Ella, amb un vestit blanc, què des del sostre de grava es vessa com una cascada fins a la terrassa polsegosa. Ell, amb jaqueta vermella i corbata negra de portada de disc dels primers Beatles. Ella s’inclina cap al noi i li frega la galta amb els cabells, somriu amb somriure de foto, però mira cap a un fotògraf que no és el Jaume Muns. Al fons, a la dreta, s’entreveu un tascó gris de carretera, però a la resta, a excepció de l’hexàgon de formigó i terra i la seva xemeneia, amb una gran mossegada que sembla feta a propòsit, tot és verd de selva.
És un verd de jungla, de paradís abans de la crisi de la poma del bé i de mal. Si aquests arbres parlessin explicarien històries que no mereixen esborrar-se en l’oblit, mentre aquesta parella corona l’edifici sòlid i una mica espellofat com figuretes de nuvis al cim d’un pastís de noces. Ells saben que qualsevol temps passat no va ser millor, encara que no hagin llegit aquells versos de Lorca que va cantar Camarón a La leyenda del tiempo, “El tiempo va sobre el sueño, hundido hasta los cabellos, ayer y mañana comen oscuras flores de duelo”.
Les fosques flors de dol saben que aquest edifici no és una pagoda, sinó un búnquer de l’exèrcit nord-americà a la guerra del Vietnam. Deu mil dies de guerra, una sagnant sèrie de dues temporades, la guerra d’Indoxina i la de Vietnam. A la primera els francesos ho veien fàcil perquè deien que els vietnamites eren baixets i famèlics. A la segona les bombes atacaven paisatge i paisanatge. “Aquests boscos i aquestes muntanyes són la nostra terra, la nostra arma”, advertia el Viet-cong. “Amb la nostra potència de foc podem destruir qualsevol exèrcit del món. Aquí la fem servir contra els arbres i la brossa», confessava un soldat americà.
Atacaven l’arsenal enemic: la jungla, per terra, mar i aire. El foc de napalm queia del cel, els pilots cavalcaven els avions entre els núvols com a furibunds genets de l’Apocalipsi. Quilòmetres i quilòmetres de selva calcinada amb els llogarets de vietnamites dins. Viet-cong o no, tots tenien la mateixa cara, de manera que van seguir la vella consigna contra els càtars d’Arnau Amalric, un monjo que va ser abat de Poblet: “Mateu-los a tots, que Déu ja reconeixerà els seus”.
El temps de pau és caritatiu com una mare. Les selves abonades amb els desastres de la guerra resplendeixen com a joies humils, floreixen els nuvis i les núvies als testos on florien canons i metralladores. Quaranta-cinc anys després que callessin les bombes i tornessin a cantar els ocells, aquesta foto ens recorda que tenien raó els hippies, les joves de túnica, sandàlies i flors als cabells i els melenes amb pantalons acampanats i símbol de la pau a la furgoneta. Fem l’amor i no la guerra.
Text: José Luis Atienza
Foto: Jaume Muns
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada