Aquesta imatge sembla treta del paradís terrenal abans del robatori de la poma, si no fos pel teló de fons dels alts focus que assenyalen als avions on trepitjar, o per les línies de pals que recorden les crucifixions massives de l’imperi romà de la pel·lícula Espartaco. Com sempre aquí qui mana és a les altures, per sobre del bé i del mal: l’avió. Aquests cavalls feliços de la foto tenen no poc de miratge. Estan en llibertat vigilada. L’aeroport és com un senyor feudal amb dret de cuixa, el qual s’emporta al llit les terres i llacunes verges encara que tinguin marit. L’ocell d’acer no acaba d’entendre què nassos pinten els ocells de carn tremolosa establerts d’okupes gorrers a la zona natural protegida, en les velles llacunes passades de moda. És cert que els ocells fan vols intercontinentals, però és com si ho fessin en pasteres, perquè, al cap i a la fi, són com subsaharians sense papers. Tampoc tenen on caure vius.
Això del medi ambient i l’emergència climàtica queda molt bé als documentals i als discursos, mentre no ens toquin la cartera ni el pressupost. Aquí ningú vol abandonar res del seu estil de vida, de la seva manera d’entendre el món i dels seus drets individuals, encara que sigui a costa dels drets col·lectius. Si els americans han de fer porta a porta i pagar cent dòlars per convèncer de les vacunes per preservar la vida pròpia i d’altres, imaginem què farem nosaltres i ells per resistir-nos a anar tant en cotxe o salvaguardar el dret a fer-nos selfis a la Conxinxina. Bona nit i tapa’t.
Allò de que ve el llop sembla que no funciona per conscienciar a la gent que toca córrer ni a la política que toca actuar. Tant de bo que estiguem totalment equivocats aquells que pensem que la gasolina s’acaba, que les terres rares de les bateries són això, rares, i per tant molt escasses, que l’escalfament climàtic el tenim a sobre. Perquè si encertem, que Déu ens agafi confessats.
La idea de l’ampliació de l’aeroport del Prat és coherent amb augmentar el trànsit aeri per vendre millor la nostra mercaderia estrella, el turisme. ¿Qui renuncia a ser un aeroport competitiu com els millors del món? Aquí és com a la vella pel·lícula Rebel sense causa, el primer que es tiri de el cotxe en marxa és un covard. O com el camarot dels germans Marx. Què té aquell aeroport que ho està petant? Doncs allò i dos ous durs. I treuen promeses de llocs de treball, que volen com octavetes abans d’anar a les clavegueres de l’oblit. Fins que arribem a la gran apagada no pensarem en les espelmes i els llums d’oli.
Serà un aeroport verd, diuen els d’AENA. AENA ja va fer un aparcament verd de taxis fa una dècada a la Xarxa Natura 2000 de Viladecans. Centenars de metres de formigó sense un sol vegetal. Ni tan sols julivert en un test.
Text: José Luís Atienza
Fotografia: Jaume Muns
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada