A la vora la mar sota la fosca nit
es veu una barqueta que està mig ensorrada,
pintada d’un color bastant descolorit,
allà on trenquen les ones ben sola i oblidada.
Un home solitari s’apropa lentament
amb el rostre afligit i la mirada encesa,
vers la barca perduda que ha estat sempre present,
i al veure-la bolcada tot l’ésser és tristesa.
Va néixer mariner i cada jorn sortia
amb un ram a les mans per la seva estimada,
un pom de roses blanques per l’amor que sentia
però un fatídic dia, van quedar en una onada.
L’ona que el va llançar a un mar enfuriat
a trenc d’alba quan feia aquell volgut viatge,
amb set de navegar per assolir el seu fat
només per poder veure la benvolguda imatge.
Fa temps que va escoltar la crida de l’amor
aquell crit en silenci que es va fer poesia,
i ara tot resta buit en el penós enyor
d’aquell amor perdut restant en llunyania.
El temps es va menjar l’anhel de sobreviure
ajagut en el llit amb la paraula muda,
no li quedava res ni tan sols el somriure,
tenia el cos desfet i l’ànima abatuda.
A la vora la mar sota la fosca nit
ara es troba la barca pintada i renovada,
li ha tornat l’esperança i ha escombrat el neguit
de la seva existència ara versificada.
Nati Regàs
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada