Gràcies a tu soc aquí. Encara que fos per pura casualitat que vas deixar anar a terra el meu origen, allà va començar la meva vida, la meva benedicció. Ho va fer a poc a poc, com totes les coses veritablement bones. El sol, la pluja, el vent suau van col·laborar en el meu creixement, en el meu desenvolupament, de mica en mica, dia rere dia.
Vaig estar a mercè dels elements, vaig sentir els canvis progressius que es produïen en mi. Es van formar les meves arrels, es van afiançar al sòl, i vaig notar com m’estrenyia aquella mena de funda verda que tenia tot al voltant. També, com pugnaven els meus pètals per sortir en busca de la llibertat, a l’encalç de la llum.
Un dia, quelcom em va obligar a inspirar amb totes les meves forces, a prendre aire per a l’esforç final. Estava a punt d’aconseguir-ho: sortir de la meva clausura perllongada i, sí, productiva, però, en definitiva, no desitjada. Un lloc que no deixava de ser la meva presó.
Vaig estirar els pètals –tot el meu esforç en fer-ho– i, per fi, vaig ser feliç. El groc cridaner era el meu color, molt atraient, i vaig girar la vista cap al sol, disposada a rebre tota la força que pogués donar-me’n.
Quan més de gust estava, i amb els meus fruits a la vista, vas tornar a aparèixer. No t’havia vist mai més des d’aquell dia llunyà en què em vas transportar fins aquí. Et vas posar a sobre meu, vas xuclar per aquí i per allà, em vaig estremir i vaig saber, entre centenars de companyes com jo, que el cicle de la vida recomença cada cop. Sempre igual i sempre diferent.
Patricia Aliu
patri.aliu@gmail.com
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada