dissabte, 15 de juliol del 2017

1981 Carrer Major


El carrer principal i centre neuràlgic de la ciutat va ser durant molts anys el carrer Major. L’any 1981 aquest carrer, no gaire gran però situat al costat de la carretera i a prop de l’Ajuntament i del comercial carrer del Sol, estava encara sense asfaltar com molts altres carrers i amb pèssimes condicions com es pot observar a les fotografies.


Jaume Muns


Martinet de nit (Nycticorax nycticorax) Remolar-Filipines, 3 de juny de 2017

 

Estat de conservació a Catalunya: Preocupació menor. Arriba amb la primavera i marxa al començament de la tardor. Rep aquest nom pels seus costums crepusculars. Durant el dia s'amaga entre la vegetació. Es troba a les zones humides o bé en extensions d'aigües estancades o corrents. És un ocell de port rodanxó. Per sobre és fosc i per sota blanquinós. Les ales són grises. Té el front blanc i els ulls vermellosos. El bec és allargat, fort i punxegut. Les potes són groguenques. Al cap hi té un plomall llarg penjant. Gregari. Viu al voltant d'uns 10-15 anys.

Eio Ramon

El primer dia de la creació

Les torres elèctriques són els arbres més alts de la nostra muntanya, i tot i així semblen més enfadades que no pas altes, perquè sempre estan en tensió. Els cables pengen sobre els nostres caps com penjaven sobre nosaltres les cordes d'estendre la roba quan érem petits. Des de dalt de tot, l'electricitat que corre per les seves venes té brunzit d'insecte, d'eixam d'abelles que mai no produirà mel. 

L'home que escala cap al cim dels quilowatts –prop d’aquests anells, grans com flotadors d’acer, que cap noi regalarà a una noia, que cap núvia ficarà com a aliança al dit del nuvi quan doni el sí–, sembla un superheroi de pel·lícula al qual no encara li han esborrat els cables, una llagosta en una branca d'acer o una aranya teixint teranyines a l'àtic d'una torre Eiffel sense París al fons. 

El paisatge als seus peus és el delta del Llobregat, un riu que gairebé mai no surt a la foto, un riu al qual la Barcelona burgesa sempre ha donat l'esquena perquè al riu, extenuat i explotat en el seu tram final, se li posava la cara gris i bruta del proletari en acabar la llarga jornada laboral. Ara també, però no es nota perquè es renta la cara a les depuradores.

Des d'aquí, l'home que s'enfila fins a una alçada on la vida sembla fràgil, només defensada pel casc groc –deu ser cosa del conveni–, sembla estar envoltat d'un immens blau. El blau on neix el vent que no té color, i la pluja, que és aigua transparent, però que quan toca el terra de l'horitzó es posa la granota de mar Mediterrani.

La elèctriques assalten el cel amb les seves torres i s'arriben a creure que són com Déu, perquè cada dia repeteixen el primer dia de la creació a tant el watt. Que existeixi la llum, diuen, i la llum existeix, sempre que pagueu el rebut. De tant en tant se'n va la llum, i és com quan se’n va l'ànima de la vida. No som ningú. No som ningú sense la llanterna del mòbil, la flama d'un encenedor, el cul d'una espelma i el saldo en el compte del banc per quan vingui la llum.

Text: José Luís Atienza

Foto: Jaume Muns

L'estrena

L’actor Eddie Redmayne, a la pel·lícula The Danish Girl

El mirall gran de casa, per fi, li retorna la seva millor imatge. Fins avui, no sentia el reflex com a seu. Ara, el cabell i els ulls li brillen, la boca demana petons i provoca altres desitjos que no es poden confessar, el seu cos ja és com volia i no hi troba la incomoditat d’abans... Va passar molt, molt de temps en què s’enganyava vivint amb un embolcall fictici. I, des d’aquest moment, la felicitat de poder seguir el camí desitjat compensa tots els mals de cap i totes les angoixes.

Sí, s’ha acabat: mai més no tornarà a patir per no ser qui és de debò. Aquesta és la seguretat que du a dins i no vol escoltar cap mal averany que se li vulgui oposar. Ningú no se’n burlarà de la seva manera de vestir, de pentinar-se, de maquillar-se, de gesticular. Pot anar on vulgui i amb qui vulgui, sense haver de sentir els insults i els menyspreus de sempre. Ni vol ni pot imaginar que hagin de tornar a adreçar-li paraules malsonants. “És impossible”, es repeteix. 

