Me’n vaig... com vaig venir

És quan se’m tanquen els ulls,

que hi veig més clar.

És quan em noto el cos nu,

que no tinc fred.

El gruix dels meus despulls,

són fulls plens, per cremar;

més... no se’m fa dejú,

ni és cap destret,

pair els últims reculls 

d’uns mossecs de pa bru,

que ha estat dur mastegar;

i acampar a un nou indret...

en terra de ningú.

No deixo a deure res,

ni res se’m deu a mi.

Me’n vaig... com vaig venir:

buides les mans.

Sense sabor d’abans...

sense després;

lliure de lleure i pes...

a ple descans.

Volo amb vent de garbí,

incorpori... lleuger...

escodrinyant l’atans

d’una olivera on dormir, 

el son del bon recer;

i em facin de coixí,

tots els pecats mundans

filats al meu teler.

No m’embotiu de flors,

que m’ofega l’olor

de tanta flaire.

No m’enaigüeu en plors,

ni angunieu llur dolor,

que poc ni gaire...

vull notar aquest trist caire, 

de vostre dol candor.

Dugueu-me si de cas...

a la memòria:

que és com dur-me al rovell

de vostra vida.

No em remeneu la història,

mudant la meva pell

d’un vestit massa gras. 

No he sigut llop ni anyell...

ni he trinxat cap castell...

ni he estat seda de llaç.

Tan sols... mostreu la mida

del meu braç,

quan era jove... i vell...

i llegareu prou glòria 

al meu repàs.

És quan se’m tanquen els ulls

que volo prest,

amb ales assuaujades 

 i plomes d’assossec,

cap a d’altres contrades,

amb un somriure al bec.

 Sense xàfecs, remulls,

ni més bogades... 

que m’esverin el gest. 

Ramon Sabaté Vizcarra (Barcelona)

Segon Premi XVI Concurs de Poesia “Espejo de Viladecans”