Ja fa uns quants dies que vaig rondinant arran de la llei (39/2915, de Procediment Administratiu Comú de les Administracions Públiques) que obliga les entitats a relacionar-se amb les administracions públiques a través de mitjans digitals. Fins ara ens en podíem escaquejar però des del 2 d’abril del 2021 és obligatori que les entitats jurídiques es relacionin amb les Administracions Públiques exclusivament per mitjans digitals, cosa que, com si no res, afecta totes les entitats ciutadanes de qualsevol mena. D’aquí que els ajuntaments (el nostre també) hagin anat formant les entitats i oferint diversos suports.
Com més va, servidora hi oposa més resistències. Reconec que hi ha un punt de mandra, però sobretot hi ha una certa consternació davant les conseqüències d’aquesta mena de mesures, que deixen a les persones amb poques habilitats informàtiques a la vora del camí i, al meu entendre, en una certa vulnerabilitat. D’una banda em sembla una bona cosa oferir la possibilitat de fer els tràmits per via telemàtica. Pots estalviar-te molt de temps. Però de l’altra jo hi veig uns quants problemes:
Ser un bon president o un bon gestor d’una entitat no és necessàriament sinònim de dominar els recursos digitals. Aquesta és la meva experiència en algunes entitats: un bon president vetlla perquè s’assoleixin els objectius de l’entitat, reforça els aspectes que queden una mica penjats, coordina les activitats, acompanya les persones, impulsa nous projectes, busca recursos, representa l’entitat davant de tercers... Que a més a més sàpiga obtenir i utilitzar les preceptives signatures digitals a mi em sembla una qüestió secundària. He pogut constatar a més que les grans entitats, amb prou recursos, el que fan és pagar algú perquè se n’ocupi. O sigui que també hi ha en el fons un esvoranc econòmic entre les grans i les petites entitats.
El llenguatge administratiu, en paper o digital, continua sent inintel·ligible massa sovint per a molta gent. De vegades les administracions públiques fan formularis o envien notificacions que resulten d’un rococó innecessari. Estic segura que el llenguatge podria simplificar-se força. Estic segura també que la presencialitat, més que no pas la consulta telefònica o el xat institucional, ajuda a la comprensió general dels tràmits, perquè, al cap i a la fi, promou l’encontre entre persones.
Ja és prou complicat trobar persones que vulguin col·laborar o comprometre’s amb una entitat, com per, a més, haver d’exigir unes habilitats digitals que no són a l’abast de tothom. Resulten una barrera per a persones grans que en canvi ofereixen temps (potser estan jubilades) i experiència (pel seu ampli recorregut vital). També aquí hi ha un altre esvoranc: el generacional, a banda de l’econòmic personal: per moure’s amb agilitat en el front digital calen també diners: els d’una bona xarxa de comunicacions i uns aparells (tablets, mòbils, ordinador...) al dia. Això avui no és a l’abast de tothom, com s’ha posat en relleu arran de la pandèmia.
La major part d’entitats que conec hi posa remei amb bona voluntat i col·laboració mútua. Dit d’una altra manera, els membres de la junta que es desenvolupen bé en el medi digital “controlen” la signatura dels que hi tenen dificultats. Una bona solidaritat, si no fos perquè de vegades s’han de fer passar per altres persones. Si ets un president no prou digital, cedeixes la teva identitat a tercers i per tant, tant tu com l’entitat que representes et poses innecessàriament en situació de vulnerabilitat. Ve’t aquí un grapat d’oportunitats per a espavilats.
Resumint, a mi em sembla que tant que utilitzem aquesta paraula (que a mi em carrega) d’empoderar i tant que empenyem molta gent a un progressiu desempoderament. Amb el temps i una canya, diuen, tots haurem après a moure’ns en el camp digital, o potser ja només quedaran vius els nadius digitals. Mentrestant estaria bé permetre altres sistemes de funcionament més universals que evitessin discriminacions econòmiques, culturals i generacionals.
Mercè Solé
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada