diumenge, 15 de març del 2020

Neu per Carnestoltes


L’any 1983, per Carnestoltes, va caure una bona nevada a Viladecans. La gent, però, va sortir al carrer: amb paraigües venien de fer la compra al mercat municipal , els nois jugaven davant del grup Sant Jordi i a la plaça de la Vila, l’Ajuntament estava engalanat de blanc, com poques vegades hem vist a la nostra ciutat.


Jaume Muns

Corriol gros (Charadrius hiaticula) Espai Natural Remolar-Filipines, 17 de maig de 2015

Migrador regular i força comú a les zones humides del litoral. Estat de conservació: Segura. Petit limícola amb un plomatge bru al dors i un blanc nivi a la zona ventral, un ampli collaret negre al pit i una banda també negra al front. El bec és taronja amb la punta negra, les potes són també taronges. S'alimenta de tot tipus d'invertebrats a les ribes de les llacunes i de la platja. Com per a moltes altres espècies, la destrucció del seu hàbitat, espais litorals ben conservats, representen la major amenaça.

Eio Ramon

La llegenda del temps

Ella, amb un vestit blanc, què des del sostre de grava es vessa com una cascada fins a la terrassa polsegosa. Ell, amb jaqueta vermella i corbata negra de portada de disc dels primers Beatles. Ella s’inclina cap al noi i li frega la galta amb els cabells, somriu amb somriure de foto, però mira cap a un fotògraf que no és el Jaume Muns. Al fons, a la dreta, s’entreveu un tascó gris de carretera, però a la resta, a excepció de l’hexàgon de formigó i terra i la seva xemeneia, amb una gran mossegada que sembla feta a propòsit, tot és verd de selva.

És un verd de jungla, de paradís abans de la crisi de la poma del bé i de mal. Si aquests arbres parlessin explicarien històries que no mereixen esborrar-se en l’oblit, mentre aquesta parella corona l’edifici sòlid i una mica espellofat com figuretes de nuvis al cim d’un pastís de noces. Ells saben que qualsevol temps passat no va ser millor, encara que no hagin llegit aquells versos de Lorca que va cantar Camarón a La leyenda del tiempo, “El tiempo va sobre el sueño, hundido hasta los cabellos, ayer y mañana comen oscuras flores de duelo”.

Les fosques flors de dol saben que aquest edifici no és una pagoda, sinó un búnquer de l’exèrcit nord-americà a la guerra del Vietnam. Deu mil dies de guerra, una sagnant sèrie de dues temporades, la guerra d’Indoxina i la de Vietnam. A la primera els francesos ho veien fàcil perquè deien que els vietnamites eren baixets i famèlics. A la segona les bombes atacaven paisatge i paisanatge. “Aquests boscos i aquestes muntanyes són la nostra terra, la nostra arma”, advertia el Viet-cong. “Amb la nostra potència de foc podem destruir qualsevol exèrcit del món. Aquí la fem servir contra els arbres i la brossa», confessava un soldat americà.

Atacaven l’arsenal enemic: la jungla, per terra, mar i aire. El foc de napalm queia del cel, els pilots cavalcaven els avions entre els núvols com a furibunds genets de l’Apocalipsi. Quilòmetres i quilòmetres de selva calcinada amb els llogarets de vietnamites dins. Viet-cong o no, tots tenien la mateixa cara, de manera que van seguir la vella consigna contra els càtars d’Arnau Amalric, un monjo que va ser abat de Poblet: “Mateu-los a tots, que Déu ja reconeixerà els seus”.

El temps de pau és caritatiu com una mare. Les selves abonades amb els desastres de la guerra resplendeixen com a joies humils, floreixen els nuvis i les núvies als testos on florien canons i metralladores. Quaranta-cinc anys després que callessin les bombes i tornessin a cantar els ocells, aquesta foto ens recorda que tenien raó els hippies, les joves de túnica, sandàlies i flors als cabells i els melenes amb pantalons acampanats i símbol de la pau a la furgoneta. Fem l’amor i no la guerra.

Text: José Luis Atienza

Foto: Jaume Muns

Una Traviata d’excepció a l’Àtrium

 

Vaig agafar entrades per a La Traviata, una de les òperes més significatives de Verdi, a darrera hora, moguda pel correu que vaig rebre de l’Àtrium. Tot i agradar-me molt l’òpera, de fet soc d’una passivitat total a l’hora de mobilitzar-me per veure representacions que m’interessen, perquè l’agenda tendeix sempre a tenir vida pròpia i a amuntegar les coses fins a fer-les incompatibles mútuament. Però aquesta vegada em vaig animar. I vaig fer bé, perquè penso que va ser la millor Traviata que he vist mai.

Es tractava d’una representació organitzada per la fundació Òpera a Catalunya, en el cor de la qual hi ha els Amics de l’Òpera de Sabadell (fundada per la soprano Mirna Lacambra el 1982) i l’Orquestra simfònica del Vallès (1987), amb voluntat de difondre l’òpera en l’àmbit català, descentralitzant-la; de formar nous intèrprets a través dels seus cursos especialitzats a l’Escola d’Òpera de Sabadell, i de donar-los l’oportunitat de protagonitzar muntatges propis amb tots els requisits, cosa gens fàcil perquè muntar una òpera no és ni senzill ni barat.

Doncs bé, us explico això a tall d’agraïment per una feina molt ben feta, amb uns intèrprets boníssims que no em van fer enyorar les produccions del Liceu ni els mil vídeos enregistrats amb la crème de la crème de l’òpera i per animar-vos a anar-hi en properes temporades. És un bon espectacle, molt més barat que al Liceu i amb molta més proximitat a l’escenari (bé, és que les meves entrades al Liceu sempre són al quart o al cinquè pis, i la distància a l’escenari és considerable!). Val la pena d’aprofitar-ho. Avui dia hi ha moltes maneres de preparar-se prèviament per a la representació, el text de l’òpera apareix sobreimprès al costat de l’escenari i tant a l’Àtrium com al Liceu no cal vestir-se de cosa rara per anar-hi. N’hi ha prou amb estar-hi atent i deixar-se portar per gaudir-ne. L’òpera –almenys l’òpera italiana– té elements molt més populars del que ens han volgut fer creure. Animeu-vos!

Mercè Solé

NOMS DE DONA

Patri, Patricia, filla, nena, noia, amiga, mama… Pots dir encara més noms amb els quals t’han anomenat, cridat, estimat. Fins i tot adjectius que, a vegades, semblen formar part del teu nom, tal com un àlies de la Xarxa de Xarxes, com els que vas fer servir en un temps ja llunyà. 

Princesa, princesa rossa, la “intel·ligent”, la “independent”, la “mimada”, la “vikinga”, tresor, carinyo, estimada… En aquesta llista inacabable també podria reflectir-se el nom que podries haver dut tota la vida si haguessis nascut noi. No us ho perdeu, lectors: Napoleó!! Sí, sí, ho heu llegit bé. A tu, sempre se t’acut pensar, com una autòmata, en el diminutiu d’aquest nom propi tan rotund i aparatós. Per sort, vas néixer dona! Imagina per un moment que haguessis de sortir a parlar a la pissarra, davant de tota la classe, després d’esmentar-te la professora: “Napoleó, és el teu torn!”.

Que important, doncs, que és el nom d’una persona. T’acompanya tota la vida i, segons com sigui el teu caràcter, pot marcar a altra gent que es digui igual que tu. Quina responsabilitat per a uns pares! N’hi ha que encerten i n’hi ha que hi tenen delicte, que et poden fer arrossegar un apel·latiu maldestre que esdevindrà un malson.

El teu nom serà amb tu fins al final, a menys que decideixis canviar-lo a mig camí per aquell que desitges i somies. Però, abans de fer-ho, apel·la als records que et fan ser qui ets. Rememora els sons del teu nom i dels teus adjectius des de la veu dels qui et van estimar i dels qui t’estimen. A força de repetir-lo, com ha passat des que vas néixer, serà teu i els altres també se l’apropiaran. Per distingir-te entre altres, perquè tu siguis l’única Patri, Patricia, mama, amiga i nena de l’univers. Del teu món i el dels teus.

Patricia Aliu

patri.aliu@gmail.com


Per a totes vosaltres, i per a totes les mares i els pares, 

en el Dia Internacional de les Dones (8 de març). 

Perquè un dia no calguin commemoracions.

El casino de l’Alba-rosa

El casino de l’Alba-rosa està abandonat des de fa temps i es va degradant. Actualment és de la Sareb, el banc dolent.

El barri de l’Alba-rosa està sofrint actualment una transformació, hi ha molta més gent jove amb nens que necessiten llocs per jugar, i se m’acut que el casino podria ser un bon espai, però no sembla que per part de l’ajuntament hi hagi voluntat perquè sigui per al gaudi dels ciutadans.

Es podria negociar amb Sareb? Sé que és complicat però estaria bé intentar-ho.

Maria Comas

Compromesos amb el nostre entorn, enamorats de la nostra muntanya

A Viladecans tenim la sort de viure en un municipi ric en diversitat biològica, que es concentra sobretot als extrems del terme municipal. D’una banda tenim els espais humits del Delta del Llobregat i, de l’altra, els boscos de la muntanya del massís del Montbaig, que formen part de l’Anella Verda metropolitana, i que tot i això sovint se senten amenaçats.

El passat diumenge 1 de març es va celebrar la 25a Replantada Popular de Sant Ramon, una iniciativa de caràcter social i ambiental que té la voluntat de contribuir a la reforestació de l’entorn d’aquesta muntanya, tan estimada per tots els veïns i veïnes de la ciutat.

Aquesta iniciativa lúdica i mediambiental va iniciar-se l’any 1995 impulsada per la coalició ICV-EUiA i des de l’any passat és Viladecans en Comú, confluència que acull l’antiga coalició, qui ha pres el relleu de l’organització de l’acte.

En aquests vint-i-cinc anys de Replantada hi han participat més de 5.000 persones, entre adults i infants, i s’han plantat més de 6.000 plançons d’arbres i arbustos com el pi blanc, l’alzina, el roure o la ginesta, i plantes pròpies de la vegetació mediterrània com l’estepa blanca i borrera o el romaní.

Tradicionalment, tota la muntanya del Montbaig, nom oficial del cim, havia estat terra de cultiu de vinya i cirerers, fins a la dècada de 1950, moment en què començà a ser abandonada i reconquerida per la vegetació. Des de llavors, els incendis periòdics que ha patit, dels quals un dels últims va ser a l’estiu del 2010, han canviat radicalment el seu paisatge vegetal.

Per assegurar la conservació dels nostres espais naturals és imprescindible sensibilitzar i mobilitzar la societat. La muntanya de Sant Ramon ha d’integrar-se en la ciutat com un espai de lleure, sí, però amb totes les garanties de protecció dels seus valors naturals i de la seva diversitat. Només amb una Viladecans verda i rica en espècies, atributs que ens connecten amb la natura, serem una ciutat referent de benestar i de qualitat de vida.

Vanessa Rodríguez

A LA VORA LA MAR

A la vora la mar sota la fosca nit

es veu una barqueta que està mig ensorrada, 

pintada d’un color bastant descolorit, 

allà on trenquen les ones ben sola i oblidada. 

Un home solitari s’apropa lentament 

amb el rostre afligit i la mirada encesa, 

vers la barca perduda que ha estat sempre present,

i al veure-la bolcada tot l’ésser és tristesa. 

Va néixer mariner i cada jorn sortia 

amb un ram a les mans per la seva estimada,

un pom de roses blanques per l’amor que sentia

però un fatídic dia, van quedar en una onada.

L’ona que el va llançar a un mar enfuriat 

a trenc d’alba quan feia aquell volgut viatge, 

amb set de navegar per assolir el seu fat

només per poder veure la benvolguda imatge. 

Fa temps que va escoltar la crida de l’amor 

aquell crit en silenci que es va fer poesia, 

i ara tot resta buit en el penós enyor

d’aquell amor perdut restant en llunyania. 

El temps es va menjar l’anhel de sobreviure 

ajagut en el llit amb la paraula muda, 

no li quedava res ni tan sols el somriure,

tenia el cos desfet i l’ànima abatuda. 

A la vora la mar sota la fosca nit

ara es troba la barca pintada i renovada, 

li ha tornat l’esperança i ha escombrat el neguit

de la seva existència ara versificada. 

Nati Regàs

Can Sellarès, una bona notícia per al futur de la ciutat

Can Sellarès és un valuós patrimoni de Viladecans que s’ha de preservar. I la intenció de l’Ajuntament no només és conservar-lo, sinó també renovar-lo íntegrament. Per a això, en els últims anys, s’ha desenvolupat un projecte urbanístic consensuat amb les associacions veïnals i aprovat per la Generalitat, en el context de la Reforma Integral dels Barris de Ponent.

La reforma de Can Sellarès forma part del Pla de Ponent, un conjunt d’actuacions urbanístiques i socials que han millorat notablement la fisonomia i la convivència en uns barris que s’havien quedat envellits. 

A l’empara de la Llei de Barris, a Ponent s’han millorat els jardins, voreres i calçades, s’ha creat l’avinguda central, s’han eliminat els murs que aïllaven l’antiga escola –edifici que es va rehabilitar per instal·lar l’Ateneu de les Arts i el Casal de Barri–, i s’ha dotat d’ascensors blocs antics. Han estat treballs que han suposat una gran millora de l’espai públic, però que també han estat acompanyats d’importants accions socials, com cursos de formació i convivència, que han ajudat a la integració dels col·lectius socials més vulnerables.

El Pla de Millora Urbana de Can Sellarès és l’últim pas per a la integració dels barris a la ciutat i la seva millor comunicació amb Gavà. El Pla permetrà una major permeabilitat i connectivitat internes a la zona de Ponent, per revitalitzar el teixit comercial i l’activitat econòmica. Històricament Can Sellarès ha estat aïllat. Ara, el nou passeig central connectarà els barris de Ponent amb la rambla de Gavà.

Les obres de millora, que començaran en almenys quatre anys, suposaran la rehabilitació de la masia de Can Sellarès, un edifici històric i representatiu, per optimitzar-la com a equipament social i cultural a ple rendiment. Gràcies al Pla, se’n milloraran els equipaments esportius; la parcel·la d’equipament esportiu ocuparà 13.190 metres quadrats i incorporarà dues pistes poliesportives cobertes de darrera generació i un camp de futbol 7 de gespa artificial.

A més, el projecte comportarà també la construcció, a la banda del límit amb Gavà, de quatre edificis residencials que, als seus baixos, permetran l’existència d’activitat comercial a la banda viladecanenca de la riera de Sant Llorenç, donant més vida a aquesta via fronterera, tan important per a totes dues ciutats. Aquesta zona comercial sumarà 3.528 metres quadrats, un 16 % de l’espai dels edificis que s’hi construiran.

L’espai residencial consistirà en la construcció de 238 habitatges en quatre illes obertes. El 55 % dels pisos seran de protecció; 83 de règim concertat, 36 de règim general i 12 de règim especial. Els pisos de venda lliure seran 107. A l’Oficina d’Habitatge de Viladecans hi ha un registre de més de 2.000 persones inscrites per poder optar a un pis de protecció oficial, de les quals prop de 500 s’han apuntat en els darrers tres mesos. Això mostra la quantitat significativa de demanda d’habitatge no satisfeta existent. La ciutat no ha crescut massa ni urbanísticament ni demogràficament en els últims anys i no creiem just que els nostres joves hagin de marxar de la ciutat per la insuficiència de pisos. 

La reforma de Can Sellarès suposarà guanyar espais verds i equipaments de tota mena: tant esportius com socials i culturals, atès que la masia serà totalment rehabilitada i podrà albergar activitats molt variades. Els equipaments seran públics i estaran a l’abast de les persones i entitats ciutadanes seguint l’objectiu de servei públic que ha mantingut la instal·lació des que, el 1988, els ajuntaments de Viladecans i Gavà compressin Can Sellarès a la companyia Roca. 

Can Sellarès canviarà, dintre de quatre anys, per actualitzar-se i donar millors serveis a les persones. La seva planificació és una bona notícia per al futur de la ciutat.

Richard Calle

Correus i les tortugues

Una vegada que vaig llegir una biografia del músic Eduard Toldrà, em va cridar molt l’atenció el fet que Toldrà, des del seu lloc de vacances a Cantallops (Empordà), s’escrivia un parell de cops al dia amb el seu amic barceloní Manuel Capdevila. De fet el que em va xocar no és la freqüència amb què es comunicaven en un món sense internet. El que em va xocar és que Correus els anys 30 del segle passat funcionés tan bé! 

Hi vaig tornar a pensar aquest gener en què en totes les festes nadalenques amb prou feines han passat per distribuir les cartes un parell de dies. Fins al punt que vam rebre una felicitació de Nadal quan la persona que l’havia enviat ja era morta i enterrada. Un dia que vaig trobar la cartera m’ho va explicar. Amb les compres a través d’internet l’enviament de paquets ha col·lapsat el servei. I Correus dona prioritat als paquets per damunt de les cartes i no només no es pren la molèstia d’ampliar la plantilla, sinó que no cobreix les places vacants.

Haurem d’aplicar a Correus aquella al·legoria fantàstica de la justícia que hi ha a la bústia de la Casa de l’Ardiaca. Aquí, la tortuga en lloc d’al·ludir a la justícia, faria referència al servei de Correus en l’època de celeritat comunicativa.

Mercè Solé

Temps de calçotades: la de l’Associació contra el Càncer

Una de les calçotades que cada any se celebren a Viladecans és la que organitza l`Associació contra el Càncer. La sortida combinada amb visita cultural sempre és molt interessant. N’és la prova el ressò que té i la gran participació, que enguany ha estat de dos autocars, més de cent persones.

Al matí vàrem visitar l`entorn històric i cultural de la Tossa de Montbui, situada a la comarca de l’Anoia a 626 metres damunt el nivell del mar i que forma un conjunt pre-romànic dels segles X i XI. La visita guiada ens portà per la torre de defensa, l’ermita i el mirador, envoltats en un mar de boira, i va fer que tots passéssim un matí distret, instructiu i molt agradable.

La segona part de la sortida va ser la calçotada a Igualada, tot molt correcte, menjar i beure més que suficient per a tothom, acabant amb la ballaruga que molts esperaven per fer baixar els calçots.

Dir que en aquesta sortida estrenàvem presidenta, la senyora Gràcia, a la qual aprofito per desitjar-li una bona feina en aquesta nova etapa que comença. També vull remarcar la perfecta i detallada organització de tot el diumenge per part de la senyora Mari Paz.

Montse Pastor

Un exemple que el “privat” a vegades funciona millor com a servei públic que el “públic”: Can Sellarès

Mentre era privat de la Roca, totes les famílies i amics podíem aprofitar Can Sellarès com a espai d’esbarjo i per la piscina. Era un espai respectat i cuidat, encara que no estava obert al públic en general però hi anàvem moltíssima gent de Viladecans i Gavà. 

Després es va obrir per a tothom i va passar a ser de propietat municipal (el que alguns en diuen “públic”, jo en dic “oficial” o “governamental”, que molts interessadament han volgut que aquests termes es confonguin amb “públic”). 

Els ajuntaments l’han abandonat, van deixar degradar-se la piscina fins a tancar-la, van deixar degradar els camps d’esport fins que van ser impracticables, i van deixar morir la vegetació i els jardins, malgrat les reivindicacions de la gent (del “públic”), fins ara, que s’ho venen a empreses immobiliàries perquè hi construeixin pisos i eliminin definitivament l’espai verd i d’esbarjo que un cop va existir. 

A vegades critiquem la gestió privada i elogiem la pública, a vegades amb raó, i a vegades molt equivocadament.

Josep M. Pérez Besora

No a l’ampliació de la tercera pista de l’Aeroport

Vivim en una ciutat en un enclavament privilegiat. Amb diversitat d’espais naturals, envoltada de grans infraestructures i sota la influència de l’Àrea Metropolitana. El nostre territori es desplega en dos grans àmbits geogràfics: la plana deltaica on es concentra la zona agrícola i alguns espais protegits i la zona litoral, de gran valor natural, amb les platges, les zones humides i la pineda litoral que pels seus valors naturals formen part de la xarxa natura 2000 i són zona d’especial protecció de les aus. 

Els espais naturals del delta del Llobregat configuren un mosaic de paisatges de gran interès natural, que per la seva riquesa i biodiversitat són dels més importants de Catalunya. De fet, no hi ha cap gran metròpoli a la Mediterrània que gaudeixi d’uns aiguamolls d’importància internacional a les seves portes 

El Delta del Llobregat és un territori complex en lluita constant per harmonitzar la convivència entre ciutats, espais naturals, zones agrícoles, indústries, equipaments esportius i comercials, xarxes viàries, ferroviàries i grans infraestructures com el Port i l’Aeroport. En aquest espai de gran centralitat metropolitana i en el context actual d’emergència climàtica, mantenir l’equilibri territorial és del tot imprescindible per garantir la qualitat de vida de les persones, la funcionalitat dels sistemes i la diversitat d’usos en què se sustenten els serveis productius, socials i ecosistèmics que fan del nostre territori un espai d’importància estratègica per al sud d’Europa.

El Delta ha sofert durant anys profundes intervencions com l’ampliació de l’aeroport o del port de Barcelona que han tingut un fort impacte sobre el territori. La proposta d’Aena d’ampliació de la tercera pista de l’aeroport 500 metres cap a l’est, a més de suposar el trencament del consens lluitat des del territori i acordat entre les administracions estatals, autonòmiques i municipals el 1994, implicaria la destrucció del paratge de la Ricarda, afectant molt greument la xarxa natura 2000 i el corredor biològic de tot l’àmbit, destruint una part molt important de l’estructura verda de l’àrea metropolitana de Barcelona, cosa que suposaria un gran desastre natural, agrícola i patrimonial. Ja no podem continuar esmicolant el territori, ni ofegant els espais naturals. No podem cedir ni un pam més de terra per ampliar infraestructures i menys, si fer-ho suposa la pèrdua de qualsevol zona humida del ja fràgil sistema del Delta

A més dels efectes negatius sobre els espais naturals, l’ampliació de l’aeroport suposaria passar de 52 milions de passatgers a 75 milions l’any. Més de 23 milions de passatgers més per any, fet que ens hauria de convidar a reflexionar sobre la sostenibilitat de la proposta. ¿És aquest sistema aeroportuari sostenible i just territorialment, socialment, economicament, mediambientalment? ¿No fora més lògic que aeroports propers com els de Girona i Reus es convertissin en la quarta pista de l’aeroport del Prat/Barcelona, fet que podria contribuir a generar en aquests altres territoris noves àrees de centralitat i oportunitats de desenvolupament econòmic complementàries a les ja existents en el Delta? 

En una situació d’emergència climàtica com la que estem vivint, els governs progressistes de l’estat, els ajuntaments de Barcelona i del Delta del Llobregat estan apostant per polítiques de transició ecològica, de lluita contra el canvi climàtic centrades en defensar la salut de les persones i en un forta reducció de les emissions de gasos d’efecte hivernacle. No ens podem enganyar, ni a nosaltres, ni a la ciutadania. L’ampliació de la tercera pista de l’aeroport suposaria sumar 23 milions de passatgers l’any als ja existents, que vindrien al territori en avió. Per tant, augmentaria de manera alarmant el nombre de vols i amb ells, les emissions de gasos d’efecte hivernacle i la petjada de carboni. 

En una zona com és la nostra, especialment castigada per la contaminació atmosfèrica i acústica que amenaça greument la salut de les veïnes i veïns, ¿algú creu que és possible plantejar-se seriosament la reducció de les emissions de CO2 i la contaminació que pateix l’àrea metropolitana incrementant quasi un 25% els vols que arriben a l’aeroport? És més que evident que no, molt al contrari. Siguem seriosos. No podem ignorar que l’Aeroport del Prat és un dels principals responsables de les emissions de gasos efecte hivernacle al Delta del Llobregat i a l’Àrea Metropolitana. És obvi que l’aeroport ha de ser un actor clau en la reducció d’aquestes emissions, i cal posar fil a l’agulla per reduir-les de manera significativa. De la mateixa manera, cal dir no a la proposta d’Aena per allargar la tercera pista destrossant la Ricarda i al creixement desorbitat dels vols perquè suposaria un greu atac a la salut de la ciutadania i la condemna a mort d’uns del espais de biodiversitat més importants de Catalunya. 

Encarni Garcia

Gestió de la quotidianitat (I)

La Comissió Europea ha establert, en els darrers anys, com a objectius en matèria de residus municipals, obligar els països de la Unió Europea a assolir un 50% de reciclatge d’aquest tipus de residus l’any 2020, un 55% el 2025 i un 60% el 2030.

Actualment a Catalunya estem pel 41,8% (dades del 2018) en la recollida selectiva bruta, comptant els impropis (materials dipositats al recipient que no pertoca) de cada contenidor. A Viladecans estem per sota del 31,3% d’aquest tipus de recollida. 

En general el residu que menys es recicla és l’orgànic i el que més el paper.

Els avantatges de reciclar són molts i afecten diversos sectors importants com el medi ambient, l’economia, l’àmbit social i la salut.

Reciclar no només redueix la contaminació i les escombraries als abocadors, sinó que evita l’extracció de noves matèries primeres, estalvia energia i lluita contra el canvi climàtic, permet la creació de nous productes, manté llocs de treball “verds”, i fins i tot pot salvar vides, reciclant adequadament alguns medicaments.

Segons les estadístiques de l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB), el 90% dels residus dipositats en els contenidors de rebuig que van a parar a abocadors o ecoparcs són reciclables. Revertir això i evitar contaminar el medi ambient només depèn de les nostres accions. És absurd demanar més implicació a les administracions perquè posin més contenidors, ja que això no soluciona el problema si nosaltres no dipositem cada cosa allà on toca. Per tant, l’èxit o el fracàs d’una bona gestió de residus depèn de nosaltres. I si som exigents amb nosaltres, aleshores podrem obligar els comerços i empreses que apliquin mesures per reduir el màxim de rebuig, amb envasos més fàcils per reciclar i menys embolcalls que generin, alhora, menys residus. Aquesta és una lluita de tots i per a tots. No hem de fer demagògia política sinó ser conscients del problema i recriminar les accions que no vagin encaminades a la seva solució.

Des de l’AMB s’ha iniciat el programa PREMET25, Tal com anuncia la seva pàgina web, on et pots inscriure per participar aportant les teves idees, el PREMET25 planteja un canvi en el sistema de recollida i tractament de residus metropolità, no només per arribar a complir els objectius europeus, sinó per incorporar una nova lògica en la manera com s’utilitzen els recursos naturals i es gestionen els residus. 

La iniciativa, a més d’interpel·lar les administracions, pretén implicar la ciutadania en la línia de liderar aquest canvi. Educació ambiental, comunicació i participació, optant per vies de bonificació, en les poblacions o barris on sigui possible la implantació de contenidors intel·ligents, en les taxes de recollida de residus, amb la intenció de motivar el reciclatge i arribar a assolir els objectius exigits per la Unió Europea i evitar haver de carregar les sancions, que arribaran si no ens espavilem, als ciutadans. En el cas de Viladecans aquestes bonificacions caldria plantejar-les amb un altre àmbit, ja que les taxes de recollida de residus només les paguen els comerços i les empreses (no en va, som campions en la factura de l’IBI).

Una de les recomanacions que es fan de manera popular per ser més ecologistes i evitar la producció de material reciclable a la llar és seguir les “set erres”:

1 Reflexionar abans de consumir alguna cosa. 

2 Rebutjar productes o activitats no ecològiques (com els productes d’un sol ús o l’empaquetatge excessiu).

3 Reduir per utilitzar només el que sigui necessari. 

4 Reutilitzar els productes per donar-los una major vida.

5 Reciclar per aprofitar els materials i que no acabin en abocadors.

6 Redistribuir els béns per combatre els desequilibris.

7 Reclamar a empreses i institucions actuacions que contribueixin a millorar el medi ambient. 

Els qui aprenen i segueixen aquestes set accions contribueixen a conservar el medi ambient i, de passada, estalvien diners.

Josep Mumany

40è. aniversari FAPA VILADECANS 1979 – 2019

Enguany el 13 de febrer al Casal Montserratina vàrem celebrar els 40 anys de la Federació d’Associacions de Pares d’Alumnes, la FAPA. Han passat molts anys plens de bona feina, constitució d’AMPES, xerrades informatives, sempre creixent i lluitant junts, assemblees obertes, explicant a la ciutadania de Viladecans projectes per defensar una educació pública de qualitat. 

Record i reconeixement a totes les mares i pares que ho han fet possible, l’escola en general i sobretot la participació als Consells Escolars són determinants per fer que hi hagi un llaç d’unió entre tota la comunitat educativa.

L’acte, ple d’emocions i retrobaments, va fer palès que Viladecans, amb les seves institucions, treballa per l’escola pública. Sense desmerèixer cap esforç i feina feta era lògic fer un merescut reconeixement a la persona que durant aquests anys ha estat l’ànima a totes les associacions de Viladecans, ajudant i orientant sempre mirant el futur. Ella, la nostra Milagros, ha lluitat perquè sempre hi hagués una visió positiva i de futur a l’escola, ajudant a tort i a dret, sempre apagant focs on era necessari.

Felicito a Milagros Jonte i li dono les gràcies per ser com és, tot un luxe tenir-la com amiga.

Montse Pastor

Hoy es un gran día: la FAPA Viladecans celebra los 40 años de su constitución y yo he tenido la suerte de poder participar durante unos años en su organización. He estado estos días ayudando a construir los recuerdos y me han venido al pensamiento las personas que he tenido la suerte de conocer y que tanto me han aportado.

