Aquesta foto de la boira, que decora l’aire amb el color dubtós del deixant d’un tub d’escapament que no passa la ITV, és Barcelona. És una foto que mira des de lluny, pujada al cim de la muntanya de Sant Ramon per ensenyar-nos allò que tenim davant dels nassos i no veiem. Hem aconseguit que les nostres aixelles i les nostres tovalloles facin olor de net però ens hem acostumat a que el nostre aire faci olor de brut. De tant en tant els núvols regalen aigua com una dutxa que neteja paisatge i i paisanatge. Quan escampa, durant unes poques hores, l’aire lliure fa olor de vida i es respira com un tímid ressò de natura feliç.
A Madrid la contaminació no mata, assegura la presidenta de la seva Comunitat, Díaz Ayuso. Probablement pensaria que el mexicà Agustín Lara havia escrit el xotis Madrid per a ella, “voy a hacerte emperatriz de Lavapiés y alfombrarte con claveles la Gran Vía, y a bañarte con vinillo de Jerez”, encara que ella se sent emperadriu dels barris alts i és més d’una nova versió de Contamíname, “però sí con el humo que asfixia el aire.” Ella va de barris alts perquè als barris baixos hi ha més emigrants i corre menys l’aire, la renda i el nostre pa de cada dia. Allí es mor deu anys abans que als barris alts. Más cornás da el hambre, que va dir un torero. Cert és que la contaminació no mata d’un tret, com una escopeta, ni d’una topada, com un cotxe, et mata suaument amb una cançó que no és Killing em softly with a song de Roberta Flack, sinó la de tranquils, contaminats, tranquils, això no és el que diuen, aquí no passa res. Que no s’estengui el pànic, que això és un invent de científics subvencionats, una falsa alarma de l’ONU, que no té res millor a fer.
El canvi climàtic, l’escalfament global, ens pot fer estalviar calefacció i jerseis a l’hivern, però fa que es torni boig el calendari, entestat a nevar al juny i suar la cansalada al desembre, i les plantes ja no saben si florir o hivernar, si tallar-se les venes o deixar-se-les llargues. Un canvi climàtic més llest que la fam o que un déu de l’Olimp, ja que sap encendre els arbres dels boscos, sembrar vents i recollir tempestats.
La contaminació és una mort discreta que no vol publicitat, que sembli un accident, com un assassinat de mafiosos. Ella s’alimenta de les ventositats i deposicions de la nostra civilització industrial de consum que tala arbres per a paper higiènic, addicta a fer de l’atmosfera el nostre contenidor de fum. Aquesta foto és com la muda denúncia de l’estat dels pulmons de les nostres ciutats. Un dia sí, i l’altre també.
Text: José Luís Atienza
Foto: Jaume Muns
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada