La intenció era escriure una crònica de la conferència que el passat 29 de gener, l’Ignasi Riera va oferir en el marc de l’exposició fotogràfica d’en Jaume Muns. Un acte, presentat per José Luis Atienza i Salvador Obiols, ple de memòria històrica, de bonhomia, de sentit crític, de cultura en majúscules. Però la veritat és que, en llegir els apunts que ens va deixar en Nani Riera, crec que el millor és oferir-vos directament alguns fragments de la seva intervenció.-
Mercè Solé
[...] Vull, tot amb tot, felicitar-vos per una coincidència subtil ¿Quin dia és avui, si mirem agendes i calendari? Un 29 de gener de 2016. Doncs bé: fa exactament setanta anys, un fotògraf català es convertia en el testimoni decisiu del judici de Nuremberg. Em refereixo a Francesc Boix (Barcelona, 1920 – París, 1951). A les actes d’aquell judici sobre la infàmia criminal dels camps d’extermini nazis, si consulteu la prova RF332, descobrireu per què la prova d’un fotògraf, prova que Boix va salvar arriscant la seva vida i la dels companys de deportació, va ser determinant per encarrilar el judici.
[...] Deixeu-me que dediqui un record al fotògraf gallec del Ferrol, nascut el 1965 i assassinat a l’Hotel Palestina de Bagdad el 8 d’abril de 2003: em refereixo a José Couso. Com sabien Robert Capa o Gerda Taro (1910-1937), fotografiar escenes de guerra pot ser una activitat altament perillosa.
L’amic Muns, com també l’amic Toni Baños, entre d’altres, han deixat constància gràfica de les lluites obreres al Baix Llobregat, especialment les de la dècada dels 70.
Mai no els ho agrairem prou, perquè hi va haver una tendència, després de la mort del General, ja fa més de 40 anys, a menystenir l’aportació obrera i dels sectors dits populars del meu país a favor dels canvis –ara tan magnificats!– a les nostres comarques, pobles, ciutats i nacions. [...] I és que els cinquanta dies posteriors al 20-N de 1975 prenia cos una anàlisi, gairebé oficial, que subratllava el rol opositor (davant del franquisme) d’artistes –escriptors, pintors,cantautors–, de personalitats de la burgesia catalana, d’eclesiàstics (i no solament caputxins i montserratins), d’associacions veïnals... i només, en darrer terme, l’aportació de les lluites obreres.
I a mi, que d’altra banda, no he treballat de manobre en tota la meva vida, allò em semblava injust. Ho havia descobert en el marc de l’Assemblea de Catalunya. ¿Per què? Perquè l’Assemblea de Catalunya va sumar les dinàmiques de mestres de les escoles de renovació pedagògica, d’infermeres i infermers, de comunitats cristianes de base, de dirigents veïnals, d’advocats laboralistes, de periodistes... i de les lluites obreres més visibles: que van ser les del Vallès Occidental, les de la Zona Franca de Barcelona i, per damunt de tot, les del Baix Llobregat.
Un exemple: cada 11 de setembre, durant el franquisme hi havia una convocatòria pels voltants del carrer Ali-Bei de Barcelona. Cada any hi havia detinguts: he revisat el llistat i la majoria eren obrers no nascuts a Catalunya. Pregunta: ¿qui va ser qui en la lluita a favor de les llibertats catalanes?
[...] El 7 de novembre de 1971 es constituïa l’Assemblea de Catalunya. Si resumíem el seu programa reivindicatiu en tres punts: Llibertat, Amnistia, Estatut d’Autonomia, és bo (i més en aquests temps de diarrees de contertulians mediàtics) recordar els seus objectius:
La consecució de l’amnistia general dels presos i exiliats polítics.
L’exercici de les llibertats democràtiques fonamentals: llibertat de reunió, d’expressió, d’associació (inclosa la sindical), de manifestació i dret de vaga, que garanteixin l’accés del poble al poder econòmic i polític.
El restabliment provisional de les institucions i dels principis configurats en l’Estatut de 1932, com a expressió concreta d’aquestes llibertats a Catalunya i com a via per arribar al ple exercici del dret a l’autodeterminació.
La coordinació de l’acció de tots els pobles peninsulars en la lluita democràtica.
¿Puc dir que el fotògraf Jaume Muns ha estat el gran intèrpret, el torsimany –segons el Fabra: “intèrpret que serveix d’intermediari entre persones que parlen llengües diferents”– d’allò que pretenia ser la tan perseguida Assemblea de catalunya?
I acabo amb una afirmació i dues preguntes:
Contra els que programen l’amnèsia, per tenir-nos sedats, la fotografia estimula la memòria. I com deia sant Agustí, sense memòria no hi pot haver esperança.
¿És possible retratar el moviment? (Cant Espiritual: Aquell que a cap moment li digué «Atura’t»/sinó al mateix que li dugué la mort,/jo no l’entenc, Senyor; jo, que voldria/aturar a tants moments de cada dia/per fé’ls eterns a dintre del meu cor!...
¿És possible fotografiar el crit, l’angúnia, el desig, fotografiar les paraules de l’Espriu: “Canto l’esperança desesperançadament”, és possible fotografiar la gratitud?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada