dimarts, 15 de novembre del 2016

Recordant Montserrat Roig

 

El dia 10 de novembre ha fet 25 anys de la mort de Montserrat Roig, escriptora, periodista, feminista i compromesa políticament amb la classe obrera i que ens va deixar amb només 45 anys.

Aquestes fotografies recullen la seva intervenció en un míting del PSUC al camp de futbol de Cornellà a l’any 1977, on dirigint-se a un camp ple de gom a gom de gent treballadora del Baix Llobregat, les seves paraules varen emocionar tothom i on es veia caure alguna llàgrima entre els presents.


Jaume Muns


Josep Ballester i Saràbia

El proppassat 13 d’octubre, mentre mirava un resum del partit en què els Dodgers de Los Angeles eliminaven els Nationals de Whasington als play-off de les Grans Lligues de Beisbol, en Jordi Amat i l’Emilio Berenguer em trucaven condolguts per fer-me sabedor que en Josep Ballester ens deixava per sempre més. 

Rememorant-lo, la imaginació no va trigar gaire a figurar-me’l entrant i sortint fantasmagòricament d’entre els rengles de blat de moro, com en la pel·lícula “Camp de somnis” (Field of dreams), aquella de Kevin Costner i última de Burt Lancaster, en la qual figures de beisbol del passat es troben a jugar en un camp de beisbol construït per un agricultor fantasiós de Iowa que tenia pendent un retrobament juganer amb son pare, beisbolista ja mort. Així, barrejats amb Micky Mantle, Joe DiMaggio, Sandy Koufax, Hank Aaron, Stan Musial i el gran Roberto Clemente, d’entre les canyes del panís també m’hi sortien l’Ignasi Alavedra, en Josep Mazón, en Ginés Rodriguez, l’Alfredo Mateu, l’”Agustinet” Comabesosa, el veneçolà Hernan Acevedo “el Campana”, en Perico Fernandez i, finalment, en Josep Ballester, tots ells vestits de groc i negre. Tota una generació de jugadors d’enllà de la mar i d’aquí, que per a molts viladecanencs han estat molt més que uns referents del joc, sí senyor. Ja res els priva de jugar sempre que vulguin al camp dels seus somnis com a grans figures, a passar-se la bola, a estripar-la a batades, a córrer per les bases i a marcar carreres regant-se a “home”.

En Josep nasqué l’any 1933 a Viladecans. El seu pare, de Callosa de Segura d’Alacant, havia vingut a viure entre nosaltres en els anys de l’Exposició Universal de l’any 1929. Com tants d’altres vingué a raure al Barri de Sales, de manera que els Ballester foren dels primers en fer-ho i dels que s’hi han quedat per sempre. En acabar la guerra, per guanyar-se la vida, son pare trobà ocupació distribuint paques de palla per a les quadres dels pagesos, fins que començaren a imperar els tractors a meitat dels anys seixanta. Alhora, els Ballester aconseguien l’exclusivitat per servir-ne a la Companyia Roca com a imprescindible material d’embalatge per a la distribució dels sanitaris de la fàbrica. Se la feien portar de la Segarra. D’aquí que en Josep també fos conegut amb el malnom de “el Pajero”. El plàstic derivà la seva bona relació amb Roca Radiadors vers el subministrament dels imprescindibles “palets” de transport. Molts recordareu, encara, la base logística que els germans Ballester, Josep i Manel, tingueren a tocar d’on ara hi ha l’Institut de Sales, fins que els arribà la jubilació, i la pressió urbanística no fa massa anys.

Paral·lelament a aquesta dedicació, havent cursat només estudis primaris a Viladecans, en els anys seixanta en Josep es formà el suficient per poder tenir el titol de director d’auto-escola i establir-ne una: l’Auto-Escola Ballester; quan tenir el carnet de conduir ja era quelcom més que una necessitat per a la gent. Es pot dir que –per no dir milers– som molts centenars els joves, i no tant, que en ella aprenguérem a anar amb quatre rodes. Que recordi, tingué dos locals d’aprenentatge, l’un al carrer de Sant Climent (avui, Antiga Riera) on ara hi ha l’Arxiu Municipal, i l’altre al carrer Onze de Setembre. Al primer, hi acabà posant una Gestoria, associat amb en Joan Ferrer Catasús i amb l’inefable Sr. Leandro Calvo que hi aportava l’imprescindible títol perquè una gestoria fos possible.

Deixant a part els quefers empresarials i tornant a la seva joventut, en Josep Ballester fou membre d’aquella colla que, en els anys cinquanta de Viladecans, cultivant l’amistat a ultrança, el beisbol americà com a divertiment diferenciat, i el dandisme com a expressió estètica del rebuig a la tristor amarga i missaire de l’autarquia franquista, es féu home. D’aquesta en sortí casat amb l’Angeleta Domènech amb qui tingué dos fills, en Josep i l’Angelita. 
D’allà en sorgí també l’amistat indestructible, que només la mort ultimà, amb en Manuel Ruiz i en Joan Llinares. En Joan, li fou un autèntic conseller àulic tota la vida, malgrat la diferència ideològica que els separava, sobretot quan presidint el Club de Beisbol, en les reunions de Junta, el barber Llinares sempre acabava abonant-se a les posicions i pretensions d’en Ballester quan la cosa anava empatada.
Acabo de dir que presidí el Club, però abans de ser-ne directiu en fou jugador. Ho va ser amb la colla al capdamunt explicitada en l’hiperbòlic “Camp de Somnis”, que rellevà els germans Gusi Zaidín, en Joan Barat, en Baldiri Idrach, en Josep Pérez, en Josep Padrós, l’estanquer Joan Mateu, en Rosendo Duran, etc... que havien fet possible que l’any 1945 el beisbol es constituís, per primera vegada, fora de Barcelona ciutat. En Josep Ballester comencà a jugar-hi l’any 1953 i fou aquella fornada dels anys cinquanta la que guanyà per primer cop un torneig important per al Viladecans, el “Ràdio Ciutat de Barcelona” de l’any 1957; i deixem-ne constància escrita també, fou d’aquella fornada que en sorgiren els jugadors que ajudaren a fundar el Siemens de Cornellà i el Roca de Gavà. 
Després de ser vicepresident del Club durant el període (1964-1974) en què el Viladecans tingué l’Ignasi Alavedra al capdavant, en Josep Ballester assumí la presidència per primera vegada, per dimissió de l’Ignasi, en el marc de la crisi de l’any 1975. Després de dimitir, ell també, al no poder resoldre la mala maror existent entre els jugadors, li passà els trastos a Josep Mazón fins que aquest, un cop salvat el Club, dues temporades després els hi tornà en esgotar les seves possibilitats de continuar. En Ballester revingué a la presidència oferint-se generosament perquè no haguessin de ser els propis jugadors els qui s’ocupessin de la direcció del “Vila”. 
I així fou com començà l’excel·lent cicle de 1978 a 1987 del Club presidit per en Josep. Pacientment, i molt a la seva manera, d’aquí que internament se’l conegués també com “el Padrino”, en Ballester conformà un equip que de no guanyar res passà a guanya-ho tot a nivell nacional, i que de jugar en un descampat passà a disposar de l’actual Camp Municipal de Beisbol de Viladecans, aconseguit amb proverbial tossuderia davant l’alcalde Joan Masgrau. Fins a sis Copes del Rei consecutives guanyà, i les dues primeres Lligues Nacionals de Divisió d’Honor, instaurada l’any 1986. I, cal tornar-ho a dir en reconeixement a Josep Ballester, gràcies a tot això per ell protagonitzat, Viladecans esdevingué Subseu Olímpica l’any 1992. 
En acabar la temporada de 1987, el capteniment envers una nova mala maror entre jugadors i el pretendre fer de l’equip campió nacional un equip altament competitiu a nivell europeu, sense tenir massa en compte l’esquifiment que es produïa a la “pedrera”, el dugueren a dimitir buscant que tothom acceptés els seus plantejaments. L’alternativa vaig ser jo mateix, que defensava la continuïtat esportiva, la no trencadissa entre jugadors i una més àmplia base en la formació de les categories inferiors per respondre millor al repte del camp nou. Aquí acabà l’etapa presidencial d’en Josep.
 He de dir que, malgrat haver-li desfet un somni, en la seva persona mai vaig observar ressentiment de cap mena, mai interferí de manera que pogués fer mal al Club i sempre ens tractàrem respectuosament. S’apartà, deixà fer i pogué dedicar-se més als seus quefers empresarials fins arribar a les vicepresidències de la Federació d’Autoescoles de Barcelona i de la de Catalunya fins que es jubilà, a més a més d’aplicar-se en el cultiu de l’amistat.
Un cop jubilat, tornà a assumir responsabilitats en el món dels bats presidint la Federació Catalana en un altre moment de crisi, i a acceptar càrrecs dins la Federació Espanyola, on em consta que sempre se’l tingué com “un senyor”.
En el final de la pel·lícula que al començament us relatava (Field of Dreams), el pare, que també havia sortit d’entre els fantasmagòrics rengles de blat de moro, després passar-se la bola amb el retrobat fill, meravellat per on es trobava jugant, sota els llums, li pregunta al seu fill bo i admirant l’entorn: –Això és el cel...? i el fill, tendrament, li contesta: –No... Això és Iowa! 
Doncs això..., però més nostrat. 
Gràcies Josep.
Andreu Comellas

Territ menut (Calidris minuta) Remolar-Filipines 28/04/2012

 

Viu al nord d'Europa, Països Nòrdics i Rússia i hiverna a Àfrica, Àsia i algunes àrees de l'Europa meridional. El més petit de tots els territs. És una limícola amb potes i bec negres i parts inferiors blanques en tots els plomatges. L'adult en lliurea nupcial té el cap ataronjat i la gola blanca, els laterals del coll també ataronjats i clapejats de marró, les plomes de les parts superiors negres amb marges castanyers i àpexs blancs. S'alimenta bàsicament d'invertebrats aquàtics.

Eio Ramon

El dret a viure en pau

 

Sembla fora de lloc l’estendard roig en aquesta foto. Fan somriure els dos estris grocs, eines d’obrers com la falç i el martell, com veïns inesperats d’una joieria de luxe. Cartier no sembla el lloc que imaginaríem per sentir sonar la internacional i posar-nos a cantar en qualsevol dels idiomes coneguts allò de No esperis salvacions supremes de déus, de reis ni de tirans, obrer, és la sang de tes venes la que triomfant et salvarà. La relació dels proletaris, els damnats de la terra, amb les joies de la corona ha estat més de cendres que de diamants. Un príncep de Gal·les va dir que Cartier era el joier dels reis i el rei dels joiers.

Definitivament, sembla fora de lloc la joieria Cartier en aquesta foto, esmorzars amb diamants al costat del drap roig del comunisme, en el centre d’Ho Chi Minh 

–abans Saigon, primer capital de la colònia francesa de la Conxinxina i després de Vietnam del Sud–, i a pocs metres de l’estàtua d’Ho Chi Minh erigida a qui va ser líder del Viet Cong. Als anys setanta es parlava molt de la ruta Ho Chi Minh, més de setze mil kilòmetres de camins i senders per fer arribar subministraments a la guerrilla Viet Cong que operava al Vietnam del Sud. Els B-52 nord-americans bombardejaven inútilment els camins, perquè les bombes intel·ligents resultaven no ser tan intel·ligents com els guerrillers. Per tant es van dedicar a bombardejar constantment Laos, un i altre cop fins assolir el record Guinness de bombardejos, encara vigent.

Quan tronaven els motors sobre les selves maragdes, a l’altra cantonada del món, els joves americans es banyaven en fang i pluja, fumaven porros i escoltaven roc a Woodstock i reclamaven fer l’amor i no la guerra del Vietnam. Víctor Jara va dedicar al mític guerrer i poeta una cançó: El derecho de vivir/ poeta Ho Chi Minh/ que golpea de Vietnam/ a toda la humanidad. Ningún cañón borrará/ el surco de tu arrozal./ El derecho de vivir en paz. 

De vegades la pau accepta estranyes companyies de llit. El comunisme ja no és el que era. El capitalisme sí. Ni el dret a viure en pau surt gratis, perquè tot té un preu. 

Fotografia: Jaume Muns

 Text: José Luis Atienza  

El masclisme al poder

 

El mes de novembre és el mes de la lluita contra la violència masclista. És una de les xacres més lamentables de la nostra societat, que ens recorda constantment que no som aquella civilització que ens agrada imaginar-nos. Creure que una dona és de la teva propietat de tal manera que pots fer amb ella el que vols, fins i tot prendre-li la vida, és símptoma d’una societat malalta que necessita que continuem defensant obvietats: les dones i els homes hem de ser iguals, les dones no som propietat de ningú, les dones no som inferiors als homes...

Tot un seguit d’afirmacions que sembla mentida que després de tantes batalles encara haguem de continuar reivindicant en ple segle XXI. Una lluita desprestigiada i menystinguda fins al punt que quan dius que ets feminista se’t mira de forma estranya. Et consideren una persona carregada de punyetes, que utilitzes el masclisme per justificar que no has arribat tant lluny com voldries pel sol fet de ser dona, quan en realitat és perquè no estàs capacitada. I, no, senyors, les dones hem de demostrar molt més el que valem per arribar allà on ens mereixem.