Endavant les atxes! Fora els mals rotllos, els moments violents, les mirades xafarderes i criticairs una altra persona i, alhora, la mateixa. L’hospital ja no li sembla un lloc de tortura, sinó de miracles, encara que lents. Es troba a gust amb la seva nova pell. Avui és un dia de joia!

(Tot és possible, i més a l’estiu ! Bones vacances!)

Patrícia Aliu

patri.aliu@gmail.com


Càritas. Projecte “Acull”: Visita a la biblioteca de Viladecans

 

Seguint amb el projecte i com a cloenda d`aquest curs, vàrem visitar la biblioteca de Viladecans. La Remei, directora de la biblioteca, tot i que la biblioteca estava tancada, ens va acompanyar pel recinte explicant a les alumnes els tràmits previs per a fer-se soci/a del centre i fins a l’últim servei de què podien gaudir.

Totes seguiren les explicacions amb gran atenció. A cada una segons els seus gustos i hàbits se’ls obria un món nou. Especialment en l’àrea infantil, hi van mostrar molt d’interès. Totes són mares de nenes i nens en edat escolar, per la qual cosa descobrien noves possibilitats d’ajuda i suport.

Repetirem la visita el proper curs, ja que en haver començat ja el Ramadà, algunes senyores no van poder assistir-hi.

La valoració, sempre molt positiva, gràcies a la Remei va ser un èxit.

Montse Pastor 

Pla de llevant, ordenació alternativa

El dotze d’abril de 1995 es va aprovar definitivament la Modificació del Pla General del Sector les Oliveretes - Torrent Fondo promogut per l’INCASOL, empresa pública de la Generalitat i propietària d’una important superfície de terrenys. La modificació va consistir en unificar dos sectors de planejament, Oliveretes i Torrent Fondo, i ajustaments de la xarxa viària bàsica. El Pla Parcial posterior es va aturar degut a les pressions dels Ajuntaments de Sant Boi i Viladecans i una part important de propietaris afectats. 

El 26 d’abril de 2007 s’aprova definitivament el Pla Parcial de Llevant, prèvia modificació del Pla General, en concret la Via de Cornisa i la Bassa de Laminació, que incorporaven al Pla Parcial sostre de terrenys externs a l’àmbit de Llevant. Aquest pla es va promoure i redactar per l’empresa pública VIMED de l’Ajuntament de Viladecans i no es va executar degut a l’esclat de la bombolla immobiliària en un ambient de contestació encapçalat pel col·lectiu “Salvem Oliveretes”

L’onze d’abril de 2015, s’aprova definitivament una Modificació del Pla Parcial del Sector Urbanístic del Pla de Llevant per la Generalitat, just un mes abans de les eleccions municipals, i en un context de remuntada de la crisi immobiliària de l’any 2007.

L’ordenació d’aquesta Modificació del Pla de Llevant, en la nostra opinió, no resol satisfactòriament els objectius de preservació ambiental i paisatgística, objecte del pacte polític que va propiciar aquesta tramitació.

Cal tenir present que, malgrat l’alliberament d’edificació de l’àmbit d’Oliveretes, la modificació de pla aprovada proposa un total de 62 blocs residencials amb alçades variables d’onze (4 blocs), deu (6 blocs), vuit (27 blocs), set (9 blocs), sis (4 blocs), cinc (7 blocs) i quatre (5 blocs) plantes a més de tres vials clarament prescindibles que urbanitzen l’àmbit a preservar.

Tot i això, el Pla de Llevant és un pla molt important per a Viladecans, per causa de la capacitat d’alliberar el trànsit de vehicles per l’interior del nucli, consolidar i augmentar superfície per a equipaments (escoles, ambulatori, instal·lacions esportives, tanatori…) alguns ja construïts, i sobretot, per preservar el patrimoni natural i arquitectònic de la Muntanya de Sant Ramon.

El Centre d’Estudis Urbans de Viladecans, inscrit en el Registre Municipal d’Entitats amb el número 354, i en compliment del que s’estableix en l’article 2 apartat 2 dels seus estatuts sobre l’objecte i finalitats de l’entitat, en concret “dur a terme treballs d’investigació que ajudin a millorar la qualitat urbana del territori de Viladecans”, ha analitzat a fons el Pla de Llevant, detectant alguns aspectes que caldria revisar i modificar per assolir els objectius pretesos en la modificació del pla parcial aprovada l’any 2015. 

La millor opció per a expressar els arguments de disconformitat amb l’ordenació aprovada, es la comparació amb una solució alternativa d’ordenació elaborada pel Centre d’Estudis Urbans (CEUV), que es descriu breument en aquest artícle, i es detallarà en propers números del Punt de Trobada.

Pla de llevant, ordenació alternativa

Els objectius de la proposta d’ordenació alternativa, són: 

* Patrimoni natural i arquitectònic

Preservar els valors patrimonials i del paisatge més significatius, en forma de parcs o vies verdes en tot l’àmbit del pla concretat en els següents llocs:

Parc de la Muntanya de Sant Ramon

Parc de les Oliveretes

Rambla Oliveretes - Torrent Fondo

Rambla Torrent de Can Picó

Parc del Torrent Fondo

Parc de l´Ermita de Sales / Cementiri

* Urbanització 

Reduir el greu impacte ambiental i econòmic de les obres d’urbanització amb una estructuració més eficient de la mobilitat i una classificació funcional de les vies urbanes encaminada a fomentar el gaudi dels espais públics facilitant l’accés a aquests espais des·de la resta de barris de Viladecans, amb les següents accions :

Desviar del tràfic de pas de vehicles pel centre urbà i àrees residencials, amb la construcció de la Ronda Urbana de Circumval·lació.

Perllongar els carrers Angel Arañó/Eslida i Mare de Déu de Sales/Calaceit, fins a la Ronda Urbana de Circumval·lació, generant un nou punt d’accés al centre de l’eixample de Viladecans, substituint els recorreguts laberíntics actuals no resolts al Pla aprovat.

Identificar les vies veïnals per al tràfic d’accés als habitatges.

Potenciar les vies verdes amb l’objectiu de relligar els nous Parcs de Llevant i facilitar la mobilitat de vianants entre els barris colindants i el nou sector.

* Edificació 

Substituir l’edificació dels 62 blocs aïllats amb alçades aleatòries d’entre 4 i 11 plantes per 23 blocs agrupats de 5 plantes d’alçada en l’àrea propera al subsector Oliveretes i 7 plantes en l’area del Torrent Fondo, procurant les mínimes afectacions de les panoràmiques del paisatge “de” i “des de” la Muntanya de Sant Ramon.

* Viabilitat jurídica i ecònomica

Un cop verificats i comprovats tècnicament els beneficis d’aquesta alternativa d’ordenació, caldria tramitar una segona Modificació del Pla Parcial justificada per l’estalvi econòmic obtingut de la reducció en superfícies d’urbanització i dels beneficis socials per la millora de la qualitat ambiental i paisatgística, en el ben entès que es respecta el sostre edificable i el nombre màxim d’habitatges establerts en l’ordenació vigent.

Cal tenir present que aproximadament el 60% de la propietat de l’àmbit de Pla Parcial Sector de Llevant es públic (Generalitat i Ajuntament), raó que justificaría un exercici de transparència per justificar tècnicament l’ordenaciò adoptada.

Pere Ramells

Pedro Sánchez, el millor aliat de Catalunya

Els Socialistes hem finalitzat un procés modèlic de primàries que ha portat novament a Pedro Sánchez a la direcció del PSOE amb un suport majoritari de la militància. Segurament a nivell públic l’element més destacat ha estat aquest retorn del líder amb la força dels vots dels militants del partit, però el que s’ha produït va molt mes enllà dels lideratges polítics. Els socialistes hem posat en marxa una veritable agenda política pel canvi a Espanya, que ens permeti liderar novament l’esquerra, en un context de fragmentació política i amb un parlament que fa difícils sumes alternatives a l’actual govern de dretes. 

La nostra estratègia passa per situar propostes sobre la taula que permetin generar confiança entre els grups que poden configurar una majoria alternativa i, alhora, avançar en l’agenda de canvi sobre aspectes concrets; per exemple, la modificació del Consell de Direcció de RTVE, a la qual es va haver de sumar el PP per tal de no quedar en minoria, o d’altres que estem treballant amb els grups de la cambra i de què està parlant Pedro Sánchez en la ronda de trobades amb els altres líders polítics. Queden temes tan importants com la derogació de la reforma laboral i l’enfortiment de la negociació col·lectiva, el futur del sistema de pensions, la recuperació dels nivells de serveis públics que s’han reduït amb l’excusa de la crisi... Una crisi que és molt més que una fallida econòmica periòdica, és un veritable moment de transició de model productiu, que, com a conseqüència, està fent que la prosperitat no sigui per a tothom, sinó que està generant més desigualtat dins de la societat. 

El model socialdemòcrata ha significat històricament una garantia de futur per als sectors populars i les classes treballadores. Avui el futur és incert. Els canvis en els sistemes productius, la robòtica, els nous materials, els efectes de la globalització, l’economia en xarxa i els nous models socials generen desconfiança i por a molts sectors de la societat. I les solucions fàcils de la dreta han agreujat els seus efectes, per això el debat sobre les conseqüències de la crisi s’ha d’incloure en una reflexió mes àmplia sobre el nou programa socialdemòcrata que afronti aquests canvis. Un projecte que ha de donar respostes a models fiscals de repartiment de la riquesa sobre la base de la nova economia i la globalització; que articuli fórmules no traumàtiques de repartiment del treball fent front a la creixent desigualtat salarial; i, molt especialment, cal un programa que situï la transició de l’economia cap a un model més sostenible, col·laboratiu i en xarxa, com a prioritat dels governs i els Estats.

Tots aquests reptes són els que avui prioritzem en la nova direcció del socialisme espanyol de la qual ara formo part. És un projecte molt engrescador i ambiciós, i tenim la sort de comptar amb un partit il·lusionat i amb ganes de plantar cara a la dreta. Amb ganes de fer front a la deriva a la qual ens estan portant els que governen Catalunya, no només amb la inacció que ha caracteritzat l’actitud del govern popular, sinó també posant sobre la taula alternatives per millorar l’autogovern, corregir els dèficits que han derivat en l’actual situació i fer un plantejament de reforma federal que generi un nou marc de relacions que eviti els enfrontaments. Amb Pedro Sánchez, hem guanyat un interlocutor que entén la situació i que refermarà que el PSOE continuï sent el millor aliat de Catalunya.

Per a mi és un orgull contribuir a aquest projecte i aportar, des de Viladecans, un granet de sorra al nou projecte de la socialdemocràcia a Espanya, mantenint simultàniament la meva plena dedicació a fer que la nostra ciutat pugui preparar-se per al futur i millorar la qualitat de vida dels seus ciutadans des de l’Ajuntament.

Carles Ruiz Novella

Alcalde i membre de la Comissió Executiva Federal del PSOE

Reflexions d’un exregidor (4): El carril bici

Una de les coses que un aprèn sent regidor és que el temps en la política té el seu propi calendari, com si fos el rellotge de la torre de l’ajuntament que des de fa un temps s’entesta a portar-li la contrària a l’hora dels mortals, un hora menys a Canàries. Recordo que amb l’últim any del tripartit el carril bici estava a punt de començar. Tot estava preparat, deien, encara que l’experiència ens deia una altra cosa, que no et pots fiar ni de les promeses dels teus. I això que un carril bici no és un aeroport, ni una autopista, ni un hospital ni un ambulatori, sinó un caminet d’asfalt color vermellós per poder caminar o passejar-se en bici sense creuar-se en el camí dels cotxes.

Se’n va anar Montilla amb els seus fets, no paraules, i va arribar Artur Mas amb el seu govern dels millors i la tisora de podar, presumint de tenir-la més llarga que ningú. No crèiem que ens afectés: ens faran el carril bici, ho tenen pressupostat, està en el pressupost executiu, ens tranquil·litzaven els nostres companys de govern en les reunions municipals. 

No obstant això, com que el president Mas és un home llegit i d’escola de pagament va recórrer a la literatura castellana que no gasta pressupost: ens va declamar la poesia de Machado sense alçar la veu, amb la discreció d’un pronom feble, Caminante no hay camino, se hace camino al andar.

Així, el que era una alternativa provisional, el camí de la riera, va començar a acumular triennis com un treballador amb sort. Les herbes van començar a créixer a la riera aprofitant la manca de pressupost per desbrossar-les i a sovintejar els rierols d’aigües que van a donar a la mar.

Les esperances van tornar a bategar en desenvolupar un pla parcial de nom estranger, Ca n’Alemany, majoritàriament propietat de l’Incasol, una empresa amb més maneres de societat anònima que d’empresa pública, com passa amb gairebé totes. No ve d’un pam, vam pensar, amb tants metres d’asfalt per a cotxes ho estiren una mica més i ja tenim carril bici. Van construir Desigual, que més que un nom comercial, semblava una pancarta de denúncia del tracte desigual a què estem sotmesos per estar on som o per ser com som: sense metro, sense estació de tren, sense carril bici.

Per compensar van portar un senyor americà, li van ensenyar els camps i li van dir: el dia de demà tot això serà teu, i ens van voler canviar el nom humit de Delta del Llobregat pel d’una ciutat al mig de l’assedegat desert de Nevada. Eurovegas. Se’n van anar perquè aquí estava prohibit fumar mentre perds diners a la ruleta o al blackjack.

Van desfilar els consellers de Territori, prometedores joves promeses que no acabaven de quallar. A Ca n’Alemany van començar a créixer les botigues i les palmeres de l’outlet, i com aquell Barça que no guanyava gairebé mai una lliga dèiem: Aquest any sí. I aquest any tampoc. Va deixar la presidència el serrell technicolor de l’honorable Mas i va entrar el serrell Beatle en blanc i negre de l’honorable Puigdemont...

Mentre ens anuncien que ara sí, que ara votarem en referèndum i 48 hores després, ràpida com un cap de setmana, ens arribarà la independència, pensem que potser si. Tenim carril bici. Si aquests ens han fet el carril bici, poden fer qualsevol cosa.

José Luis Atienza.

Toni Baños: ebenista, fotògraf, que sap de rugby i té molt a veure amb Can Pi

Als amics de Madrid els deia: he d’anar a Cornellà, viatge d’anada i tornada, per parlar del Toni Baños i amb el Toni Baños. Ara es belluga per una casa rural de la Catalunya màgica. Però durant uns quants anys ens vèiem molt i molt. Sota el signe, per cert, del poeta Rubió i Ors, ‘Lo gayter del Llobregat’, perquè havíem participat en la creació d’una llibreria a Cornellà, que es deia Can Pi... inaugurada, oficialment, el 30 de setembre de 1977. Amb tres convidats d’honor: tres senadors nous de trinca de l’Entesa, BENET-CANDEL-CIRICI, tots tres autors de llibres i tots tres intèrprets audaços de la realitat catalana. (A darrera hora, l’amic Cirici Pellicer ens va dir que no podia: els altres dos, sí, amb les esposes respectives). La imatge que tinc clavada és la de Josep Benet portant una criatura de tres setmanes... que era la Berta Riera Sarró i que havia nascut el darrer 11 de setembre).

Amb el Toni Baños i la Montse Dieste i la Montserrat Sarró vivíem dies intensos... sobretot quan la Sarró s’oblidava el cabàs amb la criatureta, a la darrera distribuïdora on anava a buscar els llibres encarregats. (I això en temps sense mòbils...). De tot allò, ara ja fa quaranta anys.

El Toni va demostrar que era un gran fotògraf i que era amic dels Muns de Viladecans. Si freqüentàvem la casa dels Muns, que tenien tantes connexions amb la terra-terra, la dels pagesos de veritat, el Toni demostrava que era un ebenista excel·lent. I un d’aquells fotògrafs que practicaven l’etimologia de la paraula ‘fotografia’, l’escriptura de la llum, aplicada a una etapa duríssima, sí, però alhora engrescadora. Que a les poques setmanes de la mort d’Aquell, un 20-N, tingués lloc, al Parc de les Aigües de Cornellà, una festassa en el marc del Congrés de Cultura Catalana, amb una referència humana marcada per la roba de fer feina dels treballadors en vaga de ‘Laforsa’ i de ‘Seat’, amb presència dels futurs dirigents polítics del nostre país, amb el suport de les entitats culturals cornellanenques i amb missatges específics d’un Lluís Maria Xirinachs, a qui les reiterades vagues de fam li emmagrien el cos però en feien més activa la seva activitat de lluitador, o d’un Marcelino Camacho, que acabava de sortir de la presó i que era a Catalunya per presentar un llibre tan significatiu com el de les seves xerrades a la presó... tot allò, d’abans i de després, va ser fotografiat a fons per professionals que coneixien els protagonistes de tot plegat. Als amics fotògrafs, com ho era Joan Guerrero a Santa Coloma de Gramanet, mai no els agrairem prou que ens hagin deixat documents sobre qui era qui en aquell procés de transformació d’una Catalunya, on feien pinya records i accents de la nostra Pell de Brau, en temps que havia de ser de canvi (i no de simple ‘recanvi’).

A més el Toni Baños era persona que sabia què vol dir jugar net al rugby. ¿Em permets, Toni, que ho aprofiti per recordar la cornellanenca del 1921, que acaba de morir, la gran amiga Pilar Pons, que també havia estat treballadora de la ‘Siemens’, i la primera presidenta, a tot l’Estat, d’un equip de rugby, Premi Ciutat de Cornellà d’Acció Cívica del 1999 i omnipresent a totes les iniciatives culturals d’una ciutat que aspirava a aprendre a viure des d’unes regles de joc diferents, amb joc net, amb joc d’equip, amb persones que sabien què vol dir, en aquesta vida, jugar net fins i tot quan has de jugar amb força i amb tensió? Tu, Toni Baños, em suggereixes a mi, que fa catorze anys que visc a la gairebé ciutat amb fums del ‘Oso y el Madroño’, que us ho dec gairebé tot a vosaltres, cornellanencs, baixllobregatins... a estones enyoradíssims. 

 Ignasi Riera (Madrid) 

Reaprendre a llegir

S’hauria de donar més importància i valor social a la lectura. Les polítiques que hi donen suport haurien de tenir com a objectiu principal i fonamental unir escola, esbarjo o lleure i cultura. El fet que la principal indústria cultural del país sigui la del llibre no s’entén en tant que un terç de la població no obrí mai un llibre. S’ha de reforçar la lectura a l’àmbit educatiu i formatiu, consolidar les biblioteques públiques com un espai de trobada amb els llibres i la cultura, potenciar activitats que ja es desenvolupen en alguns centres educatius i que estan donant bons èxits, fomentar el servei de préstec de llibres electrònics creant una nova oferta d’activitats extraescolars, amb nous formats, noves idees, tertúlies literàries, clubs de lectura, involucrar ràdio i televisió.

És cert que els hàbits dels lectors van canviant i hem d’anar adaptant les necessitats fomentant la intervenció de les famílies als centres, biblioteques, casals... fent que siguin coneixedors de les ofertes existents i les utilitzin.

Quines responsabilitats tenen els pares en tot això? Ells juntament amb l`escola són els principals activadors de tot el procés de la lectura, interessar-se en els primers passos de la lectura dels fills compartint-la abans del seu aprenentatge i no abandonar la tasca mai més, intentant que el llibre i la lectura no es visqui mai com un càstig o un deure sinó com un plaer compartit a casa.

Enguany el pla de foment de la lectura es compromet a doblar el pressupost, sí és així contemplarà noves accions, una proposada com a campanya en els mitjans audiovisuals, hi participarà el famós paleontòleg Eudald Carbonell que, vestit d’explorador amb salacot inclòs anunciarà el descobriment d’una nova espècie humana definida com la unió d’una paraula llatina i una de grega, “llibrèfil” vol popularitzar el gest que fem amb les mans per indicar que llegim un llibre, esperem sigui exitós, també esmentar el nou programa de Catalunya Ràdio “Ciutat Maragda” on descobreixen inicis literaris, molt interessant.

No oblidem tampoc una part fonamental d’aquest procés: els autors. Sense la seva obra no tindríem llibres. Intentem donar a aquests creadors de cultura temps i facilitats per a la seva feina, el contacte amb escoles, biblioteques, casals... és molt important.

Obrir les llibreries i biblioteques en horaris diferents dels habituals, mantenir contactes lectors, autors, editors, treure les prestatgeries al carrer, crear més sales de lectura, seria excel·lent. No oblidem que els llibres ens obren els ulls i la ment, i ens fan persones més cultes, més sàvies, però sobretot més lliures.

Montserrat Pastor i Pujadó

Un Iftar diferent a Viladecans

 

Potser, «Iftar» sigui un terme desconegut per la majoria de la gent de Viladecans. Però, aquest més de juny, diverses entitats no només hem pogut conèixer el seu significat, sinó que hem pogut compartir aquest moment especial del Ramadà amb veïns i veïnes de confessió musulmana.

Sí, el darrer mes de juny va ser el Ramadà, una celebració religiosa musulmana en què a més de la pregària i la caritat, les persones que professen aquesta religió, fan dejuni des de l’alba fins a la posta de sol. Durant gairebé un mes, els creients d’aquesta confessió mantenen aquest tipus de celebració.

L’Iftar, és el moment, durant el Ramadà, en què, un cop s’ha post el sol, trenquen el dejuni de forma col·lectiva.

Aquest any la Comunitat musulmana i les seves dues associacions a Viladecans, Associació Cultural Islàmica la Paz i l’Associació Cutural Islàmica Al Nour, han convidat a participar-hi les associacions de Viladecans. 

Envoltats d’uns meravellosos menjars realitzats per la comunitat musulmana, vam compartir estones de xerrar, menjar i beure, entre persones de diferents trets culturals i religiosos.

Ha estat una iniciativa molt important per trencar les barreres del desconeixement mutu i permetre que entorn a un bon te, un cuscús o una harira, ens poguéssim conèixer millor. Permet, a més, allunyar els prejudicis malintencionats que no ajuden precisament a fomentar la convivència. 

Cada cop està més clar que, en aquest moment que ens ha tocat viure, les nostres societats seran cada cop més diverses i plurals tant en aspectes culturals, com religiosos i que aquest fet, s’ha de gestionar, no amagar-lo i menys, intentar estigmatitzar-lo. La no gestió, o la mala gestió de la integració cultural de minories és un element explosiu a llarg termini, ja que es creen compartiments culturals estancs. Hem de convidar els vinguts d’altres llocs a participar de la vida comunitària.

Hem de treballar per crear ponts d’entesa entre cultures i entendre que, tots i totes, hem estat, som o podem ser emigrants.

Miguel de la Rubia

Molta calor

La segona quinzena de juny va fer molta calor, molt superior a l’habitual en aquestes dates. I, en moltes converses, es veia aquest fet com un signe més de l’escalfament global i progressiu del planeta, aquesta amenaça que plana sobre els nostres caps i que és fruit de tantes irresponsabilitats i tantes ambicions que impedeixen planificar un desenvolupament sostenible.

No ho podem saber, si les calors del juny van ser fruit de l’escalfament global, o van ser simplement resultat de les oscil·lacions que es donen en el clima i en les temperatures. En tot cas, però, ha pogut servir per recordar-nos la situació en què estem. Perquè el que certament no és discutible és que Goenlàndia es va desglaçant, i l’Antàrtida es va desglaçant, i el nivell de l’aigua del mar puja, i tantes altres realitats que els responsables polítics i econòmics no volen afrontar seriosament.

I davant de tot això, el nostre clima i el nostre medi ambient viuen ara sotmesos als tràgics impulsos d’aquest personatge nefast que presideix els Estats Units i que, darrere el seu estil extravagant i ofensiu, amaga una forma de governar posada totalment al servei de l’imperi del diner, sense importar-li si això destrossa la nostra casa comuna i el futur de tots plegats.

Sembla que, ara, els nostres països europeus estan disposats a defensar i tirar endavant l’acord de París contra el canvi climàtic, un acord que, si bé no arriba fins on hauria d’arribar, almenys fa passos importants en la bona direcció. I, pel que sembla, i per un evident desig d’aconseguir una més gran influència política i econòmica, també la Xina estaria disposada a apuntar-se a aquesta defensa. Tant de bo tot plegat serveixi d’alguna cosa.

Mentrestant, a nosaltres ens tocarà aportar el que puguem en l’estalvi d’energia i en l’aposta per les energies renovables, i això fer-ho tant en la vida privada com en els àmbits públics locals, com està fent ja de diverses maneres -que serà bo que cada cop siguin més- l’Ajuntament de Viladecans. I, juntament amb això, donar suport a totes les lluites en defensa del nostre medi ambient planetari.