dimecres, 15 de gener del 2020

DISTORSIÓ DE LA REALITAT

S’apropa imprevisible sense avisar la nit. 

Dues ànimes soles dins d’aquest habitatge 

enfrontant-se amb recel al que ha d’esdevenir, 

jo només sé una cosa, vestir-me de coratge 

per combatre altre cop el que pot succeir, 

i nosaltres tranquil·les amb la nostra abraçada,

tindrem la confiança completa una en l’altra, 

jo en tinc prou amb això, només amb la mirada,

amb l’esguard del llenguatge curull de transparència. 

Aquesta nit és blanca fins i tot complaent, 

ella es troba segura amb la meva presencia 

però al cap se li’n va desdibuixant la ment. 

És una nit tranquil·la dintre d’aquesta estança 

jo vigilo les passes que fa amb precaució, 

com gronxant-se en l’espai i assaborint la dansa 

que només ella fa quan l’agitació 

s’apodera del cos com una punyalada, 

i totes les imatges dins del seu pensament 

resten un tant confuses deixant la veu glaçada,

i el seu pas insegur s’atura en un moment. 

És sempre imprevisible, mai saps el que farà 

va quedar un jorn captiva patint la malaltia, 

i ella no en té la culpa, necessita la mà 

per sentir-se abrigada durant la nit i el dia. 

Ja és l’hora del repòs i el descans ja és desperta 

no pot agafar el son, respira por i neguit, 

no s’adona de res, la seva ment deserta

s’emplena d’embolics amb el cap abduït. 

La ment es desarranja, senderi o bogeria,

tot el temps deambula, sols fa que caminar, 

té l’existència justa, o ¿viu amb la follia?

les paraules s’escampen ja no pot ni pensar. 

Jo tinc la confiança de que la seva ment

no acaba d’estar fosca, que hi ha una llum encesa

clarejant la sortida plena de fonament, 

dintre la consciència d’una ment indefensa. 

Tinc un crit a la gola que m’esgarrapa el so 

se m’encalla la veu de forma persistent,

ara no puc cridar i es converteix en plor

desmesurat endins del meu aïllament. 

Amb el pas i el cos feble erra vers la penombra 

va d’una banda a l’altra, viu una il·lusió 

real o potser un somni, més ella no s’aombra,

li marxa de les mans el desfici i la por, 

l’arrossega una força cap a una transparència

on va notant el fred d’aquesta tenebror

menjant-li a poc a poc la seva consciència. 

S’escolten les petjades amb la passa afeblida

em creia que ella estava ajaguda al seu llit,

sense soroll m’arriben fluixetes a l’oïda, 

i corro cap a ella, ha perdut el sentit. 

Me la trobo estirada enmig del corredor,

l’aixeco amb molt de compte i ens mirem amb tendresa, 

ens agafem les mans i ens donem un petó 

i anem fins a la cambra escortant-la amb dolcesa. 

La seva ment s’allotja en la dimensió 

d’una realitat talment desconeguda,

la canalitza a un món d’al·lucinació 

i a voltes viu la vida amb la paraula muda, 

entre aquest pou de l’home, entre la llum i l’ombra 

arribant a aquest cim del seu coneixement

on hi ha molts de forats, on tot pot ser follia 

i en pots quedar tancat dins de l’aïllament.

Hi ha vegades que penso silenciosament 

s’esmuny la part interna dins de la meva ment.

 Nati Regàs

Premi autor local

XVI Concurs de Poesia “Espejo de Viladecans”