dimecres, 29 de febrer del 2012

Les pintures de Santa Maria de Sales


Estat actual de les pintures murals gòtiques, de principis del segle XIV, en el mur nord de l’ermita de Santa Maria de Sales.Fotografia del servei de Patrimoni Arquitectònic Local de la Diputació de Barcelona

La nova fase de restauració i consolidació de l’ermita de Santa Maria de Sales, que s’està portant a terme entre 2011 i 2012, pel servei de Patrimoni Arquitectònic Local de la Diputació de Barcelona (SPAL-DIBA), en conveni amb l’Ajuntament de Viladecans i aquest amb el bisbat de Sant Feliu de Llobregat, ha posat al descobert la magnitud d’unes pintures gòtiques i renaixentistes, ja intuïdes en anteriors etapes de restauració.
El lloc de Sales forma part d’un conjunt arqueològic i arquitectònic singular que ha estat objecte de diversos treballs de recerca històrica, arqueològica i arquitectònica des de la dècada de 1980 fins a l’actualitat. Des de les primeres intervencions arqueològiques en l’ermita que van determinar que l’edifici romànic s’assentava sobre una antiga vil·la romana, del segle II-I a.C., i el descobriment de la figura de l’Orant –escultura de terracota del segle XVI–, fins a les diverses actuacions de reformes i consolidacions, aquestes darreres, fonamentalment, a partir de 1997, mitjançant el SPAL-DIBA. 
Santa Maria de Sales és una petita església romànica del segle XII –situada a tocar del Cementiri Municipal–, amb nau coberta amb volta de canó capçada per un absis poligonal amb volta de creuaria, d’estil gòtic i porxada del segle XVII, que en el seu interior alberga tot un seguit de pintures murals que fan d’ella un element excepcional i rellevant no només per la nostra ciutat sinó arreu de Catalunya.
De l’existència de les pintures ja en teníem noticies a partir de les primeres actuacions sobre l’edifici com així ho testimonien, entre d’altres, els articles signats per Montserrat Pagès dins de la Catalunya romànica (1992) o els de Raquel Lacuesta, Immaculada Lorés i Frederic-Pau Verrié en Viladecans, terra de pagesos i senyors. Els temps medievals (2002). Pagès, en aquelles dates, s’aventurava a afirmar que eren pintures romàniques del segle XII; mentre que Lacuesta, Lorés i Verrié, una vegada feta una primera intervenció, en la qual van aparèixer més traces de pintures en diversos espais de l’ermita, dataven mes concretament les pintures entre els segle XIV i XVI. Quines pintures coneixíem en aquesta fase? Bàsicament, fragments aïllats en els murs nord i sud, on es superposaven diverses capes pictòriques: referències a sants i a guerrers; alguns fragments feien pensar en el degollament d’un sant; en el mur sud s’hi representava l’imatge de l’Anunciació i, finalment, també al llarg dels murs, hi ha havia pintures simulant carreus.
L’actual fase d’obra, en la qual encara hi som, ens permetrà consolidar, estructuralment, l’ermita així com ens ha permés recuperar tots els fragments de pintura mural existents. Prèviament a l’entrada dels paletes ha estat la feina dels restauradors. Aquests, han descobert tots els llocs on hi havia rastres de pintures; en el cas de trobar les més antigues, aquestes han estat les recuperades; s’ha procedit a la seva consolidació i finalment s’han protegit a l’espera de la restauració definitiva. Paral·lel a aquest procés de restauració s’ha fet un treball de documentació de les pintures, en el qual a partir de fotografies preses amb llum ultraviolades ha possibilitat la detecció de més figures i escenes de les que fins al moment hi coneixíem. Així, i fins a l’espera de l’estudi final, que estan realitzant els especialistes del SPAL, a Santa Maria de Sales hi tenim tres tipologies de pintures murals: les primeres, gòtiques, datades cap a primers del segle XIV, en les quals es representen diverses escenes de la Passió de Crist; unes altres, renaixentistes, de primers del segle XVI, corresponents a l’escena de l’Anunciació amb l’arcàngel sant Gabriel, i finalment, tot un seguit de pintures simulant carreus de finals del segle XVII.
D’aquesta manera, l’ermita romànica de Santa Maria de Sales s’ha convertir en una petita joia del gòtic català pel que fa a les pintures murals; al fet de ser un dels edificis, dempeus, més antics de la ciutat, juntament amb la Torre del Baró, s’hi ha d’afegir el plus que donen les pintures murals gòtiques i renaixentistes i que de ben segur, en un futur, posaran Viladecans en el mapa de l’art gòtic a Catalunya.  
Manuel Luengo Carrasco

dimarts, 28 de febrer del 2012

Ments a la sorra


La  Fundación Privada NEPP  en sede  en la calle Equador, 75 bajos de Barcelona, nos propuso a Viladecans pel Sàhara, trabajar conjuntamente para conseguir fondos para un hospital psiquiátrico en los campos de refugiados saharauis, a demanda del propio Ministerio de Sanidad y Cooperación de la RASD, para poder atender adecuadamente a los enfermos mentales con descompensación severa y ofrecerles una atención y tratamiento en condiciones.
Les aconsejamos que presentasen al Ayuntamiento de Viladecans  el proyecto, con el fin de poder ser elegidos entre todos los proyectos presentados a Viladecans Solidària, la contestación fue positiva,  eso sí con pocos meses para poder alcanzar el objetivo.
La construcción está ubicada en los Campamentos de Refugiados del RASD al Sàhara Argelino, concretamente el hospital se construirá en un terreno situado a 8 km. de la Wilaya de Rabouni. El nuevo hospital dispondrá de un pozo de agua y de red eléctrica. El proyecto también atiende a la necesidad de formación de personal local y de abastecimiento de fármacos y de otros elementos para el buen funcionamiento, por ejemplo de la adquisición de un coche para desplazamientos de los enfermos y otras urgencias. La duración del proyecto es de 12 meses.
Se han hecho varias actividades, han participado bastantes entidades, haciendo una paella, bailes de salón, bailes rítmicos, huevada y un largo etcètera. Ya sólo queda la cena solidaria que se hace en el Cúbic el día 3 de marzo. El precio es de 15 euros,  y todo es íntegro para el Hospital psiquiátrico. El que esté interesado puede llamar al móvil: 663488839.
Rosa Mercader

dilluns, 27 de febrer del 2012

Himne del Mil·lenari de la ciutat de Viladecans


Dins les meves activitats culturals del 2011, des del departament de Cultura de l’Ajuntament de Viladecans em van demanar que escrivís un himne per celebrar el mil·lenari del primer document que fa referència a la Ciutat de Viladecans i que data del 29 d’abril de l’any 1011. 
Va ser una gran responsabilitat i un repte. 
Un dels meus llocs preferits del poble és la platja, la meravellosa platja verge que tenim. Explico per què:
Cervantes no ens precisa el lloc ni la data del naixement del Quixot, però sabem que va morir a la platja de Barcelona l’estiu de 1614. 
En el meu cor la platja de Viladecans és la platja del Quixot i amb la lletra de l’himne del mil·lenari vaig intentar que fos la platja de tots els  ciutadans de Viladecans: vinguessin d’on vinguessin, parlessin la llengua que parlessin.
Aquesta era la meva intenció: dir que tots som iguals dins de l’aigua.
Aquí teniu la lletra de l’himne. La música és de Frederic Sesé.
Noemí Trujillo

Es diu que hi ha un camí
entre la mar i la muntanya,
és terra d’ acollida,
de frontera i de rondalla.

Mireu,
mireu,
el vol de la Calàndria;
escolteu,
escolteu
com ballen els gegants
al compàs 
de tambors i gralles.

Es diu que hi ha un indret
on ningú no és estranger,
una ciutat d’ oportunitats,
ciutat de la gent.

Mireu, 
mireu
el vol de la Calàndria
mireu, 
mireu,
l’ ermita i la muntanya;
escolteu,
escolteu
com ballen els gegants
al compàs 
de tambors i gralles.
Es diu que hi ha una via
amb mil llengües i mil cares,
és filla de tradicions
i néta d´esperances.

Mireu, 
mireu,
el vol de la Calàndria,
mireu, 
mireu,
alça el vol i vola alt.
Escolteu,
escolteu
com ballen els gegants
al compàs 
de tambors i gralles

Es diu que hi ha un camí
entre la mar i la muntanya,
Ciutat de Viladecans,
casa nostra mil·lenària.




diumenge, 26 de febrer del 2012

Replantada a Can Preses


El passat 22 de gener es va fer una plantada d’arbres i arbustos a la zona de Can Preses, que és l’antiga masia que dóna nom a la font que hi ha allà, i que també és coneguda com a “Fuente del Laurel”. Es van plantar catorze ametllers, tres roures, una alzina, un lledoner, i quaranta arbustos de clima mediterrani.
Va ser una festa molt bonica, en la qual hi van participar molts veïns i autoritats. La replantada va ser apardrinada per l’Associació de Veïns d’Alba-rosa. D’alguna manera els veïns ens sentim obligats que aquesta zona estigui cuidada, perquè tota la gent de Viladecans la pugui visitar i disfrutar. El que jo demanaria és que tots els qui la visitin la cuidin, és a dir, que se la sentin com a responsabilitat pròpia.
Maria Comas Oriol

dissabte, 25 de febrer del 2012

Obras son amores


Carles Ruiz, trabaja en el ayuntamiento desde 1987 de la mano del anterior alcalde Jaume Montfort. Por lo que debería tener una visión del boom urbanístico que padecemos todos, incluido el estado económico actual. Parece no querer tener conciencia sobre los problemas de transporte, tránsito y aparcamiento en nuestra ciudad desviando la atención o restándole la importancia que tiene.
Tras expresarlo en varias ocasiones, sin éxito, recurro al Sindic de Greuges, preocupado por el deterioro cívico provocado por la situación y la apatía tanto en la búsqueda de soluciones válidas, como en la muy, muy contenida actuación de la policía urbana. La respuesta del Sindic es que el ayuntamiento argumenta que los incidentes no son superiores a las de otras poblaciones, por lo que no es necesario tomar medidas adicionales.
Si los incidentes no son mayores, ¿puede ser porque no se tomen la molestia de no registrarlas? También es posible que los ciudadanos se hayan acostumbrado a que las cosas estén mal por defecto y dejen de quejarse, porque hacerlo, como ven, no sirve de mucho.
Pagamos más de 115.000 € en repintar pasos de peatones y zonas de no aparcar para nada, ya que no se hacen respetar. Se aparca sobre las aceras porque tenemos problemas que no se resuelven.
Restar importancia a los que se quejan, no son buenas razones.
David Rebollo

divendres, 24 de febrer del 2012

Qüestió de protocol


Diuen que de bones intencions, l’infern n’és ple. I es veu que a cal Pere Botero hi ha calderes especialitzades per sectors professionals. Tots sabem allò de “advocats i procuradors, a l’infern de dos en dos”. Doncs jo sospito que també els especialistes en protocol deuen tenir el seu petit espai reservat.
I és que recentment m’ha tocat organitzar alguns actes en què hi han intervingut polítics i, junt amb ells, els tècnics de protocol. Val a dir que en tots els casos s’ha tractat de gent respectuosa i molt competent. Però més enllà dels protagonistes he de confessar que el protocol en si mateix m’ha semblat molt fora de lloc. Ells l’apliquen amb l’eficàcia que els pertoca, i jo en valoro molt el seu assessorament, però el que a mi no m’agrada no són pas els tècnics, sinó el protocol en si mateix.
Jo pensava que el protocol servia, com la bona educació, per facilitar les coses: per fer que tothom sigui respectat i valorat, i trobi el seu espai. Des d’aquest punt de vista serviria per aproximar els ciutadans i les autoritats competents. Però tal i com sovint s’aplica el protocol sembla que marca distàncies i pot generar una sensació d’arrogància molt notable, sovint allunyada de l’esperit que els mateixos polítics volen provocar.
I us poso un parell d’exemples. No fa gaire a l’Associació de Familiars del C.O. Caviga vam organitzar una jornada de treball i hi vam convidar, en funció del seu càrrec, el president de la Fundació Caviga, que alhora és alcalde de Gavà i president del Consell Comarcal del Baix Llobregat. Va fer l’esforç de venir, tot just per saludar i marxar. Doncs bé, segons la persona responsable de protocol, havia de presidir l’acte i era aquesta mateixa responsable qui marcava qui de la junta l’havia d’acompanyar i on havia de seure. De fet no li vam fer gaire cas, el vam deixar presidir, però nosaltres ens vam organitzar tal i com teníem previst.  De fet el Sr. Balsera, pobre, no es va quedar ni tan sols a la presentació de la jornada. Vist i no vist, va durar més la negociació del protocol que la seva presència.
I no fa gaire, com ja sabeu i s’explica en aquest mateix número, el Punt de Trobada organitzava una xerrada amb Ignasi Riera, a la qual vam convidar el regidor de Cultura, el qual, com també sabeu, és un bon col·laborador d’aquesta publicació. També aquí el protocol marcava que ell presidís l’acte, l’ordre d’intervenció, el lloc on seure, i fins i tot qui, com i quan calia lliurar al ponent l’obsequi que nosaltres havíem previst. Després, però, i d’acord amb el mateix regidor de Cultura, vam organitzar la cosa de la manera que a tots plegats ens va semblar més raonable.  
Jo em pregunto per quin motiu els convidats a un acte organitzat per una associació a la qual no pertanyen, han de presidir-lo, sobretot si, a més a més, la seva presència és testimonial. Entenc que si convides algú que té una representativitat pública li donis un lloc preferent, l’oportunitat d’expressar-se i li agraeixis públicament la seva col·laboració i presència. Però voleu dir que té sentit que presideixi l’acte?
Ser tècnic de protocol, a més, deu ser una experiència una mica frustrant, perquè després els polítics es mouen amb flexibilitat, perquè s’adonen perfectament que aquesta forma d’enfocar la seva presència sovint és viscuda com una imposició per les entitats. No sé d’on ha sortit aquesta normativa, però jo crec que caldria revisar-la. Perquè cada dia més aquesta mena d’actuacions són rebudes com a signe d’una sobrevaloració de la classe política. I no és precisament el que avui, que ens trobem en una moment en el qual ens fa molta falta retornar a l’autenticitat de la democràcia, ens convé.
El millor protocol, em diu un amic que hi entèn, com la bona organització, és aquell que no es fa notar perquè tot flueix com si fos natural. Doncs això.
Mercè Solé

dijous, 23 de febrer del 2012

Més enllà del Bicibox


Fer servir la bicicleta com a vehicle d’ús diari ens pot ajudar moltíssim a estalviar en aquests moments de crisi econòmica tan forta. Afortunadament la majoria de municipis de l’àrea metropolitana de Barcelona, i també de la resta de Catalunya, han fet esforços importants per a millorar la seguretat per circular amb bicicleta: carrils-bici, zones 30, passos zebra elevats que obliguen els conductors de vehicles motoritzats a circular més lentament, etc. Tot i així, l’entorn per on circula la bicicleta ha de ser encara més segur. La prova és que últimament hi ha hagut alguns accidents mortals, poquíssims, però, si els comparem proporcionalment amb els accidents de cotxes, motos i vianants que cada any s’emporten moltes vides humanes. No obstant, cal seguir-hi treballant perquè veure circular bicicletes de manera habitual en qualsevol municipi és un fet ja imparable que anirà sent cada vegada més significatiu.
Un dels grans obstacles que frena un ús més normalitzat de la bicicleta és la manca de seguretat per aparcar aquest vehicle. Hi hauria persones que el farien servir més si hi hagués més garanties de que no els hi robaran. Alguns es comprarien una bicicleta elèctrica, que els sortiria més econòmica que un cotxe i, fins i tot, que una moto, tan a curt com a llarg termini. Amb el mecanisme elèctric d’assistència per pedalar, la gent arribaria als seus llocs de destinació sense estar cansada ni regalimant suor per tot el cos. Les pujades deixarien de ser obstacles impossibles. Però per aconseguir tot això calen aparcaments segurs. En aquest sentit, el Bicibox sorgeix com una bona alternativa per a totes aquelles persones que no poden deixar la seva bicicleta en un lloc segur però també de fàcil accés per a l’usuari. No obstant, l’ús del Bicibox és encara escàs. Caldria estudiar-ne les causes i buscar maneres per promoure aquest sistema d’aparcament. 
Moltes persones desconeixen encara el Bicibox i un potencial d’usuaris important no s’anima a provar-lo. La causa principal podria ser la limitació de temps de 12h., el màxim que la bicicleta pot quedar aparcada en una estació. En cas de sobrepassar l’horari establert s’haurà de pagar un recàrrec. Per tant, una proposta que donaria realment la oportunitat a les persones per a conéixer i provar el sistema, seria fer-lo obert, traient tota limitació de temps.  A mesura que les places s’anessin omplint, es podrien anar establint restriccions i diferents modalitats d’ús. 

Marta Pombo Sallés

dimecres, 22 de febrer del 2012

Mirar la Torre del Baró, per dins


La sala d'exposicions de la Torre del Baró

Avui farem la segona part de la mirada a la Torre del Baró. Mirarem la part de dins. O sigui que entrem, per la porta d’atenció al públic. Just en entrar, a terra, ens trobem amb les pedres que indiquen l’existència d’una antiga sitja, probablement per guardar-hi blat. I a la dreta, al fons, un magnífic arc apuntat (també anomenat ogival). 
Ens dirigim cap al pati, i ens situem a la porta principal, la que dóna al carrer del Doctor Ros. Som en un petit vestíbul, al davant tenim la portalada que dóna al pati i, a banda i banda, sengles obertures que permeten veure els amplis arcs apuntats que sostenien aquest espai inicial, sota les dues torres. I si avancem una mica i ens posem just sota la portalada que dóna al pati, podrem veure, mirant cap amunt, a cada costat, les dues pollegueres, és a dir, les dues peces de ferro on anaven encaixades les portes: d’aquí vénen les expressions “sortir de polleguera” o “treure de polleguera”...
Ja dins el pati, ens fixem en la diversitat de nivells i de formes de construcció: és evident que aquest edifici es va fer en diversos moments i reaprofitant les construccions anteriors, i això li dóna un encant especial. A l’esquerra, hi tenim una llotja a nivell del primer pis, que recolza en un ampli arc que ofereix una gran sensació de solidesa i està sostingut a banda i banda per dos pilars de carreus de notables dimensions; i sota l’arc, en contrast, una paret al fons construïda amb tot tipus de materials barrejats. També en contrast, veiem la paret del davant que sosté l’escala, feta amb carrers ben tallats i amb l’arc del sotaescala ben arrodonit, igual com el portal d’arc rodó de la porta de la dreta que duu a la sala d’exposicions. Al començament de l’escala, al costat de la porta de vidre que comunica amb la zona d’atenció al públic, hi trobem, mig enfonsat, el dintell ben marcat d’una antiga porta. I, en el sotaescala, hi podem veure la finestreta que dóna al pou que fornia d’aigua l’edifici.
A la paret de la dreta, a una alçada més o menys d’un metre i mig, si ens hi fixem, veurem unes fileres horitzontals de pedres posades en forma d’espiga o espina de peix: són les restes d’un mur que devia pertànyer a l’edifici més antic que hi hagué en aquest lloc, de cap allà l’any 1000. Aquesta forma de construcció, anomenada opus spicatum (“obra espigada”), era, en efecte, comuna en aquells anys.
I per acabar la mirada al pati, ens girem enrere, i veurem que la paret és tan desigual com les altres, amb una barreja de tota mena d’elements.
I ara entrem al que actualment és la sala d’exposicions. És un espai llarg, que agafa tota la part est de l’edifici, i que té dos eixamplament paral·lels a cada banda, als quals s’accedeix per sota dos grans arcs apuntats. Tota aquesta zona feia funcions diverses: producció de vi i oli, estable, magatzem... Ens podem fixar en les parets, construïdes en diferents etapes i amb diferents materials. Llàstima que el sostre de tota aquesta part no s’hagi pogut conservar. I aquí s’acaba la visita, perquè a dalt poca cosa queda de l’antic edifici, ocupat actualment com a sales i oficines municipals. 
I ara, fem una mica d’història. Ja hem dit que a la paret de llevant del pati hi ha un tros d’edificació que es podria datar a l’entorn de l’any 1000. Però el moment en què la construcció va agafar la forma més definitiva i semblant a l’actual, va ser durant el segle XIV. En aquella època, la Torre del Baró era propietat de la família Burgès, senyors de Viladecans. Després, a partir del segle XVI, va anar canviant de propietaris: els Agullana, els Fiveller, els Torrelles, els marquesos de la Manresana... 
Quan a la primera meitat del segle XIX, el final de l’Antic Règim senyorial va fer que la Torre del Baró i els seus propietaris deixessin d’exercir el poder sobre la vila, l’edifici va passar a ser, simplement, un palau privat. A mitjan segle XIX passà a propietat dels Viala, i la Torre va ser coneguda com la Torre d’en Viala. Cap al 1920, la família de Cal Banato la va comprar i la va compartimentar per fer-hi habitatges, i va ser coneguda com la Torre de Cal Banato. I finalment, el 1970, va ser adquirida per l’Ajuntament.
Josep Lligadas Vendrell

dimarts, 21 de febrer del 2012

Comença una nova coral infantil a Viladecans


Us escric unes breus paraules per anunciar-vos que neix una nova Coral Infantil a Viladecans. És un projecte que l’Agrupament Coral La Lira engega amb moltes ganes i molta il.lusió. Tenim l’objectiu d’iniciar els nens i nenes d’entre 5 i 10 anys a la música a través del cant, perquè a tots els nens els agrada cantar i què millor que fer-ho junts. I, per què no dir-ho, una coral infantil, pot ser la cantera de les corals adultes que hi ha a la ciutat. La proposta sorgeix del nostre director i professor de música, Josep Maria Fradera, qui ens ha animat a iniciar el projecte i a dirigir-lo. 
Estarem tots els dimecres de 19.30 a 20.15h a Can Batllori a partir del 8 de febrer. Així que: mares i pares, animeu-vos! Segur que la vostra canalla s’ho passarà d’allò més bé.
Idoia Baixench Rodríguez

dilluns, 20 de febrer del 2012

Adéu al Consell de la Convivència

No fa gaire vaig rebre una carta sorprenent. Venia signada pel  Sr. José Luis Nicolás, Tinent d’alcalde de l’Àrea d’Alcaldia, el qual em comunicava que el Consell de la Convivència, del qual jo formava part, ha passat a millor vida, agraïa els serveis prestats i em comunicava les noves formes de participació ciutadana de l’Ajuntament. Val a dir que em va semblar tot un detall i no ho dic pas amb ironia. Al llarg dels anys he anat passant per diferents organismes de participació i, en acabar, mai ningú no s’ha molestat a fer una carta d’aquesta mena.
Una altra cosa és que m’agradi que el Consell de la Convivència desaparegui, tot i reconèixer que tot té un principi i un final. I que les formes de participació han d’anar canviant. De fet, a mi em sembla que el consell funcionava prou bé. Reconec que no sóc gens objectiva, perquè en vaig formar part des dels inicis (aleshores treballava a l’ajuntament) i sempre l’he sentit molt meu. Hi he continuat, perquè per a mi no va ser mai una obligació professional, sinó una inquietud ciutadana. Sempre ha tingut un to realment participatiu, les seves propostes han tirat endavant per voluntat de les dues regidores que se n’han ocupat, amb el suport de molt bons tècnics, però sobretot per la implicació real dels seus membres. Perquè tot el que fa referència a la convivència no es pot fer per decret, cal un treball des de la base.
Crec que el Consell de la Convivència ha tingut molts efectes positius col·laterals. A part de les festes de l’Entrellaça!, de la coordinadora del Parlar per Conviure, de la formació sobre el fet de la immigració, i de moltes altres coses que han estat l’objecte de la seva feina, el Consell de la Convivència ha permès que una colla de gent ens acostuméssim a treballar junts, i ens coneguéssim millor, i ens féssim força amics, tot i la nostra diversitat.
D’aquí va sortir l’embrió del Punt de Trobada. I, de la inquietud del Punt de Trobada per la Festa Major, va acabar prenent forma (amb molta altra gent), el Mamut de Viladecans. I espera’t, que la vida és llarga, i encara en poden sortir moltes més coses.
Vull dir que quan la participació ho és de debò, els resultats poden anar molt més enllà del que s’esperava en un inici.
El Consell de la Convivència es va caracteritzar per moltes coses que dubto que es repeteixin en el format que ara es proposa: mai no va tenir un caràcter formalment encarcarat; a diferència de molts altres consells, no només s’hi informava, sinó que es recollien les aportacions de la gent i es feia el possible per tirar-les endavant; les coses es revisaven conjuntament. I, per sort, el reglament de participació (que he de dir que em semblava fet més per frenar la participació que no pas per promoure-la) no es va arribar a aplicar mai al peu de la lletra. En fi, que més enllà de reglaments, representativitats i quotes polítiques, el que dóna sentit als consells és la voluntat real de participació que hi ha al darrere. 
I en aquest sentit dubto molt que abans de prendre una decisió de renovar tot el tema participatiu, el govern de la ciutat hagi fet una bona avaluació de per què funcionava o no cadascun dels consells existents, alguns dels quals ni tan sols es reunien quan calia, sense que l’oposició, per cert, no en digués res. Sospito que la participació s’entén en la majoria de govern com una “maria” decorativa que més aviat fa nosa. En fi. Ja veurem. En qualsevol cas, agraeixo haver pogut formar part d’aquesta experiència apassionant del Consell de la Convivència.
Mercè Solé

diumenge, 19 de febrer del 2012

Serà qüestió de fer un esforç?


Benvolguts i benvolgudes lectors i lectores, no voldria pas fer-vos perdre a tots i a totes el fil d’aquesta lectura fent ús del llenguatge no sexista. Així doncs, i presumptament traint els meus principis igualitaris, empraré la forma femenina (que actualment s’està posant tan de moda entre molts grups feministes).
No sé si alguna de vosaltres us heu aturat mai a pensar en l’estreta relació que mantenen el Llenguatge i la Societat: el Llenguatge és un reflex de la Societat, i la Societat influencia al Llenguatge amb les seves manies. La nostra societat patriarcal, de la qual, per cert, en podem començar estar orgulloses per la progressiva recessió que està experimentant, ens ha (mal)acostumat a fer ús de la forma masculina per a referir-nos a ambdós gèneres. Ja fa un temps, però, des de diversos organismes i grups socials s’està fomentant l’ús de l’anomenat llenguatge no sexista, que consisteix en tenir presents la forma femenina i la masculina en el llenguatge oral i, molt especialment, en l’escrit. Per anticipar-se a l’efecte de cansament i desorientació, tant per a l’emissor com per al receptor, que pot produir aquesta pràctica, s’empra un vocabulari més planer en qüestions de gènere com ara professorat, electorat o joventut (podeu consultar-ne més a http://www20.gencat.cat/Autoservei/pdf/marcar.pdf). Però, evidentment, aquestes màgiques paraules no estan disponibles per a tots els casos que hem de bifurcar; és per això que aquest esgotament no es dissipa i moltes acabem tirant la tovallola i tornant a les antigues pràctiques del llenguatge sexista. 
Una vegada vaig sentir a “une conferenciante” intersexual que proposava per a la llengua castellana el morfema -e per a designar a tots dos gèneres alhora, bienvenides todes repetia. La intersexualitat és una condició per la qual una persona presenta alhora característiques físiques del sexe masculí i del femení. Aquesta persona se sentia home i dona al mateix temps, així que exigia un morfema de gènere per a “elle” i, ja de pas, emprar-lo també per englobar a homes i dones. Tot i això, per a realitzar aquesta adaptació del llenguatge caldria fer un canvi massa exigent en el qual s’hi hauria d’involucrar tota la comunitat de parlants. Massa complicat, oi?
Utilitzar la forma masculina i la femenina a professors/es; utilitzar una paraula que englobi els dos gèneres com professorat; i fins i tot emprar només la forma femenina professores per contrarestar l’ús de la masculina (aquest darrer cas no seria considerat llenguatge no sexista), en comptes de professors, pot resultar per a algunes de vosaltres innecessari. Algunes estareu pensant “Jo utilitzo només la forma masculina i no tinc intenció de discriminar a ningú” o “Jo no em sento discriminada quan algú utilitza únicament la forma masculina”. L’ús del  llenguatge no sexista s’ha de concebre com una mesura social per a avançar cap a la igualtat de gènere; potser iniciar un discurs amb benvolguts i benvolgudes, i posteriorment fer ús només de la forma masculina ja és una bona manera per començar a prendre’n consciència i sensibilitzar a aquelles que ens estan escoltant. Així doncs, en el context de la igualtat de gènere també hauríem de tenir presents les sàvies paraules del Capità Enciam: Els petits canvis són poderosos.
Laia Lligadas

dissabte, 18 de febrer del 2012

En defensa de la comunicació local


Si fa mig any es parlava dels mitjans de comunicació local que hi havia en perill a Catalunya, la confecció dels pressupostos municipals del 2012 n’ha enterrat ja uns quants. La llista és llarga i afecta mitjans de totes les comarques catalanes: ràdios, televisions i revistes. I a molts mitjans que es mantenen hi ha retallades dràstiques de plantilla, amb la meitat del personal al carrer, o retallades dràstiques de sous, en un context de salaris que en la majoria dels casos no arriben a ser mileuristes.
Crec que els periodistes que subsistim en mitjans locals municipals, ho hem d’agrair a dues circumstàncies que, necessàriament, s’han hagut de donar alhora. La primera és haver aconseguit ser necessaris i creïbles com un autèntic mitjà de proximitat per al conjunt de la societat, donant veu a les forces polítiques locals i, en la mateixa mesura, donant veu a tota la xarxa de realitats que conviuen en un poble o ciutat, aconseguint que els ciutadans i entitats socials comptin amb el mitjà i el mitjà compti amb ells. La segona circumstància, inseparable de la primera, és que els treballadors ens haguem implicat plenament, i que els responsables polítics i tècnics hagin actuat amb prudència, evitant creixements excessius dels mitjans que després els han fet econòmicament insostenibles quan les arques municipals s’han buidat.  Val a dir, però, que també hi ha mitjans locals on totes dues circumstàncies s’han donat i ara també es veuen abocats al tancament, arrossegats per les immenses dificultats econòmiques de molts ajuntaments.
Tal i com recorda el Col·legi de Periodistes de Catalunya, aquests mitjans de comunicació locals i de proximitat, molts d’ells nascuts amb l’arribada dels ajuntaments democràtics, són un dels principals actius de la comunicació allà on estan implantats. Són necessaris per la pluralitat informativa i el servei públic a la ciutadania, i els seus continguts no es podrien oferir mai des de cap gran empresa de comunicació. I aquesta visió de servei públic, d’actiu per la cultura i la cohesió social, és una realitat arreu de Catalunya, com per exemple han expressat en un manifest de defensa dels mitjans locals de Manlleu (Osona): “És desolador que es vulgui veure el periodisme, exclusivament, des d’una òptica empresarial. D’aquesta manera, es resta importància al seu paper social, cultural i integrador. Moltes decisions polítiques estan canviant les redaccions periodístiques per gabinets de premsa.” O aquesta reflexió al Diari d’Anoia, que comparteixo plenament: “En l’era de la globalització correm el risc d’estar informats al minut del que passa a les primàries republicanes dels Estats Units i no tenir ni idea del que passa al poble del costat o al nostre propi barri.”
Val a dir també que en alguns casos, s’han vist els mitjans locals com una simple escola de formació. Jo sempre he defensat els molts periodistes que, formats a la universitat, hem apostat professionalment per la comunicació local perquè hi creiem. A l’igual que hi ha metges que aposten per treballar a un ambulatori més que a un gran hospital, o professors que prefereixen una escola rural a un gran centre educatiu, o capellans que mai canviarien la parròquia de barri per una gran catedral, molts periodistes hem reivindicat la validesa i la professionalitat dels mitjans locals. Si neva, qui informa del que passa més a prop? Si estem pendents de la construcció de l’edifici de l’institut, què diuen els professors i alumnes? Si hi ha una epidèmia de grip o canvis a l’ambulatori, què explica la directora del nostre CAP? Si hi ha una iniciativa solidària, com es transmet als que viuen al mateix poble perquè hi donin suport? Si una àvia fa 100 anys, quantes coses pot explicar a tot el poble a través de la ràdio?  Si hi ha un debat ciutadà, quin altaveu tindrà? Qui entrevistarà el gran golejador de l’equip local? Qui donarà veu als nens i joves perquè descobreixin la ràdio i diguin les seves opinions? I naturalment, qui emetrà en directe el ple municipal (on es prenen les decisions que ens afecten més a prop) i qui entrevistarà tots els portaveus polítics? Són exemples, no rebuscats, sinó d’aquesta mateixa setmana, en una ràdio municipal, on treballem sis persones contractades i en un municipi de 26.000 habitants. Ens considerem ben valorats professionalment i humanament per la ciutadania i pel consistori, els oients participen a la programació de forma activa i el comerç local compta amb l’emissora per anuncia-se. Esperem poder seguir fent camí, amb la resta d’emissores i mitjans locals per ajudar a construir una societat més informada i més cohesionada, on allò que passa a prop tingui tant o més valor informatiu que el que passa a l’altra banda del planeta. 
Maria-Josep Hernàndez 

divendres, 17 de febrer del 2012

Campaña contra el sindicalismo de clase


Lo que en un principio parecía ser solo una crisis finananciera por la irresponsabilidad de las grandes corporaciones y el mirar para otro lado de la mayoría de los gobiernos, se ha convertido al final en una de las crisis más profundas que se han producido después de la gran crisis de 1929. Esta crisis ya no es solo financiera: es también económica, alimentaria, inmobiliaria, etc.
Es también una crisis de valores, de principios, de ideas, etc.,  y sobre todo es una crisis donde se ha puesto de manifiesto que la lucha de clases aparece con más fuerza y está  más vigente que nunca.
Con la crisis como excusa, el capitalismo intenta  no solo recortar derechos a los más débiles para que sean estos los que paguen  sus desmanes, sino que lo que se está llevando a cabo es un cambio de sistema cuyo principal objetivo es acabar con el estado de bienestar.
Desde hace varios años, las patronales de sectores como la sanidad o la enseñanza, sueñan con hacer negocios con aquellos servicios que hoy presta el estado de forma gratuita i universal. Para ello es necesario cargarse lo público y pasar estos servicios al sector privado de manera que el que necesite un médico que lo pague. Y lo mismo con la educación y toda una parte importante del sector público.
La situación en estos momentos es: por un lado la lucha de la ciudadanía por mantener el estado de bienestar, y por otro el capitalismo salvaje representado por las grandes corporaciones financieras, gobiernos de derechas y las patronales, intentando cargárselo y sacar tajada de la crisis modificando todos los sistemas de protección, pasando al sector privado todos los servicios que presta el estado
Y es en esta lucha de clases de los más desprotegidos contra los más poderosos, donde la política hace ya bastante tiempo perdió credibilidad al ponerse bajo la tutela de los mercados, donde surge una feroz campaña contra el movimiento sindical como si fuera el ultimo dique que le queda al capitalismo por derribar para poder campar a sus anchas ante una ciudadanía sin defensas.
Por ello están llevando a cabo una campaña de desprestigio contra los sindicatos de clase basada en un montón de mentiras, haciendo bueno aquello que decía Goebbels (ministro de propaganda nazi), que una mentira dicha mil veces la conviertes en una verdad.
1ª mentira: Los sindicatos tienen cada vez menos apoyos. Sin embargo la realidad es que desde 1980 la afiliación a los sindicatos se ha multiplicado por seis, pasando de 500.000 a tres millones de afiliados que para sí los quisieran los partidos políticos.
2ª mentira: Los sindicatos no nos representan. Bien, si la representatividad se mide  por los apoyos que se obtienen en los procesos electorales, veremos que en los últimos procesos en las últimas municipales la participación fue del 65% en las generales del 75% y en las europeas del 46%, mientras que en los procesos de elección de representantes de los trabajadores la participación es del 90%. Por tanto los sindicatos tendrían más representatividad que los diputados o los alcaldes.
3ª mentira: Los sindicatos viven de las subvenciones del gobierno. La realidad demuestra que la principal fuente de financiación de los sindicatos es la cuota que pagan sus afiliados y los servicios que presta a traves de la acción sindical y sus servicios jurídicos. Del estado se percibe un porcentaje minúsculo como lo perciben también las patronales, en cambio los partidos políticos, la casa del Rey o la iglesia, que reciben subvenciones millonarias, se ve normal por la derecha capitalista.
Podría poner un sinfín de ejemplos que demostraría que toda la campaña de descrédito hacia los sindicatos es totalmente falsa e interesada, pero dudo que este articulo pueda dar para tanto, pero sí quiero advertir que si consiguieran lo que se proponen, que la mayoría de los trabajadores y trabajadoras y la ciudadanía en general dejara de creer en el movimiento sindical y los sindicatos no tuvieran la fuerza necesaria para enfrentarse al capitalismo salvaje que las clases dominantes intentan imponer, los derechos para millones de ciudadanos retrocederían radicalmente, sobre todo aquellos derechos que más nos afectan como el derecho a una sanidad y una educación pública, o los derechos de los trabajadores en las empresas, etc. Volveríamos a vivir en una sociedad sin derechos y quién sabe si más tarde sin libertades.
Daniel Gutiérrez Salgado

dijous, 16 de febrer del 2012

El càncer, transforma la mirada de l’altre sobre qui el pateix?



Els malalts de càncer desitgem que la vostra mirada continuï sent la mateixa, no volem que us preocupeu pel nostre patiment més del necessari perquè viure és el nostre objectiu i us necessitem en la nostra vida amb les coses quotidianes.
Encara ens resulta difícil acceptar que algú que estimem o  nosaltres mateixos tenim un càncer. És difícil no pensar en un possible mal final en lloc d’una possible curació. Durant molt de temps ha estat una malaltia “maleïda”, que ens fa portar marca als que la patim. Però la realitat d’avui dia ens ha d’ajudar a  combatre l’estigmatització d’aquesta malaltia que, encara, moltes vegades s’amaga, i a la qual moltes vegades ni se li diu pel seu nom.
La meva opció va ser enfrontar-me al càncer sense anar a mitges, sense amagar res. Tot i ser conscient de la gravetat, no donant a aquest mal més valor ni excepcionalitat que la que correspon. Viure una situació com aquesta et fa prendre consciencia de la nostra fragilitat i de que això és una loteria en la qual t’ha tocat el número, no té més misteri!
No és fàcil per ningú, cada cas és un món i cada cos una illa en què les expectatives de curació poden ser infinites i dispars. Però mirar endavant, endavant!, amb afany de superació ens ajuda a salvar-nos de la destrucció. No podem oblidar sentiments com ara la por, l’angoixa, la ràbia, la preocupació, el dolor… perquè sempre són presents. Són sentiments que no es poden amagar ni superar amb un optimisme forçat, perquè no tothom té la gran sort de poder encarar aquesta lluita amb un somriure a la cara i una gran força al cor.
Ara fa un any que van trobar-me un tumor i em van diagnosticar com a malalta de càncer i, durant tot aquest temps, he afrontat la meva malaltia amb la força i serenitat que m’ha donat la confiança en el meu tractament, els metges i la meva pròpia força i ganes de viure. Potser que la mirada d’algun de vosaltres cap a mi s’hagi transformat en el moment que veu saber de la meva malaltia, però no ho he notat gaire! i, simplement, us he sentit propers. 
Penso que molt de nosaltres és el que volem, volem continuar formant part de la normalitat, d’aquest dia a dia que ens fa ser un més, necessitem continuar sent un més. Els malalts de càncer no tenim un estigma, tenim una malaltia per la qual, avui dia, hi ha més mitjans per combatre i, aixì, en molts casos, poder tenir una segona oportunitat de viure.
Jo en sóc un exemple!
Pepi Venegas


dimecres, 15 de febrer del 2012

Per celebrar els cinquanta


El passat 18 de gener, dintre els actes de la Festa Major d’Hivern, vam celebrar els cinquanta. Aquesta revista, nascuda el juny de 2007, ha arribat als cinquanta números. Déu n’hi do. I per celebrar-ho, ens vam trobar a l’ateneu Pau Picasso en un acte que volia, d’una manera especial, reivindicar la importància de crear canals de comunicació, per evitar que només ens assabentem d’allò que volen els que tenen el poder. Per això el títol de l’acte era ben explícit: “Que ens volen deixar incomunicats? Reinventem la comunicació!”.
L’acte el va obrir el tinent d’alcalde i regidor de Cultura José Luis Atienza, el qual va ressaltar la importància d’un mitjà com és el Punt de Trobada, com a lloc per fer que circulin les informacions i es creï un Viladecans més viu i més actiu, més horitzontal, on no tot vingui de dalt, i va agrair la feina dels seus promotors.
Després va parlar un dels promotors de la revista, Josep Lligadas Vendrell, el qual va assenyalar que aquesta publicació havia nascut just el mes després de les penúltimes eleccions municipals, i que, de fet, igual com les eleccions marquen la vida de la ciutat, també aquesta revista volia marcar la vida col·lectiva, tant en el nivell de fer conèixer el que es fa a Viladecans, el que hi passa, la riquesa d’activitat que hi ha, com també en el nivell d’incidir en la gestió de la ciutat, amb propostes, opinions, reivindicacions. I que, encara que no estava previst, amb el temps a aquests dos objectius se n’hi ha afegit un tercer, que és el de la recuperació de la història i de la memòria col·lectiva, per fer més present que Viladecans és un lloc amb arrels, amb solidesa humana, amb vida acumulada.
I després d’aquestes dues introduccions, va iniciar la sweva xerrada Ignasi Riera, escriptor, polític, periodista, i home arrelat profundament al Baix Llobregat i coneixedor de la nostra realitat, encara que ara visqui a Madrid.
Ignasi Riera va fer una encesa defensa de la necessitat de prendre la paraula, i va ressaltar com precisament tots els règims totalitaris han temut i han odiat la llibertat d’expressió. Però, va afegir, “simplificaríem massa el diagnòstic si ens crèiem que només els poders polítics antidemocràtics neguen el dret a la llibertat d’expressió. La paraula, que deslliura els ignorants, fa mal i molt mal als poderosos: del poder econòmic, del poder dels mercats, dels poderosos xenòfobs, de les institucions (fins i tot de les que es declaren democrpàtiques); dels partits polítics, per tant… i de tota mena d’esglésies”.
I, a partir d’aquí, va remarcar que la incomunicació “ha fet metàstasi”: tant per absència de comunicació, com per excés. I aquesta incomunicació té una concreció, que ell va anomenat la “desverbalització”, és a dir, la incapacitat de conjugar temps de verb: ens limiten a dir i a sentir eslògans, i no som capaços d’expressar matisos. 
I de tot plegat, en surt una crida: la importància de dir coses, de comunicar coses, de conversar, de compartir idees i plantejaments, per tots els mitjans a l’abast. I això Ignasi Riera ho va acabar significant a través d’una paraula catalana molt especial, que significa parlar però que vol dir molt sobre la manera com es parla: és la paraula “enraonar”, que en definitiva vol dir exposar i intercanviar raons.
L’acte el va tancar la presidenta de l’Associació Viladecans Punt de Trobada, Maria Comas, que va agrair a tots, començant pel ponent i pel regidor de Cultura, la seva participació en l’acte, i va animar a continuar endavant en aquesta bona tasca.

dimarts, 14 de febrer del 2012

La Torre Modolell, cosa de tots


La Torre Modolell és la seu de l’Ajuntament de Viladecans. Però és molt més que això. És, sobretot, un monument de notable valor arquitectònic i que s’ha convertit en símbol de la nostra ciutat. És una de les imatges que més ens identifica.
Per això, el fet que anem veient, i sabent, que cada cop està en més mal estat, ens omple de tristesa. Actualment, la façana està molt deteriorada, per una colla d’actuacions incíviques, i també per algunes intervencions de restauració desencertades. A l’interior, el segon pis del palau està tancat per perill d’esfondrament, i tota l’ala esquerra està inutilitzable per les filtracions d’aigua de la teulada que agreugen la humitat que l’edifici ja té de per si. I al jardí, les escales que duen a la terrasa estan en estat lamentable i tot el conjunt fa una gran sensació de deixadesa.
Aquesta situació no pot continuar així, perquè si hi continua, ens quedarem sense aquest magnífic palau. Per això, el fet de rehabilitar-lo no és, com algú irreflexivament podria pensar, un luxe innecessari que només serviria perquè els membres de l’Ajuntament estiguin més bé, sinó que és un bé per a tots els ciutadans i ciutadanes de Viladecans. Tenir un edifici com aquest és un orgull i un motiu de satisfacció per a tots els qui vivim a Viladecans. I per això l’hem de cuidar i tenir-lo en les millors condicions.
Per aquest motiu, doncs, des del Punt de Trobada ens adherim a la campanya perquè es duguin a terme les actuacions imprescindibles per evitar que l’edifici es degradi més, en espera que sigui possible, quan sortim de la crisi, rehabilitar-lo plenament.

dilluns, 6 de febrer del 2012

La plataforma Salvem el Casc Antic i la recuperació del Centre Històric (Segona i última part)


Catifa reivindicativa de Corpus

La força demostrada en la lluita per salvar el carrer Àngel Guimerà i el recolzament de la ciutadania van causar el primer efecte. Quatre mesos després de la constitució de la Plataforma, el Ple municipal del dia 23 de setembre de 1999 va aprovar per unanimitat paralitzar l’execució del Pla i tot seguit obrir un període de reflexió i diàleg amb els afectats, comerciants, partits polítics i organitzacions veïnals.
Tot i això, les activitats reivindicatives de la Plataforma continuaven. Per la castanyada es va celebrar una Fira d’Entitats al jardí de la Torre Modolell, amb la plantació d’un arbre i un dinar popular, on hi va haver també la col·laboració de les colles de puntaires, colla de gegants, sardanes i la participació de moltes altres entitats.
A finals d’aquell any, concretament el dia 16 de desembre, el Ple municipal va fer un altre pas acordant de tenir en compte dins del futur Catàleg del Patrimoni Arquitectònic les cases de cal Barber, cal Carcereny i cal Ginestar, així com el jardí indià de la Torre Modolell. Aquest acord del Ple municipal era conseqüència d’una proposta que la Plataforma havia consensuat amb entitats i partits polítics. De tota manera, per salvar els edificis i el traçat del carrer Àngel Guimerà el que calia realment era aconseguir la modificació del Pla que els enderrocava.
Encetant l’any 2000, la Plataforma va continuar els seus actes organitzant un sopar medieval al passadís que condueix a l’escala monumental de la Torre Modolell. També, en els primers mesos del 2000, es van vendre samarretes amb el perfil de les cases i el lema Viladecans Salvem el Casc Antic, amb l’objectiu d’obtenir fons per cobrir les despeses dels actes que s’anaven celebrant.
Al juny d’aquest mateix any es va celebrar el centenari de la botiga de cal Ginestar dedicada des del primer dia a la venda de vi i queviures, al número 11 del carrer Àngel Guimerà. La seva propietària, Antonieta Reguan, va descobrir una placa conmemorativa realitzada per la ceramista Encarni García. La colla de la tornaboda va oferir uns balls populars i també hi va  haver gegants, poesia i cant coral.  
Arribats a finals de l’any 2000, va ser quan van començar les negociacions amb l’Ajuntament. La comissió negociadora estava formada per Teresa Casadó Tugas i Jaume Molins Reguan en representació dels afectats i també Joan Bonich Roset, Encarni García Jiménez, Rafa Osuna Muñoz i Jaume Alloza Sanromà per la Plataforma. L’Ajuntament era representat per l’actual Alcalde Carles Ruiz Novella, aleshores Tinent d’Alcalde de l’Àrea de Planificació Territorial. Val a dir que com a part afectada també hi assistia l’empresa immobiliària Anestra S.L. que havia comprat la finca del carrer del Sol que havia estat propietat de l’Adelina Pugès, amb la diferència, però, que el representant d’aquesta empresa, actuant més aviat de forma prepotent i xulesca, defensava l’execució del Pla en contra dels interesos i la voluntat de preservació del edificis que mantenia la Plataforma.
Les negociacions van ser molt dures: en aquesta qualificació hi coincideixen tant la Teresa Casadó com l’Encarni García com el Joan Bonich. Els acusaven de defensar als rics de Viladecans i en aquest sentit l’Encarni diu: “Nosaltres el que defensàvem era el valor històric i patrimonial de les cases, no pas el seu valor econòmic”. Les propostes  de modificació del Pla que es presentaven a la taula de negociació elaborades pels arquitectes municipals eren sempre variacions del mateix, mai no complien amb l’objectiu principal de la Plataforma que era salvar les cases. Els integrants de la Plataforma ho tenien molt clar: “Per a nosaltres mantenir l’estructura del carrer era el més important”. 
Amb l’interès de mantenir viu el conflicte en l’opinió pública, la Plataforma va decidir recuperar una vella tradició: la catifa floral de Corpus. Així doncs, el dissabte 16 de juny de l’any 2001, el cap de setmana després de Corpus, va quedar instal·lada al carrer Angel Guimerà una catifa reivindicativa que reproduïa el perfil de les cases, perfil que ja s’havia convertit en el símbol de la lluita per salvar el Casc Antic. 
Tot i que els integrants de la Plataforma tenien clar que l’única forma d’aconseguir els objectius era mitjançant la negociació, aquesta no avançava. S’havia arribat a una situació de paràlisi que es preveia molt difícil de superar. Amb l’objectiu de desbloquejar les negociacions i poder avançar amb l’horitzó d’un acord final satisfactori,  José Luis Atienza, aleshores president local d’Iniciativa per Catalunya Verds, va proposar que fos Salvador Matas i Dalmases, un arquitecte neutral, el que treballés per trobar un projecte que fos assumible per tothom. La proposta va ser acceptada per totes les parts.
L’arquitecte Matas es va posar a treballar amb l’objectiu encomanat, reunint-se tant amb la Plataforma els dissabtes al matí a la mateixa seu de cal Carcereny com amb els representants municipals. Després d’un temps de treball i debat amb els seus corresponents estira-i-arronses, es va aconseguir un acord.
Amb l’acord final, signat el 22 de juliol de 2002, la Plataforma havia aconseguit salvar totes les cases i mantenir el traçat històric del carrer Angel Guimerà. Com a contrapartida els propietaris de les cases 1, 3, 5 i 7 haurien de cedir una part de les eixides que donen al jardí municipal per a la seva ampliació i la casa número 9 també cediria la part del garatge per obrir un pas fins al jardí, al mateix temps es desestimava la construció d’un aparcament al subsòl del jardí preservant els seus exemplars vegetals exòtics i mantenint el seu caràcter íntim i tranquil.
Tot i la procedència diversa dels seus membres, la Teresa Casadó, el Joan Bonich i l’Encarni García coincideixen en manifestar el bon ambient, el treball en equip i la unió entre tots els que es van aplegar a l’entorn de la Plataforma. I tot això ho expressen amb l’entusiasme de la feina ben feta i el bon record d’aquells tres anys de lluita per salvar la identitat històrica i sentimental del passat de Viladecans que representen els habitatges del carrer Àngel Guimerà. Una mostra d’això és que avui, deu anys després, aquell grup de viladecanencs segueixen trobant-se cada any per fer la catifa de la diada de Corpus, catifa que a l’any 2007 van dedicar a Rafa Osuna, una de les ànimes del grup, que havia mort al febrer d’aquell any. 
Actualment podem constatar la rehabilitació integral de les cases de cal Barber i cal Carcereny així com la rehabilitació també de la façana de cal Tòfol. Malgrat això, encara queda per resoldre la recuperació del jardí com a espai de caràcter íntim i tranquil, esmentat a l’acord, i que a hores d’ara es troba en un estat deplorable, sobretot si el comparem amb la resta de parcs i jardins de la ciutat.
Ara bé, la gran assignatura pendent que tenim els viladecanencs i que caldria resoldre el més aviat possible en el camí de la recuperació del centre històric, és la rehabilitació de la Torre Modolell. El palau es troba en aquests moments en una estat preocupant, amb l’ala oest tancada i la terrassa en estat ruïnós, el segon pis tancat per risc d’esfondrament i la façana en un estat més que discutible. Els viladecanencs no ens mereixem que aquest important actiu patrimonial i símbol de la ciutat no ofereixi la imatge que li correspondria al palau que acull la primera institució municipal i que al mateix temps és la casa de tots els ciutadans.  
Jaume Lligadas Vendrell

diumenge, 5 de febrer del 2012

Consell de guerra sumaríssim núm. 43-IV-1961 (5a. part: Epíleg)


La dictadura fou una monstruositat. Així havia estat gestada. Amb ella, la dignitat humana no pogué volar gaire més amunt d’un pam de terra. Dues generacions van ser pràcticament anorreades. 
Però hi ha, encara a dia d’avui, a qui no agrada que li recordin que els Consells de Guerra Sumaríssims eren cosa, diguem-li, normal, vint-i-cinc anys després del “Alzamiento Nacional”. El d’aquest relat en concret, que ara acabo, era el que feia quaranta-tres de l’any 1961, a la IV Regió Militar (Catalunya). També hi ha a qui sap greu reconèixer i recordar que el seu propi fet migratori era per raó de la fam, i s’estimen més dir que era quelcom semblant a una aventura, això de deixar ca seva per anar ben lluny a guanyar-se les garrofes, vint, vint-i-cinc o trenta anys després d’acabada la guerra. Fins i tot, encara avui, hi ha a qui li molesta constatar que sota l’amuntegament de diversitats desarrelades hi havia –i encara hi ha– una cultura i una llengua catalanes dignes i suficients per ser el pal de paller de la necessària cohesió social i l’autoestima viladecanenca. 
Perquè aquells als qui els va anar prou bé llavors, i podria ser que els anés bé encara, segurament, es fan l’orni cercant un profit personal que no serà tal. La tossuda veritat i memòria històrica continuarà donant categoria de monstruositat a aquelles realitats que caracteritzaven la vida política, econòmica i social del començament de la dècada del 1960, establertes per garantir la propietat molt abans que el viure, per més negacionistes que sorgeixin.
Derrotats a la Segona Guerra Mundial els dos aliats de Franco a la Guerra d’Espanya, el país restà tancat en si mateix, i la feinada era sobreviure. Quan el Pla Marshall hagué posat la resta d’Europa en la senda del fort creixement i de l’alt consum, el Pla d’Estabilització de 1958 obrí les portes per importar capitals, exportar atur i malbaratar platges amb sol. El Consell de Guerra 43-IV-61 vingué a ser com pedra fitona i pedra de toc entre les dues anorreades generacions viladecanenques. Els indignes volgueren estroncar tot intent de restablir la dignitat humana al Pla del Llobregat i fer de les víctimes l’espantall necessari per a la nova etapa d’acumulació i transformació industrial, venint a dir: “De canvis, res de res”. L’any següent, però, el 1962, els miners d’Astúries sobre tots, rebentaren amb les seves vagues la llarga congelació salarial de 1958, desfermant el consum i elevant altrament el llistó de la decència. Tanmateix, l’Església començava el Concili Vaticà II i el seu aggiornamento. Tot plegat, la paraula “Llibertat” era cada cop més a la punta de la llengua de força gent, mentre la part cridanera dels indignes començava a lliscar avall per l’escala del poder.
He fet servir la paraula monstruositat per significar la qualitat d’uns fets històrics. No mereix cap altra qualificació el fet d’enviar a la presó gent que, davant un dels pocs televisors existents al Viladecans de l’any 1959, a l’avui ensorrat bar de Cal Sastre on eren tradicionals les tertúlies, es divertia massa. Una bona barreja de menestrals, obrers i pagesos es preguntava baladrejant amb ironia si del casori dels reis Balduí de Bèlgica i Fabiola de Mora i Aragó, Espanya en trauria cap profit, o si Joan XXIII era fill de pagès o de diplomàtic. Exultaven amb tota impudícia la guapura del president Kennedy i, com de dificil i de malament, ho tenia aquell agosarat gallec barbut de Cuba anomenat Fidel. Es passaven de crítics una mica dient que la tonyina gegant pescada amb canya pel cap de l’estat, al seu vaixell “Azor”, prèviament ho havia estat per la xarxa d’una altra barca gallega... que si Ramallets seria millor que Zamora... que bonic que era allò de veure el món per la finestra televisiva... i discutien sense embuts i sense massa arguments científics, si serien els russos o els americans els primers a posar en òrbita un astronauta.
No mereix, tampoc, cap altre qualificatiu enviar a la presó set o vuit treballadors per llençar octavetes reivindicatives dels drets i de la dignitat de la classe obrera, després de tenir congelats els sous durant tres anys i de suportar una acumulació ben contrària, si més no, a l’exigència del Deuteronomi (Dt. 24.14): No explotis un jornaler pobre i necessitat, tant si és un germà teu israelita com si és un immigrant que viu en una ciutat del teu país. Paga-li el jornal aquell mateix dia; que no se li pongui el sol sense haver cobrat... Així no clamarà al Senyor contra tu i no seràs culpable d’un pecat.  I, contrària també, a la que demanava l’encíclica Mater et Magistra del papa Joan, publicada aquell mateix any, per no anar a buscar altres arguments massa allunyats de la doctrina oficial del moment. 
De tant en tant convé fer memòria i posar-la damunt la taula. Altrament les noves fornades, sense ella, fàcilment serien arrossegades a la barbàrie, és a dir, al no res. Aquell sistema aspirava al no res. On no hi ha res, no hi ha contradicció. Sense contradicció, no hi ha conflicte i sense conflicte no hi ha vida.  
El gruix d’humanitat i de dignitat, en aquell any 1961 de Viladecans, va ser cosa dels encausats en la lluita contra la mentida i contra un poder capitalista que, com el d’avui i de sempre, no admet altres comportaments alternatius que els predeterminats per les lleis de ferro del seu mercat. Si ets conflictiu, al carrer. Si et rebel·les, t’elimino. Si em combats, et bombardejo. Si no em vols fer cas, et margino. Si obres massa la boca, et trenco la cara. 
La questió és que mentre a la resta del món semblava succeir de tot, aquí semblava que no passés res. Però passava. Sempre passa. Els indignes volien eternitzar allò que deia un dels protagonistes de la pel·lícula Las bicicletas son para el verano: “Això, fill meu, no és la pau; és la victòria.” Però com ja ha estat dit, el 1962 els miners d’Astúries, en vaga, trencaren els topalls amb l’amenaça de deixar el país sense carbó. A partir d’aquí, qui tenia una bona feina es va poder posar a la cua per comprar-se un televisor i qui la tenia millor, a la de comprar-se un Seat 600. 
El 25 de setembre d’aquell 1962, després de ploure intensament durant tot el dia,  un xàfec al capvespre que feia acumular més de 225 litres per metre quadrat al voltant del Sant Llorenç del Munt i de la Serra de l’Obac al prelitoral, deixava ben retratat el model de creixement i d’especulació franquista al Vallès i a Catalunya. Prop de 1.000 persones moriren ofegades pel desbordament de les rieres i dels rius a Terrassa, Sabadell, Rubí, Ripollet, etc. A Viladecans la riera sobreeixí al Barri de Sales sense fer massa mal, i negà camps com sovinteja en començar la tardor. Passats tot just tres mesos, sortint de la missa del gall arrencava la Gran Nevada del segle XX. Algun d’aquells encausats del Consell de Guerra Sumaríssim encara era a la presó. Farà 50 anys.
Andreu Comellas

dissabte, 4 de febrer del 2012

Els milicians de Viladecans al front en els primers mesos de la Guerra Civil


Document del Comitè Central de Milícies Antifeixistes de Catalunya que relaciona els milicians de Viladecans que estan en el front de guerra, novembre de 1936. Centro Documental de la Memòria Història, Salamanca. Portal d’Arxius Pares dels Ministeri de Cultura.

El juliol passat es van complir 75 anys del cop d’estat militar que va provocar la Guerra Civil a Espanya. L’aniversari ha tingut escàs ressò mediàtic i m’atreviria a dir que tampoc acadèmic i universitari, enfosquit per la forta crisi econòmica que patim i per la situació política de contesa electoral que hem viscut en els darrers mesos. Ara que sembla que alguns volen amagar el que s’ha denominat la “memòria democràtica”, crec que s’ha de mantenir i continuar en la recerca i difusió del període republicà pel que té d’exemple de lluita per la democràcia i els drets socials i de la classe treballadora. En aquesta línia s’emmarca aquest article que pretén recuperar la memòria d’aquells viladecanencs que van participar en les columnes milicianes que van sortir de Barcelona per defensar la República i els treballadors davant el cop d’estat militar i el feixisme que va suposar l’acció del general Franco i la resta de militars i civils sollevats el 18 de juliol de 1936.
La tarda del diumenge 19 de juliol de 1936 la revolta militar a Barcelona pràcticament estava sufocada. Les unitats militars que havien sortit de les seves casernes, la matinada del diumenge, van ser aturades pels treballadors, enquadrats cadascú dins dels seus partits i sindicats, amb la col·laboració dels forces de la Guàrdia Civil i el Cos de Seguretat i Assalt que es van mantenir fidels a la República i a la Generalitat de Catalunya. Ni l’arribada, a mig matí, de l’insurrecte general Goded, que havia sollevat Mallorca, va impedir que els treballadors es fessin càrrec de la situació. El carrer era de les classes populars, el moviment anarquista dominava la situació. Sindicat majoritari a Catalunya, es va fer càrrec, també, de la majoria de les armes, una vegada assaltades les casernes de Barcelona. Fracassa el cop d’estat i comença la revolució.
El 21 de juliol, la Generalitat, en un intent de controlar la situació, crea el Comitè Central de Milícies Antifeixistes de Catalunya, on tenen una clara hegemonia els anarquistes de la CNT-FAI i on Joan Garcia Oliver dirigirà el potent Comitè de Guerra, encarregat entre d’altres assumptes, de formar les milícies, alternativa ciutadana popular a l’exèrcit que, a la capital i a moltes guarnicions de Catalunya, havia quedat totalment desarticulat. Ràpidament, els dirigents polítics i sindicals fan crides a la mobilització ciutadana per a recuperar per a la República l’Aragó que majoritàriament havia quedat en mans dels militars revoltats. Saragossa, referent de l’imaginari anarquista, i Osca seran els punt de mira de les columnes que sortiran de Barcelona en els dies següents.
Entre el 22 i 23 de juliol, espontàniament, sortiren els primers grups de voluntaris anarquistes que marxaren, direcció Lleida, cap al front de l’Aragó. El 24 de juliol ho faran les dues grans columnes anarquistes: la columna Durruti, dirigida pel mateix Buenaventura Durruti, i la columna  Ortiz, dirigida pel fuster anarquista Antonio Ortiz. El seu objectiu malaguanyat serà deslliurar Saragossa del feixisme. El 25 de juliol sortirà una altra columna anarquista, comandada per Domingo Ascaso que es dirigirà al front d’Osca; el mateix dia, també es produeix la sortida de la columna del PSUC-UGT, anomenada Karl Marx i dirigida per Josep del Barrio, i la columna del POUM, també anomenada Lenin o Joaquim Maurín, al davant de la qual hi estarà Jordi Arquer. Aquestes dues columnes també es dirigiran cap al front d’Osca.
El 3 d’agost sortirà del port de Barcelona en direcció a Mallorca, el cos expedicionari, format per militants d’Estat Català, del PSUC i anarquistes de la CNT-FAI, sota el comandament del capità Bayo per intentar que les Illes Balears tornin a la legalitat republicana. L’operació militar fracassarà i la nit del 3 al 4 de setembre les tropes republicanes a Mallorca són reembarcades cap a la península.
A primers de setembre es formaran les darreres columnes milicianes: la Roja y Negra, integrada per milicians anarquistes, i la Macià-Companys, formada per militants i simpatitzants d’ERC. La primera s’encaminarà cap al front d’Osca i la segona cap a Alcanyís i Montalbán (Terol). 
Aquesta és la seqüència de la formació i desplegament de les columnes milicianes des de Barcelona cap als fronts de guerra de Terol, Saragossa, Osca i les Illes Balears. Ara vegem quina va ser la participació dels milicians de Viladecans en aquestes columnes en els primers mesos de la guerra. 
Hem pogut conèixer la participació dels nostres veïns gràcies a les relacions dels subsidis pagats per la Generalitat als familiars dels milicians que van marxar al front, que es poden veure al Portal d’Arxius PARES del Ministeri de Cultura (http://pares.mcu.es/Pares). Els pagaments es realitzaven a traves del Consell Municipal de Viladecans i en ell ens consten les signatures de l’alcalde, Llorenç Puig (ERC), i dels membres del Comitè de Milícies Antifeixistes de Viladecans: Josep Iturrioz (ERC), Pere Codina (ERC ?), Joan Carrique (CNT) i Marià Sajuan (CNT). La normativa del Comitè Central de Milícies Antifeixistes de Catalunya establia que el subsidi només el podia cobrar el familiar designat pel milicià o en el seu defecte el familiar més pròxim, començant per la dona i els fills; que no es paga subsidi si el patró del milicià segueix pagant el jornal i que el subsidi era de 10 ptes/dia, mentre el milicià romangués al front. 
D’aquestes relacions es deriva que Viladecans va aportar, des de juliol a novembre de 1936, un total de 74 milicians a les diverses columnes que es van formar a Barcelona. Majoritàriament, en un 58 % –43 milicians–, eren de la CNT i entre les diverses columnes anarquistes en les quals es van integrar cal destacar la Roja y Negra amb 30 milicians. La resta de milicians es van integrar en la columna Macià-Companys, d’ERC (28 milicians, 38 %). A les columnes del PSUC-UGT i del POUM només es van integrar dos i un milicià, respectivament. 
Les dates d’allistament dels milicians s’estenen des del 2 d’agost fins al 30 de novembre de 1936, malgrat que la documentació en aquest aspecte i en alguns casos es força contradictòria; així per exemple en una de les relacions es fa constar que els primers milicians que es van allistar ho van fer el 21 de juliol (Miguel Muñoz Martínez i Antoni Navalón Rod) i que els següents ho van fer el 2 d’agost (Sebastià Carbó Clavé, Josep Raurich Nicolau, Andreu Serna Martínez i Josep Ferrer Rosell). Les relacions assenyalen que fins al 20 d’agost no hi hauria cap més allistament, malgrat que en algunes altres s’esmenta que el 3 d’agost es van allistar José Casé Pitarque, Ferran Garcia Masó i Antonio Illán Aparicio. Entre el 2 d’agost i el 30 de novembre es va produir un degoteig constant d’allistament dels milicians locals, si bé l’allistament, majoritàriament, es va concentrar en els dies 2 i 16 de setembre de 1936. El 2 de setembre es van inscriure la gran majoria (19 de 28) dels milicians de Viladecans que es van incorporar a la columna Macià-Companys i el 16 de setembre, 25 dels 30 milicians que es va integrar a la columna Roja y Negra de la CNT. Les dates són coincidents amb la formació i sortida al front d’aquestes columnes tal i com hem comentat amb anterioritat. La majoria dels milicians que es van incorporar a la columna Roja i Negra van quedar destacats en el front d’Osca, altres van estar en les poblacions de Banastars, Barbastre o Tardienta (Osca) i Azaila (Terol) o Sástago (Saragossa). La totalitat dels milicians de Viladecans que es van incorporar a la columna Macià-Companys van ser destinats a Alcanyís, Terol.
A destacar, pel que implicava de compromís personal i familiar amb el sistema de drets i llibertats republicanes, la participació en les milícies de sis parelles de germans: Carles i Sebastià Carbó Clavé, d’ERC; José i Andrés Casé Pitarque, també d’ERC; Antonio i José González Contel, de la CNT; Antonio i Manuel Illán Aparicio, de la CNT; José i Manuel Mora Gómez, de la CNT i finalment, Francesc i Salvador Romaguera Romero, de la UGT i ERC, respectivament.
A finals de setembre de 1936 el Govern de la República per tal de fer front amb major efectivitat, disciplina i organització a l’exèrcit rebel, va decretar la militarització de les milícies i la formació d’un nou exèrcit, l’Exèrcit Popular, on s’enquadrarien totes les columnes milicianes i tots aquells militars professionals que havien restat fidels a la República. D’aquesta manera la majoria de les columnes milicianes s’integrarien en la nova estructura militar de Brigades Mixtes, no sense l’oposició, en molts casos, de les milícies anarquistes. 
A partir d’octubre del 36, s’enfronten dos exèrcits, si bé tots els especialistes militars subratllen l’eficàcia, disciplina i organització –a banda de disposar de mes armament– de l’exèrcit rebel sobre l’exèrcit republicà, més voluntariós però poc disciplinat i instruït i dotat amb menys material bèl·lic durant tota la contesa militar.
En el proper número de Viladecans Punt de Trobada publicarem la llista completa dels milicians viladecanencs.
Manuel Luengo Carrasco

divendres, 3 de febrer del 2012

Bitó comú

És un ocell d’aiguamoll i viu als canyissars de llacunes, embassaments i goles abandonades de rius. A Catalunya n’hi ha una minsa població reproductora. Es molt escàs, amb una població nidificant al límit de l’extinció. Es camufla perfectament, tot estirant el bec enlaire i restant immòbil en aquesta posició, perquè, d’aquesta manera, deixa al descobert una sèrie de ratlles obscures i clares en el coll que trenquen la seua silueta i la difuminen en el fons de tiges grogues i d’ombres fosques.
Eio Ramon

dijous, 2 de febrer del 2012

Les puntes negres del Baix Llobregat a la VIII Biennal de Gènova


El passat mes de novembre es va celebrar a la ciutat italiana de Gènova la “VIII Biennal de Puntes i Brodats”  i  Catalunya  va tenir l’honor de  ser convidada a participar-hi per la particularitat que tenen les nostres puntes respecte de les altres que es produeixen a l’Estat Espanyol. 
Aquest any la Biennal va tenir  lloc  al Palau Imperial de Gènova, i  en les seves vitrines hi varen estar exposades una varietat de peces catalanes de gran valor artístic,  com per exemple “el ret fi”, “la blonda de l’Arboç” i una important peça il·lustrativa del que és la  “punta negra del Baix Llobregat”. Aquesta excepcional peça, havia estat  elaborada per la prestigiosa mestra artesana de puntes al coixí Roser Pujol, resident a la nostra ciutat de Viladecans.  
La Presidenta de l’Associació de Puntes i Brodats de Gènova, Sra. De Fábula, en la presentació de l’acte va agrair especialment a l’ACP que hagués acceptat  participar a la VIII Biennal amb una aportació de peces tan valuoses i tan diverses. Un cop feta la presentació inaugural, la presidenta de l’ACP, Sra. Maria Jesús González va prendre la paraula per agrair la invitació i explicar les característiques i les diferents tècniques de les puntes catalanes, així com els instruments i eines tradicionals  amb què treballen les nostres puntaires.
No cal dir que va ser una experiència  molt satisfactòria, especialment en   veure el gran interès que van despertar en els artesans i artesanes italians, les nostres blondes i puntes al coixí. 
Carme Reguant

dimecres, 1 de febrer del 2012

20-N: Viladecans, exemple de la desfeta socialista



S’han fet ja moltes anàlisis del resultat electoral del passat 20-N, a diferents nivells. Com és sabut, el Partit Popular obtenia el millor resultat de la seva història (el 186 diputats de Rajoy superen els 184 d’Aznar l’any 2000) i fa el segon millor registre en època democràtica (només per darrere dels mítics 202 diputats “Por el Cambio” de Felipe González el 1982)
A Catalunya, Convergència i Unió va guanyar les eleccions per primer cop, trencant amb deu victòries consecutives del PSC (totes les possibles, des de 1977); CiU havia quedat segona en totes les ocasions des de 1982. El més destacable és que fa només tres anys el PSC va guanyar per 15 escons de diferència (25 contra 10), i ara és CiU qui s’imposa per dos diputats (16 a 14).
I a Viladecans? Evidentment, va tornar a guanyar el PSC, amb un 38,1%. És l’onzena victòria consecutiva en eleccions generals. Però el resultat va ser molt dolent: es tracta d’un descens de 6.847 vots i d’un 19,9%. Són xifres d’una gran magnitud, el PSC havia superat sempre els 18.000 vots amb Zapatero de candidat, però el seu comiat, en plena crisi econòmica, ha portat la pèrdua d’una tercera part d’aquests vots. Val a dir que els 12.075 vots rebuts són més que els que té el PSC en eleccions municipals o en eleccions catalanes, però al mateix temps és la xifra més baixa pels socialistes en eleccions generals des de 1989!
Qui guanya el sis mil vots que perd el PSC? Doncs es reparteixen gairebé a parts iguals, en quatre direccions:
1.668 vots van cap a la dreta, el Partit Popular recull els vots que volen un canvi contundent de govern a Espanya. Se situa així com a segona força (en eleccions espanyoles això ha passat sempre des de 1996), però queda tres dècimes per sota del seu rècord històric, el 24,8% de l’any 2000.
1.520 vots van a l’esquerra, a ICV- EUiA, que només rendibilitza la quarta part del descens socialista, situant-se als nivells de l’època d’Anguita i Ribó, el 1996.
1.323 vots van al catalanisme de CiU, ja sigui com a suport a les polítiques austeres d’Artur Mas o com a rebuig als incompliments de Zapatero en matèries com l’Estatut i el finançament. Els 4.872 de CiU són la xifra més alta en eleccions espanyoles a Viladecans. És una pujada de 4,5%
Un quart grup de descontents, més heterogeni, es reparteix entre l’UPD de Rosa Díaz (593 vots, insuficients per fer un resultat rellevant), Plataforma per Catalunya (però el seu percentatge és la meitat del que va assolir a les eleccions municipals) i també vots en blanc (dobla el seu pes, 2,1%) i  l’abstenció (creix un 2,5%, situant-se en el 32%).
En resum, Viladecans és un exemple de la gran davallada socialista a Catalunya; queda per veure si aquests resultats són conseqüència puntual de la crisi o marquen tendència de cara a les eleccions a venir els pròxims anys.
Carles Lozano