En aquest grup hi hauria d’haver, és clar, el Departament de Patrimoni i l’Església. I,  també, representants d’entitats interessades en el tema cultural i patrimonial: per exemple, el Grup Tres Torres i Òmnium Cultural. 

Bé, ja ho he dit abans, sóc conscient que és un suggeriment agosarat. Però a mi, almenys, em sembla que podria ser útil.

Josep Lligadas Vendrell