Per això ser feminista és tan necessari. Homes i dones. Perquè encara a les aules hi ha mainada que diu que dur el cabell llarg és cosa de nenes, que a futbol només juguen els nens o que només ploren les nenes. Perquè els nois creuen que poden controlar les seves parelles per whatsapp i fiscalitzar constantment els seus perfils a les xarxes socials. Perquè per participar en una cursa de dones et regalen revistes del cor, productes de neteja i aliments baixos en calories. Perquè tots els caps de llista dels 8 partits més votats a l’Estat espanyol eren homes. Perquè hi ha dones que encara preparen la bossa del gimnàs dels seus homes. Perquè hi ha homes que no han canviat mai un bolquer dels seus fills. Perquè hi ha homes que insulten i minen l’autoestima de la seva parella. Perquè hi ha homes que peguen a les seves parelles. Perquè hi ha homes que maten a “les seves dones”.

I perquè acaba de resultar escollit com a home més poderós del món un grandíssim misogin que menysprea el gènere femení. Algú que ha fet afirmacions com «No importa el que els mitjans escriguin de tu mentre tinguis al costat a una dona maca amb un bon cul» o «Quan ets una estrella, (les dones) et permeten fer el que vulguis. Pots fer el que vulguis. Agafar-les pel cony... Pots fer qualsevol cosa». Que ningú em digui que ser feminista està passat de moda quan acaba de ser escollit president dels Estats Units algú que em considera un objecte, no mentre continuïn morint dones a mans de les seves (ex)parelles! Avui, malauradament, ser feminista té més sentit que mai.

Bàrbara Lligadas

IX premis de reconeixement cultural del Baix Llobregat

 

El passat divendres, 11 de novembre, va tenir lloc al teatre Mercè Rodoreda de Sant Joan Despí la IX edició dels premis de reconeixement cultural del Baix Llobregat, dos dels quals han vingut a Viladecans: el premi Joana Raspall i Juanola de pedagogia i divulgació, amb què ha estat guardonada Remei López Cuadras, directora de la Biblioteca de Viladecans, i el premi Pau Bertran i Bros de Cultura Popular, que ha recaigut en el festival Internacional de Teatre i Animació Al Carrer de Viladecans. Moltes felicitats als guanyadors i molt d’agraïment per la feina feta de la qual gaudim el conjunt de la ciutat.


Val la pena recordar que el premi Pau Bertran i Bros l’any 2011 va recaure en el Mamut de Viladecans.

Desprestigiar la sindicatura de greuges?

Fa uns quants anys vaig tenir ocasió de treballar en l’elaboració de la normativa que regiria el síndic (o síndica) de greuges de Viladecans. Vaig canviar de feina abans que s’arribés a un acord i, un cop nomenat Vicenç Mazón com a síndic (excel·lent síndic, al meu parer), no m’he preocupat gaire de la norma. Tres coses, però, m’han quedat clares de l’experiència:

La necessitat que algú de fora el govern municipal pugui analitzar i objectivar aquelles qüestions que els ciutadans perceben com a greuges i que, en moltes ocasions ho són. No només per descurança o mala fe d’algun funcionari o polític malèvol, sinó també perquè les normes i els seus usos de vegades tenen efectes no desitjats o imprevistos, o perquè hi ha població desatesa o queden forats per cobrir. Això implica una certa incomoditat per a qui fa la feina a l’Ajuntament. A la pràctica significa l’obligació d’aportar la informació requerida al síndic en els termes en què ho demana. I la incomoditat d’escoltar l’informe pertinent que es presenta al ple, on consta el conjunt de coses a millorar. Els informes del síndic no són vinculants, però sí que posen en evidència allò que no funciona. La tasca del síndic és la prova del cotó del bon funcionament de les administracions públiques. 

La persona que fa les funcions de síndic, que compta amb assessorament legal i administratiu, ha de ser persona capaç d’entendre els mecanismes legals d’un ajuntament, encara que no sigui un expert; persona amb una gran capacitat d’escoltar les parts i de preguntar-se per les causes dels problemes; persona amb caràcter que no es deixi intimidar fàcilment i, finalment, persona lliure i distant de qui té el poder en aquell moment, i jo diria que també de qui és a l’oposició. Allunyat de partidismes, vaja.

La figura del síndic té un punt de mediació, encara que pròpiament no ho sigui i, per tant, ha de ser acceptada per totes les parts, com un “home o dona bo”. Si no hi ha reconeixement per les parts, la seva figura perd molt de pes i corre el risc de convertir-se en un projectil polític o bé en un engranatge més del poder.

No he aconseguit entendre com ha anat l’elecció de José Luis Nicolás com a síndic ni la normativa que ha regit aquesta elecció, on sembla que hi havia representants de partits i d’entitats veïnals (ell mateix ha format part d’algunes d’aquestes associacions segons informa el butlletí municipal, tot i que no és una bona targeta de presentació tenint en compte l’estreta relació entre el PSC i algunes associacions de veïns). Crec que és un error de gruix que els partits polítics hagin estat incapaços d’arribar a un consens tenint per triar alguna de les candidatures solvents com eren les de Montserrat Pastor, Joan Bonich i Joan Pidelaserra. És un signe dels temps que corren: l’enfrontament sistemàtic, encara que sigui a costelles de carregar-se la institució que en teoria es defensa.

Montserrat Pastor és una persona que ha demostrat la seva vàlua com a professora, com a voluntària de mil entitats. Joan Bonich, amén de ser militant de moltes causes, ha estat regidor d’ERC, però mai no ha estat al govern de la ciutat i a més fa temps que va acabar la seva etapa com a regidor. Joan Pidelaserra ha treballat molts anys com a regidor independent del PSC, amb càrrecs de molta responsabilitat, i, deixada la política, ha sabut reintegrar-se a la seva feina com a mestre, cosa que l’honora, tot i que, des del meu punt de vista fa falta encara més distància amb el govern. Tots tres són persones a qui ningú pot negar la seva implicació, la seva intel·ligència i la seva generositat ciutadana al marge de les seves opcions polítiques. José Luis Nicolás, en canvi, sense menystenir les seves qualitats, ha viscut 20 anys de la política i ha estat regidor conegut per la seva lleialtat al PSC, fins a les darreres eleccions. És molt legítim ser lleial al partit, però cal reconèixer que li serà molt difícil mantenir la distància adequada per exercir críticament la seva tasca respecte al govern i respecte al mateix partit. 

Crec que promoure’n la candidatura ha estat no entendre quina és la tasca del síndic, un greu error que pot desprestigiar la institució.

Mercè Solé

Exposició del concurs social 2015/16 de l’Agrupació Fotogràfica de Viladecans

L’Agrupació Fotogràfica de Viladecans us presenta l’exposició de fotografia del nostre Concurs Social. Un cop més i patrocinat per l’Ajuntament de Viladecans, Agfovi torna a mostrar-vos a Ca n’Amat el treball i la il·lusió d’unes quantes persones que, desinteressadament i amb moltes ganes de compartir, us volen ensenyar allò que per a ells és molt important. Us volen presentar allò que els agrada i que moltes vegades els apassiona. Vénen de lluny: així doncs, veureu una petita mostra del resultat d’una afició a què han dedicat molt de temps. Un treball i un esforç que no es veu, però que, generalment, és el que hi ha a darrere de cada cosa que fem cadascú de nosaltres.

Si fotografiar és “dir què va passar, jo vaig ser allí i m’agrada compartir-ho”, aleshores, les Agrupacions de Fotografia són uns espais bàsics de trobada per a relacionar-se i on compartir recursos, tècniques i consells… Avui en dia les xarxes socials tenen un abast il·limitat, però pel que fa al nostre dia a dia, aquest tipus de comunicació mai no podrà substituir la relació personal que s’estableix dins de qualsevol agrupació. A Agfovi, el fet d’asseure’s a parlar de qualsevol tema, de fer una sortida fotogràfica o de muntar una exposició com aquesta, crea relacions personals que, amb el temps i si t’hi trobes de gust, poden esdevenir un hàbit molt agradable. Agfovi porta més de 55 anys funcionant, així que, com dèiem abans, en aquesta exposició trobareu treball i esforç, però tot això dins d’un marc de convivència.

Així doncs, aquesta és la intenció de la mostra. Volem presentar-vos una de les seccions de la nostra Agrupació: el Concurs Social de Fotografia. Cada mes els socis envien les seves fotos via online i un jurat extern s’encarrega de valorar-les (si voleu fer una ullada al final teniu l’adreça). Les imatges que veureu en aquesta exposició són una petita mostra de les fotos presentades la passada temporada 2015-2016. Només dir-vos que el Social del 2016-2017 tot just acaba de començar, així que si algú hi està interessat encara hi és a temps i ja sabeu on som.

Però una imatge val més que mil paraules. Així que entreu, mireu i si alguna us agrada no us ho calleu, feu-nos-ho saber enviant-nos un mail. Estarem encantats. Bé, de totes formes sigueu benvinguts i gaudiu amb la mostra. 

Salutacions cordials

AGFOVI. Agrupació Fotogràfica de Viladecans.

http://www.agfovi.com


Evolució

Al principi, va ser el punt. Solitari, sol enfront del món, no volia seguir així. Va perseguir altres punts i va aconseguir que l’escoltessin i s’arrengleressin al seu costat. Era preciós sentir la unió que s’havia establert entre ells, i la vida fluïa sense esforç, com si sempre hagués estat d’aquella manera. Només havien de continuar junts i perseverar en el seu entossudiment. Quin era?

Per tenir un objectiu, els punts van decidir cridar altres punts i, quan van estar tots reunits, van pensar que el millor, el més vistós, seria convertir-se en forma, en una figura que tothom que la mirés se la fes seva. El problema va sorgir quan no van ser capaços d’acordar quina forma constituirien. La deliberació va ser complicada i va provocar que els punts prenguessin uns contorns caòtics, sense ordre, sense destí.

Per sort, a tots els llocs i circumstàncies algú o quelcom destaca entre la multitud i arrossega els altres. El punt líder volia seguir amb la missió iniciada pel punt primigeni. I va començar a girar, emportant-se en el seu vol circular els altres punts, que no sabien cap a on havien de dirigir-se ni què fer. Bojos en la seva carrera giratòria, els punts van notar que una mà humana seguia el seu rastre amb un llapis, i ja no van saber si la decisió d’intentar prendre forma i després girar havia estat seva o d’aquells cinc dits que subjectaven amb desimboltura l’eina escriptora i dibuixadora.

De sobte, les voltes i els revolts, les giragonses, es van accelerar amb frenesí. I la mà humana no deixava de girar amb el seu llapis. Fins que es va aturar i va mirar el dibuix definitiu, un que mai no té fi i simbolitza moltes coses, com l’aigua que flueix, el moviment que no s’atura, els pensaments circulars dels quals a vegades no se sap sortir. La mà va unir els punts i les formes en evolució, i les va tancar dins d’una caixa. Així va guardar els tresors de l’evolució del punt fins a l’espiral que mai no es clou.

(Especial per a estones surrealistes) 

Patricia Aliu

Patri.aliu@gmail.com

Si no pots córrer, gateja

 

Dintre els actes organitzats per la Xarxa Comercial el passat 27 d’octubre amb motiu de l’obertura de l’Outlet de Viladecans i com a reivindicació del comerç de la ciutat enfront de les grans superfícies, va tenir lloc una cursa que duia per títol “Si no pots córrer, gateja”, i a la qual estaven convidats els nens i nenes que encara no saben caminar però sí gatejar. Havien de venir, això sí, acompanyats dels seus pares o d’algun adult responsable. Aquí teniu unes quantes fotos de l’espectacular esdeveniment.





Fotografies: Carles Castelló

L’Outlet: dos greuges comparatius

Ja s’ha inaugurat l’Outlet, i les cues de cotxes mostren l’interès que aquest nou centre comercial suscita. Ja veurem com anirà en el futur, com ens afectarà a Viladecans i especialment al comerç ciutadà, i quins avantatges i perjudicis comportarà per a tots plegats. De moment, però, voldríem destacar en aquesta pàgina dos greuges comparatius que descobrim de manera immediata entre l’Outlet i la ciutat.

El primer es refereix als trens. Durant els caps de setmana s’ha augmentat la freqüència de trens per facilitar que la gent vagi a comprar a l’Outlet, i en canvi no hi ha manera que entre setmana s’augmenti també la freqüència per facilitar que els treballadors i treballadores puguin anar més fàciment a la feina i perquè tota l’altra gent que s’ha de desplaçar a Barcelona o a altres llocs pugui fer-ho més còmodament.

I el segon es refereix a la vistositat del lloc. L’Outlet és endreçat, ben il·luminat, ben urbanitzat, amb la brillantor de les coses noves. I en canvi els carrers de la ciutat no resulten gens vistosos, tenen poca llum, en molts casos les voreres continuen sent impracticables... Viladecans necessita moltes reformes, molta senyalització, molta il·luminació, de manera que resulti atractiu comprar-hi. I no només comprar-hi: també, simplement, passejar-hi.