diumenge, 19 de febrer del 2012

Serà qüestió de fer un esforç?


Benvolguts i benvolgudes lectors i lectores, no voldria pas fer-vos perdre a tots i a totes el fil d’aquesta lectura fent ús del llenguatge no sexista. Així doncs, i presumptament traint els meus principis igualitaris, empraré la forma femenina (que actualment s’està posant tan de moda entre molts grups feministes).
No sé si alguna de vosaltres us heu aturat mai a pensar en l’estreta relació que mantenen el Llenguatge i la Societat: el Llenguatge és un reflex de la Societat, i la Societat influencia al Llenguatge amb les seves manies. La nostra societat patriarcal, de la qual, per cert, en podem començar estar orgulloses per la progressiva recessió que està experimentant, ens ha (mal)acostumat a fer ús de la forma masculina per a referir-nos a ambdós gèneres. Ja fa un temps, però, des de diversos organismes i grups socials s’està fomentant l’ús de l’anomenat llenguatge no sexista, que consisteix en tenir presents la forma femenina i la masculina en el llenguatge oral i, molt especialment, en l’escrit. Per anticipar-se a l’efecte de cansament i desorientació, tant per a l’emissor com per al receptor, que pot produir aquesta pràctica, s’empra un vocabulari més planer en qüestions de gènere com ara professorat, electorat o joventut (podeu consultar-ne més a http://www20.gencat.cat/Autoservei/pdf/marcar.pdf). Però, evidentment, aquestes màgiques paraules no estan disponibles per a tots els casos que hem de bifurcar; és per això que aquest esgotament no es dissipa i moltes acabem tirant la tovallola i tornant a les antigues pràctiques del llenguatge sexista. 
Una vegada vaig sentir a “une conferenciante” intersexual que proposava per a la llengua castellana el morfema -e per a designar a tots dos gèneres alhora, bienvenides todes repetia. La intersexualitat és una condició per la qual una persona presenta alhora característiques físiques del sexe masculí i del femení. Aquesta persona se sentia home i dona al mateix temps, així que exigia un morfema de gènere per a “elle” i, ja de pas, emprar-lo també per englobar a homes i dones. Tot i això, per a realitzar aquesta adaptació del llenguatge caldria fer un canvi massa exigent en el qual s’hi hauria d’involucrar tota la comunitat de parlants. Massa complicat, oi?
Utilitzar la forma masculina i la femenina a professors/es; utilitzar una paraula que englobi els dos gèneres com professorat; i fins i tot emprar només la forma femenina professores per contrarestar l’ús de la masculina (aquest darrer cas no seria considerat llenguatge no sexista), en comptes de professors, pot resultar per a algunes de vosaltres innecessari. Algunes estareu pensant “Jo utilitzo només la forma masculina i no tinc intenció de discriminar a ningú” o “Jo no em sento discriminada quan algú utilitza únicament la forma masculina”. L’ús del  llenguatge no sexista s’ha de concebre com una mesura social per a avançar cap a la igualtat de gènere; potser iniciar un discurs amb benvolguts i benvolgudes, i posteriorment fer ús només de la forma masculina ja és una bona manera per començar a prendre’n consciència i sensibilitzar a aquelles que ens estan escoltant. Així doncs, en el context de la igualtat de gènere també hauríem de tenir presents les sàvies paraules del Capità Enciam: Els petits canvis són poderosos.
Laia Lligadas