“Vaig apagar el llum perquè no volia veure-li la cara. Tan sols desitjava saber que hi era: ja el veig massa durant el dia, amb la seva deformitat monstruosa. Sí, ho sé, senyor comissari, li semblaré cruel mentre llegeixi aquesta carta, però espero que, en acabar-la, pugui arribar a comprendre’m.
Tot va començar amb l’incendi que va devastar casa nostra, la llar on havíem estat feliços durant els deu primers anys de la nostra vida en comú. El meu marit estava cuinant –com altres vegades en què li venia de gust interpretar el paper de ‘consort col·laborador’–, hi va haver una trucada de telèfon i ell es va despistar, deixant la paella al foc. Quan va començar a fer olor d’oli cremat, va deixar anar l’aparell i va arrencar a córrer. Això em va explicar ell després, quan tot va passar.
Quan vaig arribar de la feina, la forta olor em va colpejar la cara, el fum aixecava enormes volutes negres i ja s’ennegria la mampara. Tot d’una, sense donar-me temps a reaccionar, els nervis el van trair i, sense pensar-s’ho dues vegades, va abocar aigua a la paella ardent. No m’ho podia creure: com se li va ocórrer tal cosa?
La flama va augmentar, va volar cap al seu rostre i va transformar la seva pell i la seva mirada per sempre. I no només això va canviar en el meu marit des d’aquell instant. El dolor i la lletjor es van apoderar d’ell i ja mai va tornar a ser la mateixa persona dolça i amable de sempre.
Sé que no sóc comprensiva, que hauria d’estar a l’altura de les circumstàncies i apiadar-me d’ell. Però, a hores d’ara, ja m’és igual el que pensi el món. He decidit enverinar-lo. Ja no puc més. L’home que es va casar amb mi no és aquest desconegut. No m’exculpo, no vull perdó, ja que estic convençuda de fer-ho. Només vull que tot torni a ser senzill, sense crits i sense maltractaments. Ja no hi ha marxa enrere. El món estarà millor sense aquest energumen i jo, a la fi, descansaré en pau.”
Dues hores després que aquestes línies fossin escrites, el comissari del districte entra al lloc dels fets amb un grup d’agents. L’oficial havia rebut un missatge de correu electrònic avisant-lo del succés i la seva ubicació. Ara veu, sobre la taula del menjador, un sobre adreçat al “Sr. Comissari”. I al sofà, un home i una dona semblen adormits. Eternament adormits.
Patrícia Aliu
patri.aliu@gmail.com
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada