S’apropa imprevisible sense avisar la nit.
Dues ànimes soles dins d’aquest habitatge
enfrontant-se amb recel al que ha d’esdevenir,
jo només sé una cosa, vestir-me de coratge
per combatre altre cop el que pot succeir,
i nosaltres tranquil·les amb la nostra abraçada,
tindrem la confiança completa una en l’altra,
jo en tinc prou amb això, només amb la mirada,
amb l’esguard del llenguatge curull de transparència.
Aquesta nit és blanca fins i tot complaent,
ella es troba segura amb la meva presencia
però al cap se li’n va desdibuixant la ment.
És una nit tranquil·la dintre d’aquesta estança
jo vigilo les passes que fa amb precaució,
com gronxant-se en l’espai i assaborint la dansa
que només ella fa quan l’agitació
s’apodera del cos com una punyalada,
i totes les imatges dins del seu pensament
resten un tant confuses deixant la veu glaçada,
i el seu pas insegur s’atura en un moment.
És sempre imprevisible, mai saps el que farà
va quedar un jorn captiva patint la malaltia,
i ella no en té la culpa, necessita la mà
per sentir-se abrigada durant la nit i el dia.
Ja és l’hora del repòs i el descans ja és desperta
no pot agafar el son, respira por i neguit,
no s’adona de res, la seva ment deserta
s’emplena d’embolics amb el cap abduït.
La ment es desarranja, senderi o bogeria,
tot el temps deambula, sols fa que caminar,
té l’existència justa, o ¿viu amb la follia?
les paraules s’escampen ja no pot ni pensar.
Jo tinc la confiança de que la seva ment
no acaba d’estar fosca, que hi ha una llum encesa
clarejant la sortida plena de fonament,
dintre la consciència d’una ment indefensa.
Tinc un crit a la gola que m’esgarrapa el so
se m’encalla la veu de forma persistent,
ara no puc cridar i es converteix en plor
desmesurat endins del meu aïllament.
Amb el pas i el cos feble erra vers la penombra
va d’una banda a l’altra, viu una il·lusió
real o potser un somni, més ella no s’aombra,
li marxa de les mans el desfici i la por,
l’arrossega una força cap a una transparència
on va notant el fred d’aquesta tenebror
menjant-li a poc a poc la seva consciència.
S’escolten les petjades amb la passa afeblida
em creia que ella estava ajaguda al seu llit,
sense soroll m’arriben fluixetes a l’oïda,
i corro cap a ella, ha perdut el sentit.
Me la trobo estirada enmig del corredor,
l’aixeco amb molt de compte i ens mirem amb tendresa,
ens agafem les mans i ens donem un petó
i anem fins a la cambra escortant-la amb dolcesa.
La seva ment s’allotja en la dimensió
d’una realitat talment desconeguda,
la canalitza a un món d’al·lucinació
i a voltes viu la vida amb la paraula muda,
entre aquest pou de l’home, entre la llum i l’ombra
arribant a aquest cim del seu coneixement
on hi ha molts de forats, on tot pot ser follia
i en pots quedar tancat dins de l’aïllament.
Hi ha vegades que penso silenciosament
s’esmuny la part interna dins de la meva ment.
Nati Regàs
Premi autor local
XVI Concurs de Poesia “Espejo de Viladecans”
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada