dimecres, 15 de gener del 2020

1988, carretera de la Vila



La transformació del poble de Viladecans en ciutat queda palesa en aquestes imatges on es pot veure la Carretera de la Vila mirant cap l’Ajuntament amb la muntanya de Sant Ramon al fons i pujant cap la línia del tren, amb naus industrials encara existents actualment.

Jaume Muns

Ànec blanc (Tadorna tadorna) Espai Natural Remolar-Filipines, 8 d’abril de 2012

                                           

Estat de conservació a Catalunya: propera a l'amenaça. De cos blanc i negre amb una franja marró al pit. El cap i el coll de color verd fosc. El bec és vermell i el del mascle té una protuberància en la part superior. S'alimenta fonamentalment d’invertebrats, sobretot mol·luscs, crustacis i insectes. No acostuma a capbussar-se, només introdueix el cap i el coll cercant aliment. Els pollets es desplacen només néixer fins a la seva àrea de cria, on s'uneixen amb altres pollets, formant grans grups. Alguns pares i individus que han fracassat en la reproducció conviuen amb ells. La principal amenaça és la degradació de l'hàbitat de nidificació: urbanització, infraestructures, pèrdua de zones humides, etc. 

Eio Ramon

DISTORSIÓ DE LA REALITAT

S’apropa imprevisible sense avisar la nit. 

Dues ànimes soles dins d’aquest habitatge 

enfrontant-se amb recel al que ha d’esdevenir, 

jo només sé una cosa, vestir-me de coratge 

per combatre altre cop el que pot succeir, 

i nosaltres tranquil·les amb la nostra abraçada,

tindrem la confiança completa una en l’altra, 

jo en tinc prou amb això, només amb la mirada,

amb l’esguard del llenguatge curull de transparència. 

Aquesta nit és blanca fins i tot complaent, 

ella es troba segura amb la meva presencia 

però al cap se li’n va desdibuixant la ment. 

És una nit tranquil·la dintre d’aquesta estança 

jo vigilo les passes que fa amb precaució, 

com gronxant-se en l’espai i assaborint la dansa 

que només ella fa quan l’agitació 

s’apodera del cos com una punyalada, 

i totes les imatges dins del seu pensament 

resten un tant confuses deixant la veu glaçada,

i el seu pas insegur s’atura en un moment. 

És sempre imprevisible, mai saps el que farà 

va quedar un jorn captiva patint la malaltia, 

i ella no en té la culpa, necessita la mà 

per sentir-se abrigada durant la nit i el dia. 

Ja és l’hora del repòs i el descans ja és desperta 

no pot agafar el son, respira por i neguit, 

no s’adona de res, la seva ment deserta

s’emplena d’embolics amb el cap abduït. 

La ment es desarranja, senderi o bogeria,

tot el temps deambula, sols fa que caminar, 

té l’existència justa, o ¿viu amb la follia?

les paraules s’escampen ja no pot ni pensar. 

Jo tinc la confiança de que la seva ment

no acaba d’estar fosca, que hi ha una llum encesa

clarejant la sortida plena de fonament, 

dintre la consciència d’una ment indefensa. 

Tinc un crit a la gola que m’esgarrapa el so 

se m’encalla la veu de forma persistent,

ara no puc cridar i es converteix en plor

desmesurat endins del meu aïllament. 

Amb el pas i el cos feble erra vers la penombra 

va d’una banda a l’altra, viu una il·lusió 

real o potser un somni, més ella no s’aombra,

li marxa de les mans el desfici i la por, 

l’arrossega una força cap a una transparència

on va notant el fred d’aquesta tenebror

menjant-li a poc a poc la seva consciència. 

S’escolten les petjades amb la passa afeblida

em creia que ella estava ajaguda al seu llit,

sense soroll m’arriben fluixetes a l’oïda, 

i corro cap a ella, ha perdut el sentit. 

Me la trobo estirada enmig del corredor,

l’aixeco amb molt de compte i ens mirem amb tendresa, 

ens agafem les mans i ens donem un petó 

i anem fins a la cambra escortant-la amb dolcesa. 

La seva ment s’allotja en la dimensió 

d’una realitat talment desconeguda,

la canalitza a un món d’al·lucinació 

i a voltes viu la vida amb la paraula muda, 

entre aquest pou de l’home, entre la llum i l’ombra 

arribant a aquest cim del seu coneixement

on hi ha molts de forats, on tot pot ser follia 

i en pots quedar tancat dins de l’aïllament.

Hi ha vegades que penso silenciosament 

s’esmuny la part interna dins de la meva ment.

 Nati Regàs

Premi autor local

XVI Concurs de Poesia “Espejo de Viladecans”

Contamíname

Aquesta foto de la boira, que decora l’aire amb el color dubtós del deixant d’un tub d’escapament que no passa la ITV, és Barcelona. És una foto que mira des de lluny, pujada al cim de la muntanya de Sant Ramon per ensenyar-nos allò que tenim davant dels nassos i no veiem. Hem aconseguit que les nostres aixelles i les nostres tovalloles facin olor de net però ens hem acostumat a que el nostre aire faci olor de brut. De tant en tant els núvols regalen aigua com una dutxa que neteja paisatge i i paisanatge. Quan escampa, durant unes poques hores, l’aire lliure fa olor de vida i es respira com un tímid ressò de natura feliç.

A Madrid la contaminació no mata, assegura la presidenta de la seva Comunitat, Díaz Ayuso. Probablement pensaria que el mexicà Agustín Lara havia escrit el xotis Madrid per a ella, “voy a hacerte emperatriz de Lavapiés y alfombrarte con claveles la Gran Vía, y a bañarte con vinillo de Jerez”, encara que ella se sent emperadriu dels barris alts i és més d’una nova versió de Contamíname, “però sí con el humo que asfixia el aire.” Ella va de barris alts perquè als barris baixos hi ha més emigrants i corre menys l’aire, la renda i el nostre pa de cada dia. Allí es mor deu anys abans que als barris alts. Más cornás da el hambre, que va dir un torero. Cert és que la contaminació no mata d’un tret, com una escopeta, ni d’una topada, com un cotxe, et mata suaument amb una cançó que no és Killing em softly with a song de Roberta Flack, sinó la de tranquils, contaminats, tranquils, això no és el que diuen, aquí no passa res. Que no s’estengui el pànic, que això és un invent de científics subvencionats, una falsa alarma de l’ONU, que no té res millor a fer.

El canvi climàtic, l’escalfament global, ens pot fer estalviar calefacció i jerseis a l’hivern, però fa que es torni boig el calendari, entestat a nevar al juny i suar la cansalada al desembre, i les plantes ja no saben si florir o hivernar, si tallar-se les venes o deixar-se-les llargues. Un canvi climàtic més llest que la fam o que un déu de l’Olimp, ja que sap encendre els arbres dels boscos, sembrar vents i recollir tempestats.

La contaminació és una mort discreta que no vol publicitat, que sembli un accident, com un assassinat de mafiosos. Ella s’alimenta de les ventositats i deposicions de la nostra civilització industrial de consum que tala arbres per a paper higiènic, addicta a fer de l’atmosfera el nostre contenidor de fum. Aquesta foto és com la muda denúncia de l’estat dels pulmons de les nostres ciutats. Un dia sí, i l’altre també.

Text: José Luís Atienza

Foto: Jaume Muns

Projecte “Acull” de Càritas: Sortida al Parlament de Catalunya

 

El passat 20 de desembre el grup de Càritas que forma part del projecte “Acull” vàrem visitar el Parlament. El matí plujós no acompanyava, els paraigües van tenir el seu protagonisme; malgrat tot, era una sortida esperada ja que pels esdeveniments polítics del moment havíem hagut de posposar-la diverses vegades.

Les persones magribines que conformen el projecte estaven molt animades i expectants amb ganes de saber i aprendre del lloc on es decideixen les qüestions més importants del nostre país.

A l’entrada, i després de passar els controls pertinents, ens esperava la diputada Sawla El Garbhi. Ella va ser quí ens va conduir al llarg del matí per totes les dependències del Parlament, explicant i contestant preguntes i dubtes del grup.

El Parlament, amb la Presidència de la Generalitat i el Consell de Govern de Catalunya és un dels tres òrgans que formen la Generalitat de Catalunya.

Exerceix potestat legislativa, aprova pressupostos i controla l`acció política del Govern.

Actualment hi ha 135 diputats representants dels diferents grups polítics. Les últimes eleccions varen ser el 21 de desembre de 2017.

L`edifici, construït per l`arquitecte Joris Prosper Van Verboom el 1716 / 1748 per ordre de Felip V, era una fortalesa militar. Restaurat per Pere Falqués el 1888 amb motiu de l’Exposició Universal, i que va ser destinat a residència reial. La decoració interior és modernista inspirada en l’Òpera de París i hi destaquen nombrosos elements ornamentals i obres d’art repartides per les sales i passadissos.

Va ser al 1932, amb motiu de la Segona República, quan es va tornar a decorar per acollir el Parlament, traient l`escut dels Borbons de la façana i substituint-lo pel de Catalunya.

En acabar la visita a fora lluïa un sol esplèndid, com esplèndida havia estat la visita al nostre Parlament.

Montse Pastor

Socialistes i republicans: un parell de gestos que anirien bé

L’acabat d’elegir nou president del govern espanyol ha deixat clara la seva voluntat de fer polítiques d’esquerres, i ha deixat clares també les seves ganes de buscar una sortida política al conflicte català.

Jo, aquí, voldria fer una petita aportació sobre aquest segon aspecte, el del conflicte català. Concretament, un suggeriment als socialistes i un altre als republicans. Són dos suggeriments que se situen en el nivell dels gestos però que crec que ajudarien a facilitar les coses. I ho escric aquí, al Punt de Trobada, demanant als dirigents viladecanencs de tots dos partits, que sens dubte estan molt ben connectats amb les respectives cúpules, que volguessin traslladar-los-els.

Als socialistes jo els demanaria que activessin el reconeixement de la importància que té per a Espanya la llengua catalana. Recordo que, en la primera entrevista que van tenir els presidents Sánchez i Torra la Moncloa va emetre un comunicat tant en castellà com en català, però no ho han fet més. Doncs caldria fer-ho sempre. A més d’això també seria una bona cosa començar a retolar els equipaments públics de Madrid en les quatre llengües de l’estat. I estaria bé que TVE ajudés a escoltar la llengua catalana (i les altres també) a la resta de l’estat, emetent per exemple declaracions o entrevistes en català subtitulades. I així successivament. Tot això podria començar avui mateix.

I als republicans jo els demanaria que gosessin dir formalment el que ja ha dit una il·lustre militant de la seva formació, la Carme Forcadell. És a dir, per una banda, que en tot el procés no han tingut prou en compte a la gran quantitat de catalans i catalanes que no volem la independència i que som tan demòcrates com ells, i per una altra que ha quedat prou clar que la via unilateral no ha funcionat ni té possibilitats de funcionar. Jo crec que ajudaria molt que l’Oriol Junqueras fos capaç de dir això. Si ho digués, tindria molta més credibilitat per a defensar les seves propostes i els seus projectes.

Josep Lligadas

Encontre en verd

 És difícil trobar el moment, encara que quan arriba és la glòria. Tot conflueix en aquells instants i en aquell lloc secret que els acull, sempre el mateix. A diari s’ocupen un de l’altre en la distància. S’escriuen missatges de correu, de WhatsApp, de Messenger, que els permeten escurçar l’espai que els separa. Ambdós viuen amb les seves parelles estables, però necessiten aquesta relació que va néixer fa temps en un camp de futbol, durant un partit amistós previ a la celebració d’una competició mundial. Ell i ella van formar part de l’organització. Mai no havien coincidit abans de la preparació d’aquell partit.

Un cop acabat l’encontre, se’ns va convidar a un refresc i un entrepà com agraïment a la nostra tasca.Tot un plaer asseure’s a la grada, a l’ombra, amb el senzill piscolabis i al costat dels companys. El verd lluent del camp té la seva continuació en el mur alt, també verd, que envolta la instal·lació esportiva. El sol es reflectia en aqueix verd i rebotava en l’equipació blanca dels jugadors visitants. Els locals, de vermell, contrastaven amb la gespa. Era, com diuen els comentaristes, una festa del color. Ell feia fotografies i gravacions del partit, del camp, dels jugadors, de tot. 

De sobte, entrepà i refresc ja no m’importaven. Ell em va preguntar si em semblava bé que seiés al meu costat. Com no! Mentre xerràvem, em va tocar el braç sense voler durant un moment molt, molt curt. Va ser un breu frec. No només jo vaig ser-ne conscient. Ell, també. Quan el festeig va finalitzar, em va acompanyar amb el seu cotxe fins a casa i em va demanar el telèfon. 

A l’endemà, un segon abans d’escriure-li jo per proposar-li una trobada i un cafè, ell se’m va avançar per fer-me la mateixa proposta. Ja han passat tres anys.

Patricia Aliu

patri.aliu@gmail.com

Tomàquets que escolten Wagner

Quan els tomàquets escolten Wagner” és el sorprenent títol d’una pel·lícula de la directora grega Marianna Economou que es va passar el passat desembre a la sala petita de l’Àtrium dins del cicle “El documental del mes”.

Una pel·lícula –documental– encantadora per molts motius: perquè la història d’uns tomàquets sensibles, que creixen millor si poden sentir música, i que tenen uns gustos musicals que es mouen entre la música tradicional grega i Wagner, té el seu punt. Perquè qui fa créixer els tomàquets és un grup de pagesos d’un poblet de Grècia, afectat per la crisi econòmica i per la marxa dels joves; perquè la col·laboració mútua, la creativitat, la fidelitat a les arrels i l’esforç d’adaptació és notable i dona fruit; perquè qui treballa collint, cuinant i envasant són sobretot dones grans, una població poc valorada en general. Podeu veure-la a Filmin, encara.

Tenint en compte sobretot que a Viladecans no tenim cinema (!!!!), és d’agrair aquesta iniciativa de l’Àtrium. I més tenint en compte que: a) el contingut és excel·lent; b) el preu de les entrades és de 3 €; l’entrada inclou les corresponents crispetes, dolces o salades. Sobta que el públic fóssim vuit o deu persones a tot estirar. 

Animeu-vos. Les dues properes sessions són el dijous 23 de gener a les 8 del vespre, amb Els testimonis de Putin i el 27 de febrer amb Chris el suïs.

Mercè Solé

L’Agrupament Coral La Lira de Viladecans fem 75 anys!

És per això que fa més d›un any que treballem en aquesta important commemoració. I aquesta festa major d’hivern tenim organitzats dos actes importantíssims:

El primer, el 17 de gener a les 19h a la Torre del Baró la inauguració de l’Exposició de la nostra història, i que estarà oberta fins al 23 de febrer.

El segon, un concert d’aniversari molt especial: a la primera part interpretarem un repertori variat amb antics cantaires i directors que han format part de la nostra trajectòria; i una segona part del concert amb el musical Mary Poppins, acompanyats de la coral La Vall de Sant Climent, música en directe i moltes més sorpreses. El concert serà diumenge 19 de gener a les 12h a l’Àtrium, i les entrades són només a 7 euros. Pots aconseguir entrades escrivint al mail laliraviladecans@yahoo.es, també ens pots trobar els dimecres a partir de les 21h a l’Ateneu Pablo Picasso i a la Papereria Carlin Viladecans, Rambla Modolell 15.

Idoia Baixench

Me’n vaig... com vaig venir

És quan se’m tanquen els ulls,

que hi veig més clar.

És quan em noto el cos nu,

que no tinc fred.

El gruix dels meus despulls,

són fulls plens, per cremar;

més... no se’m fa dejú,

ni és cap destret,

pair els últims reculls 

d’uns mossecs de pa bru,

que ha estat dur mastegar;

i acampar a un nou indret...

en terra de ningú.

No deixo a deure res,

ni res se’m deu a mi.

Me’n vaig... com vaig venir:

buides les mans.

Sense sabor d’abans...

sense després;

lliure de lleure i pes...

a ple descans.

Volo amb vent de garbí,

incorpori... lleuger...

escodrinyant l’atans

d’una olivera on dormir, 

el son del bon recer;

i em facin de coixí,

tots els pecats mundans

filats al meu teler.

No m’embotiu de flors,

que m’ofega l’olor

de tanta flaire.

No m’enaigüeu en plors,

ni angunieu llur dolor,

que poc ni gaire...

vull notar aquest trist caire, 

de vostre dol candor.

Dugueu-me si de cas...

a la memòria:

que és com dur-me al rovell

de vostra vida.

No em remeneu la història,

mudant la meva pell

d’un vestit massa gras. 

No he sigut llop ni anyell...

ni he trinxat cap castell...

ni he estat seda de llaç.

Tan sols... mostreu la mida

del meu braç,

quan era jove... i vell...

i llegareu prou glòria 

al meu repàs.

És quan se’m tanquen els ulls

que volo prest,

amb ales assuaujades 

 i plomes d’assossec,

cap a d’altres contrades,

amb un somriure al bec.

 Sense xàfecs, remulls,

ni més bogades... 

que m’esverin el gest. 

Ramon Sabaté Vizcarra (Barcelona)

Segon Premi XVI Concurs de Poesia “Espejo de Viladecans”

Primera Jornada Frederica Montseny: L’acompanyament i la relació d’ajuda

La Pastoral de la Salut de la parròquia de Santa Maria Magdalena va formar part de l’organització de la Primera Jornada Frederica Montseny.

El projecte va néixer de la següent manera: 

Abans de l’estiu de 2019, se’ns va acudir que es podrien organitzar, de manera conjunta amb el Centre Sòcio-Sanitari de Viladecans, unes xerrades participatives. 

Després de parlar-ho entre nosaltres i amb el rector Fredi Esteve, ho vam comunicar a l’Henar i a la Lourdes, psicòloga i directora de la residència, respectivament. Van mostrar molt d’interès per la proposta i ens van dir que ho parlarien també amb l’Equip Directiu. 

En poc temps ens van dir que estava aprovat i que endavant.

Al setembre vam començar a tenir reunions regulars. Hi havien moltes coses a pensar, decidir, organitzar... 

Òbviament, el primer que vam decidir, va ser la temàtica de les xerrades i, finalment, es va concretar que seria aquesta: “L’acompanyament i la relació d’ajuda”. La data de la Jornada va ser el dimecres, 20 de novembre de 2019 

L’Henar va contactar amb totes aquelles persones i entitats que hi podrien col·laborar i, nosaltres, per altra banda, amb l’Ajuntament i l’Ateneu Pablo Picasso perquè ens cedissin l’espai. 

Així és com va quedar tota l’organització: 

Hi van haver dues conferències: La primera, “Com gestionem les emocions en el procés d’acompanyament” a càrrec de la senyora Ingrid Roca. La conferència va agradar molt i va fer descobrir, als assistents, les moltes emocions que tenim guardades dins d’una maleta... La segona, “Com s’estableix la relació d’ajuda tenint en compte les diferents espiritualitats” a càrrec de mossèn Xavier Sobrevia. Tenir coneixement de les diferents religions i cultures és important per poder fer un bon acompanyament i poder ajudar en moments difícils de patiment i de dol. També vam tenir tres tallers molt interessants, ben rebuts i ben aprofitats. 

Hem de dir que la jornada va ser tot un èxit. Vam tenir una assistència de més de 80 persones. Els voluntaris de la pastoral de la salut i personal del centre van col·laborar en el muntatge i funcionament i van fer que tot anés d’allò més bé. Donem les gràcies a tots i totes per la seva participació i ajuda. Esperem que aquest any, 2020, es pugui organitzar una nova Jornada. 

De totes maneres, la nostra tasca continua. Us en farem un petit resum: Nosaltres, com a Pastoral de la Salut de la Parròquia Santa Maria Magdalena, fem una visita setmanal als residents del Centre Sòcio-Sanitari Frederica Montseny. Una visita que es converteix en un acompanyament. Estem amb ells xerrant, compartint les seves preocupacions, les seves alegries, les seves històries... i portant la Comunió a tots aquells que ho demanen. 

Aquest acompanyament, no només se’ls fa a ells, sinó que també als familiars i cuidadors. Tots necessiten ser escoltats i, setmana rere setmana, es van creant uns vincles que formen part d’aquesta relació d’ajuda. 

També fem la missa mensual que sempre és molt ben rebuda. Va començar mossèn Manel Simó, ara ja jubilat, i, actualment, la fa en mossèn Fredi Esteve. Comptem, també, amb el diaca Josep Maria Gómez, les persones voluntàries de les parròquies de Viladecans i del Centre Sòcio-Sanitari i, com no, dels seus treballadors i treballadores, que ens ajuden a fer que la missa estigui molt ben preparada i sigui un dia de comunitat. 

Hem de dir que estem molt agraïts al personal i a l’equip directiu del Centre per donar-nos un bon acolliment i per poder fer la nostra feina en total llibertat i confiança. Moltes gràcies! 

Maria Pilar Sánchez i Carme Reguant 

El llibre “L’esperança i la memòria”

L’edició del llibre de poemes “L’esperança i la memòria”, ha estat una iniciativa del Departament de Patrimoni Cultural del nostre Ajuntament, com un reconeixement, per ser membre de la comunitat viladecanenca, que desenvolupo una tasca literària, pel territori de parla catalana.

El llibre està dividit en diferents capítols, en els quals es mostren un recull d’alguns dels treballs que han estat guardonats en diversos certàmens literaris. La major part dels poemes segueixen unes regles mètriques, la qual cosa no sempre resulta fàcil, però que m’obliguen a pensar i a depurar el contingut. El pròleg ha estat escrit per un excel·lent poeta que em coneix, com és en Pere López Tolosana.

La paraula poesia prové del terme llatí poësis, que a la vegada deriva d’un concepte grec, que tracta de la bellesa o del sentiment estètic través de la paraula. Rabindranath Tagore digué: La poesia és el so de l’univers en el cor dels humans. El que fa que la poesia sigui viva i vàlida i li doni un sentit, és que hi hagi persones que en llegir-la o escoltar-la, els arribi la màgia del seu so a dins el cor. 

La meva poesia és un reflex d’un contingut espiritual propi, que reacciona davant del que visc i m’envolta. No deixo en el tinter res que no siguin certeses i sentiments, sense els quals, qualsevol dels temes a què em refereixo, resultarien efímers, un engany o un paper mullat. Em sento identificat en la dita que reconeix que sense una quota de dolor no hi ha poesia, i també en el que digué Mario Benedetti: No hi ha un sol poeta que estigui conforme amb el món. 

Per donar entenent el que és important per a mi l’escriptura, diré que m’ha permès sortir de la rutina, viure amb més intensitat el món de la realitat, expressar-me a través de crear una cosa que abans no existia i a sentir-me viu. És el que m’ha dut a afirmar en un dels versos: Scribo, ergo sum. 

En ell llibre hi ha unes imatges (la majoria fotomuntatges de l’època de la fotografia analògica), i és que l’escriptura i la fotografia són dos mitjans amb els quals m’identifico, ja que des del meu punt de vista, no els veig diferents, a no ser per una cosa: el tipus de llapis que utilitzo cada vegada. Ja que les fotografies les plasmo a través del que se’n diu “el llapis de la llum”, amb el qual he dibuixat imatges dins un suport en blanc sensible, i en l’escriptura utilitzo un llapis de grafit, amb el qual plasmo uns escrits damunt també d’un suport com és un full de paper en blanc. Tanta validesa i sinceritat pot haver-hi en una imatge fotogràfica com en un poema. 

William Faulkner digué: “La veu del poeta pot ser el pilar que ajudi l’home a resistir i a perseverar”. No sé si aquest llibre arriba a poder fer gala d’aquest mèrit, però sí, almenys, espero que ajudi a passar una bona estona llegint-lo i contemplant les imatges. 

Algú va recomanar irònicament: “Llegiu poesia, que no mossega”. Doncs jo dic el contrari: “Llegiu poesia i deixeu que us mossegui”.


Mariner sense pau

Si es torça el timó enmig del camí,

mentre vas solcant per mars encrespades,

alça els ulls, valents, lluny de les onades 

on el sol ixent revela el destí.

Si el teu ull és bo, bona és la mirada.

Salpar vers llevant et mostra l’albor,

ancorar a ponent t’omple de foscor.

Un far radiant et brilla en la cara.

Tens un capità: El teu cor que et guia!

Cap altre timó coneix millor sort.

Tant si estàs perdut de nit com de dia,

forejant ben lluny o ancorat a port,

afronta els perills, ple de valentia, 

sens caure vençut. No perdis el nord!

Salvador Obiols

Ja tenim govern

Ja hi ha govern en marxa a Espanya, i val la pena d’alegrar-se’n, i d’agrair l’esforç a tots els que l’han fet possible amb el seu vot afirmatiu o amb la seva abstenció: PSOE i PSC, Unides Podem i Comuns, Esquerra Republicana, PNB, EH Bildu, i la resta de partits més petits. I això, davant d’una dreta rabiosa i insensata, ben diferent de qualsevol partit conservador o liberal europeu, i que sembla disposada a fer servir qualsevol mitjà per impedir un govern que miri de treballar al servei de tots els ciutadans i ciutadanes.

Ho necessitàvem, tenir un govern normalitzat a Espanya. Un govern que pugui actuar en plenitud de les seves facultats i que pugui afrontar la gran quantitat de temes pendents que cal desbloquejar per a millorar la vida de tots: des de les pensions al salari mínim, des del preu dels lloguers a la pobresa energètica, des del treball per construir una Europa més social a la lluita contra el desastre climàtic.

I, també, és clar, la situació de Catalunya. És aquest un conflicte ple de complexitats, sobre el qual els mateixos catalans tenim visions ben diverses, i que anys i anys de negativa a abordar-lo seriosament ens han dut on som ara. Caldrà, certament, una seriosa voluntat de buscar-hi sortides i una gran capacitat de voler entendre el que sent i diu cadascú. Però aquest govern pot oferir una bona oportunitat per emprendre aquest camí.

Des de Viladecans Punt de Trobada desitgem molt profundament que aquest 2020 sigui, finalment, un any per anar endavant, pel bé de tots.