dimecres, 15 de setembre del 2021

Carrer de Sant Joan, 1972

Dues vistes del Carrer de Sant Joan, amb l’església i el carrer de “Pasaje Harina” actualment Passatge de la Poca Farina, l’any 1972.


L’església, després de 49 anys continua mes o menys igual. L’únic que ha canviat són els nens que envolten els gegants, que actualment tenen 49 anys o més, i el Passatge de la Farina, al fons del qual no es veuen els blocs de pisos actuals. Potser algun d’aquells nens es reconeix en aquestes fotos...

Jaume Muns

Milà negre-Milvus migrans Parc Agrari del Baix Llobregat, 29 de setembre de 2018.

Comú en migració per tot el territori. Estat de conservació a Catalunya: Propera a l'amenaça. Al igual que el milà reial (Milvus milvus), es diferencia de la resta accipítrids, rapinyaires diürns, per la seva cua forcada. Per sobre és de color marró fosc, per sota és d'un marró rogenc. Les ales són més aviat llargues, fosques en els exemplars adults. S'aprecien zones més clares en els exemplars joves.

Com que no és bon caçador, la seva alimentació és molt variada, des de petits rosegadors a carronya, incloent grans insectes, rèptils i altres aus. Accidents en línies elèctriques, enverinament, desaparició de les tradicionals fonts d'alimentació, com abocadors i femers, són les principals amenaces que pateix l'espècie. 

Eio Ramon

Les autopistes: el cost de no pagar

Amb motiu de la fi del període de concessió d’algunes autopistes de l’Estat i la Generalitat a Catalunya, que aquest setembre de 2021 aixequen barreres, ha tornat el debat de la gratuïtat. Queda lluny, però encara present, el record de la campanya instigada per alguns partits polítics, #novullpagar, com a protesta pel que consideraven un abús de les empreses concessionàries pel fet de cobrar peatge per unes infraestructures suposadament amortitzades, i una discriminació amb relació a altres territoris d’Espanya. La rebel·lió ciutadana, que va acabar amb milers de conductors sancionats, venia a suggerir que els ciutadans tenim dret a fer ús gratuït d’infraestructures com les carreteres d’altes prestacions. Una actitud sorprenent per irresponsable, més quan la majoria de les vies d’alta capacitat a Europa són de pagament. Prometre la lluna quan el dret a la mobilitat associat al vehicle privat és percebut com una conquesta més de les classes mitjanes, és d’incauts. 

L’omnipresència del vehicle privat en l’estil de vida havia pràcticament convertit en un dret circular per la xarxa viària fins i tot fora d’ella, també aparcar el cotxe al carrer i sobretot la moto a la vorera davant de casa, també contaminar l’aire que respirem, fins a col·lapsar carrers, carreteres i el propi clima, tot de forma gratuïta com si no tingués cost. Posar límit a aquell suposat dret per combatre el canvi climàtic, els col·lapses de tràfic i els accidents de circulació que són, amb permís de la Covid, les grans amenaces d’aquesta civilització, no és una qüestió d’ideologia com creuen alguns que critiquen les mesures sinó de responsabilitat política. Des dels diferents nivells de governança, que van de les directives europees fins a ordenances municipals, passant per lleis regionals i estatals, s’està regulant l’aparcament de superfície i zones de baixes emissions a les ciutats, els peatges a les carreteres, i la prohibició en els espais naturals, entre altres mesures. No obstant, alguns col·lectius com la plataforma veïnal de l’AP7 encara tenen instal·lada la idea de la gratuïtat d’aquesta autopista. I el periodisme cada cop més de pa sucat amb oli d’algunes televisions recreen l’eufòria ciutadana per l’aixecament de barreres com si es tractés d’una conquesta nacional.

Fins i tot els que antany advocaven per no pagar, quan governen han d’assumir la responsabilitat, per impopular que sigui, de traslladar als usuaris el cost de l’operació i manteniment de les vies d’alta capacitat. Aixecar les barreres sense més ni més és una invitació a continuar agafant el cotxe. Les vies d’alta capacitat com l’AP7 que connecten Catalunya amb la resta d’Espanya i França han d’emmotllar-se a l’estratègia europea: pagar per ús, és a dir, paga més qui fa més quilòmetres i més contamina. Perquè l’objectiu no és només generar ingressos que permetin mantenir la xarxa de carreteres sinó també desincentivar l’ús del vehicle privat, sobretot el que contamina i el de baixa ocupació, i derivar recursos cap a la mobilitat sostenible, eficient, segura i el transport públic col·lectiu. La gratuïtat, la tarifa plana o fins i tot el peatge a l’ombra fomenta encara més l’ús del vehicle privat, com veurem amb tota probabilitat a partir de que s’aixequin les barreres sense que les administracions competents hagin previst a temps la forma de cobrament substitutòria.

Catalunya va ser la primera regió d’Espanya on es van construir autopistes a finals dels anys 60, d’acord amb el seu nivell de desenvolupament industrial i turístic. La Generalitat ha desenvolupat des de llavors un model (permeteu-me la simplificació) consistent en fer metro a Barcelona i carreteres a la resta del país, les concessions pel finançament, l’operació i manteniment de les quals s’allargarà encara quasi vint anys més. Es tracta de la C16 de Terrassa a Manresa, la C32 (túnels del Garraf), els túnels de Vallvidrera i els del Cadí, i la C25 (l’Eix Transversal) actualment amb peatge a l'ombra. Quan encara estem pagant unes carreteres que potser no arribarem a amortitzar, el món va canviar de direcció sense que els poders públics d’aquí donessin senyals d’haver-se’n assabentat. El debat ambiental i els impactes de la mobilitat, les externalitats que genera el transport de camions, cotxes i per descomptat l’aviació i el transport marítim van ser ignorats. Es va optar per les carreteres enlloc d’invertir en ferrocarril, irrigant la regió metropolitana de Barcelona i de la resta del país amb una xarxa de transport públic multimodal. Ara, amb el dièsel en vies d’extinció, la gasolina pels núvols i l’electricitat batent rècords tarifaris, és a dir a les portes d’una crisi energètica, el model grinyola per més que els governants venguin l’aixecament de barreres com un alleujament. 

Urgeix que el govern de l’Estat proposi aviat una tarificació per ús de les autopistes, autovies i la resta de carreteres. El confinament per la covid ens va ensenyar que la reducció de la mobilitat s’ha traduït en reducció d’emissions de CO2, millora de la qualitat de l’aire i reducció significativa dels accidents de circulació. I una cosa encara més significativa: que els canvis substancials són possibles amb voluntat política i cooperació entre tots. Les carreteres son filles d’un model de societat amb un estil de vida insostenible que forma més part del passat que del futur: el polígon industrial, la segona residència i el SUV. Ja és hora de pensar en un altre model urbà, turístic i industrial amb una altra mobilitat. Mentrestant, que les carreteres no siguin una càrrega per els ciutadans. 

Salvador Clarós i Manel Ferri

Transicions

SEMPRE IGUAL, SEMPRE DIFERENT

Gràcies a tu soc aquí. Encara que fos per pura casualitat que vas deixar anar a terra el meu origen, allà va començar la meva vida, la meva benedicció. Ho va fer a poc a poc, com totes les coses veritablement bones. El sol, la pluja, el vent suau van col·laborar en el meu creixement, en el meu desenvolupament, de mica en mica, dia rere dia.

Vaig estar a mercè dels elements, vaig sentir els canvis progressius que es produïen en mi. Es van formar les meves arrels, es van afiançar al sòl, i vaig notar com m’estrenyia aquella mena de funda verda que tenia tot al voltant. També, com pugnaven els meus pètals per sortir en busca de la llibertat, a l’encalç de la llum.

Un dia, quelcom em va obligar a inspirar amb totes les meves forces, a prendre aire per a l’esforç final. Estava a punt d’aconseguir-ho: sortir de la meva clausura perllongada i, sí, productiva, però, en definitiva, no desitjada. Un lloc que no deixava de ser la meva presó.

Vaig estirar els pètals –tot el meu esforç en fer-ho– i, per fi, vaig ser feliç. El groc cridaner era el meu color, molt atraient, i vaig girar la vista cap al sol, disposada a rebre tota la força que pogués donar-me’n.

Quan més de gust estava, i amb els meus fruits a la vista, vas tornar a aparèixer. No t’havia vist mai més des d’aquell dia llunyà en què em vas transportar fins aquí. Et vas posar a sobre meu, vas xuclar per aquí i per allà, em vaig estremir i vaig saber, entre centenars de companyes com jo, que el cicle de la vida recomença cada cop. Sempre igual i sempre diferent.

Patricia Aliu

patri.aliu@gmail.com

Aeroports verds

Aquesta imatge sembla treta del paradís terrenal abans del robatori de la poma, si no fos pel teló de fons dels alts focus que assenyalen als avions on trepitjar, o per les línies de pals que recorden les crucifixions massives de l’imperi romà de la pel·lícula Espartaco. Com sempre aquí qui mana és a les altures, per sobre del bé i del mal: l’avió. Aquests cavalls feliços de la foto tenen no poc de miratge. Estan en llibertat vigilada. L’aeroport és com un senyor feudal amb dret de cuixa, el qual s’emporta al llit les terres i llacunes verges encara que tinguin marit. L’ocell d’acer no acaba d’entendre què nassos pinten els ocells de carn tremolosa establerts d’okupes gorrers a la zona natural protegida, en les velles llacunes passades de moda. És cert que els ocells fan vols intercontinentals, però és com si ho fessin en pasteres, perquè, al cap i a la fi, són com subsaharians sense papers. Tampoc tenen on caure vius.

Això del medi ambient i l’emergència climàtica queda molt bé als documentals i als discursos, mentre no ens toquin la cartera ni el pressupost. Aquí ningú vol abandonar res del seu estil de vida, de la seva manera d’entendre el món i dels seus drets individuals, encara que sigui a costa dels drets col·lectius. Si els americans han de fer porta a porta i pagar cent dòlars per convèncer de les vacunes per preservar la vida pròpia i d’altres, imaginem què farem nosaltres i ells per resistir-nos a anar tant en cotxe o salvaguardar el dret a fer-nos selfis a la Conxinxina. Bona nit i tapa’t.

Allò de que ve el llop sembla que no funciona per conscienciar a la gent que toca córrer ni a la política que toca actuar. Tant de bo que estiguem totalment equivocats aquells que pensem que la gasolina s’acaba, que les terres rares de les bateries són això, rares, i per tant molt escasses, que l’escalfament climàtic el tenim a sobre. Perquè si encertem, que Déu ens agafi confessats.

La idea de l’ampliació de l’aeroport del Prat és coherent amb augmentar el trànsit aeri per vendre millor la nostra mercaderia estrella, el turisme. ¿Qui renuncia a ser un aeroport competitiu com els millors del món? Aquí és com a la vella pel·lícula Rebel sense causa, el primer que es tiri de el cotxe en marxa és un covard. O com el camarot dels germans Marx. Què té aquell aeroport que ho està petant? Doncs allò i dos ous durs. I treuen promeses de llocs de treball, que volen com octavetes abans d’anar a les clavegueres de l’oblit. Fins que arribem a la gran apagada no pensarem en les espelmes i els llums d’oli.

Serà un aeroport verd, diuen els d’AENA. AENA ja va fer un aparcament verd de taxis fa una dècada a la Xarxa Natura 2000 de Viladecans. Centenars de metres de formigó sense un sol vegetal. Ni tan sols julivert en un test.

Text: José Luís Atienza

Fotografia: Jaume Muns

Can Batllori: el mural de la cultura popular



Mural: Rul Disseny. 

Fotògraf: Jaume Muns.

L’esvoranc digital o com “desempoderar” els ciutadans

Ja fa uns quants dies que vaig rondinant arran de la llei (39/2915, de Procediment Administratiu Comú de les Administracions Públiques) que obliga les entitats a relacionar-se amb les administracions públiques a través de mitjans digitals. Fins ara ens en podíem escaquejar però des del 2 d’abril del 2021 és obligatori que les entitats jurídiques es relacionin amb les Administracions Públiques exclusivament per mitjans digitals, cosa que, com si no res, afecta totes les entitats ciutadanes de qualsevol mena. D’aquí que els ajuntaments (el nostre també) hagin anat formant les entitats i oferint diversos suports. 

Com més va, servidora hi oposa més resistències. Reconec que hi ha un punt de mandra, però sobretot hi ha una certa consternació davant les conseqüències d’aquesta mena de mesures, que deixen a les persones amb poques habilitats informàtiques a la vora del camí i, al meu entendre, en una certa vulnerabilitat. D’una banda em sembla una bona cosa oferir la possibilitat de fer els tràmits per via telemàtica. Pots estalviar-te molt de temps. Però de l’altra jo hi veig uns quants problemes:

Ser un bon president o un bon gestor d’una entitat no és necessàriament sinònim de dominar els recursos digitals. Aquesta és la meva experiència en algunes entitats: un bon president vetlla perquè s’assoleixin els objectius de l’entitat, reforça els aspectes que queden una mica penjats, coordina les activitats, acompanya les persones, impulsa nous projectes, busca recursos, representa l’entitat davant de tercers... Que a més a més sàpiga obtenir i utilitzar les preceptives signatures digitals a mi em sembla una qüestió secundària. He pogut constatar a més que les grans entitats, amb prou recursos, el que fan és pagar algú perquè se n’ocupi. O sigui que també hi ha en el fons un esvoranc econòmic entre les grans i les petites entitats.

El llenguatge administratiu, en paper o digital, continua sent inintel·ligible massa sovint per a molta gent. De vegades les administracions públiques fan formularis o envien notificacions que resulten d’un rococó innecessari. Estic segura que el llenguatge podria simplificar-se força. Estic segura també que la presencialitat, més que no pas la consulta telefònica o el xat institucional, ajuda a la comprensió general dels tràmits, perquè, al cap i a la fi, promou l’encontre entre persones.

Ja és prou complicat trobar persones que vulguin col·laborar o comprometre’s amb una entitat, com per, a més, haver d’exigir unes habilitats digitals que no són a l’abast de tothom. Resulten una barrera per a persones grans que en canvi ofereixen temps (potser estan jubilades) i experiència (pel seu ampli recorregut vital). També aquí hi ha un altre esvoranc: el generacional, a banda de l’econòmic personal: per moure’s amb agilitat en el front digital calen també diners: els d’una bona xarxa de comunicacions i uns aparells (tablets, mòbils, ordinador...) al dia. Això avui no és a l’abast de tothom, com s’ha posat en relleu arran de la pandèmia. 

La major part d’entitats que conec hi posa remei amb bona voluntat i col·laboració mútua. Dit d’una altra manera, els membres de la junta que es desenvolupen bé en el medi digital “controlen” la signatura dels que hi tenen dificultats. Una bona solidaritat, si no fos perquè de vegades s’han de fer passar per altres persones. Si ets un president no prou digital, cedeixes la teva identitat a tercers i per tant, tant tu com l’entitat que representes et poses innecessàriament en situació de vulnerabilitat. Ve’t aquí un grapat d’oportunitats per a espavilats.

Resumint, a mi em sembla que tant que utilitzem aquesta paraula (que a mi em carrega) d’empoderar i tant que empenyem molta gent a un progressiu desempoderament. Amb el temps i una canya, diuen, tots haurem après a moure’ns en el camp digital, o potser ja només quedaran vius els nadius digitals. Mentrestant estaria bé permetre altres sistemes de funcionament més universals que evitessin discriminacions econòmiques, culturals i generacionals.

Mercè Solé

Un mar d’ovelles

Donada la conjuntura del moment, molts de nosaltres tendim a no marxar gaire lluny intentant descobrir indrets propers que no coneixem. Us aconsellaré un tros del nostre territori amb molt per gaudir en tots els aspectes: natura, cultura, tradicions, oficis ancestrals... És el Pallars Jussà o el Sobirà. A cada llogarret hi trobarem racons on descobrir natura a dojo i tot el que l’envolta d`una manera diferent. Podem fer visites guiades, sortides també guiades i activitats en família. Són activitats engrescadores i... si ens ho expliquen doncs millor que millor.

Us parlaré en concret de l’ecomuseu Els Pastors de la Vall d’Àssua. Potser ja el coneixeu, però si no, val la pena que us hi acosteu.

Descobrim la vall d’Àssua, un espai de muntanyes d’herba de contorns suaus i amables que es mou al compàs dels trucs i les esquelles dels ramats que hi pasturen durant tot l`any. Una vall que mostra el parc més viu que mai, participant activament en mantenir una cultura ancestral adaptada als nous temps per seguir sent una part fonamental del Pirineu.

L’ecomuseu Els Pastors de la Vall d’Àssua, ubicat a Llessui, és un centre d´interpretació sobre la feina dels pastors de muntanya i de l´ovella Xisqueta. Coneixerem les tasques que feien i fan les pastores i els pastors, a l`hivern acompanyant al ramat amb l`activitat “aviem el bestiar”, durant la primavera ajudem a “xollar les ovelles”, a l’estiu fer herba, a la tardor ajudem a la tria... Tot plegat ens encisa. Tota l’activitat ramadera de la vall.

Un altre tema sorprenent és el parlar dels pallaresos, lingüísticament un tresor que encara conserven.

Si aneu al Pallars, de Sort a Llessui és un passeig, us explicaran de primera mà aquesta feina sovint amagada o silenciada d’aquests pastors vocacionals que passen la seva vida enmig d’un mar d`ovelles mantenint la natura per a tots nosaltres.

Xisqueteja’t!, diuen. No us ho perdeu. A més, la visita és gratuïta.

Montse Pastor i Pujadó

L’ermita de Sales, novament oberta



Després d’estar tancada durant 26 anys, el passat dia 6 d’aquest mes de setembre es van inaugurar les obres de restauració que l’Ajuntament de Viladecans i la Diputació de Barcelona han dut a terme a l’ermita de la Mare de Déu de Sales. La cosa va començar quan, l’any 1995, es va veure que la volta de la teulada s’estava badant pel mig, amb greu perill d’enfonsar-se. Però la restauració s’ha allargat, a part de pels habituals problemes pressupostaris d’aquesta mena de coses, perquè tot restaurant, es van descobrir les restes d’unes pintures gòtiques, de cap a l’any 1300, que s’han volgut recuperar. Les pintures es veuen poc, però és tot un goig haver-les descobert.

L’acte de la inauguració va comptar amb la presència del vicari general del bisbat de Sant Feliu, Josep Maria Domingo, de l’alcalde de Viladecans, Carles Ruiz, i de la presidenta de la Diputació de Barcelona, Núria Marín. 

A partir d’ara, a l’ermita es realitzaran les activitats religioses pròpies d’una ermita, però alhora s’hi duran a terme actes culturals oberts a tots els viladecanencs i viladecanenques. Com a mostra d’això, l’endemà mateix de la inauguració, el dia 7, va tenir lloc la pregària de Vespres de vigília de la festa de la Mare de Déu de Sales, organitzada per les parròquies de la ciutat, i els dies 8, 11 i 12 van tenir lloc les primeres visites guiades a l’ermita, organitzades per l’Ajuntament.

Josep Lligadas Vendrell

Aeroport? Aena? Ai!

Potser per falta d’informació solvent. Potser perquè, de Madrid estant, no acabem d’entendre com ha de ser el futur immediat d’una ‘Catalunya triomfant’. La triple A del títol pot ser un certificat d’ignorància sobre el present i el futur del meu país d’origen. “Valdria més callar! Que tots calléssim!”, com ens recomana el poeta? Els vells repapiegen: en soc conscient, però, en aquet cas, voldria dir-hi la meva I ho faré a partir d’un llibret: I Jornades d’Estudis sobre el Baix Llobregat. Martorell, 1982. (L’endemà de les tals jornades, que van tenir lloc a Sant Feliu de Llobregat, la capital de la comarca, entre el 16 i el 21 de febrer de 1981, va ser notícia ‘el 23-F’, el de Tejero recitant allò de ‘Todos al suelo, ¡coño!’, una de les grans aportacions líriques del sector colpista de la Guàrdia Civil).

Dies abans, a Martorell, el catedràtic de Geografia de la Universitat de Barcelona, J. Vilà-Valentí, havia parlat sobre ‘L’originalitat comarcal del Baix Llobregat’, text que no crec que hagin llegit els promotors del projecte d’AENA-AEROPORT (del Prat), amb frases com: “El Prat de Llobregat lluita simplement per mantenir-se dins de l’àrea deltaica”; o bé “l’existència propera de Barcelona i la seva aglomeració esdevé un fet molt important, a voltes decisiu. (…) Vitalitza i desordena al mateix temps. (…) La responsabilitat de la ‘construcció’ de la comarca recau, especialment, sobre la comunitat comarcal, que ha de definir uns objectius i uns mitjans, amb el suport sempre d’una il·lusió dinamitzadora i positiva…”.

Un dels eixos de les jornades va tenir com a protagonista l’enyorat Dr. Jaume Codina, ja aleshores autor de dotze monografies sobre la comarca. Aquell gran pedagog, que també havia estat –en temps de ‘negra nit’– alcalde pratenc, va ser tothora l’eix de la reflexió col·lectiva sobre el present i el futur de la comarca. (Seria interessant que els poders polítics, que suggereixen amb tanta frivolitat la proposta d’ampliació de l’actual aeroport pratenc, repartissin, si cal també en versió castellana, els principals llibres de qui va ser el nostre primer president del Centre d’Estudis Comarcals del Baix Llobregat).

Voldria, però, cridar l’atenció sobre la conferència del professor Oriol de Bolòs. “La vegetació del Baix Llobregat”: suggereixo la distribució, ‘urbi et orbi’, del text sencer d’aquesta conferència… per tal que els que defensen la proposta d’AENA-GOBIERNO sàpiguen la barrabasssada ecològica que volen estimular. Ja s’ha fet molt mal a la comarca: “Un dels procesos més greus dels darrers anys a tot el Baix Llobregat, tant al litoral com a l’interior, ha estat la urbanització del bosc i d’altres paisatges abans poc alterats. (…) Hem vist que l’home ha transformat pregonament el paisatge primitiu i que el canvi s’ha accelerat d’una manera extraordinària els darrers anys (…). Hem de pensar que el país no és pas nostre, de la generació actual, d’una manera exclusiva, sinó que tenim obligacions evidents envers la gent que ha de venir. (…) La conservació de la terra representa el manteniment de les potencialitats per al dia de demà. Si deixem que la terra es perdi, el país es transformarà en un desert rocós, on no serà possible de fer viure res…”. 

Recomanació especial al resum sobre els ‘Plans d’ordenació del territori pendents d’aplicació al Baix Llobregat’, en un debat sota el guiatge de l’arquitecte Miquel Roa. Llegim al resum: “Al llarg del col·loqui havien sorgit també temes importants com el de la manca d’espais verds a la comarca, l’escassa atenció envers el patrimoni històrico-arquitectònic, la depressió del delta i l’extracció abusiva de les aigües subterrànies, la necessitat de fer una política de defensa de les platges” (p. 82).

El professor Carles Riba i Romeva, que va ser alcalde de Sant Joan Despí i més tard president del CECBLL, en un apèndix amb dades rigoroses, i d’interès encara viu, va redactar un apèndix sobre “Plans d’ordenació del territori pendents d’aplicació al Baix Llobregat”. ¿Què opinen els promotors del projecte d’un aeroport ‘remodelat’ sobre aquelles consideracions? ¿No tenim dret a assistir a un debat obert, públic, sobre el projecte, de conseqüències tan greus, i segurament irreversibles?

Ignasi Riera 

Madrid/Cornellà

Ivan Durà, des del Casal Popular Trinitat Farré


Va ser al maig passat quan vam rebre una nota de premsa anunciant l’alliberament d’un cèntric local, propietat d’un fons voltor, per establir-hi un Casal Popular. No ens va ser possible assistir a la roda de premsa en el seu moment, però reconec la meva curiositat, accentuada a més perquè el nou Casal Popular és a la Rambla Modolell, ocupant les antigues oficines d’una entitat bancària. Per poc sentit crític que tinguis, resulta reconfortant i terapèutic veure, des del carrer, com els espais es van transformant en una biblioteca popular o en una sala de jocs per a infants. Els cartells de la façana, a més, anuncien activitats gratuïtes per a tothom i grups de treball actuals i interessants com el sindicat d’habitatge o les Kellys. 

El Casal, em diu l’Ivan, porta el nom de Trinitat Farré Gili, militant comunista i companya de Joan Masgrau. Un nom suggerit per la lectura de l’article d’Andreu Comellas al Punt de Trobada número 60, del novembre de 2012. No cal dir que a la redacció ens ha fet il·lusió: algú ens llegeix, i ens llegeix bé!!!

Per parlar del Casal ens hem citat amb l’Ivan Durà, un jove de divuit anys que treballa amb moltes ganes i generositat en algunes de les activitats que s’hi fan.

Ivan, tu ets de Viladecans? 

Doncs sí. Tot i que vaig estudiar a Barcelona fins a segon de l’ESO i per tant mai no feia vida a Viladecans. La cosa va canviar quan em vaig matricular a l’institut de la Torre Roja. Aleshores vaig connectar amb la gent d’aquí i vaig començar a participar al Casal dels Timbres. Ara continuo estudiant a la Universitat de Barcelona, amb ganes de fer filologia clàssica.

Com va sortir la idea de fer aquest casal?

Un dia, en una assemblea oberta, en què hi havia militants d’Arran, el grup de suport a la CUP i persones autònomes, es va decidir crear un grup d’habitatge. No trobàvem un espai on reunir-nos i se’ns va acudir ocupar aquest local. És cèntric, està en bones condicions i, sobretot, pertany a l’empresa Divarian, que és un fons voltor, contra el qual hi ha una certa campanya dins de Catalunya.

Com esteu organitzats? 

Hi ha diferents col·lectius que ens movem pel Casal. Podem estar en un o en uns quants. En un futur es pensa fer un grup d’Amics del Casal per a la gent que potser no està en cap grup concret, però que vol vincular-se al Casal i participar-hi. El sindicat d’habitatge és potser el que té més moviment actualment. També hi ha les Kellys, el sindicat de les cambreres de pis, i Marea Pensionista. Tenim també la Biblioteca Popular Montserrat Roig, que compta amb uns 4000 volums, fruit de donacions. Estem endreçant i classificant els llibres per poder deixar-los en préstec i fer grups de lectura. I la gent de la biblioteca també hem fet un fanzine, que distribuïm en paper i en format digital a la plataforma issuu.


El sindicat és el mateix que la PAH?

No. Algunes de les persones del sindicat provenen de la PAH, però és una entitat diferent. La PAH fa més una tasca com la d’una gestoria. Nosaltres ens plantegem empoderar la persona perquè pugui resoldre la situació. També informem de les gestions imprescindibles i dels recursos.

Quanta gent aplegueu? 

No hi ha un nombre fix, potser els més habituals som una vintena. Som gent diversa, alguns de tradició comunista, altres de tradició anarquista. De totes les edats.

He vist que també feu classes...

Doncs sí: de català, d’anglès, de costura... Aviat començarà un grup de meditació. Totes són classes gratuïtes.

Quin objectiu té el Casal? 

Bàsicament crear poder per part del poble, contribuir a cobrir les necessitats que detectem d’habitatge, de pobresa energètica, d’aliments, d’accés a la cultura. Es tracta de ressituar alguns temes i de lluitar per canviar-los. 

Quin ressò ha tingut entre la gent aquesta iniciativa?

La gent ho ha acollit molt bé, tot i que al principi no sabia gaire què es trobaria al local. L’ocupació no ha tingut cap problema ni amb la policia ni amb les veïnes. Els hem explicat bé que la nostra ocupació no les perjudica en absolut i en els nostres estatuts, per exemple, està prohibit fer soroll a partir de les 11 del vespre. El fet que l’interior del local sigui tan visible des del carrer ajuda a entendre què hi fem i com el mantenim en bones condicions. 


Com us financeu?

De moment tenim molt poques despeses. La major part del mobiliari i del material prové de donacions. Reutilitzem tant com podem. Les poques despeses que generem les cobrim fent algunes activitats, com concerts, o amb les consumicions de la barra. 

Què voldries transmetre als lectors del Punt de Trobada?

Doncs que el Casal és un espai obert, que pot venir-hi qualsevol persona i que es pot sumar als diferents col·lectius. Simplement cal seguir els estatuts del casal per no tenir problemes. Us convidem a venir. Ja veureu que no ens mengem ningú!

Doncs des del Punt de Trobada convidem la gent del Casal a escriure-hi quan vulguin. Donar a conèixer la seva experiència seria sens dubte un bon servei i un punt d’esperança per a tothom, en un moments ben difícil per a tantíssima gent. 

Mercè Solé

Com recomençarem?

Quan ens traguem definitivament de sobre la pandèmia, ¿com aniran les coses? Hi haurà una colla de pèrdues que són ja irreparables: els que han mort, el dolor dels seus familiars, els que quedin amb la salut malmesa, els comerços que ja no tornaran a obrir, les persones que hauran perdut la feina i que difícilment en trobaran una altra, les famílies que es veuran abocades a la pobresa... Sí, tot això ja ho tenim aquí, i no es pot recuperar. Es pot pal·liar el dolor i es poden pal·liar les conseqüències, però el cop hi ha estat, i marca la vida dels qui l’han patit i la vida de la societat.

I després hi ha els danys que no són irreparables però que suposen greus entrebancs. Per exemple, en el cas de les entitats. Les entitats, llevat d’excepcions, sempre estan en precari, i aquesta aturada inevitable que ha provocat la pandèmia segurament que es notarà en la dificultat de reprendre el ritme anterior i en l’allunyament d’alguns membres que no tornaran. O per exemple, en un nivell ben diferent, en el cas dels adolescents i els joves. El ritme dels adolescents i els joves és un ritme peculiar, que s’ha anat trencant a poc a poc: abans, el temps de l’estudi o de l’aprenentatge tenia com a final pràcticament assegurat l’entrada en el món laboral, i ara aquesta perspectiva ja no hi és i el futur és molt insegur; però és que, amb la pandèmia, s’ha trencat també el camí, és a dir, el ritme escolar estable que era, també, una seguretat. No és gens estrany, l’actual descontrol juvenil...

No és gens fàcil, tot el que tenim al davant... Des del Punt de Trobada, ens agradaria que tota aquesta situació ajudés a repensar una colla de coses que estaria bé repensar, però no sembla que ningú no en tingui gaires ganes. Doncs almenys, el que sí que serà imprescindible és que cadascú de nosaltres, i també els àmbits on cadascú és present, actuem amb força per fer que la sortida de la pandèmia ens trobi amb empenta per tirar endavant tot allò que ens faci millors personalment i col·lectivament.