Hoy será todo un cúmulo de emociones. Las diferentes juntas han ido dejando el sello de un trabajo bien hecho y los demás lo hemos continuado con las reivindicaciones en mejorar la Educación, la escuela pública, la segregación y la inclusión.

Como familias, os animo a participar en el aprendizaje y la educación de vuestros hijos e hijas en la escuela o el instituto y también en las Bressols. Entrad a participar en las AMPA/FAPA y no tengáis miedo a salir a aprender fuera de vuestro espacio. Siempre regresaréis con información que beneficiará a vuestra comunidad educativa.

Milagros Jonte

Descobrir Viladecans jugant al Joc del Mamut

Viladecans és terra de mamuts. L’any 2007 van aparèixer restes d’aquests avantpassats de la ciutat amb motiu de les obres de la bassa de laminació de la riera de Sant Llorenç i, des d’aleshores, han tornat a cobrar vida per als viladecanencs i les viladecanenques gràcies a una coordinadora d’entitats locals –la Coordinadora del Mamut i la Colla corresponent–, i s’han convertit en un símbol del municipi. A més, han ampliat el bestiari local amb dos personatges nous: el Mamut i la Mamuteta, que ja formen part de la família ciutadana.

Arran de la popularitat del Mamut, l’Ajuntament i els comerciants han creat el Joc “Mamuts. Descobreix Viladecans”, per tal de promoure la descoberta de Viladecans en diferents moments de l’any, i disposa de quatre versions, una per a cada estació: hivern, primavera, estiu i tardor. En aquest cas, la protagonista és una Mamut.

Per començar a jugar

Primer es necessita el plànol realitzat per al nou Joc, que es podrà trobar als hotels, a l’Oficina de Turisme del Viladecans The Style Outlets, a l’Ateneu d’Entitats Pablo Picasso i a l’Ateneu de Cultura Popular Can Batllori. 

Quan s’hagi jugat, cal validar el codi corresponent que apareix al web municipal viladecans.cat/mamuts. Si encara no es té, s’haurà de llegir amb detall les instruccions fins a arribar a l’apartat de descàrrega del plànol. Després, observar els punts del plànol: cal identificar-los i dirigir-se cap a la seva ubicació per trobar la placa amb el dibuix de la Mamut i el codi QR. Per últim, col·locar al plànol el gomet del color adequat, és a dir, encertar la combinació de mamuts corresponent a cada enigma i estació de l’any.

Durant el Joc es podrà gaudir de descomptes si presenteu el vostre plànol en alguns dels comerços adherits, entre els quals es troben Dnens, Desirée Luna Fotografía, Rupi Creaciones, Gessamí, Gené Karting, My Nube, Casa Ma, Sabateria D’Ara, Chebrolet, Raquel Floristeries, Forn de la Plaça, La Despensa de Eva, Pastisseria Llorenç (tres establiments), Santacreu i Bakery. 

La informació del Joc i les bases per als sortejos de cada campanya, hivern, primavera, estiu i tardor és en aquest enllaç. I el plànol és aquí. 

En marxa la versió d’hivern

El Joc del Mamut, en la seva versió d’hivern, té una durada del 31 de gener, a les 9 del matí, fins al 22 de març del 2020, a les 12 de la nit, ambdós inclosos. El sorteig es realitzarà la setmana següent de la finalització de l’estació corresponent.

El premi del Joc del Mamut, versió Hivern, serà de un xec per gaudir d’experiències turístiques a Viladecans. 

Encarni Ruiz

50 anys de l’Església evangèlica a Viladecans

El passat 7 de març vaig assistir al primer dels actes que commemoraran aquest any els 50 anys del naixement de la comunitat evangèlica a Viladecans, que va néixer al barri de Sant Jordi de la nostra ciutat, on té la seva església.

Fotografies extretes del facebook de l’Església evangèlica. D’esquerra a dreta, Joan Calvet; uns quants membres de l’Església evangèlica; Carles Ruiz i Jaime Sagués; el grup Ictus.

Val a dir que com a cristiana catòlica tendeixo a sentir-me culpable cada cop que penso en les esglésies reformades, que han hagut d’aguantar diverses persecucions (bé, aquí cal reconèixer que segons el territori les persecucions han estat mútues, però en cap cas no hi haguessin hagut de ser), entre elles l’encara recent de l’abassegador nacionalcatolicisme.

A l’acte, que es va fer al Pau Picasso i que va comptar amb la participació de representants d’altres esglésies evangèliques i de Guillem Correa, secretari general del Consell Evangèlic de Catalunya, a banda de les autoritats municipals hi vam ser convidats membres de les diverses comunitats cristianes de la ciutat. El pastor Joan Calvet, que pràcticament hi va ser des dels inicis, va fer un breu resum de la història de la comunitat i va agrair la col·laboració de Mn. Jaume Bogunyà, rector aleshores de la parròquia de Santa Maria Magdalena. Jaume Sagués, diaca de la comunitat de Viladecans, va posar l’accent en l’aportació de la Reforma a la cultura occidental en general i europea en particular. Amb molta raó. Val a dir que els catòlics hem necessitat uns quants segles i arribar al Concili Vaticà II per assumir algunes de les qüestions que Luter va plantejar en el seu dia (com la difusió de la Bíblia en llengua vernacla, entre moltes altres coses). Cada comunitat cristiana té el seu accent particular i divers, la seva litúrgia i el seu mètode, però en el fons tots creiem en el mateix i volem el mateix: que ens estimem els uns als altres com Déu ens ha estimat.

L’acte va comptar amb la vitalitat i entusiasme de la coral Ictus, de la comunitat evangèlica de la Torrassa de l’Hospitalet. 

Felicitats, doncs. I ja ens continuarem veient en els actes que tenen programats al llarg de l’any!

Mercè Solé

Sobre el Pla local de joventut

En el passat Ple municipal de febrer el govern de la nostra ciutat ens presentava el nou Pla local de joventut. Un document que articula totes les polítiques de joventut per als pròxims quatre anys (2020-2023). El text consta de dues parts: la primera, la diagnosi, és sens dubte la part més innovadora on s’ha fomentat la participació de joves de tota la ciutat, usuàries de Can Xic i joves dels grups polítics.

Tot i que considerem encertada la fase de diagnosi, real i acurada, partim d’unes enquestes segmentades entre menors i majors de 18 anys; en aquesta última franja només s’han realitzat 100 enquestes. Un número molt millorable --al nostre entendre, com a Jovent Republicà de Viladecans-- i que posa en relleu la dificultat de l’equip de govern per arribar a aquest col·lectiu. S’ha considerat com una sola franja d’edat la que va dels 18 als 34 anys, quan es podria haver segmentat més ja que les inquietuds, necessitats i casuístiques dins d’aquest segment de població jove són prou diferents. En la mateixa anàlisi s’esmenta la dificultat d’arribar a joves majors de 18 que no participen o no estan sensibilitzats políticament. Per això ens costa més d’entendre per què s’impedeix cap mena de debat o activitat política a Can Xic, ni dins ni fora de campanya electoral. ¿Potser només volen arribar a un perfil de jove en concret?

La diagnosi planteja en el seu desenvolupament moltes propostes que en la gran majoria dels casos es queden en una declaració d’intencions: ni es concreten, ni es comprometen ni es doten econòmicament. Ens preguntem per què. Tampoc no veiem enlloc cap referència al Carnet Jove municipal, una iniciativa de l’anterior mandat que l’equip de govern ha deixat morir en un calaix. En tot cas, els objectius del Pla segueixen cinc eixos de treball com són l’emancipació, l’oci, Can Xic, la salut i la igualtat.

En matèria d’emancipació, és un concepte ampli que contempla des de la formació fins a l’accés a l’habitatge passant per la inserció al món laboral. Aquí les propostes es queden més aviat curtes, ja que no ofereixen mesures reals, sempre amb l’argument que les competències municipals arriben fins on arriben. Però sabem bé, perquè ho hem patit en primera persona, que certes qüestions acostumen a ser desestimades per voluntat política, deixant de banda les necessitats més urgents i estructurals dels joves. Com ser més proactius en els diferents models d’accés a l’habitatge i més tenint en compte que actualment a Viladecans hi ha al voltant de 1.500 pisos buits.

Quan parlen d’oci, compartim la majoria d’accions però trobem molt a faltar el foment de pràctiques responsables i sostenibles. Segueixen incomplint el Pla director d’instal·lacions i equipaments esportius (PIEC), seguim sense comptar amb tots els equipaments que ens pertoquen com a ciutat de 66.000 habitants, sense la promesa segona biblioteca, necessitem un espai purament jove com un casal de joves que es pugui fer servir quan Can Xic queda petit. Amb un espai jove es pot facilitar la cohesió entre entitats de tots els àmbits. Sense oblidar que en matèria de participació trobem un “joc de mans”, el projecte Viladecans és de festa, un espai de participació per a la Festa Major d’estiu molt semblant a un prec del grup municipal d’ERC rebutjat el 2016. Hi estem acostumats. 

En igualtat s’avança amb bon pas i --com a grup municipal d’ERC i Jovent Republicà-- sempre ens trobaran amb la mà estesa per arribar a acords. En aquest sentit, valorem positivament que es vulgui readaptar i ampliar el Protocol contra agressions masclistes.

En definitiva, és un pla poc ambiciós, amb moltes accions, que no polítiques, molt de mínims que no reflecteix en cap moment transversalitat en les polítiques de joventut, en cap dels eixos com, per exemple, en polítiques de mobilitat on el gran gruix d’usuàries són les i els joves. Les accions no solucionen els problemes, només les polítiques fetes per joves i per als joves. És per tot això que no hi vam donar suport i ens vam abstenir perquè, tot i fomentar la participació, al nostre entendre s’han quedat lluny del que era desitjable i necessita el jovent de Viladecans. 

Manel Membrilla i Marcos 

Hola a tod@s. Somos la nueva Junta de la Xarxa Comercial de Viladecans.

Somos un grupo de personas que nos sentimos identificados con Viladecans. Nos gusta nuestra ciudad, nos gustan nuestras calles, nos gusta la gente que aquí vivimos. Por ello, representamos a todos los comercios que deseen formar parte de esta gran familia.

Nos gusta ver las calles limpias, llenas de gente, disfrutando de cada uno de nuestros rincones. No queremos que nadie tenga que irse fuera de Viladecans a comprar los productos que necesite. Aquí los encontrarás y le darás trabajo a tu vecin@, que seguramente l@ conoces y l@ saludas a menudo cuando te cruzas con él/ella.

Vamos a realizar muchas actividades a lo largo de todo el año, esperemos que sean de vuestro agrado:

El Concurs de truites que realizamos el pasado 22 de febrero. La ubicación fue en la Rambla Modolell, con mucha afluencia de gente y un lugar muy céntrico para poder disfrutar de una mañana divertida. Agradecidos de la colaboración de la Colla del Mamut que nos acompañaron con la presencia del Mamut y la Mamuteta que venían caracterizados para la ocasión.La participación de asistentes superó nuestras expectativas, con un número de 27 tortillas, todas ellas hechas con mucho cariño y buen gusto.

Nuestro proyecto de este año comienza con la Primavera de botigues, que será para últimos de marzo y daremos color y espectáculo en las calles comerciales. 

Tendremos presencia en la Fira de Sant Isidre con un estand propio de Xarxa Comercial. Daremos información de nuestras actividades y realizaremos un gran sorteo de un vale para poder gastar en comercios de la Xarxa Comercial.

Este año también colaboraremos realizando una “catifa de flor” de la Xarxa Comercial.

Para el verano, y aprovechando días antes de que empiecen las rebajas, tendremos el Comprem a la fresca. Dinamizaremos la calle con decoración, espectáculos, música, talleres... y sobre todo con promociones especiales del comercio local. 

Para el mes de octubre colocaremos una bonita decoración aérea en las calles comerciales.

En noviembre llega nuestra deseada Fira medieval, en la que nuestras calles se llenan de artesanos, espectáculos y mucha diversión para las familias asistentes. Este año realizaremos algunos cambios que esperemos que os gusten.

Y llegando el mes de diciembre iniciaremos la potente Campaña de Navidad, que para nosotros es la campaña estrella, a la que dedicamos mucha ilusión y esfuerzo

Y por último, la novedad de este año, Viladecans es mou, con el objetivo de llevar actividades de dinamización a la calle. Habrá animación con bandas de música por diferentes puntos de la ciudad, degustaciones, música itinerante, actuaciones y talleres infantiles… y mucho más. 

Esperamos que os gusten las actividades que tenemos preparadas para dinamizar el comercio local. Lo hacemos con la mayor ilusión del mundo. Que nadie lo dude.

Si tienes un comercio o si conoces a alguien que lo tenga, háblale de nosotros. Necesitamos gente como tú, con ganas de hacer mejor nuestro Viladecans. Contacto: Vanessa Macias (info@xarxacomercial.cat)

Jordi Centelles Izquierdo

Soc jove i busco feina

Departament de RRHH

Una empresa qualsevol

08840 Viladecans


Benvolguts, benvolgudes,

Atès que la seva empresa gestiona amb eficàcia uns serveis qualssevol, els envio el meu currículum per tal que el tinguin en compte en cas que necessitin una professional jove i amb poca experiència.

Com poden comprovar al meu currículum, recentment he acabat els estudis en quelcom que encaixa en les tasques que es desenvolupen a la seva empresa. És per aquest motiu que no disposo d’experiència laboral en aquest sector. Tanmateix, sé que actualment hi ha moltes empreses que cerquen persones sense experiència per a emmotllar-les a la filosofia pròpia de l’empresa. El meu informe de vida laboral buit és una oportunitat per poder aprendre amb vostès d’acord amb les seves línies estratègiques.

Degut a la meva joventut, és possible que pensin que no sóc prou responsable i que els donaré problemes en el desenvolupament de les meves tasques. També pot ser que pressuposin que seré impuntual i que practicaré freqüentment l’absentisme. Això podria passar, és clar, però no deixa de ser un prejudici adjudicat a les persones joves. Pensin que tinc una llarga vida laboral per davant i podria treballar molts anys a la seva empresa. Un cop assolida la fluïdesa en la consecució de les tasques encomanades, podria optimitzar-les any rere any, de manera que esdevindria un important motor productiu per a vostès.

Tot i que la meva intenció és tenir una feina estable, els informo que es podrien aprofitar de mi amb contractes precaris i temporals, ja que no acostumo a tenir càrregues familiars. Per mi és més important anar adquirint experiència per tal de superar la fase estigmatitzadora que suposa la meva edat. Fins ara el Servicio Público de Empleo Estatal oferia un bon nombre de contractes bonificats per a afavorir la contractació de persones joves, però fa poc més d’un any van desaparèixer. Si volen, em poden fer un “Contracte de Pràctiques Ordinari”. És un tipus de contracte amb el qual vostès em podran pagar a partir d’un 65% del sou segons conveni durant el primer any i un 85% durant el segon any. A mi em suposa una desvalorització de la meva feina i una situació certament precària, però per a l’empresa és molt positiu, ja que s’estalvia de pagar molts diners. 

Tinguin en compte, també, que no tinc fills i filles que hagi de dur al metge o assistir a reunions de famílies a l’escola; això no els agrada gaire a vostès, les empreses. No tindran aquest “problema” amb mi. Però, això sí, en poden tenir d’altres: sé que no els agradaria pas que em quedés embarassada, ja que hauria d’agafar la baixa; aprofito per recordar-los que aquesta baixa és un dret.

Finalment, els recomano que prioritzin les competències que he adquirit al llarg de la meva vida d’estudiant, de filla, d’amiga i de participant a diverses entitats de la ciutat. Posin en valor la meva actitud: la meva predisposició a l’aprenentatge, la meva capacitat d’adaptabilitat i flexibilitat i el meu compromís amb l’empresa. Els meus títols i la meva experiència laboral no són garantia d’encaix a cap empresa. 

Agrairia tenir l’oportunitat de mantenir una entrevista personal per exposar els meus punts forts i les meves motivacions, així com ampliar la informació resumida en el currículum. 

 Atentament,

Una noia jove qualsevol

Telf. 6X5 2A 71 HG

(Transcrit per Laia Lligadas) 

La comarca descomunicada

¿Què he de fer si vull anar de Viladecans a la capital de la comarca, Sant Feliu de Llobregat, en transport públic? Doncs tinc dues possibilitats: la primera, agafar l’autobús fins a Cornellà i allà agafar el tren fins a sant Feliu; la segona, agafar el tren fins a Barcelona Sants i allà agafar un altre tren fins a Sant Feliu. En tots dos casos, déu-n’hi-do el temps que hauré de dedicar al viatge. I si resulta que el meu domicili a Viladecans està lluny de les respectives estacions d’autobús i tren, i si a més resulta que el lloc on he d’anar de Sant Feliu està lluny també de l’estació, doncs m’hauré d’animar a fer una caminada, que diu que és molt bo per a la salut, o hauré d’agafar més autobusos per arribar. En resum, que com que tot plegat és massa difícil, agafo el meu cotxe particular i m’estalvio totes aquestes complicacions.

El Baix Llobregat està molt mal comunicat. Si en comptes de voler anar a Sant Feliu resulta que vull anar per exemple a Sant Vicenç dels Horts, o a Sant Joan Despí, o a Esplugues, doncs passa el mateix. I pitjor passa si el que vull és fer alguna de les rutes fora de la comarca que fan cada dia molts viladecanencs i viladecanenques: per exemple, al campus de Bellaterra. 

Això s’ha d’arreglar. És fonamental que totes les administracions implicades s’asseguin un dia a mirar-se el Baix Llobregat com una veritable unitat territorial i estudiïn com assegurar unes bones comunicacions, tant a nivell interior de la comarca com en les destinacions més habituals dels baixllobregatins fora de la comarca. Perquè tots els qui hi vivim visquem millor, i perquè anem reduint el transport privat i ens acostumem més al transport públic.

Ah, i sense oblidar, evidentment, que Viladecans ha de ser parada obligatòria de tots els trens.